La llei de reforma de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) va ser aprovada la setmana passada al Parlament de Catalunya, amb els vots favorables dels grups parlamentaris del PSC-CpC, ERC i IC-V, i els vots en contra dels diputats de CiU i del PP. La ILP és una figura que existeix en la majoria de països democràtics del món i té la voluntat que la iniciativa legislativa no quedi només en mans dels representants dels ciutadans –ja siguin els parlamentaris, el govern o els ens locals, que també tenen iniciativa legislativa- sinó en mans directament dels ciutadans mateixos.
No és exagerat dir que la ILP és un dels primers mecanismes -primer en el temps, però primer també en importància- d’això que anomenem “democràcia participativa”. En efecte, quan parlem de “democràcia participativa” ens referim a un nou paradigma democràtic, que suposi un pas endavant en relació amb el model tradicional de democràcia representativa de partits que hem conegut al llarg del segle XX. Hi ha, fins i tot, qui compara el pas que va de la democràcia representativa a la participativa amb el pas que va suposar avançar des d’una democràcia basada en el sufragi censitari a una altra fundada en el sufragi universal. En qualsevol cas, la història del nostre sistema polític és la història de la progressiva democratització de les seves institucions. I, en aquest sentit, la democràcia participativa no vol ser sinó un nou pas en davant en aquesta direcció.
La democràcia representativa clàssica deixa les decisions polítiques i la vida institucional quasi exclusivament en mans dels representants -governs i parlaments- legítimament escollits per exercir aquestes responsabilitats. La democràcia participativa, en canvi, pretén combinar els mecanismes de tipus representatiu amb d’altres mecanismes de democràcia directa, si per democràcia directa entenem la possibilitat que els ciutadans participin ells mateixos en les institucions polítiques, per tal que puguin intervenir en els processos de deliberació i presa de decisions. Mecanismes com les consultes, els consells ciutadans, els pressupostos participats, els referèndums, la pròpia ILP i tants d’altres.
Així, la democràcia participativa no pretén substituir els mecanismes representatius tradicionals per nous mecanismes de democràcia directa. Tot el contrari, busca combinar complementàriament tots dos tipus de mecanismes, de manera intel·ligent i creativa, per tal de reforçar tant la legitimitat com l’eficàcia del nostre sistema polític. En aquest sentit, la ILP és un exemple privilegiat de la combinació mecanismes tant directes com representatius: gràcies a la ILP, les lleis poden ser proposades pels propis ciutadans, però són els diputats els qui les discuteixen i les aproven. A més, a partir d’ara, gràcies a la reforma aprovada pel Parlament, els ciutadans que hagin impulsat una ILP tindran, fins al darrer moment, el dret a retirar la proposta de llei que hagin impulsat, si consideren que els diputats, durant el debat i la tramitació parlamentària, han desvirtuat el sentit o els objectius de la iniciativa.
La Llei de la ILP vigent a Catalunya fins ara posava masses dificultats a l’exercici d’aquest dret ciutadà que és el dret a la participació política, reconegut a la nostra Constitució i que no s’esgota en el dret al sufragi. Amb la reforma aprovada pel govern tripartit, avancem en 10 aspectes de vital importància per tal de fer l’exercici de la ILP més flexible, més accessible als ciutadans, més fàcil:
1. Obrim la ILP als immigrants amb residència legal a Catalunya.
No és exagerat dir que la ILP és un dels primers mecanismes -primer en el temps, però primer també en importància- d’això que anomenem “democràcia participativa”. En efecte, quan parlem de “democràcia participativa” ens referim a un nou paradigma democràtic, que suposi un pas endavant en relació amb el model tradicional de democràcia representativa de partits que hem conegut al llarg del segle XX. Hi ha, fins i tot, qui compara el pas que va de la democràcia representativa a la participativa amb el pas que va suposar avançar des d’una democràcia basada en el sufragi censitari a una altra fundada en el sufragi universal. En qualsevol cas, la història del nostre sistema polític és la història de la progressiva democratització de les seves institucions. I, en aquest sentit, la democràcia participativa no vol ser sinó un nou pas en davant en aquesta direcció.La democràcia representativa clàssica deixa les decisions polítiques i la vida institucional quasi exclusivament en mans dels representants -governs i parlaments- legítimament escollits per exercir aquestes responsabilitats. La democràcia participativa, en canvi, pretén combinar els mecanismes de tipus representatiu amb d’altres mecanismes de democràcia directa, si per democràcia directa entenem la possibilitat que els ciutadans participin ells mateixos en les institucions polítiques, per tal que puguin intervenir en els processos de deliberació i presa de decisions. Mecanismes com les consultes, els consells ciutadans, els pressupostos participats, els referèndums, la pròpia ILP i tants d’altres.
Així, la democràcia participativa no pretén substituir els mecanismes representatius tradicionals per nous mecanismes de democràcia directa. Tot el contrari, busca combinar complementàriament tots dos tipus de mecanismes, de manera intel·ligent i creativa, per tal de reforçar tant la legitimitat com l’eficàcia del nostre sistema polític. En aquest sentit, la ILP és un exemple privilegiat de la combinació mecanismes tant directes com representatius: gràcies a la ILP, les lleis poden ser proposades pels propis ciutadans, però són els diputats els qui les discuteixen i les aproven. A més, a partir d’ara, gràcies a la reforma aprovada pel Parlament, els ciutadans que hagin impulsat una ILP tindran, fins al darrer moment, el dret a retirar la proposta de llei que hagin impulsat, si consideren que els diputats, durant el debat i la tramitació parlamentària, han desvirtuat el sentit o els objectius de la iniciativa.
La Llei de la ILP vigent a Catalunya fins ara posava masses dificultats a l’exercici d’aquest dret ciutadà que és el dret a la participació política, reconegut a la nostra Constitució i que no s’esgota en el dret al sufragi. Amb la reforma aprovada pel govern tripartit, avancem en 10 aspectes de vital importància per tal de fer l’exercici de la ILP més flexible, més accessible als ciutadans, més fàcil:
1. Obrim la ILP als immigrants amb residència legal a Catalunya.
2. Obrim la ILP als joves menors de 18 anys i majors de 16.
3. Reduïm el número de signatures necessàries per a promoure una ILP a 50.000, des de les 65.000 vigents fins ara.
4. Ampliem el termini màxim per a la recollida de signatures de 90 prorrogables a 150 fins a 120 prorrogables a 180.
5. Limitem al mínim els temes sobre els quals no es pot impulsar una ILP.
6. Permetem que la Comissió Promotora de la ILP intervingui al llarg de tota la tramitació parlamentària, tant al Ple (a l’inici i al final del procés), com en la Comissió corresponent. Així mateix, fem que tingui dret a retirar la iniciativa fins just abans de la votació.
7. Fem que el Parlament presti, a partir d’ara, assistència jurídica als promotors de qualsevol ILP, per tal que no es trobin amb obstacles tècnics en la redacció de la proposta que els impedeixi tirar endavant la iniciativa.
8. Fem, així mateix, que el Parlament subvencioni fins a un màxim de 40.000 euros les despeses que l’impuls d’una iniciativa d’aquesta mena comporta.
9. Habilitem nous ens públics per a l’acreditació de la validesa de les signatures.
10. Habilitem la signatura electrònica per a signar en una ILP.
És amb reformes com aquestes com aprofundim la nostra democràcia. Fem més just el nostre sistema polític i, de retruc, la nostra societat. Fem, en definitiva, un acte de devolució del poder polític al ciutadà, que al cap i a la fi n’és el seu legítim dipositari. Si amb les eleccions els ciutadans lliuren el seu poder polític als seus representants, per mitjà de la democràcia participativa, amb mecanismes concrets com la ILP, els representants legítimament elegits a les urnes retornen aquest poder als ciutadans, per tal d’exercir-lo compartidament amb ells.
L’esquerra catalana pot estar orgullosa d’aquesta reforma legal. És amb reformes així com construirem el país més just i avançat socialment al qual aspiren els ciutadans i les ciutadanes progressistes del nostre país. En aquest sentit, no és gens agradable constatar -tot i que tampoc no hauria de sorprendre’ns- que els dos partits de la dreta catalana, CiU i el PP, no només no han recolzat la Llei sinó que l’han votada en contra. I un dels motius principals, tant en el cas dels uns com dels altres, ha estat l’extensió del dret a participar en una ILP, mitjançant la signatura, als joves d’entre 16 i 18 anys i als immigrants amb residència legal a casa nostra.
Pel què fa als joves, només cal escoltar la seva veu: el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la plataforma oficial que agrupa al conjunt d’entitats juvenils del nostre país, ha fet un comunicat públic on celebra la reforma de la ILP perquè “permetrà una més gran participació i implicació dels més joves en la vida política”. Com sabem, el desinterès dels joves per la política és un mal endèmic de moltes de democràcies contemporànies, i també de la nostra. En aquest sentit, facilitar l’acostament dels joves a la vida política no només és una bona idea, sinó que s’hauria de veure quasi com un deure dels legisladors.
Quan als immigrants, és inconcebible que ningú, a aquestes alçades, els pugui negar al dret a participar en la vida pública de les societats en les quals viuen, treballen i les quals ajuden a construir, com un ciutadà qualsevol. Quina visió tenen els partits conservadors catalans dels immigrants? Potser creuen que estan aquí només per treballar? No poden participar en la nostra vida política amb un dels pocs instruments que la Llei ens permet posar al seu abast? Argumenten CiU i el PP que el dret a participar en una ILP serà l’únic dret polític del qual podran gaudir i que això és una incoherència, que els drets polítics han d’anar exclusivament lligats a la plena ciutadania, és a dir, a la nacionalitat. Precisament per això, contestem des de posicions progressistes, vist que per ara és difícil que els immigrants legals accedeixin a cap altre dret polític que no sigui signar en una ILP, obrir-los aquesta possibilitat és especialment encertat per fer avançar la convivència en el nostre país. Fa 25 anys tots dèiem, a Catalunya, que “és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Sembla que avui, aquesta frase, ja només la podem repetir convençudament els partits d’esquerres, que són, per suposat, els partits de la majoria parlamentària i social.
El pacto Zapatero-Mas sobre el Estatut ha removido, sin duda, el escenario político catalán y español. Que el PSOE ha hecho aquello que estratégicamente más le convenía en estos momentos es innegable. Pactar con CiU es una manera práctica de neutralizar la campaña desaforada del PP contra Zapatero a cuenta del proyecto catalán. CiU fue, al fin y al cabo, el aliado de Aznar durante sus dos legislaturas. Es una derecha moderada, no independentista, que los medios de comunicación afines al PP no pueden utilizar como espantajo, a diferencia de lo que hacían con ERC y con Carod.