24 d’abril, 2006

Baha'is en Irán


Los EEUU amenazan estos día con utilizar los bombardeos selectivos para frenar las supuestas aspiraciones de Irán a incorporarse al selecto club atómico. Gran Bretaña, Francia y Alemania han optado por la vía diplomática para convencer al Gobierno iraní de que abandone su programa nuclear, a pesar de que los ayatolás dicen tener fines exclusivamente civiles. Mohammed al-Baradei, director de la OIEA, declara no disponer de pruebas de que Irán tenga la intención de enriquecer uranio con la voluntad de disponer de la bomba atómica.

El desarrollo nuclear de Irán está, hoy, en el epicentro de la geopolítica mundial. Nadie duda de que un Irán con bomba nuclear puede ser una amenaza para ciertos estados de la zona, muy especialmente para Israel. Los iraníes alegan que también Israel dispone del arma nuclear y no por ello Occidente lo ha sometido a ningún tipo de presión, sanción ni amenaza. Occidente replica que Israel es un país democrático y que Irán no acaba de serlo, dada la tutela del Consejo de Guardianes de la Revolución, que da un sesgo teocrático al sistema político.

Sin embargo, el problema básico que tenemos con Irán no es su falta de carácter democrático –tampoco Arabia Saudí lo tiene- sino su actitud anti-occidental. De la misma manera, el poder nuclear de Israel nos parece bien no por el carácter democrático de aquel país, sino simplemente porque es el aliado occidental en la zona. Esto es lo que resta toda legitimidad a la política de los EEUU y de Occidente en general ante Irán: se reviste de razones morales que, en realidad, intentan encubrir otros intereses menos piadosos.

Si nos preocupara el carácter poco democrático del régimen iraní, ya haría tiempo que los gobiernos occidentales habrían puesto el grito en el cielo ante el genocidio que ha sufrido la comunidad baha’i, por motivo de discriminación religiosa, desde los inicios de la República islámica. Son la minoría religiosa más numerosa del país, 300.000 personas, pero desde el triunfo de la Revolución de Jomeini, en 1979, fueron considerados como infieles, sin ningún derecho ante el Estado. No tienen derecho a pensión, ni a ser funcionarios, ni a inscribir el nombre en la tumba de sus muertos, ni a heredar, ni a estudiar en la universidad, ni, por supuesto, a ejercer su religión ni a reunirse para practicar su culto. Sus lugares santos y sus cementerios fueron destruidos. Los bienes de la mayoría de baha’is fueron confiscados y muchos trabajadores de fe despedidos de sus empresas.

La fe baha’i, nacida el siglo XIX, es una falsa religión para el régimen chiíta iraní, que sólo tolera los credos anteriores –judío, zoroastriano y cristiano- y aún como religiones de segunda. Irán somete a los baha’is a una presión constante para que renieguen de su fe y los discrimina laboralmente. A principios de los años ochenta la represión fue tan feroz que unos doscientos líderes baha’i fueron ejecutados por no renunciar a su credo.

Hace podas semanas, la relatora especial de la Comisión de Derechos Humanos de la ONU para la Libertad de Religión ha emitido un comunicado alarmada por una reciente instrucción del ayatolá Jamenei para que el ejército vigile a los baha’is iraníes. “Sentimos gran temor por la vida de nuestros correligionarios baha’is de Irán”, ha declarado Bani Dogal, Representante de la Comunidad Internacional Baha’i ante la ONU.

Irán no es un peligro hipotético para Israel, sino un peligro real para los baha’is que viven allí. Que Occidente, por una vez, proteja a quien toca. Y no con bombas, por supuesto, sino con política.

Publicado en EL MUNDO Catalunya, 11 de abril de 2006.

11 d’abril, 2006

Les 7 mesures d’Esping-Andersen per modernitzar l’Estat del Benestar

M’arriba puntualment la revista digital del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC). La jubilació de José Luis López Bulla de les seves responsabilitats al capdavant de CCOO, ara farà uns pocs anys, ha permès que el CTESC el fitxi com a coordinador de la seva revista. Tot un luxe! Evidentment, el nivell de la publicació ha augmentat com l’espuma des que la coordina ell.

En el número d’aquest mes hi ha un interessant monogràfic sobre l’Estat del Benestar. És aquest un debat gens nou, però en relació el qual la socialdemocràcia europea encara hauria de millorar la seva capacitat per fer tres coses fonamentals amb prou èxit:

- Elaborar un diagnòstic compartit i consensuat sobre l’estat del l’Estat (del Benestar), que ens permeti saber quins són els principals reptes que té a davant, quines són les principals disfuncions i les seves causes, etc.

- Posar sobre la taula un conjunt de solucions, reformes o, si es vol, una recepta, no doctrinària ni ideològica, capaç d’adaptar l’Estat del Benestar a les noves realitats socials, per tal de seguir garantint amb èxit que el pacte social als nostres països es regula d’acord amb els principis clàssics del socialisme democràtic: igualtat d’oportunitats, justícia social, no penalització de la iniciativa individual per tal de garantir la prosperitat col·lectiva, etc.

- Comunicar d’una manera comprensible, senzilla i, alhora, entusiasta i positiva, capaç de congregar una majoria social al voltant d’aquest projecte, el valor d’aquest model social i la factibilitat de les reformes que requereix per tal de mantenir la seva salut.

Ve a tomb aquesta reflexió a compte d’un dels articles de la revista del CTESC. Hi escriuen representants del món acadèmic (Joakim Palme, Vicenç Navarro), del món polític (Carlos Solchaga, Mauricio Rojas), del món sindical (Coscubiela, Alvarez, Lopez Bulla) i empresarial (Joaquín Trigo, Albert Roca) entre d’altres. Moltes d’aquestes aportacions són excel·lents. Tanmateix, m’agradaria destacar en aquesta ocasió l’article (transcripció d’una conferència) de Gösta Esping-Andersen, per la seva combinació de claredat i rigor. L’expert danès, català d’adopció, reconegut com un dels millors especialistes europeus en Estat del Benestar, ofereix de manera resumida un panorama magnífic del present i del futur d’aquest model social, en tres apartats: a. analitza els canvis estructurals que més l’estan afectant, b. descriu dels diferents escenaris de futur possibles; i c. proposa les polítiques que ens poden conduir cap a l’escenari més desitjable.

Per a Esping-Andersen, els canvis socials que més impacten l’Estat del Benestar són:

- l’increment de les desigualtats econòmiques (de salaris i ingressos familiars) en els darrers 20 anys
- la incorporació de la dona al mercat de treball i la fi de la figura de “l’home cap de família”
- la polarització de les famílies en termes de benestar en funció del tipus de família del qual es tracti, en el marc de l’aparició de nous models familiars que fan de la família tradicional una realitat ja no majoritària
- la dificultat per a la incorporació dels joves al mercat de treball
- la baixa natalitat de les dones, per sota del què seria la seva voluntat


Davant d’aquests reptes, als quals afegeix més endavant l’envelliment de la població, les mesures que proposa aquest expert per revitalitzar el model social que constitueix l’autèntic fet diferencial europeu són set, totes elles ingredient bàsics per tal de modernitzar i adaptar l’Estat del Benestar a la realitat del segle XXI:

1. Invertir en els infants, des els primers anys de vida. És la millor manera d’aturar la transmissió generacional de la pobresa. Cal reforçar les capacitats cognitives dels infants que es determinen entre els 0 i els 6 anys, especialment aquells de les famílies més pobres que són les que proporcionen unes capacitats cognitives més reduïdes als seus infants. Per tant, guarderies públiques.

2. Cal permetre a les dones compatibilitzar feina i maternitat. Per tant, de nou, guarderies públiques i polítiques d’atenció a les famílies. Com diu l’autor, les dones haurien de ser les “heroïnes” de les nostres polítiques de reforma de l’Estat del Benestar.

3. Lluitar contra l’herència social. Si no s’actua, el sistema educatiu en comptes de reduir les desigualtats de partida entre infants inclús pot accentuar-les. La millor manera d’evitar això és garantir que l’escola sigui un lloc on es barregin els fills de les classes amb més oportunitats amb els fills de les classes amb menys oportunitats. A més, una sola xarxa escolar, sense segmentació del sistema educatiu per classes socials, millora l’eficiència del sistema educatiu: els forts no hi perden gens i els menys privilegiats hi guanyen molt.

4. Un nou model de solidaritats. No és la família ni el mercat el que ha d’assumir una sèrie de responsabilitats, sinó les institucions públiques. Desmercantilitzar i desfamiliaritzar les responsabilitats vol dir no demanar a les famílies ni als mercats que facin d’Estat del Benestar.

5. Un nou contracte integreneracional. L’envelliment de la població suposa un increment molt important de la despesa sanitària i en pensions. Aquest contracte ha de servir per repartir els costos addicionals del sistema els joves i els grans, de manera que no recaiguin de manera exclusiva sobre les generacions joves.

6. Una nova comptabilitat social. Suposadament els països amb un Estat del Benestar potent tenen una despesa social molt més gran que aquells que no el tenen. Tanmateix, això és fals. La despesa social en un cas és privada, mentre que en l’altra és pública. Aquesta és la diferència. Però la despesa és similar. La despesa social a Suècia és només 1’2 vegades superior a la despesa social pública + privada) dels EEUU.

7. Entendre la despesa social com a inversió. La despesa social no és només despesa sinó, sobretot, inversió: l’exemple més clar és la despesa en infants, que millora el seu capital humà futur i, per tant, la competitivitat futura de l’economia i facilita la incorporació de la dona al mercat de treball, millorant així substancialment la taxa d’ocupació general.

Aquest resum és només una invitació a que us llegiu el seu text. Una reflexió imprescindible.