23 de setembre, 2008

La crisi financera: el món al revés?

(Publicat divendres 19.09.08 a l’Agenda de Ciutadans pel Canvi)

La crisi econòmica mundial està provocant situacions i declaracions inimaginables a penes fa unes setmanes. El president de la CEOE, el sr. Díez Ferran, va declarar dimecres passat que proposa “un parèntesis en l’economia del lliure mercat”. Dos responsables polítics socialistes, el sr. Almunia, comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, i el sr. Zapatero, president del govern espanyol, van contestar ahir mateix al màxim responsable dels empresaris espanyols que segueixen confiant en “la llibertat de mercat i en la competència”.

L’escena semblaria “el món al revés” sinó fos perquè en realitat la petició del president de la patronal espanyola no és una petició de major intervenció de l’Estat en el sistema econòmic. Díez Ferran no està demanant una major regulació i un major control dels mercats financers per part dels poders públics. Reclama, simplement, que els governs, amb els diners de tots els contribuents, es facin càrrecs de les pèrdues dels bancs i, de retruc, de moltes empreses afectades per la brutal crisi de liquiditat que està patint el sistema financer. Com ha dit Almunia, això seria tant com “socialitzar les pèrdues d’aquells que durant molts anys de bonança no han tingut cap inconvenient a privatitzar els beneficis”.

En poques setmanes el món ha presenciat atònit com el far i paradigma del capitalisme neoliberal, els EEUU, ha nacionalitzat els dos gegants hipotecaris, Fanny Mae y Freddy Mac, dels quals depenen més de la meitat de les hipoteques del país, i la primera empresa asseguradora del món, AIG. Com diu un acudit que circula per la xarxa, ara resultarà que la Guerra Freda l’ha guanyat la URSS de manera pòstuma, 20 anys després, perquè des de 1989 no es coneixia al món un sistema financer tan estatalitzat com el dels EEUU a dia d’avui. La cosa tindria gràcia si no fos perquè, com diem, aquestes nacionalitzacions no signifiquen altra cosa que pagar amb diners de milions de ciutadans els estralls que han provocat uns pocs milers d’alts directius de Wall Street.

Pel camí de l’actual crisi, que està afectant tots els països occidentals de manera contundent, han desaparegut tres dels principals banc d’inversió nordamericans Bear Stearns, Merril Lynch i Lehman Brothers, alguns d’ells amb més de cent anys d’història, i que en alguns casos han estat comprats per alguns dels seus competidors per menys del 10% del seu valor. Per una vegada, sembla que hi ha consens total entre els economistes i els polítics: la causa de la crisi és la manca de regulació dels mercats financers. La banca d’inversió era el paradigma del capitalisme financer global completament desregulat, sense cap mena de control públic, que ha caracteritzat el neoliberalisme. Ningú ha impedit que, moguda per l’avarícia sistèmica, s’hagi dedicat a invertir en productes financers (derivats) cada vegada més opacs i més arriscats.

Els mercats financers han actuat sense cap mena de responsabilitat en una recerca delirant de la rendibilitat privada i ¿ara hem d’eixugar els forats d’aquestes inversions irracionals amb els impostos de tots els contribuents? Com bé explica Almunia, la intervenció pública rescatant entitats financeres en fallida només es justifica quan els efectes per a la butxaca del ciutadà serien pitjors encara si no s’intervingués. Potser és el cas dels EEUU, però no el d’Espanya.

Per resoldre la crisi de liquiditat –els bancs no es presten diners entre ells i no presten diners a les empreses ni als particulars- que afecta el sistema financer mundial els bancs centrals d’Europa i dels EEUU van injectar dilluns passat 100.000 milions de dòlars als mercats financers, i dimecres 125.000 milions de dòlars més amb el suport dels bancs centrals canadenc, japonès i suís. Per complir els Objectius del Mil·lenni l’ONU calculava que seria necessària una inversió anual d’uns 75.000 milions de dòlars en serveis bàsics als països pobres. Facin números: en dos dies els bancs centrals s’han gastat, per evitar un col·lapse financer global encara més gran, tres vegades els diners que caldria esmerçar cada any per eradicar la pobresa al món.

Esperem que d’aquesta crisi, com de la del 29, el sistema econòmic mundial n’aprengui algunes lliçons. Alguns economistes eminents, com per exemple Joseph Stiglitz, ja fa anys que avisaven en els seus darrers llibres de les conseqüències del neoliberalisme i dels mercats financers completament desregulats. Ni que sigui massa tard, que els governs comencin immediatament a aplicar –si us plau!- les regulacions que aquests mateixos llibres ja fa temps que proposen i expliquen amb tota claredat.

09 de setembre, 2008

"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"

El passat dissabte, el diari AVUI va publicar l'entrevista que em va fer abans de vacances la Mar Jiménez. Aquí la teniu:

L'entrevista
"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"
Toni Comín, fill d'Alfonso Comín i diputat al Parlament
Mar Jiménez

Quin és el llegat del seu pare?
Per mi ha estat decisiu. La meva manera d'entendre la política, la religió, el compromís amb la justícia: tot això ha estat feliçment condicionat per ell. I per la meva mare, amb qui ell va fer tot el seu camí personal i polític.

Ell es proclamava "comunista a l'Església, i cristià al partit". Vostè també?
Per una banda, cal pensar això en el context de l'Espanya del segle XX; per l'altra, hem de preguntar-nos sobre la validesa que té ara. En una Espanya que s'havia dividit en dues meitats irreconciliables, la dreta catòlica i els rojos ateus, el meu pare va sortir de la trinxera on havia nascut i va creuar a camp obert per anar a trobar els de la trinxera enemiga. Crec que és bastant èpic.

I encara és vàlid?
Per mi, aquest binomi cristià-comunista, en certa manera, té validesa permanent. Jo m'hi identifico. Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d'alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social...

Perdoni, però n'hi ha molts...
Doncs estan molt equivocats. Només cal llegir els Evangelis, on hi ha una claríssima aposta pels pobres, per la justícia, pels dèbils. Entenc que es pugui ser socialista sense ser cristià, però no concebo que es pugui ser creient sense un compromís real i ferm amb la justícia social. I això requereix una mirada crítica cap al capitalisme...

Què poden fer els cristians que pensen que la jerarquia eclesiàstica contradiu l'Evangeli?
L'Església, com a institució, em preocupa poc. Si s'aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l'Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l'Evangeli és l'Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s'allunya de l'Església.

El seu pare va morir quan vostè tenia 9 anys. Qui li ha fet conèixer la seva visió del món?
D'entrada, la meva relació amb ell fins als 9 anys! També els seus escrits, la seva obra, que òbviament conec a fons. Per descomptat, també la meva mare. A més, es va crear una Fundació amb el seu nom que n'ha mantingut viu l'esperit. I sobretot, tots els amics del pare que han mantingut la relació amb la família. No em faci dir noms, perquè són tants...

L'èpica de l'època del seu pare s'ha perdut?
Avui no existeix, és cert, però en part perquè no ha d'existir. Cada moment històric és diferent. És normal que després de 40 anys de dictadura hi hagi una primavera. La dictadura va ser una tragèdia però també un gresol on es van destil·lar les millors persones.

Ja no toca?
Vaig tenir la sort de conèixer Mandela i li vaig demanar què passaria a Sud-àfrica quan es retirés: no arribaria la frustració? Em va dir que no, que arribaria la normalitat. "Però la normalitat és mediocre!", li vaig dir. I em va contestar: "Perquè hi hagi un heroi com jo calen 28 anys de presó. És un preu molt alt, no creus?". La generació de l'Alfonso Comín i la política d'aquells moments va ser extraordinària, però conseqüència de la dictadura.

Política sense èpica, doncs?
Ara hem de construir una altra èpica: la dels moments ordinaris. I avui hi ha un dèficit claríssim d'això. L'Obama ha generat entusiasme perquè fa creure a la gent que pot donar el millor d'ella mateixa. Què va fer l'Alfonso Comín? Va ajudar molta gent a treure el millor de si. Aquesta és la grandesa del bon líder: que et fa donar el millor de tu mateix.

Per quines causes s'ha de lluitar?
El gran fruit del segle XX ha estat l'Estat de benestar: ha combinat, bàsicament a Europa, democràcia, justícia social -imperfecta- i prosperitat. Quina és la gran causa del segle XXI? Com a mínim, reconstruir aquest model a escala mundial: fer el welfare global, per tal que tothom tingui garantits els drets fonamentals i pugui ser realment lliure.

No hi veig els actors per fer-ho...
Cal crear un programa, que de fet ja existeix, construir la massa crítica social que hi doni suport i disposar dels lideratges que el facin realitat.

Per què fa política de partits?
Per avançar calen dues cames: la societat civil, i les institucions i els partits. Jo he fet vida als moviments socials, però tan important com això són els partits. No podem canviar el món al marge de les institucions. La societat civil i l'intel·lectual són imprescindibles, però no basta per assegurar la transformació social.

A què aspira amb la política?
A contribuir a fer un món més just.

Com?
Crec que estem en condicions, per primera vegada en la història, de construir un projecte de drets humans reals per a tothom. És el repte del segle XXI. No em dirà que no és un dels reptes més apassionants que hi hagi hagut mai en política.

PERFIL
Abans de començar l'entrevista, Toni Comín (Barcelona, 1971) s'asseu al piano a tocar Mozart. Fill d'Alfonso Comin, històric dirigent del PSUC i fundador de Cristians pel Socialisme, Toni Comin ha agafat el testimoni del seu pare i des del 2003 és diputat al Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi. Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, hereu de la brillant mirada del seu pare i de la seva preocupació pels més dèbils, confesa que fa política per fer un món més just.