Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme

Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme. Aquest és el títol d’un llibre coral, escrit a partir de moltes veus, que feia anys que s’està cuinant però que el destí ha volgut que aparegui en el moment més oportú, i que té 10 propòsits:

1. Bastir la crítica al capitalisme sobre noves bases filosòfiques, donat que les tradicionals ja havien donat de sí tot el què podien. Per això, acudint a la filosofia política de les darreres dècades, la conclusió que el capitalisme és injust es fonamenta a partir de la teoria de la justícia liberal igualitària (Rawls), del marxisme analític post-rawlsià (Cohen) o del republicanisme (i la seva teoria de la dominació).

2. Demostrar de manera detallada i rigorosa per què i en quin sentit es pot dir que les desigualtats estructurals del capitalisme són injustes. Dues són les fonamentals: la desigualtat que generen els mercats financers en l’accés als mitjans de producció (desigualtat “absoluta”); i la desigualtat que generen els mercat de treball per mitjà de la distribució salarial (desigualtat “relativa”). civil).

3. Esbrinar si el capitalisme de l’Estat del benestar, que és indubtablement la versió més igualitària del capitalisme, aprova o suspèn davant del tribunal de les teories de la justícia. Tot i que es tracta del sistema socioeconòmic més just de tots aquells que han existit, no es pot dir que sigui suficientment just.

4. Proposar sistemes econòmics alternatius, que compleixin de manera cabal amb els principis de justícia. En aquest sentit, el llibre presenta la Democràcia Econòmica (DE) de l’economista David Schweickart: un sistema de socialisme de mercat més igualitari que el capitalisme actual, tan o més eficient i viable.

5. Utilitzar la DE com a radar a partir del qual detectar aquelles experiències ja reals, existents, que tenen afinitat amb aquest model. Se’n detecten quatre: el cooperativisme, el sindicalisme com a instrument de democratització de l’empresa, la banca ètica i el consum responsable (basat en l’etiqueta social).

6. Explorar si aquestes realitats poden ser embrions d’un futur i hipotètic socialisme de mercat. En aquest sentit, el llibre intenta comparar cadascuna d’aquestes realitats alternatives amb el sistema actual, per una banda, i la DE per l’altra.

7. Plantejar la integració de totes aquestes realitats en una xarxa integrada, coherent i unificada: el mercat social. En aquest sentit, el balanç social apareix com un instrument necessari per possibilitar aquesta integració.

8. Posar sobre la taula una estratègia de consolidació i creixement del mercat social. En aquest sentit, per una banda, s’analitza de quina manera en una mateixa economia de mercat poden coexistir el capitalisme social i el mercat social; i per l’altra, s’estudien possibles polítiques públiques d’impuls i promoció del mercat social.

9. Emmarcar la DE en un ventall d’alternatives més ampli: altermundialisme, renda bàsica, ecologisme, democràcia participativa, etc.

10. Prendre consciència que el socialisme del qual es parla en aquest llibre és un socialisme dels ciutadans, creat i promogut des de la societat civil. El socialisme de segle XX ha estat molt estatalista -tant el comunisme com la socialdemocràcia- i ja ha donat tot allò que podia donar de sí. El socialisme -entès en tota la radicalitat de la paraula, és a dir, com la voluntat de construir un sistema econòmic no capitalista, com a condició de la construcció d’una societat justa- en el segle XXI tindrà una segona oportunitat a condició que sigui un socialisme fet des de la gent, no des de l’Estat. Però no la gent aïllada, sinó la gent organitzada, en xarxa. L’Estat pot limitar i corregir els efectes del mercat des de fora; la societat civil pot infiltrar-se en el mercat i transformar la seva naturalesa des de dins. Per això, el socialisme dels ciutadans pot arribar on no va arribar el socialisme del segle XX: pot arribar a complir el vell somni de superar plenament el capitalisme.

Un moment de la meva intervenció durant l'acte de presentació del llibre

Probablement, alguns lectors trobaran aquest llibre massa utòpic: s’hi parla de superar el capitalisme! D’altres, massa pragmàtic: al capdavall tot queda concretat en una estratègia per fer créixer el mercat social. Res gaire nou! Si és així, haurà aconseguit el seu objectiu.


Més informació del llibre

"Democràcia econòmica: vers una alternativa al capitalisme"

Enllaç a la invitació pdf

La paradoja europea del año 2009

Articulo publicado en El Ciervo, mayo del 2009

A raíz de la crisis que asola el capitalismo mundial, la más grave desde la Segunda Guerra Mundial, un tópico está en boca de todos: como consecuencia de este cataclismo económico es necesario transitar, lo más rápidamente posible, del paradigma neoliberal a un nuevo paradigma que podemos llamar de “neokeynesiano global”.

El debate económico –que, al fin y al cabo, no es más que el debate sobre qué tipo de pacto social deseamos, es decir, en qué tipo de sociedad queremos vivir- se traduce, a menudo, en conflicto geopolítico. Durante el siglo XX, la pugna entre el sistema de mercado capitalista y el socialismo de planificación central acabó por cristalizar en un enfrentamiento geográfico entre Este y Oeste, los Estados Unidos y la Unión Soviética. Cuando el comunismo estatalista implosionó, el debate económico se trasladó al dilema entre dos opciones distintas de capitalismo: la neoliberal, sin apenas Estado, redistribución, ni garantías sociales, o el capitalismo social con Estado del bienestar. También en este caso, la confrontación económica se tradujo en un dialéctica geopolítica: mientras los EEUU se supone la patria del neoliberalismo –malgré Bill Clinton-, Europa representaría el capitalismo socialdemócrata –malgré Tony Blair.

Así, la representación más pura del paradigma neoliberal sería la derecha estadounidense –los republicanos, con sus Bush y sus Greenspan-, mientras que la encarnación más legítima del capitalismo social pertenecería a la izquierda europea. ¿Quien sino las socialdemocracias europeas pueden erigirse en máximas depositarias de la tradición que conjuga Estado y mercado, prosperidad y redistribución, eficiencia productiva y derechos sociales?.

El mundo, este año 2009, está virando desde el modelo “americano” al modelo “europeo”. Con algunas salvedades respecto del Estado del bienestar clásico: hoy vivimos en una economía globalizada, cuyo fundamento material son las tecnologías del conocimiento; donde las economías emergentes –China, Brasil, India, etc.- son locomotoras de los mercados mundiales tan o más importantes que los países de la OCDE; y donde la transición a una economía verde es un imperativo ineludible, además de una oportunidad para la innovación tecnológica -y, en consecuencia, para salir de la crisis.

Matices a parte, estamos en pleno viraje. Sin ir más lejos, Obama, ese hombre que entusiasma el planeta, no hace más que “copiar” el paradigma europeo. En política interior, intenta desarrollar los flancos más débiles de su minimísimo Estado del bienestar: regular Wall Street, reducir las desigualdades salariales, levantar una sanidad pública, devolver un papel a los sindicatos, etc. Y en política exterior, se apunta al discurso geopolítico que Europa defiende desde el fin de la guerra fría: el multilateralismo cooperativo, renunciando a cualquier tentación de unilateralismo imperialista. Muy bien.

Vayamos el G-20, celebrado en Londres a principios de abril. Todos los pasos allí dados también confirman el viraje: se decidió reforzar financieramente el FMI, fundamentalmente para ayudar los países emergentes y en desarrollo; se acordó la regulación y el control de los mercados financieros, hedge funds y agencias de rating incluidos; se resolvió dar la batalla para acabar con los paraísos fiscales; y se dispuso relanzar las negociaciones para impulsar el comercio mundial, entre muchas otras medidas ¿Acaso la democratización del FMI a favor de los países del Sur, la abolición del secreto bancario, el fin del proteccionismo comercial de los países ricos o la regulación estricta de las finanzas globales, no han sido en tiempos recientes reivindicaciones de una parte del centro-izquierda europeo, por no hablar del mismísimo movimiento antiglobalización?

¿Cuál es, pues, la paradoja europea del año 2009? Muy simple: precisamente cuando el mundo se dirige hacia el modelo social y económico que la izquierda europea se supone que representa mejor que nadie en el mundo, ésta se encuentra en sus horas más bajas desde hace décadas. Vean sino el resultado que obtendrán los partidos socialistas europeos en las próximas elecciones al Parlamento de Bruselas. ¿Por qué cuando el mundo vira hacia “Europa”, Europa se aleja de sí misma? ¿Qué nos está pasando?