Mai tant com en aquests set anys

(Article publicat a la revista del PSC de Teià)

Totes les dades que donaré a continuació demostren que mai, des del govern de la Generalitat, mai des que Catalunya va recuperar les seves institucions democràtiques l’any 1980, s’havia fet tant en tan poc temps. Mai tant com ara.

Els historiadors del futur

M’atreveixo a fer un pronòstic. Quan els historiadors de la Catalunya contemporània, d’aquí a 50 o a 100 anys, des de la neutralitat i l’objectivitat que proporciona la distància temporal, estudiïn els governs de la Generalitat restaurada, aquells que han conduit el país en les primeres dècades de la nostra democràcia, arribaran a una conclusió fàcil de consensuar: la intensitat del reformisme que ha caracteritzat el període que va del 2003 al 2010, els 7 anys dels govern catalanista i d’esquerres, ha estat la més alta que ha conegut fins ara el país. La velocitat, la quantitat i la qualitat de la nostra activitat reformadora no té comparació amb cap etapa anterior. Mai tantes reformes, inclús en plena crisi. Les dades, insisteixo, tossudes, ho demostren. 

Proposo un breu exercici de memòria. Pensem una actuació destacada –o un parell o tres- de cadascuna de les conselleries del Govern d’Entesa i de Progrés que ha conduit el país durant els darrers 4 anys:

1. Conselleria d’Economia: nou acord de finançament, el millor de llarg del qual ha disposat mai la Generalitat, i segon Acord Estratègic per la Competitivitat i la Cohesió de l’Economia Catalana, és a dir, l’acord entre govern, patronal i sindicats per impulsar el canvi decidit del nostre model productiu; reforma de l’impost de successions –ara només paguen els rics-.

2. Conselleria d’Educació: 5 nous mestres cada dia i 2 noves escoles cada setmana, durant 4 anys; nova Llei d’Educació de Catalunya, que té com a principal objectiu la lluita contra el fracàs escolar, un dels principals problemes del nostre país, i que entre d’altres coses ha de servir perquè els centres públics tinguin més autonomia, més projecte propi, més direcció –que siguin vaixells amb capità- i més qualitat.

3. Conselleria de Salut: inauguració del nou hospital de Sant Pau; inauguració del nou hospital Moisès Broggi al Baix Llobregat; 2 nous metges cada dia i un nou CAP cada quinze dies, durant 4 anys, per al nostre sistema públic de salut; lideratge absolut en recerca sanitària -4 dels 5 centres espanyols de referència internacional són catalans-. 

4. Conselleria de Justícia: inauguració de la nova Ciutat de la Justícia i de 4 nous Palaus de Justícia cada any, que són el símbol de la modernització –administrativa, tecnològica, en l’atenció als ciutadans, etc.- dels nostre sistema judicial; 3 noves presons que, entre d’altres coses, han contribuït a multiplicar per 2 el número de presos en procés de reinserció social.

5. Conselleria d’Acció Social i Ciutadania: aprovació de la Llei de Serveis Socials, per primera vegada a Catalunya; desplegament de la Llei de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic, que ha permès que desde l’any 2010 més de 100.000 pensionistes del nostre país superin el llindar de la pobresa; 130.000 catalans ja es beneficien de la Llei de dependència; nova Llei d’Acollida per a la Immigració.

6. Conselleria de Treball: baixada en un 40% dels accidents mortals de treball, entre el 2003 i el 2010; reforma del PIRMI per tal que les persones aturades sense subsidi -sense ingressos- no hagin d’esperar quasi un any per poder accedir a la prestació, com fins ara, sinó només uns pocs mesos.

7. Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa: Pacte Nacional per a la Recerca per millorar molt més encara la nostra R+D+i, tot i que Catalunya ja produeix avui un 25% de tota la recerca de l’Estat-; inauguració del sincrtotró Alba, la instal·lació científica més important de la Península.

8. Conselleria d’Agricultura: inauguració del Canal Sagarra-Garrigues, que feia dècades que estava promès i planificat, i que ha de servir per donar un impuls decisiu a l’agricultura de les Terres de Ponent; el 2010 s’han posat en marxa el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003; a més, el 2010 s’han modernitzat el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003.

9. Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació: cada any més biblioteques -el 2004 se’n van fer 3 i el 2010 se’n van inaugurar 24-; Llei del Consell de les Arts, que entre d’altres coses permetrà una gestió independent i no clientelar de les subvencions públiques al món de la cultura.

10. Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques: actuacions com l’aeroport de Lleida Alguaire, el desdoblament de l’autopista de Tarragona i de l’autopista de Girona, l’autovia de Berga, per posar només alguns exemples, posen les infraestructures al servei de l’equilibri territorial del país; construcció de la Línia 9 del metro, la més llarga d¡Europa, que dotarà a Barcelona del sistema de metro que mereix com a gran capital metropolitana.

11. Conselleria de Medi Ambient i Habitatge: dessaladora d’El Prat, la més gran d’Europa, que garanteix per primera vegada en la història del nostre país que tots els catalans tenen l’aigua garantida encara que estiguem en situació de sequera perllongada; en set anys, hem multiplicat per 9 la potència eòlica instal·lada; noves polítiques d’habitatge –en el marc de la nova Llei de l’Habitatge- que, en set anys, han permès doblar el número d’habitatges de protecció social que s’inicien cada any i han permès multiplicar per 60 el número de catalans que reben un ajut per pagar el lloguer.

12. Conselleria d’Interior: s’ha completat el desplegament dels mossos d’esquadra a la totalitat del territori català, de manera que s’han incorporat 3 nous mossos cada dia, durant 4 anys, per garantir la seguretat de tots; en set anys, s’han reduït en un 45%  dels morts en accidents de trànsit.

13. Conselleria de Governació: en set anys, s’han triplicat els recursos econòmics dedicats al món local i s’ha multiplicat també per tres els diners del Pla Únic d’Obres i Serveis per als ajuntaments, que paga la Generalitat.

14. Conselleria de la Vicepresidència: en sis anys, s’han multiplicat més que per 2 els diners que la Generalitat dedica a la cooperació per al desenvolupament i a l’ajuda humanitària, de 25 milions d’euros el 2003 a 60 milions d’euros el 2009, tot i la crisi; reforçament de la presència exterior de la Generalitat, gràcies a les noves Oficines d’Acció Exterior a Nova York, Alemanya, etc.; en set anys, s’han multiplicat per dos els diners dedicats a la política lingüística i la protecció del català.

On ens porten aquestes reformes?

Tanmateix, el més important d’aquestes reformes no és que siguin moltes, que siguin bones o que s’hagin fet a una velocitat fins ara desconeguda. El què compta, el què importa, el què ens interessa és saber en quina direcció van: a quin destí porten el país. I el destí està clar: un país uns serveis públics més forts per fer un país més just, més igualitari, més cohesionat socialment; un país amb una economia més dinàmica, més competitiva, que ens permeti garantir la prosperitat que necessitem, entre d’altres coses, per pagar el nostre Estat del benestar i que ens permeti proporcionar el màxim de treball de la màxima qualitat al màxim nombre dels nostres ciutadans; un país amb més autogovern i amb més capacitat per fer respectar la seva identitat nacional; un país territorialment molt més equilibrat, on convisquin de manera intel·ligent infraestructures modernes i la preservació del nostre medi ambient.

Si el balanç de l’acció de govern, vistes les reformes, vista la meta a la qual aquestes reformes condueixen, es tan brillant com les dades indiquen, ¿per què l’estat d’ànim de la Catalunya progressista, aquella que es correspon amb la majoria social i que ens ha donat la majoria electoral en els darrers anys, no sembla correspondre-s’hi?

 Tres “enemics” poderosos

Sens dubte, hi ha hagut “poderosos enemics” –perdoneu per la metàfora- que han dificultat, per no dir tapat, aquesta intensa acció reformadora. El primer de tots, la crisi econòmica, que ha disparat l’atur al 20%; una crisi que com sabem és mundial, la més grau dels últims 80 anys, i que te el seu origen en el sistema financer internacional, tot i que a casa nostra té uns efectes més profunds a causa de la dramàtica bombolla immobiliària dels darrers anys. El segon, la batalla de l’Estatut davant del Tribunal Constitucional, que ha decebut profundament tots aquells que confiaven en una evolució federal d’Espanya. El tercer, les discrepàncies públiques dels socis del “tripartit”, que sovint no ha estat capaç de comportar-se amb la coherència estratègica que les seves mateixes bases electorals i l’opinió pública esperaven. 

La solució de la crisi financera mundial no depèn fonamentalment de nosaltres, tot i que el govern català ha estat dels més actius a l’hora de lluitar contra els efectes de la crisi –tant socials com pel finançament de les empreses- i a l’hora posar les bases per sortir de la crisi amb una economia més forta. La solució a la resistència d’Espanya contra l’avenç del federalisme depèn només parcialment de nosaltres i, sens dubte, ens queda molta feina a fer per convertir l’esquerra espanyola en un aliat convençut en aquesta batalla. La solució a la insuficient cohesió interna del govern sí que depenia fonamentalment de nosaltres i, tot i que s’ha millorat respecte la legislatura anterior, probablement no hem assolit l’òptim que esperaven els ciutadans, començant per aquells que ens han donat el seu suport.

Respecte d’aquesta qüestió, tanmateix, crec que convé un darrer comentari: l’experiència del tripartit demostra que la cultura política del nostre país encara no està prou madura com per entendre i assumir els governs de coalició, tot i que paradoxalment Catalunya ara i en el futur tindrà, cada vegada amb més probabilitat, serà, governs de coalició, no de majoria absoluta. Que s’entengui bé: crec que aquest dèficit de “cultura de coalició” afecta tant als partits com als ciutadans. Els partits, perquè ventilen les seves discrepàncies en públic de manera clarament excessiva; els ciutadans, perquè viuen de manera molt negativa qualsevol discrepància entre els partits de govern, quan un cert grau de discrepància hauria de ser tolerada com una mostra de pluralitat i no només penalitzada com una falta de coherència.

  

Qui volem que governi la sortida de la crisi?

La legislatura s’acaba. El país, tot i la crisi, tot i la tramitació accidentada de l’Estatut, ha avançat i molt. ¿Quins no haurien estat els estralls que hauria fet la crisi, en la convivència social del nostre país, si no hagués esclatat quan el país era governat per l’esquerra? No ho vull ni pensar. ¿Si no haguéssim estat en un procés de reforçament dels nostres serveis públics i d’integració dels nostres immigrants, de modernització de les nostres infraestructures i de la nostra economia?  No ho vull ni pensar.

Per això, tampoc vull ni pensar que la sortida de la crisi no la farà un govern de progrés. Un govern d’esquerres, catalanista i amb el socialisme com a força central. Un govern capaç d’assegurar-se que quan la nostra economia es reactivi plenament, quan la locomotora torni a arrencar, cap vagó es queda aturat a l’estació. Capaç d’assegurar que les “víctimes de la crisi” no es converteixin també en els “oblidats de la recuperació”. Evitar això, només ho pot fer un govern progressista, socialista, d’esquerres. Si jo fos un aturat, una persona en situació de risc d’exclusió, tindria molt clar quin govern prefereixo per al meu país per als propers anys.

I la millor prova que la sortida de la crisi amb els socialistes al capdavant del govern serà diferent, és l’obra feta els darrers 4 anys, els darrers 7 anys. Comparin. Comparin el què han fet els governs d’esquerres i el què van fer els governs conservadors. Rellegeixin, comprovin, repassin les dades –i són només alguns exemples, potser els més destacats- de l’obra de govern que he recordat més amunt. I podran imaginar quina Catalunya tindrem si l’impuls reformista segueix viu, si les polítiques progressistes segueixen endavant. I quina serà la Catalunya que ens espera si tot això s’atura.

¡Alerta con la consolidación fiscal!

El Ciervo, julio-agosto 2010

Traumático mes, el de junio del 2010, para el presidente Zapatero y el país que éste gobierna. Dos medidas han cambiado drásticamente el curso de la salida española de la crisis: el recorte del gasto público para garantizar la consolidación fiscal el año 2013, tal como nos exige Europa, y la reforma laboral. Giro copernicano de un presidente del gobierno que había navegado dos años al grito de “¡Ni un recorte social!”. ¿Por qué este cambio de rumbo?

Hace dos años, todos nos volvimos keynesianos, FMI incluido, y activamos poderosos estímulos fiscales que, junto a los estabilizadores automáticos (subsidio de paro, caída de impuestos, etc.), permitieron que la crisis financiera no se tradujese en una prolongada depresión mundial comparable a la de los años treinta. Todos fue todos: Estados Unidos, Europa, China, los países latinoamericanos, etc. Hoy algunos, no todos, han abandonado el keynesianismo y, presionados por los mercados financieros, han emprendido una cruzada contra su desbocado déficit público. En Europa, los gobiernos vienen a decir lo siguiente: ahora que lo peor de la crisis ya ha pasado, ha llegado la hora de reducir este insostenible desequilibrio fiscal que la propia crisis provocó. Las cuentas de los Estados han sido apaleadas por la crisis, pero parece que los Estados no tienen más remedio que curarse ellos solos las magulladuras.

¿Qué buscan los gobiernos europeos? Muy sencillo: tienen unas deudas impresionantes con los mercados financieros, es decir, con el capital -o, por decirlo claramente, con aquellos que con su irresponsabilidad provocaron la crisis-. Para devolver lo que se debe, hay que gastar menos dinero en nuestros gastos habituales –en políticas sociales, en sueldos del sector público, etc.- y reservarlo para pagar nuestros acreedores. Si siguiéramos con déficits abultados muchos años más, los mercados financieros dejarían de prestarnos el dinero a un precio asumible, porque dejarían de creer en nuestra capacidad para devolverlo. Y, no lo olvidemos, cuando el Estado tiene déficit –más gastos comprometidos que ingresos asegurados via impuestos- la triste verdad es que necesita que alguien le preste dinero para financiarlo.

Stiglitz, Krugman y unos cuantos más, todos ellos gente seria, nos avisan: ¡alerta con la consolidación fiscal, no sea que vaya a provocar una recaída en la crisis! Hay que escucharlos atentamente. Los ajustes fiscales (recortes de gasto, subidas impuestos, etc.) pueden enfriar el consumo de las familias. Esto puede frenar la todavía débil –muy débil- recuperación del crecimiento económico. De hecho, los propios gobiernos han admitido que los ajustes van a reducir el crecimiento previsto para el año que viene –en medio punto en el caso de España-. Si la ralentización del crecimiento acaba disminuyendo la propia recaudación del Estado, el ajuste habrá sido “el negocio de Pedro y las cabras”: habrá menos gastos pero también menos ingresos. Desde el punto de vista del déficit estaremos igual, pero desde el punto de vista social estaremos peor.

Así, los mercados financieros y los “halcones del déficit” nos habrían arrastrado a la peor de las estrategias, también para ellos.

¿No hay otras maneras de capear el desequilibrio fiscal? Miremos los EE.UU: Obama bien que mantiene sus políticas keynesianas de estímulo, sin reparar mucho en el déficit. Pero ¡ay! su moneda tiene detrás un gobierno que aleja el miedo de la suspensión de pagos y por esto, aunque los EE.UU. disparen su deuda, los mercados financieros no se atreven con el dólar como sí se atreven con el euro. Lo que Obama puede, probablemente los países de la UE hoy no lo pueden, mientras el euro no tenga un verdadero gobierno europeo detrás.

Sin embargo, todavía hay otra alternativa, muy clara: ponerle impuestos al capital. ¿Si en los mercados financieros está el dinero, por qué, en vez de pedirlo prestado en forma de deuda pública, no lo tomamos en forma de impuestos? Parece que, tímida, muy tímidamente, los gobiernos europeos empiezan a transitar por este camino.

El conte dels senyors de les nostres vides

Hi havia una vegada uns sistema econòmic a Europa, anomenat capitalista, en el qual tothom pensava que els mercats financers complien aquella funció per a la qual estaven socialment legitimats: proporcionar finançament a les empreses per tal que aquestes generin riquesa i creïn ocupació. Mentre l’economia dels països prosperava, el PIB creixia, l’atur disminuïa, els ingressos dels Estats augmentaven fins al punt d’entrar en superàvit (en el cas d’Espanya), ningú parava atenció sobre la veritable naturalesa d’aquests mercats financers. I per tant, ningú sentia la necessitat de controlar-los, regular-los i obligar-los a fer-los allò que suposadament els toca.

Un bon dia, els mercats financers van mostrar la seva veritable cara: durant anys havien estat alimentant de manera irresponsable una gegantina bombolla especulativa que es va punxar de manera estrepitosa i, a conseqüència de la qual, el sistema capitalista (mundial) va caure precipitadament en la crisi financera més intensa des del crack financer del 29, aquell que va obrir les portes a l’empobriment massiu de les classes mitjanes i l’adveniment del feixisme.

La crisi financera es va convertir ràpidament, com no podia ser d’una altra manera, en una crisi econòmica. Com que els mercats financers es basen en la confiança, els bancs van deixar de prestar-se diners entre ells i van deixar de prestar diners a les empreses. Per evitar que la crisi econòmica es convertís en un cataclisma –per evitar que la recessió es convertís en depressió- els Estats van reaccionar amb celeritat i esperit keynesià, com no podia ser d’altra manera. Van rescatar els bancs perquè no fessin fallida, prestant-los carretades de milions d’euros que no en tots els casos està assegurat que seran retornats; van implementar estímuls fiscals per activar el consum de les famílies, etc. Amb la crisi, els ingressos dels Estats via impostos es va desplomar (menys treballadors vol dir menys d’IRPF, menys consum vol dir menys ingressos per IVA, menys empreses vol dir menys Impost de Societats, etc.) i al mateix temps la seva despesa social es va disparar (fonamentalment, per la factura en subsidis d’atur).

En aquesta situació, no és d’estranyar que països com Espanya, que fins poc abans de la crisi tenien uns comptes de l’Estat perfectament sanejats, caiguessin en dèficits públics aterradors, en molts casos de més del 10 % del PIB. Com finançarem aquest dèficit? -es preguntaven els governs-. No hi ha altra solució –es contestaven ells mateixos- que acudir als propis mercats financers que en el seu moment van provocar la crisi, a aquells bancs als quals hem rescatat, i demanar-los que ens prestin diners per pagar les nostres despeses públiques. Així, els governs van emetre títols de deute públic –és a dir, van demanar un préstec als bancs- per finançar el seu dèficit.

Tanmateix, els mercats financers van decidir que aquests governs que els demanaven diners (per pagar pensions, subsidis d’atur, escoles o carreters) eren poc fiables. Si el seu dèficit era tan gran, el seu deute públic creixeria de manera accelerada. Si el seu deute creixia tan, no era segur que, arribat el moment de tornar els diners, poguessin fer-ho. ¿I si aquests països s’endeutaven més del què eren capaços d’assumir i, al final, acabaven fent suspensió de pagaments?

Per això, els mercats financers van decidir que deixar diners a aquests països era molt i molt arriscat. I ven decidir també que, d’acord amb la seva lògica habitual, calia cobrar per aquest risc. Com més alt és el risc, més alts han de ser els interessos que han de pagar Estats per poder col•locar els seus títols de deute públic –es van dir els mercats financers-. I, dit i fet, els interessos del deute públic de països com Grècia, o Portugal, o Espanya, per dir-ne només alguns, van començar a escalar acceleradament.

D’aquesta manera, aquests països veien com el què havia de ser una solució al seu dèficit públic –emetre títols de deute públic- s’acabava convertint en una sangria insostenible per a la seva hisenda. I els mercats financers veien com els problemes fiscals dels mateixos governs que els havien rescatat es convertien en un suculent negoci per a ells: com pitjor pinta feien els països, com més greu era el seu dèficit, més alts eren els interessos del seu deute públic i més negoci farien els inversors que compren aquest deute.

A més, els mercats financers també feien una cosa una mica estranya que s’anomena “operacions a curt o al descobert”, que consisteix en fer beneficis a compte d’un actiu que perd valor. La cosa anava, més o menys, així: un inversor demana una acció d’una empresa al seu propietari i, a canvi d’una petita prima, promet tornar-li al cap de poc, normalment al cap de tres dies. Posem que el dilluns la ven per 10 $. Si l’empresa té problemes i l’acció perd valor, la recompra el dijous per 8 $ i la torna. Pel camí, ha fet 2 $ de benefici, sense haver creat el més mínim bri de riquesa.

El més estrany de tot és que els mercats financers feien aquest tipus d’ “operacions al descobert” no només amb les accions de les empreses, sinó també amb els títols de deute públic dels països. Com ho feien? Molt senzill. Si l’economia i el dèficit públic d’un país van malament, no només hauran de pagar altíssims interessos per poder col•locar els seus nous títols de deute públic en els mercats financers. A més, el preu dels títols que havien emès en el passat i que es compren i venen en els mercats financers caurà de manera accelerada (poca gent els voldrà comprar i molts voldran treure-se’ls de sobre).

Aquest escenari, per als inversors que fan diners a base d’“operacions al descobert” és realment suculent: si venen deute públic per 4 euros, el preu d’aquest deute s’enfonsa i, gràcies a això, el poden recomprar a 2 euros... faran un gran negoci! Per això, per als mercats financers que estan acostumats a les “operacions al descobert” la desgràcia fiscal dels països és una font immillorable de beneficis. Per exemple, el dèficit públic del govern grec servia a la vegada, i en el mateix moment, per a aquestes dues coses: servia per presagiar sacrificis importants per a la seva població i servia perquè els inversors que especulaven a base d’“operacions al descobert” fessin immensos beneficis amb el deute públic grec, que no parava de perdre valor. Una coincidència realment bonica!

Davant d’aquesta situació, els governs van fer l’únic que podien fer: començar a retallar la seva despesa pública per reduir el seu dèficit públic. Se suposa que només així podien “calmar” els mercats financers. Se suposa que només així podien convèncer-los que el seu deute no era tan arriscat. Se suposa que només així podien esvair el fantasma de la suspensió de pagaments. Se suposa que només així podien aconseguir que els interessos del seu deute públic no es disparessin fins a generar un col•lapse de les seves finances.
Els mercats financers, per tant, van quedar als ulls dels ciutadans entronitzats de manera definitiva com “els senyors de les seves vides”:

a) ells van provocar la crisi financera que va enviar milions de persones a l’atur
b) ells estan a l’origen de la crisi que és l’única causa del dèficit dels Estats
c) ells han obligat a aquests governs a retallar els sous i les pensions per tal d’evitar un descontrol del seu deute públic

Ells fan i ells desfan. Ells ens donen la feina i ens la treuen. Ells decideixen el nostre sistema de protecció social. Ells fan el què volen. I els governs, siguin de dretes, siguin d’esquerres, sempre a remolc, sempre desbordats pel present... fan el què poden. O això, com a mínim, és el què pensaven molts ciutadans.

Tanmateix, com passa en el conte del vestit nu de l’emperador, mentre els mercats financers es passejaven com els veritables “emperadors de la nostra història”, hi va haver una criatura que va començar a fer unes quantes preguntes. :

La primera: Segur que l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers? I si aquests mateixos diners, en comptes de demanar-los i després tornar-los pagant interessos, els governs els aconseguissin per mitjà d’alguns impostos? I ara! Què dius?! –li van contestar. Però la criatura va seguir: podríem posar impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic. Al cap i a la fi, la despesa pública serveix per pagar escoles, hospitals i carreteres, pensions i subsidis d’atur. I en canvi, els beneficis que fan els mercats financers amb el nostre deute públic, només serveix per engreixar el patrimoni d’aquells que ja tenen patrimoni.

La segona: No podríem prohibir les “operacions al descobert” amb el deute públic dels Estats? No em sembla raonable –va dir la criatura- que els mercats financers puguin fer beneficis ingents a costa de la desgràcia econòmica dels països. Si ho volen fer a costa de la desgràcia de les empreses privades (amb accions), ells sabran. Però un Estat no és una empresa privada i, per tant, no hauria d’estar permès especular amb el seu deute.

Ràpidament, “los sabios del lugar” van arrugar el front. Impostos al sistema financer? Però com? Què vols dir? Això segurament no es pot fer! I la criatura va respondre: I per què no? Se me n’ocorren uns quants, per exemple:

a) un impost sobre els beneficis dels bancs

b) un impost sobre les transaccions financeres (la cèlebre “taxa Tobin”)

c) un impost sobre els sous i els bonus que cobren els directius de les entitats financeres i que estan, en molts casos, a l’origen del seu comportament completament irresponsable

d) i en podríem dir algun més...

Uff! Per establir aquests impostos... ens hauríem de coordinar! –van dir “los sabios del lugar”-. En alguns casos caldria una coordinació a escala de tota la Unió Europea! –va dir l’un-. I en d’altres caldria coordinar-se a escala mundial, a través del G-20 –va dir un altre-. A la qual cosa, la gent, que s’havia atansat a la vora de la criatura per poder sentir aquest diàleg, va contestar sense gaires vacil•lacions: Doncs coordinem-nos! Au, som-hi ja!! Immediatament!!

Mentrestant es produïa aquest diàleg, d’entre la gent sortien algunes veus que deien: Si a més de retallar la nostra depesa social per reduir el nostre dèficit públic, si a més d’això, els governs fossin capaços de tirar endavant la reforma dels mercats financers i una reforma fiscal, aleshores potser ens miraríem el futur d’una altra manera, encara que el present sigui tan dur i tan ple de sacrificis...

Què voleu dir quan parleu d’una reforma fiscal i d’una reforma financera? –preguntava algú-. I les mateixes veus contestaven: Dons això! Una reforma fiscal –que, certament, només podem fer a escala europea- ens permetria afrontar la reducció del dèficit públic, d’una manera més justa. Sense carregar tot l’ajust fiscal sobre les espatlles dels més dèbils i que, a més, no tenen cap culpa de la crisi. Ens permetria que l’ajust també recaigui, al menys en part, sobre aquells que van provocar la crisi i que ara fan beneficis a compte de la mateixa.

I una reforma financera –que, certament, només podem fer a escala mundial- ens permetria evitar que els mercats financers tornin a caure en el tipus de comportaments irresponsables, curt-terministes i especulatius que han provocat tot aquest desastre que ara estem pagant nosaltres.

Noi, potser tens raó -va contestar la gent-. Si a més de retallar-nos els sous i les pensions, els nostres líders (o com a mínim els que són d’esquerres) fossin capaços de donar la batalla per tirar endavant aquestes dues reformes... Si els veiéssim lluitant per això, encara que no tinguem cap garantia que la batalla serà guanyada... Aleshores potser sí que veuríem el present i el futur d’una altra manera. Aleshores potser sí que no ho engegaríem tot a fer punyetes... votant el primer populista que passi per davant nostre, disposat a canalitzar la nostra indignació, la nostra frustració i el nostre desconcert.

I la història, com sempre, va seguir. Però, per ara, desconeixem el final del conte.

Vic: que mai ens hàgim d’avergonyir del nostre país

Manllevo una informació que dóna Carles Navales en un article recent: “Segons les dades facilitades per Josep Rafús, regidor de Règim Interior de l'Ajuntament de Vic per CiU, des del 15 de novembre al 15 de desembre de 2009 han passat per l'Oficina Municipal d'Acollida per empadronar-se un total de 127 persones. D'aquestes set presentaven irregularitats en la documentació i, finalment, han estat quatre les que no l'han pogut arreglar. (...) Son manifestacions del regidor a l'edició d'Osona del diari el9nou.cat de 29 de desembre.”

La proposta ja retirada de l’Ajuntament de Vic de no empadronar als nouvinguts que no disposin de visat hagués fet que els immigrants empadronats durant aquell més haguessin estat 4 menys: 123 en comptes de 127. Hagués modificat substancialment, aquesta mesura, la quantitat d’immigrants que hi ha a Vic? No. Hagués permès disposar de més recursos per atendre les necessitats de la població immigrant? No. Hagués permès reduir la pressió a la qual els serveis públics estan sotmesos en una època de crisi, en la qual les necessitats socials s’incrementen exponencialment? No.

I tot això, l’Ajuntament que proposava aquesta mesura, ho sap perfectament. Per això, la seva proposta era deshonesta. En política pots equivocar-te a l’hora de prendre decisions, el què no pots fer és enganyar deliberadament. Fer-ho és immoral. No podem creure que l’objectiu de l’Ajuntament, amb aquesta proposta, fos intentar resoldre les dificultats que es deriven de la immigració, que existeixen i que ningú nega. Més aviat ens temem que l’objectiu era propagandístic, electoralista: competir amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya. Una vergonya. I una idiotesa. Perquè amb la proposta de negar l’empadronament als sense-visat, ben al contrari, no fan més que reforçar el discurs racista d’Anglada i el seu espai polític.

Tots sabem que els immigrants aporten a la Hisenda pública més diners dels que li costen a l’Estat. Són uns contribuents nets a la caixa comuna. Si no fos per ells, Espanya no hagués tingut els superàvits fiscals dels quals va gaudir abans de la crisi. Si no fos per ells, els governs de Madrid no s’haguessin pogut dedicar a rebaixar impostos, una i altra vegada, durant la darrera dècada. Unes rebaixes fiscals, per cert, de les quals s’han beneficiat sobretot les classes mitjanes autòctones –i els ciutadans de Vic entre elles- i molt poc els immigrants.

Però sabem encara més coses. Sabem que la crisi econòmica més greu que ha patit aquest país des de la guerra civil no ha provocat una explosió social gràcies a dos factors: per una banda, gràcies a la sòlida xarxa de protecció social que han posat el marxa els governs; per l’altra, gràcies al fet que una part importantíssim del l’atur ha recaigut sobre la immigració i que la capacitat d’aquesta per adaptar-se a les situacions adverses és considerablement alta. Per això, és especialment vergonyós aprofitar el malestar social acumulat durant dos anys de profunda crisi econòmica per atiar el discurs de la mà dura contra la immigració. La causa de l’atur que està en l’origen del malestar social és la banca irresponsable i el seu model neoliberal, no són els immigrants. Convertir els immigrants en el boc expiatori d’aquest malestar és massa fàcil. Es deplorable.

Tots sabem, en fi, una darrera cosa, la més important de totes: els immigrants són persones, amb drets i amb dignitat, com tu i com jo. Una dignitat com a mínim tant inalienable com la dels fetus que els antiavortistes defensen aïradament pels carrers de la capital, quan es manifesten en contra de la reforma legal de l’avortament. Els nouvinguts mereixen tant de respecte com els nonats. Qui són aquests democristians que es preocupen tant dels drets d’aquells que encara no han nascut i s’obliden tan ràpid dels drets dels ciutadans més vulnerables? Qui són aquests nacionalistes que van a buscar a casa seva als immigrants perquè votin a les consultes sobiranistes i l’endemà els volen deixar sense escola i sense hospital?

Publicat a l’Agenda de Ciutadans pel Canvi, divendres 22 de gener. de 2010

Jordi y Alfonso

Bellezas del destino. La “Vuelta” del mes pasado iniciaba una serie de artículos sobre las posibilidades de hacer avanzar la organización territorial de España en un sentido federal. ¿Hasta dónde podría llegar un desarrollo federal de nuestra actual Constitución? ¿Un Estado plenamente federal requeriría una reforma constitucional, tal y como parece corroborar el tortuoso episodio del Estatut? Éstas y otras eran las preguntas que nos disponíamos a intentar responder este mes y los siguientes.

Pero la vida nos interrumpe a menudo los planes y a veces con hechos de una carga simbólica difícilmente superable. A principios de diciembre moría Jordi Solé Tura, el más federalista de los padres de la Constitución y, para muchos de nosotros, el padre constitucional de referencia. El simbolismo de las casualidades no acaba aquí: la naturaleza quiso que falleciera en la víspera del Día de la Constitución y que lo enterrásemos un 6 de diciembre.

Que Solé Tura fue uno de los padres de la Constitución es la más reconocida de sus contribuciones a nuestra historia colectiva. Pero Jordi fue mucho más que esto: fue un destacado militante comunista, ya fuese en el PSUC o en Bandera Roja, durante la larga noche de la dictadura. Y -no lo olvidemos- ser comunista durante el franquismo quería decir, simple y llanamente, organizar y dirigir el pulso social gracias al cual este país llegó, tarde pero felizmente, al puerto deseado de la democracia, es decir, de la convivencia en paz, en libertad y con una incipiente justicia social. Si Jordi fue en su madurez uno de los protagonistas de la Transición, es porque desde su juventud se dedicó a la lucha clandestina, sin reparar en los precios a pagar.

En esta lucha, su amigo, en lo personal y en lo político, fue Alfonso Comín. Quien mejor que el propio Solé Tura para contárnoslos. En sus memorias, cuatrocientas páginas que llevan por título Una historia optimista, escribe: “Entre la gente que conocí entonces [corría el año 1959] me impresionó especialmente Alfonso Carlos Comín. Nunca había encontrado una persona como él, capaz de vivir con tanta intensidad su fe cristiana y alejarse, a un tiempo, de una Iglesia que estaba casi en exclusiva al servicio del franquismo. Tampoco había encontrado una dedicación personal tan intensa a la causa de los perseguidos, de los pobres y de los vencidos en nombre de una visión del mundo que hacía compatible la fe cristiana con el marxismo. (…) Alfonso era un personaje especial, una especie de redentor lleno de energía que había elegido un camino de lucha y sabías que, con toda seguridad, lo seguiría hasta el final. Sentí por él inmediatamente un gran afecto personal y nuestro encuentro, hecho de conversaciones, de intercambio de ideas y de sentimientos compartidos fue el inicio de una relación profunda que continuó intacta hasta el momento doloroso de su muerte.”

Y dice más adelante, situado diez años después: “Aquellos meses [de 1969] de cárcel y de incertidumbre fueron, pues, una experiencia bien amarga, pero también me enseñaron cosas nuevas y me ratificaron en cosas ya sabidas. Allí encontré, de entrada, a mi amigo Alfonso Comín y todo su grupo de cristianos de izquierda, detenidos en una reunión con la viuda de Mounier. Coincidir con Alfonso y sus compañeros en aquél edificio sórdido y en aquellas circunstancias fue, para mi, como una ventada abierta a la luz y al aire fresco. Con Alfonso tuve largas conversaciones cuando nos dejaban coincidir, allí maduramos algunos proyectos de futuro en común y allí se hizo más sólida que nunca nuestra amistad, nuestra estimación mutua.”

En el entierro, su hijo Albert dijo unas preciosas palabras, entre las cuales éstas: “Ya sabéis que en casa no hemos sido nunca creyentes. Pero si existe un cielo, es seguro que mi padre está allí y que ya se ha encontrado con Alfonso Comín, con Miguel Núñez y con Gramsci.” Desde allá nos ayuden, Jordi y Alfonso, a seguir nuestro compromiso con sus causas.