El Blog de Toni Comín

Mai tant com en aquests set anys

2010-10-22T12:23:00.001+02:00

(Article publicat a la revista del PSC de Teià)

Totes les dades que donaré a continuació demostren que mai, des del govern de la Generalitat, mai des que Catalunya va recuperar les seves institucions democràtiques l’any 1980, s’havia fet tant en tan poc temps. Mai tant com ara.

Els historiadors del futur

M’atreveixo a fer un pronòstic. Quan els historiadors de la Catalunya contemporània, d’aquí a 50 o a 100 anys, des de la neutralitat i l’objectivitat que proporciona la distància temporal, estudiïn els governs de la Generalitat restaurada, aquells que han conduit el país en les primeres dècades de la nostra democràcia, arribaran a una conclusió fàcil de consensuar: la intensitat del reformisme que ha caracteritzat el període que va del 2003 al 2010, els 7 anys dels govern catalanista i d’esquerres, ha estat la més alta que ha conegut fins ara el país. La velocitat, la quantitat i la qualitat de la nostra activitat reformadora no té comparació amb cap etapa anterior. Mai tantes reformes, inclús en plena crisi. Les dades, insisteixo, tossudes, ho demostren.

Proposo un breu exercici de memòria. Pensem una actuació destacada –o un parell o tres- de cadascuna de les conselleries del Govern d’Entesa i de Progrés que ha conduit el país durant els darrers 4 anys:

Conselleria d’Economia: nou acord de finançament, el millor de llarg del qual ha disposat mai la Generalitat, i segon Acord Estratègic per la Competitivitat i la Cohesió de l’Economia Catalana, és a dir, l’acord entre govern, patronal i sindicats per impulsar el canvi decidit del nostre model productiu; reforma de l’impost de successions –ara només paguen els rics-.

Conselleria d’Educació: 5 nous mestres cada dia i 2 noves escoles cada setmana, durant 4 anys; nova Llei d’Educació de Catalunya, que té com a principal objectiu la lluita contra el fracàs escolar, un dels principals problemes del nostre país, i que entre d’altres coses ha de servir perquè els centres públics tinguin més autonomia, més projecte propi, més direcció –que siguin vaixells amb capità- i més qualitat.

Conselleria de Salut: inauguració del nou hospital de Sant Pau; inauguració del nou hospital Moisès Broggi al Baix Llobregat; 2 nous metges cada dia i un nou CAP cada quinze dies, durant 4 anys, per al nostre sistema públic de salut; lideratge absolut en recerca sanitària -4 dels 5 centres espanyols de referència internacional són catalans-.

Conselleria de Justícia: inauguració de la nova Ciutat de la Justícia i de 4 nous Palaus de Justícia cada any, que són el símbol de la modernització –administrativa, tecnològica, en l’atenció als ciutadans, etc.- dels nostre sistema judicial; 3 noves presons que, entre d’altres coses, han contribuït a multiplicar per 2 el número de presos en procés de reinserció social.

Conselleria d’Acció Social i Ciutadania: aprovació de la Llei de Serveis Socials, per primera vegada a Catalunya; desplegament de la Llei de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic, que ha permès que desde l’any 2010 més de 100.000 pensionistes del nostre país superin el llindar de la pobresa; 130.000 catalans ja es beneficien de la Llei de dependència; nova Llei d’Acollida per a la Immigració.

Conselleria de Treball: baixada en un 40% dels accidents mortals de treball, entre el 2003 i el 2010; reforma del PIRMI per tal que les persones aturades sense subsidi -sense ingressos- no hagin d’esperar quasi un any per poder accedir a la prestació, com fins ara, sinó només uns pocs mesos.

Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa: Pacte Nacional per a la Recerca per millorar molt més encara la nostra R+D+i, tot i que Catalunya ja produeix avui un 25% de tota la recerca de l’Estat-; inauguració del sincrtotró Alba, la instal·lació científica més important de la Península.

Conselleria d’Agricultura: inauguració del Canal Sagarra-Garrigues, que feia dècades que estava promès i planificat, i que ha de servir per donar un impuls decisiu a l’agricultura de les Terres de Ponent; el 2010 s’han posat en marxa el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003; a més, el 2010 s’han modernitzat el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003.

Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació: cada any més biblioteques -el 2004 se’n van fer 3 i el 2010 se’n van inaugurar 24-; Llei del Consell de les Arts, que entre d’altres coses permetrà una gestió independent i no clientelar de les subvencions públiques al món de la cultura.

Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques: actuacions com l’aeroport de Lleida Alguaire, el desdoblament de l’autopista de Tarragona i de l’autopista de Girona, l’autovia de Berga, per posar només alguns exemples, posen les infraestructures al servei de l’equilibri territorial del país; construcció de la Línia 9 del metro, la més llarga d¡Europa, que dotarà a Barcelona del sistema de metro que mereix com a gran capital metropolitana.

Conselleria de Medi Ambient i Habitatge: dessaladora d’El Prat, la més gran d’Europa, que garanteix per primera vegada en la història del nostre país que tots els catalans tenen l’aigua garantida encara que estiguem en situació de sequera perllongada; en set anys, hem multiplicat per 9 la potència eòlica instal·lada; noves polítiques d’habitatge –en el marc de la nova Llei de l’Habitatge- que, en set anys, han permès doblar el número d’habitatges de protecció social que s’inicien cada any i han permès multiplicar per 60 el número de catalans que reben un ajut per pagar el lloguer.

Conselleria d’Interior: s’ha completat el desplegament dels mossos d’esquadra a la totalitat del territori català, de manera que s’han incorporat 3 nous mossos cada dia, durant 4 anys, per garantir la seguretat de tots; en set anys, s’han reduït en un 45% dels morts en accidents de trànsit.

Conselleria de Governació: en set anys, s’han triplicat els recursos econòmics dedicats al món local i s’ha multiplicat també per tres els diners del Pla Únic d’Obres i Serveis per als ajuntaments, que paga la Generalitat.

Conselleria de la Vicepresidència: en sis anys, s’han multiplicat més que per 2 els diners que la Generalitat dedica a la cooperació per al desenvolupament i a l’ajuda humanitària, de 25 milions d’euros el 2003 a 60 milions d’euros el 2009, tot i la crisi; reforçament de la presència exterior de la Generalitat, gràcies a les noves Oficines d’Acció Exterior a Nova York, Alemanya, etc.; en set anys, s’han multiplicat per dos els diners dedicats a la política lingüística i la protecció del català.

On ens porten aquestes reformes?

Tanmateix, el més important d’aquestes reformes no és que siguin moltes, que siguin bones o que s’hagin fet a una velocitat fins ara desconeguda. El què compta, el què importa, el què ens interessa és saber en quina direcció van: a quin destí porten el país. I el destí està clar: un país uns serveis públics més forts per fer un país més just, més igualitari, més cohesionat socialment; un país amb una economia més dinàmica, més competitiva, que ens permeti garantir la prosperitat que necessitem, entre d’altres coses, per pagar el nostre Estat del benestar i que ens permeti proporcionar el màxim de treball de la màxima qualitat al màxim nombre dels nostres ciutadans; un país amb més autogovern i amb més capacitat per fer respectar la seva identitat nacional; un país territorialment molt més equilibrat, on convisquin de manera intel·ligent infraestructures modernes i la preservació del nostre medi ambient.

Si el balanç de l’acció de govern, vistes les reformes, vista la meta a la qual aquestes reformes condueixen, es tan brillant com les dades indiquen, ¿per què l’estat d’ànim de la Catalunya progressista, aquella que es correspon amb la majoria social i que ens ha donat la majoria electoral en els darrers anys, no sembla correspondre-s’hi?

Tres “enemics” poderosos

Sens dubte, hi ha hagut “poderosos enemics” –perdoneu per la metàfora- que han dificultat, per no dir tapat, aquesta intensa acció reformadora. El primer de tots, la crisi econòmica, que ha disparat l’atur al 20%; una crisi que com sabem és mundial, la més grau dels últims 80 anys, i que te el seu origen en el sistema financer internacional, tot i que a casa nostra té uns efectes més profunds a causa de la dramàtica bombolla immobiliària dels darrers anys. El segon, la batalla de l’Estatut davant del Tribunal Constitucional, que ha decebut profundament tots aquells que confiaven en una evolució federal d’Espanya. El tercer, les discrepàncies públiques dels socis del “tripartit”, que sovint no ha estat capaç de comportar-se amb la coherència estratègica que les seves mateixes bases electorals i l’opinió pública esperaven.

La solució de la crisi financera mundial no depèn fonamentalment de nosaltres, tot i que el govern català ha estat dels més actius a l’hora de lluitar contra els efectes de la crisi –tant socials com pel finançament de les empreses- i a l’hora posar les bases per sortir de la crisi amb una economia més forta. La solució a la resistència d’Espanya contra l’avenç del federalisme depèn només parcialment de nosaltres i, sens dubte, ens queda molta feina a fer per convertir l’esquerra espanyola en un aliat convençut en aquesta batalla. La solució a la insuficient cohesió interna del govern sí que depenia fonamentalment de nosaltres i, tot i que s’ha millorat respecte la legislatura anterior, probablement no hem assolit l’òptim que esperaven els ciutadans, començant per aquells que ens han donat el seu suport.

Respecte d’aquesta qüestió, tanmateix, crec que convé un darrer comentari: l’experiència del tripartit demostra que la cultura política del nostre país encara no està prou madura com per entendre i assumir els governs de coalició, tot i que paradoxalment Catalunya ara i en el futur tindrà, cada vegada amb més probabilitat, serà, governs de coalició, no de majoria absoluta. Que s’entengui bé: crec que aquest dèficit de “cultura de coalició” afecta tant als partits com als ciutadans. Els partits, perquè ventilen les seves discrepàncies en públic de manera clarament excessiva; els ciutadans, perquè viuen de manera molt negativa qualsevol discrepància entre els partits de govern, quan un cert grau de discrepància hauria de ser tolerada com una mostra de pluralitat i no només penalitzada com una falta de coherència.

Qui volem que governi la sortida de la crisi?

La legislatura s’acaba. El país, tot i la crisi, tot i la tramitació accidentada de l’Estatut, ha avançat i molt. ¿Quins no haurien estat els estralls que hauria fet la crisi, en la convivència social del nostre país, si no hagués esclatat quan el país era governat per l’esquerra? No ho vull ni pensar. ¿Si no haguéssim estat en un procés de reforçament dels nostres serveis públics i d’integració dels nostres immigrants, de modernització de les nostres infraestructures i de la nostra economia? No ho vull ni pensar.

Per això, tampoc vull ni pensar que la sortida de la crisi no la farà un govern de progrés. Un govern d’esquerres, catalanista i amb el socialisme com a força central. Un govern capaç d’assegurar-se que quan la nostra economia es reactivi plenament, quan la locomotora torni a arrencar, cap vagó es queda aturat a l’estació. Capaç d’assegurar que les “víctimes de la crisi” no es converteixin també en els “oblidats de la recuperació”. Evitar això, només ho pot fer un govern progressista, socialista, d’esquerres. Si jo fos un aturat, una persona en situació de risc d’exclusió, tindria molt clar quin govern prefereixo per al meu país per als propers anys.

I la millor prova que la sortida de la crisi amb els socialistes al capdavant del govern serà diferent, és l’obra feta els darrers 4 anys, els darrers 7 anys. Comparin. Comparin el què han fet els governs d’esquerres i el què van fer els governs conservadors. Rellegeixin, comprovin, repassin les dades –i són només alguns exemples, potser els més destacats- de l’obra de govern que he recordat més amunt. I podran imaginar quina Catalunya tindrem si l’impuls reformista segueix viu, si les polítiques progressistes segueixen endavant. I quina serà la Catalunya que ens espera si tot això s’atura.

¡Alerta con la consolidación fiscal!

2010-07-26T18:21:00.004+02:00

El Ciervo, julio-agosto 2010

Traumático mes, el de junio del 2010, para el presidente Zapatero y el país que éste gobierna. Dos medidas han cambiado drásticamente el curso de la salida española de la crisis: el recorte del gasto público para garantizar la consolidación fiscal el año 2013, tal como nos exige Europa, y la reforma laboral. Giro copernicano de un presidente del gobierno que había navegado dos años al grito de “¡Ni un recorte social!”. ¿Por qué este cambio de rumbo?

Hace dos años, todos nos volvimos keynesianos, FMI incluido, y activamos poderosos estímulos fiscales que, junto a los estabilizadores automáticos (subsidio de paro, caída de impuestos, etc.), permitieron que la crisis financiera no se tradujese en una prolongada depresión mundial comparable a la de los años treinta. Todos fue todos: Estados Unidos, Europa, China, los países latinoamericanos, etc. Hoy algunos, no todos, han abandonado el keynesianismo y, presionados por los mercados financieros, han emprendido una cruzada contra su desbocado déficit público. En Europa, los gobiernos vienen a decir lo siguiente: ahora que lo peor de la crisis ya ha pasado, ha llegado la hora de reducir este insostenible desequilibrio fiscal que la propia crisis provocó. Las cuentas de los Estados han sido apaleadas por la crisis, pero parece que los Estados no tienen más remedio que curarse ellos solos las magulladuras.

¿Qué buscan los gobiernos europeos? Muy sencillo: tienen unas deudas impresionantes con los mercados financieros, es decir, con el capital -o, por decirlo claramente, con aquellos que con su irresponsabilidad provocaron la crisis-. Para devolver lo que se debe, hay que gastar menos dinero en nuestros gastos habituales –en políticas sociales, en sueldos del sector público, etc.- y reservarlo para pagar nuestros acreedores. Si siguiéramos con déficits abultados muchos años más, los mercados financieros dejarían de prestarnos el dinero a un precio asumible, porque dejarían de creer en nuestra capacidad para devolverlo. Y, no lo olvidemos, cuando el Estado tiene déficit –más gastos comprometidos que ingresos asegurados via impuestos- la triste verdad es que necesita que alguien le preste dinero para financiarlo.

Stiglitz, Krugman y unos cuantos más, todos ellos gente seria, nos avisan: ¡alerta con la consolidación fiscal, no sea que vaya a provocar una recaída en la crisis! Hay que escucharlos atentamente. Los ajustes fiscales (recortes de gasto, subidas impuestos, etc.) pueden enfriar el consumo de las familias. Esto puede frenar la todavía débil –muy débil- recuperación del crecimiento económico. De hecho, los propios gobiernos han admitido que los ajustes van a reducir el crecimiento previsto para el año que viene –en medio punto en el caso de España-. Si la ralentización del crecimiento acaba disminuyendo la propia recaudación del Estado, el ajuste habrá sido “el negocio de Pedro y las cabras”: habrá menos gastos pero también menos ingresos. Desde el punto de vista del déficit estaremos igual, pero desde el punto de vista social estaremos peor.

Así, los mercados financieros y los “halcones del déficit” nos habrían arrastrado a la peor de las estrategias, también para ellos.

¿No hay otras maneras de capear el desequilibrio fiscal? Miremos los EE.UU: Obama bien que mantiene sus políticas keynesianas de estímulo, sin reparar mucho en el déficit. Pero ¡ay! su moneda tiene detrás un gobierno que aleja el miedo de la suspensión de pagos y por esto, aunque los EE.UU. disparen su deuda, los mercados financieros no se atreven con el dólar como sí se atreven con el euro. Lo que Obama puede, probablemente los países de la UE hoy no lo pueden, mientras el euro no tenga un verdadero gobierno europeo detrás.

Sin embargo, todavía hay otra alternativa, muy clara: ponerle impuestos al capital. ¿Si en los mercados financieros está el dinero, por qué, en vez de pedirlo prestado en forma de deuda pública, no lo tomamos en forma de impuestos? Parece que, tímida, muy tímidamente, los gobiernos europeos empiezan a transitar por este camino.

El conte dels senyors de les nostres vides

2010-07-02T20:41:00.001+02:00

Hi havia una vegada uns sistema econòmic a Europa, anomenat capitalista, en el qual tothom pensava que els mercats financers complien aquella funció per a la qual estaven socialment legitimats: proporcionar finançament a les empreses per tal que aquestes generin riquesa i creïn ocupació. Mentre l’economia dels països prosperava, el PIB creixia, l’atur disminuïa, els ingressos dels Estats augmentaven fins al punt d’entrar en superàvit (en el cas d’Espanya), ningú parava atenció sobre la veritable naturalesa d’aquests mercats financers. I per tant, ningú sentia la necessitat de controlar-los, regular-los i obligar-los a fer-los allò que suposadament els toca.

Un bon dia, els mercats financers van mostrar la seva veritable cara: durant anys havien estat alimentant de manera irresponsable una gegantina bombolla especulativa que es va punxar de manera estrepitosa i, a conseqüència de la qual, el sistema capitalista (mundial) va caure precipitadament en la crisi financera més intensa des del crack financer del 29, aquell que va obrir les portes a l’empobriment massiu de les classes mitjanes i l’adveniment del feixisme.

La crisi financera es va convertir ràpidament, com no podia ser d’una altra manera, en una crisi econòmica. Com que els mercats financers es basen en la confiança, els bancs van deixar de prestar-se diners entre ells i van deixar de prestar diners a les empreses. Per evitar que la crisi econòmica es convertís en un cataclisma –per evitar que la recessió es convertís en depressió- els Estats van reaccionar amb celeritat i esperit keynesià, com no podia ser d’altra manera. Van rescatar els bancs perquè no fessin fallida, prestant-los carretades de milions d’euros que no en tots els casos està assegurat que seran retornats; van implementar estímuls fiscals per activar el consum de les famílies, etc. Amb la crisi, els ingressos dels Estats via impostos es va desplomar (menys treballadors vol dir menys d’IRPF, menys consum vol dir menys ingressos per IVA, menys empreses vol dir menys Impost de Societats, etc.) i al mateix temps la seva despesa social es va disparar (fonamentalment, per la factura en subsidis d’atur).

En aquesta situació, no és d’estranyar que països com Espanya, que fins poc abans de la crisi tenien uns comptes de l’Estat perfectament sanejats, caiguessin en dèficits públics aterradors, en molts casos de més del 10 % del PIB. Com finançarem aquest dèficit? -es preguntaven els governs-. No hi ha altra solució –es contestaven ells mateixos- que acudir als propis mercats financers que en el seu moment van provocar la crisi, a aquells bancs als quals hem rescatat, i demanar-los que ens prestin diners per pagar les nostres despeses públiques. Així, els governs van emetre títols de deute públic –és a dir, van demanar un préstec als bancs- per finançar el seu dèficit.

Tanmateix, els mercats financers van decidir que aquests governs que els demanaven diners (per pagar pensions, subsidis d’atur, escoles o carreters) eren poc fiables. Si el seu dèficit era tan gran, el seu deute públic creixeria de manera accelerada. Si el seu deute creixia tan, no era segur que, arribat el moment de tornar els diners, poguessin fer-ho. ¿I si aquests països s’endeutaven més del què eren capaços d’assumir i, al final, acabaven fent suspensió de pagaments?

Per això, els mercats financers van decidir que deixar diners a aquests països era molt i molt arriscat. I ven decidir també que, d’acord amb la seva lògica habitual, calia cobrar per aquest risc. Com més alt és el risc, més alts han de ser els interessos que han de pagar Estats per poder col•locar els seus títols de deute públic –es van dir els mercats financers-. I, dit i fet, els interessos del deute públic de països com Grècia, o Portugal, o Espanya, per dir-ne només alguns, van començar a escalar acceleradament.

D’aquesta manera, aquests països veien com el què havia de ser una solució al seu dèficit públic –emetre títols de deute públic- s’acabava convertint en una sangria insostenible per a la seva hisenda. I els mercats financers veien com els problemes fiscals dels mateixos governs que els havien rescatat es convertien en un suculent negoci per a ells: com pitjor pinta feien els països, com més greu era el seu dèficit, més alts eren els interessos del seu deute públic i més negoci farien els inversors que compren aquest deute.

A més, els mercats financers també feien una cosa una mica estranya que s’anomena “operacions a curt o al descobert”, que consisteix en fer beneficis a compte d’un actiu que perd valor. La cosa anava, més o menys, així: un inversor demana una acció d’una empresa al seu propietari i, a canvi d’una petita prima, promet tornar-li al cap de poc, normalment al cap de tres dies. Posem que el dilluns la ven per 10 $. Si l’empresa té problemes i l’acció perd valor, la recompra el dijous per 8 $ i la torna. Pel camí, ha fet 2 $ de benefici, sense haver creat el més mínim bri de riquesa.

El més estrany de tot és que els mercats financers feien aquest tipus d’ “operacions al descobert” no només amb les accions de les empreses, sinó també amb els títols de deute públic dels països. Com ho feien? Molt senzill. Si l’economia i el dèficit públic d’un país van malament, no només hauran de pagar altíssims interessos per poder col•locar els seus nous títols de deute públic en els mercats financers. A més, el preu dels títols que havien emès en el passat i que es compren i venen en els mercats financers caurà de manera accelerada (poca gent els voldrà comprar i molts voldran treure-se’ls de sobre).

Aquest escenari, per als inversors que fan diners a base d’“operacions al descobert” és realment suculent: si venen deute públic per 4 euros, el preu d’aquest deute s’enfonsa i, gràcies a això, el poden recomprar a 2 euros... faran un gran negoci! Per això, per als mercats financers que estan acostumats a les “operacions al descobert” la desgràcia fiscal dels països és una font immillorable de beneficis. Per exemple, el dèficit públic del govern grec servia a la vegada, i en el mateix moment, per a aquestes dues coses: servia per presagiar sacrificis importants per a la seva població i servia perquè els inversors que especulaven a base d’“operacions al descobert” fessin immensos beneficis amb el deute públic grec, que no parava de perdre valor. Una coincidència realment bonica!

Davant d’aquesta situació, els governs van fer l’únic que podien fer: començar a retallar la seva despesa pública per reduir el seu dèficit públic. Se suposa que només així podien “calmar” els mercats financers. Se suposa que només així podien convèncer-los que el seu deute no era tan arriscat. Se suposa que només així podien esvair el fantasma de la suspensió de pagaments. Se suposa que només així podien aconseguir que els interessos del seu deute públic no es disparessin fins a generar un col•lapse de les seves finances.
Els mercats financers, per tant, van quedar als ulls dels ciutadans entronitzats de manera definitiva com “els senyors de les seves vides”:

a) ells van provocar la crisi financera que va enviar milions de persones a l’atur
b) ells estan a l’origen de la crisi que és l’única causa del dèficit dels Estats
c) ells han obligat a aquests governs a retallar els sous i les pensions per tal d’evitar un descontrol del seu deute públic

Ells fan i ells desfan. Ells ens donen la feina i ens la treuen. Ells decideixen el nostre sistema de protecció social. Ells fan el què volen. I els governs, siguin de dretes, siguin d’esquerres, sempre a remolc, sempre desbordats pel present... fan el què poden. O això, com a mínim, és el què pensaven molts ciutadans.

Tanmateix, com passa en el conte del vestit nu de l’emperador, mentre els mercats financers es passejaven com els veritables “emperadors de la nostra història”, hi va haver una criatura que va començar a fer unes quantes preguntes. :

La primera: Segur que l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers? I si aquests mateixos diners, en comptes de demanar-los i després tornar-los pagant interessos, els governs els aconseguissin per mitjà d’alguns impostos? I ara! Què dius?! –li van contestar. Però la criatura va seguir: podríem posar impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic. Al cap i a la fi, la despesa pública serveix per pagar escoles, hospitals i carreteres, pensions i subsidis d’atur. I en canvi, els beneficis que fan els mercats financers amb el nostre deute públic, només serveix per engreixar el patrimoni d’aquells que ja tenen patrimoni.

La segona: No podríem prohibir les “operacions al descobert” amb el deute públic dels Estats? No em sembla raonable –va dir la criatura- que els mercats financers puguin fer beneficis ingents a costa de la desgràcia econòmica dels països. Si ho volen fer a costa de la desgràcia de les empreses privades (amb accions), ells sabran. Però un Estat no és una empresa privada i, per tant, no hauria d’estar permès especular amb el seu deute.

Ràpidament, “los sabios del lugar” van arrugar el front. Impostos al sistema financer? Però com? Què vols dir? Això segurament no es pot fer! I la criatura va respondre: I per què no? Se me n’ocorren uns quants, per exemple:

a) un impost sobre els beneficis dels bancs

b) un impost sobre les transaccions financeres (la cèlebre “taxa Tobin”)

c) un impost sobre els sous i els bonus que cobren els directius de les entitats financeres i que estan, en molts casos, a l’origen del seu comportament completament irresponsable

d) i en podríem dir algun més...

Uff! Per establir aquests impostos... ens hauríem de coordinar! –van dir “los sabios del lugar”-. En alguns casos caldria una coordinació a escala de tota la Unió Europea! –va dir l’un-. I en d’altres caldria coordinar-se a escala mundial, a través del G-20 –va dir un altre-. A la qual cosa, la gent, que s’havia atansat a la vora de la criatura per poder sentir aquest diàleg, va contestar sense gaires vacil•lacions: Doncs coordinem-nos! Au, som-hi ja!! Immediatament!!

Mentrestant es produïa aquest diàleg, d’entre la gent sortien algunes veus que deien: Si a més de retallar la nostra depesa social per reduir el nostre dèficit públic, si a més d’això, els governs fossin capaços de tirar endavant la reforma dels mercats financers i una reforma fiscal, aleshores potser ens miraríem el futur d’una altra manera, encara que el present sigui tan dur i tan ple de sacrificis...

Què voleu dir quan parleu d’una reforma fiscal i d’una reforma financera? –preguntava algú-. I les mateixes veus contestaven: Dons això! Una reforma fiscal –que, certament, només podem fer a escala europea- ens permetria afrontar la reducció del dèficit públic, d’una manera més justa. Sense carregar tot l’ajust fiscal sobre les espatlles dels més dèbils i que, a més, no tenen cap culpa de la crisi. Ens permetria que l’ajust també recaigui, al menys en part, sobre aquells que van provocar la crisi i que ara fan beneficis a compte de la mateixa.

I una reforma financera –que, certament, només podem fer a escala mundial- ens permetria evitar que els mercats financers tornin a caure en el tipus de comportaments irresponsables, curt-terministes i especulatius que han provocat tot aquest desastre que ara estem pagant nosaltres.

Noi, potser tens raó -va contestar la gent-. Si a més de retallar-nos els sous i les pensions, els nostres líders (o com a mínim els que són d’esquerres) fossin capaços de donar la batalla per tirar endavant aquestes dues reformes... Si els veiéssim lluitant per això, encara que no tinguem cap garantia que la batalla serà guanyada... Aleshores potser sí que veuríem el present i el futur d’una altra manera. Aleshores potser sí que no ho engegaríem tot a fer punyetes... votant el primer populista que passi per davant nostre, disposat a canalitzar la nostra indignació, la nostra frustració i el nostre desconcert.

I la història, com sempre, va seguir. Però, per ara, desconeixem el final del conte.

Vic: que mai ens hàgim d’avergonyir del nostre país

2010-02-08T20:24:00.003+01:00

Manllevo una informació que dóna Carles Navales en un article recent: “Segons les dades facilitades per Josep Rafús, regidor de Règim Interior de l'Ajuntament de Vic per CiU, des del 15 de novembre al 15 de desembre de 2009 han passat per l'Oficina Municipal d'Acollida per empadronar-se un total de 127 persones. D'aquestes set presentaven irregularitats en la documentació i, finalment, han estat quatre les que no l'han pogut arreglar. (...) Son manifestacions del regidor a l'edició d'Osona del diari el9nou.cat de 29 de desembre.”

La proposta ja retirada de l’Ajuntament de Vic de no empadronar als nouvinguts que no disposin de visat hagués fet que els immigrants empadronats durant aquell més haguessin estat 4 menys: 123 en comptes de 127. Hagués modificat substancialment, aquesta mesura, la quantitat d’immigrants que hi ha a Vic? No. Hagués permès disposar de més recursos per atendre les necessitats de la població immigrant? No. Hagués permès reduir la pressió a la qual els serveis públics estan sotmesos en una època de crisi, en la qual les necessitats socials s’incrementen exponencialment? No.

I tot això, l’Ajuntament que proposava aquesta mesura, ho sap perfectament. Per això, la seva proposta era deshonesta. En política pots equivocar-te a l’hora de prendre decisions, el què no pots fer és enganyar deliberadament. Fer-ho és immoral. No podem creure que l’objectiu de l’Ajuntament, amb aquesta proposta, fos intentar resoldre les dificultats que es deriven de la immigració, que existeixen i que ningú nega. Més aviat ens temem que l’objectiu era propagandístic, electoralista: competir amb la xenòfoba Plataforma per Catalunya. Una vergonya. I una idiotesa. Perquè amb la proposta de negar l’empadronament als sense-visat, ben al contrari, no fan més que reforçar el discurs racista d’Anglada i el seu espai polític.

Tots sabem que els immigrants aporten a la Hisenda pública més diners dels que li costen a l’Estat. Són uns contribuents nets a la caixa comuna. Si no fos per ells, Espanya no hagués tingut els superàvits fiscals dels quals va gaudir abans de la crisi. Si no fos per ells, els governs de Madrid no s’haguessin pogut dedicar a rebaixar impostos, una i altra vegada, durant la darrera dècada. Unes rebaixes fiscals, per cert, de les quals s’han beneficiat sobretot les classes mitjanes autòctones –i els ciutadans de Vic entre elles- i molt poc els immigrants.

Però sabem encara més coses. Sabem que la crisi econòmica més greu que ha patit aquest país des de la guerra civil no ha provocat una explosió social gràcies a dos factors: per una banda, gràcies a la sòlida xarxa de protecció social que han posat el marxa els governs; per l’altra, gràcies al fet que una part importantíssim del l’atur ha recaigut sobre la immigració i que la capacitat d’aquesta per adaptar-se a les situacions adverses és considerablement alta. Per això, és especialment vergonyós aprofitar el malestar social acumulat durant dos anys de profunda crisi econòmica per atiar el discurs de la mà dura contra la immigració. La causa de l’atur que està en l’origen del malestar social és la banca irresponsable i el seu model neoliberal, no són els immigrants. Convertir els immigrants en el boc expiatori d’aquest malestar és massa fàcil. Es deplorable.

Tots sabem, en fi, una darrera cosa, la més important de totes: els immigrants són persones, amb drets i amb dignitat, com tu i com jo. Una dignitat com a mínim tant inalienable com la dels fetus que els antiavortistes defensen aïradament pels carrers de la capital, quan es manifesten en contra de la reforma legal de l’avortament. Els nouvinguts mereixen tant de respecte com els nonats. Qui són aquests democristians que es preocupen tant dels drets d’aquells que encara no han nascut i s’obliden tan ràpid dels drets dels ciutadans més vulnerables? Qui són aquests nacionalistes que van a buscar a casa seva als immigrants perquè votin a les consultes sobiranistes i l’endemà els volen deixar sense escola i sense hospital?

Publicat a l’Agenda de Ciutadans pel Canvi, divendres 22 de gener. de 2010

Jordi y Alfonso

2010-01-11T13:22:00.003+01:00

Bellezas del destino. La “Vuelta” del mes pasado iniciaba una serie de artículos sobre las posibilidades de hacer avanzar la organización territorial de España en un sentido federal. ¿Hasta dónde podría llegar un desarrollo federal de nuestra actual Constitución? ¿Un Estado plenamente federal requeriría una reforma constitucional, tal y como parece corroborar el tortuoso episodio del Estatut? Éstas y otras eran las preguntas que nos disponíamos a intentar responder este mes y los siguientes.

Pero la vida nos interrumpe a menudo los planes y a veces con hechos de una carga simbólica difícilmente superable. A principios de diciembre moría Jordi Solé Tura, el más federalista de los padres de la Constitución y, para muchos de nosotros, el padre constitucional de referencia. El simbolismo de las casualidades no acaba aquí: la naturaleza quiso que falleciera en la víspera del Día de la Constitución y que lo enterrásemos un 6 de diciembre.

Que Solé Tura fue uno de los padres de la Constitución es la más reconocida de sus contribuciones a nuestra historia colectiva. Pero Jordi fue mucho más que esto: fue un destacado militante comunista, ya fuese en el PSUC o en Bandera Roja, durante la larga noche de la dictadura. Y -no lo olvidemos- ser comunista durante el franquismo quería decir, simple y llanamente, organizar y dirigir el pulso social gracias al cual este país llegó, tarde pero felizmente, al puerto deseado de la democracia, es decir, de la convivencia en paz, en libertad y con una incipiente justicia social. Si Jordi fue en su madurez uno de los protagonistas de la Transición, es porque desde su juventud se dedicó a la lucha clandestina, sin reparar en los precios a pagar.

En esta lucha, su amigo, en lo personal y en lo político, fue Alfonso Comín. Quien mejor que el propio Solé Tura para contárnoslos. En sus memorias, cuatrocientas páginas que llevan por título Una historia optimista, escribe: “Entre la gente que conocí entonces [corría el año 1959] me impresionó especialmente Alfonso Carlos Comín. Nunca había encontrado una persona como él, capaz de vivir con tanta intensidad su fe cristiana y alejarse, a un tiempo, de una Iglesia que estaba casi en exclusiva al servicio del franquismo. Tampoco había encontrado una dedicación personal tan intensa a la causa de los perseguidos, de los pobres y de los vencidos en nombre de una visión del mundo que hacía compatible la fe cristiana con el marxismo. (…) Alfonso era un personaje especial, una especie de redentor lleno de energía que había elegido un camino de lucha y sabías que, con toda seguridad, lo seguiría hasta el final. Sentí por él inmediatamente un gran afecto personal y nuestro encuentro, hecho de conversaciones, de intercambio de ideas y de sentimientos compartidos fue el inicio de una relación profunda que continuó intacta hasta el momento doloroso de su muerte.”

Y dice más adelante, situado diez años después: “Aquellos meses [de 1969] de cárcel y de incertidumbre fueron, pues, una experiencia bien amarga, pero también me enseñaron cosas nuevas y me ratificaron en cosas ya sabidas. Allí encontré, de entrada, a mi amigo Alfonso Comín y todo su grupo de cristianos de izquierda, detenidos en una reunión con la viuda de Mounier. Coincidir con Alfonso y sus compañeros en aquél edificio sórdido y en aquellas circunstancias fue, para mi, como una ventada abierta a la luz y al aire fresco. Con Alfonso tuve largas conversaciones cuando nos dejaban coincidir, allí maduramos algunos proyectos de futuro en común y allí se hizo más sólida que nunca nuestra amistad, nuestra estimación mutua.”

En el entierro, su hijo Albert dijo unas preciosas palabras, entre las cuales éstas: “Ya sabéis que en casa no hemos sido nunca creyentes. Pero si existe un cielo, es seguro que mi padre está allí y que ya se ha encontrado con Alfonso Comín, con Miguel Núñez y con Gramsci.” Desde allá nos ayuden, Jordi y Alfonso, a seguir nuestro compromiso con sus causas.

¿Se acabo la crisis? Sigue la desigualdad, que está en su origen

2009-11-02T11:43:00.002+01:00

Artículo publicado en El Ciervo, septiembre –octubre del 2009

Los organismos económicos internacionales, el FMI, la OCDE y demás, nos dicen que ya se empieza a ver la luz al final del túnel: parece que Francia y Alemania han salido ya de la recesión, China vuelve a crecer desde hace ya meses a su ritmo habitual, en EEUU se ha ralentizado la destrucción de empleo, nuestra vice-presidenta económica avisa que aquí la confianza de los consumidores se recupera mes tras mes, las compañías automovilísticas vuelven a vender coches…

¿Se acabó la crisis? Las estadísticas puede que den algunas buenas noticias, pero incluso los más optimistas hablan de una recuperación “zombie” o, como dice Krugman, de una larga etapa de purgatorio: unos años durante los cuales el mundo crecerá muy por debajo de sus posibilidades y los mercados de trabajo tardarán lo suyo en reabsorber los trabajadores que esta crisis ha mandado al paro.

Pero lo engañoso de este “decreto oficioso de fin de crisis” no es sólo que después de la crisis venga un estado de anemia económica sostenida. Lo grave es que, aunque la crisis técnicamente esté en vías de superación, sus causas siguen intactas. Muchas cumbres del G-20… pero los mercados financieros siguen sin reformar. ¿No prometió Sarkozy una batalla sin tregua contra los paraísos fiscales? Sin embargo, nadie ha visto todavía una hoja de ruta fiable sobre este asunto. Hacía falta, también, una reforma implacable del sistema de remuneración de los altos directivos del mundo financiero –una fuente de irresponsabilidad y cortoplacismo casi delictivos-. Pero sobre esto, hasta la fecha, sólo tenemos una loable declaración del Ecofin que ya veremos en qué queda.

¿No había también que rehacer drásticamente las normas contables que han permitido que los activos tóxicos parezcan activos sanos? ¿No era imprescindible crear nuevos organismos reguladores, que vigilen de verdad y con nuevas criterios de control las entidades financieras? Es cierto que Obama ha presentado un plan al respecto, que da nuevos y mayores poderes a la Reserva Federal. ¿Pero no habíamos quedado en que la supervisión ya no vale si se hace a escala nacional, porque unos mercados financieros globalizados requieren de instituciones y mecanismos de control globales? Pero por ahora, nada de nada.

Por ahora, lo único que hemos visto son unos multi-billonarios –e imprescindibles- planes de estímulo fiscal y unos multi-billonarios –e inevitables- rescates financieros en forma de avales y compra de activos de la banca privada que, mientras no sean revendidos y el Estado no recupere el dinero, suponen la mas masiva transferencia de dinero desde las clases medias y trabajadoras a las clases ricas que haya visto el mundo en los últimos cien años.

Así, las causas inmediatas de la crisis –unos mercados financieros sin control- siguen intactas. Pero más intactas siguen todavía sus causas profundas. No olvidemos que en el origen de esta crisis no está otra cosa que la desigualdad creciente que el capitalismo neoliberal ha provocado en los últimos treinta años. Veamos: si los países desarrollados crecían tan ricamente, pero los salarios de los trabajadores –particularmente en los EEUU- llevaban treinta años estancados, ¿puede alguien explicar cómo se financiaba el consumo que hacía de motor del crecimiento? Fácil respuesta: con un endeudamiento masivo de las familias, que es lo que ha provocado la crisis financiera, subprime mediante. Y supongo que a estas alturas nadie duda que el estancamiento sostenido de los salarios es fruto directo de un modelo de globalización en el que el capital puede circular sin trabas por los mercados mundiales y, por lo tanto, puede “chantajear” a los gobiernos y a los trabajadores imponiendo sus condiciones por doquier.

Si no somos capaces de crear mecanismos democráticos de redistribución de la riqueza a escala global, si no inventamos un modelo de economía de mercado capaz de revertir drásticamente la desigualdad generada por el capitalismo neoliberal (dentro de los países y entre países), el crecimiento de la economía mundial seguirá avanzando sobre bases insanas. Y entonces la próxima crisis no tardará; y será peor.

La Democracia Económica. ¿Hacia una alternativa al capitalismo? (y 2)

2009-07-03T20:30:00.006+02:00

Publicado en El Ciervo, julio-agosto del 2009

Seguimos hoy con el “decálogo” que iniciamos en la Vuelta anterior. Recordemos: recientemente se ha publicado un libro colectivo del cual he tenido la inmensa suerte de ser coordinador y coautor, donde se explora la posibilidad de transitar desde una economía capitalista hasta un sistema de mercado post-capitalista: lo que en la literatura académica de las últimas décadas se conoce como “socialismo de mercado” y que en el libro es bautizado como Democracia Económica.

El libro (Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme), cuya versión castellana está ya en marcha, ha sido un laborioso proyecto de casi cinco años, pero la providencia ha querido que apareciera en el momento adecuado: cuando el neoliberalismo ha entrado en implosión y cuando la socialdemocracia -a pesar de que son sus fórmulas para salir de la crisis son aplicadas a diestro y siniestro, por gobiernos de todos los colores- está en estado de retroceso electoral y perplejidad.

El libro –sin despreciarlas- intenta ir más allá de las recetas socialdemócratas habituales, abriendo una perspectiva distinta de “confrontación” con el capitalismo: en la lógica de la Democracia Económica no se trata tanto de corregir el mercado desde fuera, desde el Estado, como de modificar su naturaleza desde dentro, aprovechando la capacidad de la sociedad civil para promover experiencias económicas alternativas. Sigamos, para profundizar en esta idea, con los cinco puntos finales del “decálogo”:

6. Una vez “detectadas” aquellas realidades que tienen afinidad con la Democracia Económica, en tanto que propuesta teórica, se explora si pueden ser reconocidas como embriones de un futuro e hipotético sistema de mercado socialista. Si para identificar estas experiencias –cooperativismo, sindicalismo, banca ética, consumo responsable- se utilizó la Democracia Económica como “radar”, para analizar su potencial de alternativa se la utiliza como “horizonte ideal”. Así, el libro dedica un espacio a la comparación sistemática de estas experiencias con el sistema actual, por un lado, y con el socialismo de mercado, por el otro, para visualizar hasta qué punto están “a mitad de camino” entre estos dos sistemas, hasta que punto se trata de realidades ya parcialmente post-capitalistas.

7. A continuación, se plantea la integración de estas experiencias alternativas en una misma red coherente y unificada: lo que se conoce como mercado social. El balance social -entendido como un aquella radiografía que nos permite conocer el grado de adecuación de las empresas, de las inversiones o de los productos que consumimos a unos determinados principios y indicadores- aparece, en este sentido, como el instrumento clave para posibilitar esta integración.

8. Luego, hay que diseñar una estrategia de consolidación y crecimiento de este mercado social. Para ello, el libro se pregunta qué manera pueden coexistir en una misma economía de mercado el mercado capitalista y el mercado social, y estudia posibles políticas públicas de impulso y promoción del mercado social.

9. Antes de acabar, se enmarca la Democracia Económica en un abanico más amplio de alternativas, identificables con el movimiento altermundialista: la lucha contra la pobreza del Sur, la regulación democrática de comercio y los mercados financieros mundiales, la renta básica, el ecologismo, la democracia participativa, etc. La Democracia Económica seria, así enmarcada, una pieza clave y nuclear, pero una más, de un mosaico de propuestas que desde el altermundialismo se vienen debatiendo desde hace ya una década.

10. En el epílogo, se intenta que el lector tome conciencia de que el socialismo del cual se habla en este libro pretende ser un nuevo tipo de socialismo: un “socialismo de los ciudadanos”, creado y construido desde la sociedad civil. El socialismo del siglo XX –ya sea el comunismo soviético o el Welfare europeo- fue fundamentalmente estatalista: era el Estado la instancia privilegiada desde la cual rectificar, parcial o totalmente, el capitalismo. Este socialismo ya ha dado probablemente todos sus frutos, que han sido muchos. La tesis final del libro, pues, es ésta: el socialismo –entendido como la voluntad de superar el capitalismo, en la medida en que ésta es una condición necesaria para alcanzar una sociedad justa- tendrá una segunda oportunidad en el siglo XXI a condición de que sea realizado por la gente. Pero no la gente aislada, sino organizada, en red, a través de la sociedad civil. Porque el Estado puede corregir el mercado desde fuera del propio mercado, pero la sociedad civil puede infiltrar-se en el mercado y transformarlo desde dentro. La segunda estrategia, pareciendo más frágil, tiene más recorrido que la primera.

Probablemente, algunos lectores encontraran que se trata de un libro demasiado utópico: ¡se habla de superar el capitalismo! Otros, demasiado pragmático: al fin y al cabo, todo se concreta en una estrategia para hacer crecer el mercado social. ¡Nada muy nuevo! Si produce estas dos reacciones, habrá conseguido su objetivo.

La Democracia Económica. ¿Hacia una alternativa al capitalismo? (1)

2009-07-01T09:53:00.003+02:00

Publicado en El Ciervo, junio del 2009

La mayor crisis del capitalismo desde la Segunda Guerra Mundial, la primera desde que el mundo vive en una economía globalizada, es a ojos de muchos más que una crisis financiera y más que una grave o muy grave crisis económica: ¿estamos ante una crisis de valores, una crisis cultural, una crisis de sistema social en su conjunto? ¿Estamos pasando una página de la historia económica o estamos cerrando un capítulo entero?

La crisis ha reabierto el debate –tan viejo y tan nuevo- sobre la posibilidad y/o la necesidad de encontrar alternativas económicas al capitalismo en tanto que sistema económico. Alternativas nuevas. Mucho antes de que el neoliberalismo entrase en implosión, un grupo de personas procedentes de la teoría (de la academia) y de la práctica (de la economía social), empezó a trabajar en un libro dedicado a la exploración de modelos económicos y experiencias de producción, consumo y finanzas no capitalistas. Cinco años después, este trabajo ha visto la luz, bajo el título “Democracia económica. Hacia una alternativa al capitalismo”. Se trata de un voluminoso libro colectivo, de cuatrocientas páginas largas y más de veinte autores, que aparece sin duda en el momento más oportuno posible.

El texto (editado, por ahora, en catalán) se propone diez objetivos. Hoy explicaremos los cinco primeros. En la próxima “Vuelta” vendrá el resto:

1. Edificar sobre nuevas bases filosóficas la crítica al capitalismo. Porque la crítica tradicional (basada en el marxismo clásico) ya dio de sí, a lo largo del siglo XX, todo lo que podía dar. Para ello, se recurre a las mejores teorías de la justicia que proporciona la filosofía política de las últimas décadas: el liberalismo igualitarista de Rawls, el marxismo analítico (post-rawlsiano) de Cohen y el republicanismo.

2. Demostrar de manera detallada por qué y en qué sentido se puede decir que las desigualdades inherentes al capitalismo son injustas. Las teorías de la justicia nos permiten concluir que son fundamentalmente dos: el desigual acceso a los medios de producción que se genera en los mercados financieros (una injusticia “absoluta”) y la desigualdad en la distribución salarial que se genera en los mercados de trabajo (una injusticia “relativa”). Además, las empresas capitalistas son espacios de dominación, carentes de legitimación democrática.

3. Averiguar si el capitalismo social del Estado del bienestar también suspende o bien aprueba ante el tribunal de las teorías de la justicia. Sin duda, el Estado del bienestar reduce en mucho las desigualdades propias del capitalismo. Pero aun así, la filosofía política contemporánea permite decir de manera fundada que no cumple -ni difícilmente podrá nunca cumplir- con los principios de justicia.

4. Explorar alguna de las propuestas de sistemas económicos alternativos que, desde el mundo académico, vienen haciendo desde hace décadas destacados politólogos, filósofos y economistas. Concretamente, en el libro se presenta la propuesta de socialismo de mercado que, con el nombre de Democracia Económica, ha desarrollado el norteamericano David Schweickart. Un modelo económico viable que, a priori, satisface de manera mucho más cabal que el capitalismo social las exigencias de las teorías de la justicia.

5. Sin embargo, las propuestas teóricas son esto: teóricas. Por esto, el libro propone hacer un salto sin red a la realidad. Así, en un primer momento el libro no presenta la Democracia Económica tanto como un horizonte hacia el que hay que transitar, sino que la utiliza como un “radar” desde el cual detectar aquellas experiencias, prácticas y organizaciones económicas reales, que estén ya hoy funcionando de manera más o menos exitosa, y que tengan un grado de afinidad suficiente con esta propuesta de sistema económico alternativo. ¿Cuáles son estos posibles embriones de un hipotético socialismo de mercado? El libro responde: las cooperativas, el sindicalismo, en la medida en que sea un instrumento de democratización de las empresas, la banca ética y el consumo responsable (basado en instrumentos todavía por explorar a fondo, como las etiquetas sociales).

Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme

2009-05-25T13:44:00.006+02:00

Democràcia Econòmica. Vers una alternativa al capitalisme. Aquest és el títol d’un llibre coral, escrit a partir de moltes veus, que feia anys que s’està cuinant però que el destí ha volgut que aparegui en el moment més oportú, i que té 10 propòsits:

1. Bastir la crítica al capitalisme sobre noves bases filosòfiques, donat que les tradicionals ja havien donat de sí tot el què podien. Per això, acudint a la filosofia política de les darreres dècades, la conclusió que el capitalisme és injust es fonamenta a partir de la teoria de la justícia liberal igualitària (Rawls), del marxisme analític post-rawlsià (Cohen) o del republicanisme (i la seva teoria de la dominació).

2. Demostrar de manera detallada i rigorosa per què i en quin sentit es pot dir que les desigualtats estructurals del capitalisme són injustes. Dues són les fonamentals: la desigualtat que generen els mercats financers en l’accés als mitjans de producció (desigualtat “absoluta”); i la desigualtat que generen els mercat de treball per mitjà de la distribució salarial (desigualtat “relativa”). civil).

3. Esbrinar si el capitalisme de l’Estat del benestar, que és indubtablement la versió més igualitària del capitalisme, aprova o suspèn davant del tribunal de les teories de la justícia. Tot i que es tracta del sistema socioeconòmic més just de tots aquells que han existit, no es pot dir que sigui suficientment just.

4. Proposar sistemes econòmics alternatius, que compleixin de manera cabal amb els principis de justícia. En aquest sentit, el llibre presenta la Democràcia Econòmica (DE) de l’economista David Schweickart: un sistema de socialisme de mercat més igualitari que el capitalisme actual, tan o més eficient i viable.

5. Utilitzar la DE com a radar a partir del qual detectar aquelles experiències ja reals, existents, que tenen afinitat amb aquest model. Se’n detecten quatre: el cooperativisme, el sindicalisme com a instrument de democratització de l’empresa, la banca ètica i el consum responsable (basat en l’etiqueta social).

6. Explorar si aquestes realitats poden ser embrions d’un futur i hipotètic socialisme de mercat. En aquest sentit, el llibre intenta comparar cadascuna d’aquestes realitats alternatives amb el sistema actual, per una banda, i la DE per l’altra.

7. Plantejar la integració de totes aquestes realitats en una xarxa integrada, coherent i unificada: el mercat social. En aquest sentit, el balanç social apareix com un instrument necessari per possibilitar aquesta integració.

8. Posar sobre la taula una estratègia de consolidació i creixement del mercat social. En aquest sentit, per una banda, s’analitza de quina manera en una mateixa economia de mercat poden coexistir el capitalisme social i el mercat social; i per l’altra, s’estudien possibles polítiques públiques d’impuls i promoció del mercat social.

9. Emmarcar la DE en un ventall d’alternatives més ampli: altermundialisme, renda bàsica, ecologisme, democràcia participativa, etc.

10. Prendre consciència que el socialisme del qual es parla en aquest llibre és un socialisme dels ciutadans, creat i promogut des de la societat civil. El socialisme de segle XX ha estat molt estatalista -tant el comunisme com la socialdemocràcia- i ja ha donat tot allò que podia donar de sí. El socialisme -entès en tota la radicalitat de la paraula, és a dir, com la voluntat de construir un sistema econòmic no capitalista, com a condició de la construcció d’una societat justa- en el segle XXI tindrà una segona oportunitat a condició que sigui un socialisme fet des de la gent, no des de l’Estat. Però no la gent aïllada, sinó la gent organitzada, en xarxa. L’Estat pot limitar i corregir els efectes del mercat des de fora; la societat civil pot infiltrar-se en el mercat i transformar la seva naturalesa des de dins. Per això, el socialisme dels ciutadans pot arribar on no va arribar el socialisme del segle XX: pot arribar a complir el vell somni de superar plenament el capitalisme.

Un moment de la meva intervenció durant l'acte de presentació del llibre

Probablement, alguns lectors trobaran aquest llibre massa utòpic: s’hi parla de superar el capitalisme! D’altres, massa pragmàtic: al capdavall tot queda concretat en una estratègia per fer créixer el mercat social. Res gaire nou! Si és així, haurà aconseguit el seu objectiu.

Més informació del llibre

"Democràcia econòmica: vers una alternativa al capitalisme"

2009-05-18T10:16:00.002+02:00

Enllaç a la invitació pdf

La paradoja europea del año 2009

2009-05-05T17:59:00.005+02:00

Articulo publicado en El Ciervo, mayo del 2009

A raíz de la crisis que asola el capitalismo mundial, la más grave desde la Segunda Guerra Mundial, un tópico está en boca de todos: como consecuencia de este cataclismo económico es necesario transitar, lo más rápidamente posible, del paradigma neoliberal a un nuevo paradigma que podemos llamar de “neokeynesiano global”.

El debate económico –que, al fin y al cabo, no es más que el debate sobre qué tipo de pacto social deseamos, es decir, en qué tipo de sociedad queremos vivir- se traduce, a menudo, en conflicto geopolítico. Durante el siglo XX, la pugna entre el sistema de mercado capitalista y el socialismo de planificación central acabó por cristalizar en un enfrentamiento geográfico entre Este y Oeste, los Estados Unidos y la Unión Soviética. Cuando el comunismo estatalista implosionó, el debate económico se trasladó al dilema entre dos opciones distintas de capitalismo: la neoliberal, sin apenas Estado, redistribución, ni garantías sociales, o el capitalismo social con Estado del bienestar. También en este caso, la confrontación económica se tradujo en un dialéctica geopolítica: mientras los EEUU se supone la patria del neoliberalismo –malgré Bill Clinton-, Europa representaría el capitalismo socialdemócrata –malgré Tony Blair.

Así, la representación más pura del paradigma neoliberal sería la derecha estadounidense –los republicanos, con sus Bush y sus Greenspan-, mientras que la encarnación más legítima del capitalismo social pertenecería a la izquierda europea. ¿Quien sino las socialdemocracias europeas pueden erigirse en máximas depositarias de la tradición que conjuga Estado y mercado, prosperidad y redistribución, eficiencia productiva y derechos sociales?.

El mundo, este año 2009, está virando desde el modelo “americano” al modelo “europeo”. Con algunas salvedades respecto del Estado del bienestar clásico: hoy vivimos en una economía globalizada, cuyo fundamento material son las tecnologías del conocimiento; donde las economías emergentes –China, Brasil, India, etc.- son locomotoras de los mercados mundiales tan o más importantes que los países de la OCDE; y donde la transición a una economía verde es un imperativo ineludible, además de una oportunidad para la innovación tecnológica -y, en consecuencia, para salir de la crisis.

Matices a parte, estamos en pleno viraje. Sin ir más lejos, Obama, ese hombre que entusiasma el planeta, no hace más que “copiar” el paradigma europeo. En política interior, intenta desarrollar los flancos más débiles de su minimísimo Estado del bienestar: regular Wall Street, reducir las desigualdades salariales, levantar una sanidad pública, devolver un papel a los sindicatos, etc. Y en política exterior, se apunta al discurso geopolítico que Europa defiende desde el fin de la guerra fría: el multilateralismo cooperativo, renunciando a cualquier tentación de unilateralismo imperialista. Muy bien.

Vayamos el G-20, celebrado en Londres a principios de abril. Todos los pasos allí dados también confirman el viraje: se decidió reforzar financieramente el FMI, fundamentalmente para ayudar los países emergentes y en desarrollo; se acordó la regulación y el control de los mercados financieros, hedge funds y agencias de rating incluidos; se resolvió dar la batalla para acabar con los paraísos fiscales; y se dispuso relanzar las negociaciones para impulsar el comercio mundial, entre muchas otras medidas ¿Acaso la democratización del FMI a favor de los países del Sur, la abolición del secreto bancario, el fin del proteccionismo comercial de los países ricos o la regulación estricta de las finanzas globales, no han sido en tiempos recientes reivindicaciones de una parte del centro-izquierda europeo, por no hablar del mismísimo movimiento antiglobalización?

¿Cuál es, pues, la paradoja europea del año 2009? Muy simple: precisamente cuando el mundo se dirige hacia el modelo social y económico que la izquierda europea se supone que representa mejor que nadie en el mundo, ésta se encuentra en sus horas más bajas desde hace décadas. Vean sino el resultado que obtendrán los partidos socialistas europeos en las próximas elecciones al Parlamento de Bruselas. ¿Por qué cuando el mundo vira hacia “Europa”, Europa se aleja de sí misma? ¿Qué nos está pasando?

Sin “gobierno económico europeo” no hay salida sólida ante la crisis (1)

2009-04-07T10:44:00.003+02:00

Article publicat a El Ciervo l’abril del 2009

El primer ministro chino, Wen Jiabao, declaraba hace a penas unas semanas: "en este momento difícil, el coraje y la confianza son más importantes que el oro y la moneda." Se refería, por supuesto, a la crisis económico-financiera mundial, la más grave desde la II Guerra Mundial. Sin duda, tenía más razón que un santo.

Obama en su primer presupuesto ha lanzado un valiente plan de estímulo del sector productivo, a base de rebajas fiscales y aumento del gasto público. Tiene pendiente de concretar, todavía, un verdadero plan de rescate del sector financiero, que muy probablemente acabará suponiendo la nacionalización temporal de los bancos más importantes de los EEUU. Pero, en cualquier caso, dispone de algo que vale tanto o más que los miles de millones de dólares que valen estos dos planes: dispone de liderazgo. Junto a sus medidas económicas está en condiciones de ofrecer un horizonte comprensible, así como los instrumentos y la voluntad para alcanzarlo. En una palabra, por ahora tiene capacidad para inspirar confianza. Y esto es clave para que sus planes de rescate y de estímulo surtan algún efecto. El oro, sin la confianza, apenas vale nada.

Si la máxima del premier chino es cierta, entonces la Unión Europea tiene un problema considerable, por no decir grave. ¿Dónde está, en Europa, el liderazgo? No olvidemos que, en momentos de grave crisis económica –ergo, crisis social- el liderazgo sólo puede proceder de la política. ¿Qué político o políticos europeos están en condiciones de proporcionar la confianza necesaria para que los planes europeos de recuperación del sistema financiero y económico den el resultado esperado?

En realidad, la hoja de servicios de Europa ante la crisis actual no es mala. Para valorarla adecuadamente, recordemos esta historia de todos conocida: una crisis financiera de proporciones inconmensurables originada en los EEUU se extiende a escala internacional y acaba provocando una sequía general en el crédito que frena en seco la actividad productiva, primero en los países de la OCDE y luego, en cadena, en el resto de las economías mundiales. Para salir de la recesión es necesario, pues, actuar en tres frentes a la vez. En primer lugar, reactivar el crédito. En segundo lugar, reactivar la actividad productiva. En tercer lugar, cambiar las reglas del juego del sistema financiero internacional para que no se vuelva a producir otra crisis similar en el futuro.

En los tres frentes, la actuación europea ha sido razonable. Sarkozy fue el promotor de la cumbre de Washington donde se adquirió el compromiso de regular en serio el sistema financiero internacional. Gordon Brown fue el inspirador de los planes de rescate de la banca que evitaron, en el momento más crítico, el colapso completo de las finanzas globales -obligando a rectificar la estrategia que inicialmente habían diseñado los norteamericanos-. En cuanto al estímulo del sistema productivo, se puede decir que los países europeos, gracias a sus sistemas de bienestar, tienen un plan “natural” de reactivación económica, los llamados “estabilizadores automáticos” -subsidios de paro y demás prestaciones que mantienen la demanda y el consumo en momentos de crisis.

Pero no es suficiente. Hay que ir más allá en cada uno de estos frentes. Lo cual requeriría un liderazgo político muy sólido. Pero en una Unión a 27 esto es imposible sin una estructura federal, es decir, sin un verdadero “gobierno económico europeo”. Lo señalaba en un artículo reciente Paul Krugman: “Europa no tiene esa clase de instituciones de alcance continental necesarias para lidiar una crisis de alcance continental”. Así, en el caso de la UE, la falta de un auténtico liderazgo político tiene un doble efecto pernicioso: por un lado, impide que se tomen medidas con suficiente ambición y, por el otro, impide que las medidas tomadas sean respaldadas por la necesaria confianza en sus responsables políticos. ¿Será capaz Europa de sacar la lección necesaria? Continuaremos el mes que viene.

Europa ante la crisis

2009-03-24T10:27:00.007+01:00

Article publicat a El Ciervo el gener del 2009

Estos últimos meses hemos podido oír con frecuencia que en chino la palabra “crisis” está formada por dos ideogramas, el segundo de los cuales se corresponde con el primero de la palabra “oportunidad”. Cada crisis, viene a decir el idioma chino, encierra una oportunidad. Esto es especialmente cierto para los países de la UE. ¿Cual es la salida eficaz de la crisis para los europeos? “Más Europa”, hemos repetido muchos. Pero debemos explicar bien las razones de esta convicción.

De entrada, habrá que reconocer que para Europa la crisis supone también un riesgo. No olvidemos la historia: cuando la de 1929, tan parecida y tan distinta a ésta al mismo tiempo, los EEUU reaccionaron eligiendo a Roosevelt y abrazando el New Deal, mientras que Europa, incapaz de digerir el shock social de aquél crack, se encontró con Hitler en el poder y el fascismo campando a sus anchas.

Sin duda, las consecuencias sociales de ésta crisis no serán las mismas que las de entonces, por algo hemos doblado varias veces nuestro nivel de vida en estos ochenta años. Pero Dios quiera que con tasas de paro al galope, los populismos de diversa calaña no hagan su agosto durante los próximos años. Los EEUU, por si acaso, han tenido nuevamente la inteligencia de antaño y han entregado el poder a Obama –lo más parecido a Roosevelt que tienen en este momento-. Recordemos que fue la crisis, y no otra cosa, lo que le catapultó en las encuestas.

¿Cómo atajar los efectos de una crisis que empezó siendo financiera pero cuyos efectos ya se han trasladado, y de qué manera, a la economía productiva, es decir, a las empresas y las familias? La receta, a nivel teórico, está clara (nos la ha contado Krugman): los gobiernos deben hacer políticas anticíclicas, con todos los instrumentos a su alcance. Con política monetaria -bajando los tipos de interés- pero muy especialmente con políticas fiscales expansivas, a través de rebajas fiscales y, por encima de todo, a través de inversiones y obras públicas. Así, las empresas, hoy paradas por falta de vendas, volverán a vender y podrán echarse a andar de nuevo. Pero ahí está el reto: en Europa estas políticas sólo tienen sentido si las hacen todos los países simultáneamente, dado que comparten un mismo mercado.

Si éstas políticas de estímulo de la demanda agregada las hiciese un país europeo aisladamente, estando como estamos en un mercado único, podría darse el caso de que sirviesen para reactivar las empresas del país de al lado, pero no las del propio. Recordemos las duras lecciones del primer gobierno Miterrand, a principios de los ochenta: las políticas keynesianas, ésas que hoy necesitamos más que nunca, sólo son posibles bien en economías cerradas, bien a nivel del mercado común.

Los gobiernos sólo estarán dispuestos a endeudarse más para incrementar el gasto público si tienen garantías que su mayor gasto se convertirá en demanda para las empresas de la propia economía. Como se trata de economías abiertas, la única garantía de que esto vaya a ser así es que todos los países de la UE hagan este esfuerzo simultáneamente. Lo cual requiere un grado de coordinación de las políticas económicas al que los países europeos no estaban acostumbrados hasta ahora.

Coordinar las políticas económicas de manera eficaz significa, lisa y llanamente, estar dispuestos a tener un “gobierno económico europeo”, esa vieja reivindicación de la socialdemocracia continental. Y ¿qué es un “gobierno económico” sino una manera de adentrarse seriamente por el camino de la unión política? Ironías de la historia: la Unión Política, que no pudo llegar a través de la Constitución hace a penas dos años, se ha convertido hoy en una necesidad inapelable si queremos superar la crisis con seguridad -y evitar así que las sociedades europeas se conviertan en pasto del primer populista que asome por la esquina-. La historia nos está esperando.

Amb Palestina al cor (5/5)

2009-02-19T18:52:00.004+01:00

Acabo amb aquest post d’avui la sèrie que durant aquests mesos de gener i febrer he dedicat a Palestina. En aquest article, que sortirà publicat al número de març d’ “El Ciervo”, intento donar algunes de les claus que em semblen necessàries per entendre quins són els objectius polítics que hi ha darrera la massacre perpetrada a Gaza. Crec que l’ofensiva no s’explica només per l’interès –pel qual ens falten adjectius- de Livni i de Barak en posicionar-se de cara a les eleccions a base de matar innocents. Més enllà d’això, es tractava, al meu entendre, de fer impossible un veritable procés de pau negociat durant els propers anys, i fer-ho abans de l’arribada de la nova Administració nordamericana. I perpetuar doncs, de manera indefinida, una annexió de facto, però que no poden reconèixer obertament.

Avui, doncs, l’única esperança en una pau justa –l’única pau possible- és un govern d’unitat nacional palestí que tingui la fortalesa suficient, cosa difícil avui, per fer tres coses:

a) que reconegui l’esterilitat de les negociacions amb un govern i una societat israeliana que no tenen cap intenció de complir, ni que sigui de manera imperfecta, les resolucions de la ONU, és a dir, la llei internacional;

b) que, en conseqüència, lideri un procés de mobilització civil no violenta, això és, una mobilització de resistència social, popular, democràtica i transversal;

c) i que pressioni a la comunitat internacional perquè actuï en aquest tema com correspon, és a dir, forçant a Israel a acceptar un pla com per exemple la Iniciativa de Pau Àrab del 2002 -que proposa el reconeixement i la normalització de relacions amb Israel per part de tots els països de la Lliga Àrab, a canvi de la retirada completa i incondicional de l’exèrcit jueu a les fronteres del 67, inclòs Jerusalem Est, i l’exercici pactat del dret de retorn dels refugiats.

Mals temps per l’esperança a Orient Mitjà. Però, al menys, que no defalleixi la nostra solidaritat amb les víctimes innocents d’aquest poble ocupat militarment, de manera completament il·legal, des de fa més de 40 anys. Més de 40 anys de vulneració de les llibertat i dels drets humans més elementals. Ni tant sols la llarga humiliació del franquisme va durar tant.

Las negociaciones de paz: ¿un simulacro para hacer pasar lo definitivo por provisional?

Escribo estas líneas –con las que cerraremos la serie de artículos dedicados al drama palestino, al menos por unos meses- a las pocas horas de que la sociedad israelí haya confirmado su deriva hacia la derechización y la negativa a todo diálogo mínimamente razonable para alcanzar una paz justa en Oriente Medio. Lo más probable es que, cuando se publiquen, Netanyahu sea ya primer ministro, en coalición con la ultraderecha de tintes xenófobos de Lieberman y los partidos ultraortodoxos. Todos ellos han manifestado reiteradas veces su determinación de incumplir las resoluciones de la ONU. Es difícil no tener malos augurios ante el hecho de que los israelíes hayan querido poner su destino en estas manos.

La campaña militar en Gaza ha tenido unos efectos bastante claros, a ojos de la mayoría de analistas. Hamás ha quedado muy debilitado militarmente, pero inmensamente reforzado políticamente. Al Fatah, por el contrario, ha sufrido un proceso de deslegitimación que le acerca, cada vez más, a la más clamorosa inoperatividad política. Resultado: por el lado palestino no hay hoy –y puede que no haya en mucho tiempo- ningún interlocutor capaz de llevar adelante unas negociaciones de paz. Lo que negocie Al Fatal no contará, ahora menos que nunca, con el acuerdo de la mayoría de los palestinos. Y Hamás no es hoy un actor aceptado por la comunidad internacional y menos por Israel –ni lo será mientras no reconozca el derecho de los judíos a tener un Estado propio-.

Desde esta perspectiva, quizás se comprenda mejor el calendario de la ofensiva contra Gaza: ¿por qué se apresuró el gobierno israelí a perpetrar la masacre justo antes de la entrada de Obama? ¿No sería el objetivo impedir que en mucho tiempo pueda haber un proceso de paz exitoso? Obama parecía un presidente destinado a buscar con cierto denuedo y de manera persistente la paz en Oriente Medio. Ahora, sin interlocutor viable por el lado palestino, será muy difícil que antes de cuatro años –y veremos si en ocho- puedan desarrollarse unas negociaciones entre palestinos e israelíes con mínimas posibilidades de éxito. Así, cualquier esfuerzo de la nueva administración norteamericana parece abortado de antemano. Quizás esto explique también porqué el día siguiente de la elección de Obama, Israel rompió la tregua con Hamás matando a cinco de sus milicianos.

Lo único que podría resucitar un proceso de paz es un gobierno palestino de unidad nacional. Harán bien Europa y la comunidad internacional en trabajar por este objetivo, si quieren evitar una deriva imprevisible del conflicto del cual depende la estabilidad de la geopolítica mundial.

Si nuestra interpretación de las intenciones israelíes fuera correcta, vendría a confirmar la hipótesis más sombría: que Israel no quiere la paz. A ojos de muchos, lo que busca Israel desde hace tiempo es mantener la ocupación de manera indefinida. Pero una ocupación indefinida no es una ocupación, es una anexión. Algo que el estado israelí, si no quiere perder su lugar en la comunidad internacional, no puede admitir abiertamente.

Israel tiene tres opciones para acabar con esta guerra infinita, pero parece que no quiere aceptar ninguna. La primera: un único Estado binacional, algo que la ONU podría haber impulsado el año 1948 pero que, a estas alturas, Israel ya no aceptará nunca, básicamente porque los palestinos ya les están superando demográficamente. La segunda: dos Estados vecinos en paz, la solución que se supone que defiende la comunidad internacional, la que formalmente sigue encima de la mesa. La tercera: exigir la anexión abiertamente. Pero esto, tarde o temprano, conduciría a la primera de las opciones, porque sería imposible una anexión sin acabar por conceder plenos derechos civiles y políticos –entre ellos, el derecho de voto- a los habitantes de la zona anexionada.

¿Cuál es, entonces, la opción real de Israel? Parece que esta cuarta: una anexión de facto, que no se reconozca como el status final para Palestina, pero que lo sea en la práctica. Es decir, hacer pasar por provisional, a ojos del mundo, lo que para ellos en realidad es definitivo. Lo cual requiere dos condiciones. Primera, que haya siempre un proceso de paz, una negociación abierta, de manera permanente. Segunda, que ninguno de ellos llegue nunca a buen puerto, hacerlos fracasar siempre de manera sistemática. ¿Acaso no es esto, exactamente, lo que ha ocurrido, de manera invariable, desde los acuerdos de Oslo hasta hoy? Por ejemplo, al día siguiente de la conferencia de Anápolis Olmert dio luz verde al mayor asentamiento en décadas.

Sólo nos queda, pues, una pregunta. Ante la hipótesis de la “anexión de facto”, ¿cuál debería ser la actuación de la comunidad internacional?

Amb Palestina al Cor (4/5)

2009-01-26T11:51:00.013+01:00

Per anar tancant les reflexions dedicades durant aquest mes de gener a la massacre de Gaza –el “guernika” dels Palestins, com l’ha definit l’eurodiputat francès Sami Naïr- penjo avui els meus tres darrers articles publicats a El Ciervo sobre la matèria. Explicaré perquè els he volgut penjat tots tres seguits, i no d’un en un com hem fet fins ara.

El primer, escrit a finals de l’agost passat, certificava la defunció del procés de pau d’Annapolis. Però, tot i l’estancament de les negociacions, ens resistíem a defallir i cedir a la desesperança. Per això, l’article següent era un repàs a les converses de Taba, el gener del 2001, que ha estat el moment en el qual les dues parts -el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina- han estat més a prop d’arribar a un acord definitiva en tota la seva història. Una manera de recordar que una pau justa és possible i que, de fet, va estar a tocar de dits.

Aquell article recordava que fou Ehud Barak, l’actual ministre de defensa israelià i aleshores primer ministre, qui havia conduït –i també interromput- les converses de Taba. I mostrava l’esperança que l’arribada de Livni a Kadima permetés reemprendre un camí semblant. ¡Livni i Barak, els responsables directes, juntament amb Olmert, de la mort de més de mil innocents sota les bombes -algunes de fòsfor blanc, per cert-, atrapats en una ratera de la qual no poden sortir, a causa del setge al qual el propi govern israelià té sotmesa la Franja des de fa ja un any i mig!

Per això, el tercer dels articles, escrit aquest gener, es lamenta que les nostres expectatives, a penes dos mesos abans de la matança de Gaza, fossin tan equivocades, tan ingènues. Però en canvi serveixen de prova que, contra el què es diu des dels sectors pro-israelians, la nostra bona fe i la nostra benevolència –la dels qui participem del moviment de solidaritat amb Palestina i de denúncia de l’ocupació d’Israel- cap a la classe política israeliana no pot ser més gran. Esperàvem pau d’aquells que, a penes unes setmanes després, han dut guerra i només guerra!! Que no se’ns acusi mai més d’anti-israelians, si us plau.

Per això, aquest tercer article intenta dir les coses tal com són: constata que els fets ocorreguts tenen, d’acord amb el dret internacional de guerra i humanitari, el caràcter de “crims de guerra”. No ho dic jo, ho diu entre molts d’altres Richard Falk, jueu nord-americà i Relator de Nacions Unides per als DDHH als Territoris ocupats de Palestina. No, no estem contra Israel. Estem simplement contra els crims de guerra. Com ho estan totes les persones honestament compromeses amb el respecte de la llei, la justícia i la democràcia.

En Taba hubo una esperanza

Article publicat a “El Ciervo” el setembre-octubre del 2008

Con esta Vuelta y la próxima, termino –por ahora- la serie de artículos dedicada al conflicto palestino-israelí. Durante el último año hemos querido centrarnos en este tema porque el contacto directo con aquella realidad nos ha hecho tomar conciencia –más, si cabe- de hasta qué punto la estabilidad geopolítica mundial depende de aquél puñado de quilómetros cuadrados (Cisjordania tiene el mismo tamaño de la provincia de Girona y Gaza idéntica extensión que la comarca del Maresme).

Cada vez falta menos para que venza el plazo que Bush y Rice dieron a las partes, en la Conferencia de Anápolis, para llegar a un acuerdo. Pero hoy todavía diríase lejano. Parece harto improbable que, antes del relevo en la presidencia de los EEUU, se produzca el milagro; fundamentalmente porque Olmert ya ha anunciado su dimisión. Aunque siga en el cargo hasta octubre, parece imposible que un primer ministro interino consiga, en un par de meses, hacer pasar a Israel por la senda de las imprescindibles concesiones a los palestinos que ninguno de sus predecesores se ha atrevido a transitar.

Para mantener viva la negociación en tan precarias condiciones, la parte israelí filtró, a finales de agosto, que nunca en toda la historia del conflicto –es decir, en los últimos 60 años- se había estado tan cerca del acuerdo. Se dice que Israel ha ofrecido la retirada parcial de Cisjordania, anexionándose de manera definitiva los principales asentamientos construidos durante los 40 años de ocupación, y ofreciendo a cambio tierras del desierto del Neguev, hoy bajo su soberanía, de extensión equivalente y contiguas a la franja de Gaza.

Además, el ministro de Defensa, Ehud Barak, declaró inesperadamente que Israel estaba dispuesta, por primera vez, a permitir que “una parte” de Jerusalén Oriental - debidamente completada por poblaciones vecinas- se convirtiese en capital del futuro Estado palestino. Descartando, por supuesto, el control palestino sobre la Ciudad Vieja y los Lugares Santos. Añadía que Israel ni se plantea reconocer el derecho al retorno de los refugiados.

No parece que sean unas bases muy sólidas para el acuerdo. Se trata de una propuesta demasiado alejada de las resoluciones de NNUU, que exigen una devolución total de la Cisjordania ocupada en 1967 y disponen el derecho al retorno de los refugiados. Una oferta parecida, recordémoslo, fue rechazada por Arafat en Camp David el año 2000. De hecho, las autoridades palestinas han hecho saber oficiosamente que ven difícil un final feliz del proceso iniciado en Anápolis y que, en consecuencia, se plantean seriamente dejar por inútil la estrategia de la negociación y apoyar abiertamente una estrategia de resistencia popular no violenta.

Sin embargo, que a día de hoy las conversaciones parezcan estar en un punto muerto no significa que el conflicto no tenga solución. No es cierto que las dos partes nunca hayan estado tan cerca del acuerdo como ahora. No sólo porque estén más lejos de lo que pretenden los israelíes. La razón es otra. Hubo un momento, en los últimos años, en el que la paz sí pareció estar al alcance de la mano. Fue en el 2001. Durante la última semana de enero de aquél año, siendo todavía Barak primer ministro, palestinos e israelíes se cerraron en el balneario Egipcio de Taba. En el comunicado final, las partes afirmaron formalmente que nunca habían estado tan próximas a un acuerdo, tal y como confirman los documentos de la negociación.

¿Por qué se interrumpieron aquellas negociaciones, si estaban tan avanzadas? Fue Barak quien pidió su suspensión, para no interferir en la campaña electoral israelí. En diciembre se había visto forzado a dimitir del cargo y convocar elecciones anticipadas para principios de febrero. Tres meses antes, Sharon había entrado en la Explanada de las Mezquitas rodeado de militares, provocando así el estallido de la segunda Intifada. ¿Qué concesiones se hicieron en Taba que permitieron vislumbrar la paz? Seguiremos en la Vuelta que viene.

En Taba hubo una esperanza (y 2)

Article publicat a “El Ciervo” el novembre del 2008

Cerramos con este artículo nuestra serie palestina. Concluíamos la Vuelta del mes pasado con el recuerdo de las negociaciones de Taba, a finales de enero del 2001, a pocos días de las elecciones que catapultaron a Ariel Sharon como primer ministro israelí y confirmaron la deriva violenta de la segunda Intifada, iniciada unos meses antes. La escalada entre la represión del Ejército israelí y los atentados suicidas de las milicias palestinas puso en jaque todos los avances conseguidos hasta el momento en base a los Acuerdos de Oslo. En la opinión pública mundial quedaron grabadas las imágenes del cerco de Ramala durante varios meses del año 2002, el bombardeo de la Mukata con Arafat resistiendo en su interior, o la masacre perpetrada por los tanques y la aviación israelíes en el campo de refugiados de Jenín.

Pero Taba, como dijimos, puso la paz al alcance de la mano. No es ahora, en el marco del proceso iniciado en Anápolis –a pesar de lo que filtran los negociadores israelíes- que el acuerdo está más cerca que nunca en 60 años. Fue entonces cuando las dos partes estuvieron a punto de alcanzar un compromiso histórico en cada uno de los puntos hasta ahora irresolubles de este conflicto eternizado. ¿Cuales fueron las propuestas de las partes que dieron pie a la esperanza?

Fronteras. Los israelíes propusieron devolver el 94% de Cisjordania y anexionarse el 6% donde se encuentran los mayores asentamientos. A cambio, cederían un 3% de su territorio, como por ejemplo las dunas de Halutza, en el desierto del Neguev, contiguas a Gaza, más otro 3 % para permitir una “conexión segura” por tierra entre Cisjordania y Gaza. La retirada de los territorios ocupados incluía, por cierto, el fin del increíble y humillante asentamiento del centro de Hebrón. Israel renunciaba también a mantener la soberanía del valle del Jordán, que hubiera supuesto algo tan inverosímil como mantener bajo control israelí la frontera oriental del Estado palestino con Jordania.

Por su parte, los palestinos accedían a ceder el 2% del territorio de Cisjordania donde entonces vivían dos terceras partes de los colonos israelíes. A cambio, exigían territorios israelíes de la misma extensión. La retirada israelí tenía que efectuarse en dieciocho meses, según los palestinos, o en tres años, según los israelíes.

Jerusalén. Los israelíes aceptaban que la ciudad fuera la capital de los dos Estados: Jerusalén Oeste, capital de Israel, y Jerusalén Este, capital de Palestina, de tal manera que los barrios árabes de Jerusalén Este quedasen integrados en el Estado palestino. Los palestinos accedían a dejar a Israel los barrios de Jerusalén Oeste que se anexionó en 1967 a raíz de la guerra de los Seis Días.

En cuanto a los Lugares Santos, los palestinos reclamaban la soberanía sobre la Explanada de las Mezquitas y los israelíes sobre el Muro de las Lamentaciones. Se trata de algo físicamente difícil, porque como se sabe el Muro es el apoyo sobre el que se sostiene la Explanada. Las partes no descartaron la idea de que los Lugares Santos quedasen bajo control de los cinco miembros permanentes del Consejo de Seguridad de NNUU por un período determinado.

Refugiados. Israel, por primera vez, reconoció el “derecho al retorno” que establece la resolución 194 de NNUU, siempre y cuando se hiciera una aplicación flexible del mismo. A los refugiados se les ofrecerían cuatro opciones: el retorno a Israel; el retorno al nuevo Estado palestino o a las nuevas tierras del Neguev cedidas por Israel; la instalación definitiva en su lugar de residencia (Jordania, Siria, Líbano, etc.); o la marcha a otros países –como por ejemplo Canadá, que habían hecho saber su disposición a acoger contingentes importantes de refugiados palestinos-. A partir de aquí, Israel aceptaba el regreso al país de 25.000 refugiados en los tres primeros años, mientras que los palestinos no estaban dispuestos a aceptar menos de 100.000. Al mismo tiempo, descartaban replantear el carácter judío del Estado israelí.

¿Sería posible que el proceso de Anápolis recuperara las negociaciones en el punto en que quedaron en Taba? Ciertamente, ha llovido mucho desde entonces, con una Intifada y la muerte (o asesinato) de Arafat por en medio, el auge de Hamás, la retirada de Gaza y la guerra civil palestina en la franja. Pero el fondo del conflicto sigue siendo el mismo. Todos deseamos que la llegada de la nueva líder de Kadima al frente del gobierno, Tzipi Livni, sirva para llevar a Israel de nuevo al nivel de concesiones que Barak parece que estuvo a punto de hacer en enero del 2001. En cualquier caso, sólo una propuesta como aquella podría permitir un acuerdo definitivo y estable y traer, por fin, la paz. En cualquier caso, está en manos de los israelíes que la esperanza de Taba se convierta en realidad.

Crimen de guerra

Article publicat a “El Ciervo” el febrer del 2009

Cuando el 2008 dedicamos nuestras “Vueltas” a Palestina, no imaginábamos que al cabo de tan poco asistiríamos al horror incalificable que ha se vivido en Gaza a inicios del 2009. Acabamos nuestra serie convencidos de que no volveríamos a hablar de este tema en mucho tiempo.

Decía el párrafo final del último artículo de la serie, escrito en octubre pasado: “Todos deseamos que la llegada de la nueva líder de Kadima al frente del gobierno, Tzipi Livni, sirva para llevar a Israel de nuevo al nivel de concesiones que Barak parece que estuvo a punto de hacer en enero del 2001. Sólo una propuesta como aquella podría permitir un acuerdo definitivo y estable y traer, por fin, la paz. Está en manos de los israelíes que la esperanza de Taba se convierta en realidad.” Tal era nuestra buena fe hacia los líderes israelíes que a penas unas semanas después liderarían la peor masacre de palestinos desde 1967. Es imposible errar, por ingenuidad, de manera más clamorosa.

La comunidad internacional tiene normas: el derecho internacional existe. El derecho de los conflictos armados y el derecho humanitario, definidos en las Convenciones de Ginebra, vienen a ser al derecho internacional lo que el derecho penal es al derecho estatal. El ejército de Israel, bajo las órdenes de su gobierno, ha cometido gravísimas violaciones de este derecho durante los veintidós días que ha durado su cruel, inhumana e injustificable ofensiva.

Por esto, a la hora de hacer un balance, lo primero es no centrarse en los actores del conflicto, sino en sus acciones. No hablemos de Hamás y de Israel, porque por este camino acabaremos en la equidistancia, con el argumento de que unos son terroristas y los otros un Estado democrático. Hablemos de los hechos: una acción militar que tenía el objetivo “oficial” de acabar con los lanzamientos de cohetes desde Gaza ha causado 1.300 muertos, entre ellos más de 400 niños, más de 5.000 heridos graves, devastación de las infraestructuras básicas, incluidas las escuelas y los almacenes de alimentos de la ONU, y un desastre humanitario sin parangón.

Dicen que Hamás también es responsable de los muertos civiles de Gaza, que los utiliza de escudos humanos, que mezcla niños con milicianos. Pero, ¿acaso no es Gaza el territorio más denso del mundo? La comarca del Maresme tiene exactamente las mismas dimensiones que la Franja: pongan en ella todos los habitantes de la ciudad de Barcelona. Es físicamente imposible separar la infraestructura de Hamás de la población civil. Imposible atacar la una sin asesinar a la otra. Y más cuando las fronteras de Gaza están selladas por un sitio –ilegal- que dura ya dieciocho meses y que ha impedido escapar. Se trata del primer conflicto sin refugiados en siglos: la Franja ha sido una ratonera masacrada de la cual los civiles no han podido huir.

Cuando decimos que la ofensiva israelí ha sido desproporcionada no estamos utilizando simplemente un adjetivo. Nos estamos refiriendo a un principio jurídico: el derecho de guerra se basa en los principios de distinción, proporcionalidad, necesidad militar y precaución de los ataques. Quien infringe estos principios, a juicio del derecho “penal” internacional está cometiendo un acto ilegal, un delito, un crimen. En la guerra, quien mata al margen del principio de proporcionalidad es un criminal. Hablar de desproporción no es una simple descripción: es una incriminación penal.

La Autoridad Nacional Palestina estudia denunciar al gobierno de Israel ante la ONU por crímenes de guerra. Richard Falk es un judío norteamericano. Es además el relator de la ONU para los Derechos Humanos en los Territorios Palestinos ocupados. El 10 de enero acusó al gobierno de Israel de cometer crímenes de guerra y contra la humanidad y de violar masivamente las leyes internacionales humanitarias, y ha pedido que sea juzgado por un tribunal internacional. ¿Por qué Israel ha matado, con plena conciencia, a más de 1.000 civiles inocentes justo cuando el mundo intenta entrar en una nueva era? ¿Por qué el mundo lo ha permitido?

Amb Palestina al cor (3/5)

2009-01-18T22:03:00.004+01:00

Les armes a Gaza comencen a callar, després de deixar més de 1.200 morts palestins i 13 israelians. Israel, com tantes vegades en els darrers 40 anys, no ha acceptat la resolució de NNUU que reclamava a les parts una treva pactada entre elles i ha preferit una treva unilateral. La possibilitat que es consolidi encara són, avui, extraordinàriament fràgils; que ho faci o no dependrà en bona mesura de quines siguin les primeres mesures d’Obama y Clinton (Hillary) en relació a aquest conflicte.

El desastre humanitari i polític que emergeix a conseqüència d’aquesta treva no pot ser més gran. La massacre de civils innocents és un dels espectacles més repugnants que hem pogut veure al món els darrers anys, comparable només a l’11-S, la neteja ètnica a Bòsnia o els genocidis de l’Africa (Ruanda, Congo, Darfur). En tots aquests conflictes, tanmateix, la condemna de l’agressor per part de la comunitat internacional ha estat total i absoluta. I l’actuació de les principals potències ha estat, poc o molt, coherent amb aquesta condemna. Aquest cop no. Aquest cop la majoria de potències ha guardat –en el millor dels casos- una immoral equidistància entre l’agressor i les víctimes innocents. Viure a Gaza no és el mateix que viure a les Torres Bessones, sens dubte.

Per cert: res del que diem ha de ser interpretat com la més mínima justificació de Hamàs. Hamàs és un moviment de resistència que es va presentar a unes eleccions legislatives palestines -entre d’altres coses, gràcies a la pressió dels EEUU sobre Israel, que ho volia impedir- i les va guanyar. Unes eleccions que, a judici dels centenars d’observadors internacionals que les van supervisar, es van desenvolupar amb total correcció. Tanmateix, Hamàs és també un moviment de resistència que, en primer lloc, creu en la legitimitat de la lluita armada i de la violència per resoldre el conflicte palestí i que, en segon lloc, no reconeix, avui per avui, el dret a l’existència i a la seguretat de l’Estat d’Israel. Totes dues coses són, òbviament, completament condemnables, com també ho són els coets que ha estat enviant contra territori israelià des de fa anys.

Però, per molt que es pretengui, el tema avui no és aquest. El tema és una agressió militar cruel, sanguinària, desproporcionada i injustificada que un Estat pretesament democràtic i amic d’Europa ha perpetrat, deixant centenars de persones assassinades pel camí –entre ells, més de 400 infants i més de 100 dones-. Una guerra on s’ha utilitzat fòsfor blanc –una arma prohibida per la llei internacional- i on ahir mateix, per exemple, l’exèrcit israelià bombardejava una escola de UNRWA, provocant la mort de dos nens més. Qui no reconegui que el problema, avui, és aquesta deplorable matança de 22 dies i no cap altre, comet una indignitat imperdonable.

Espanya és un Estat acostumat, per desgràcia, a la lluita contra el terrorisme intern i tota la societat espanyola té, avui, molt clar que aquest combat no es pot fer, de cap de les maneres, saltant-se els límits de l’Estat de Dret. Algú s’imagina que el govern provoqués víctimes civils de manera indiscriminada al País Basc en la seva lluita contra ETA? Ni que Hamàs sigui considerada una organització que practica el terrorisme, això no legitima a ningú a transgredir de manera sistemàtica i reiterada la llei i el dret internacional –el dret de guerra, el dret humanitari, etc-.

L’anàlisi de les conseqüències polítiques d’aquesta “guerra de Gaza” ja tindrem temps de fer-la -en aquest mateix blog- durant les properes setmanes. De totes maneres, ja podem dir alguna cosa: les relacions de la Unió Europea amb l’Estat d’Israel no haurien de tornar a ser les mateixes després d’aquesta gravíssima violació dels drets humans. En qualsevol cas, ara toca treballar durament perquè la treva es consolidi i per tal que la comunitat internacional sigui capaç, en els propers anys, de forçar un procés de pau basat en un respecte escrupolós i estricte de les resolucions de NNUU sobre el conflicte palestino-israelià. Unes resolucions que són meridianament clares quan exigeixen la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris ocupats des de la guerra del 1967.

Tanmateix, a la llum dels darrers fets, ¿és possible creure que Israel està realment disposat a una pau justa? Cada vegada una part més gran de l’opinió pública mundial creu que no. Aporto avui un dels articles d’El Ciervo on, precisament, de la mà del líder palestí Mustafà Bargouthi, intentava explicar quins són els interessos estructurals que expliquen la resistència d’Israel a avançar honestament en un procés de pau. L’article està escrit, precisament, en el moment en que començava la treva: ens en felicitàvem sense ni imaginar l’horror que veuríem al cap de sis mesos. Però acabava amb més ombres que llums: posant de manifest que la propensió d’Israel a mantenir viu el conflicte és molt gran.

En cap conflicte –i menys en aquest- té cap sentit exercir de profetes del desastre, però sí cal ser conscients de quines són les pretensions reals dels diferents bàndols. Es hora que la comunitat internacional actuï amb més fermesa si no volem que el conflicte israeliano-palestí acabi per enverinar de manera irreversible les relacions internacionals en un moment en què el món avança en caiguda lliure cap a la segona pitjor crisi econòmica de la seva història contemporània.

¿Expectativas de paz en Oriente Medio?

Article publicat a “El Ciervo” el julio-agosto del 2008

Después de meses de tragedia, el conflicto entre Israel y Palestina arroja al fin una noticia positiva: la tregua entre Hamás y el ejército israelí, en virtud de la cual los primeros dejarán de enviar cohetes caseros a territorio judío y los segundos dejarán de hacer acciones de represalia en Gaza, además de abrir algunos de los pasos que comunican la franja con el exterior. El acuerdo parece un milagro, sobre todo si recordamos que desde la Conferencia de Anápolis, en noviembre de 2007, han muerto más de 340 palestinos a manos de los soldados israelíes.

Este paso en la buena dirección ha sido posible gracias a la mediación de Egipto. De hecho, en estos momentos Israel está enfrascado en una triple negociación: una negociación indirecta con Hamás a través de los buenos oficios egipcios, otra también indirecta con Siria, con la mediación de Turquía, y la negociación directa con la Autoridad Nacional Palestina, bajo los auspicios de los EEUU. El mundo entero espera que lleguen a buen puerto, entre otras cosas porque el conflicto de Oriente Medio tiene una enorme capacidad para desestabilizar la geopolítica mundial. Pero la paz es imposible si una de las dos partes no está verdaderamente interesada en ella. En Oriente Medio la paz sólo será posible sobre unas bases justas y la ONU ha hablado muy claro, una y otra vez, a través de sus resoluciones, sobre cuales son los términos de un acuerdo justo para este conflicto.

Los países árabes -y especialmente el pueblo palestino- están dispuestos a hacer concesiones dolorosas para alcanzar la paz. Pero estas concesiones no pueden alejarse de manera desproporcionada e injustificada de aquello que el derecho internacional, a través de la ONU, ha establecido. Por esto, son muchos los observadores que a veces dudan de que el Estado israelí tenga verdaderas intenciones de lograr la paz. Porque sus propuestas para un acuerdo definitivo con los palestinos, hasta la fecha, distan de manera abismal de lo mínimamente aceptable para ellos.

En una reciente entrevista que Ignacio Ramonet le ha hecho en Le monde diplomatique, Mustafá Barghouti, el que fuera el segundo candidato más votado -por detrás de Abbás- en las últimas elecciones presidenciales palestinas señala el que, a su entender, es el actor clave para explicar la falta de interés de Israel en la paz. Dice Barghouti, líder de un partido de izquierdas, laico y pacifista: “En Israel existe un importante complejo militar-industrial. Parecido al que denunció, en los EEUU, Eisenhower en 1960. Y este complejo militar-industrial se ha aprovechado de las guerras sucesivas de Israel contra los Estados árabes, así como del conflicto con los palestinos.” Prosigue: “Se trata de un complejo mucho más sofisticado que su homólogo estadounidense. Se alimenta de las sucesivas guerras, y cultiva los enfrentamientos así como la conflictividad en general, a expensas de los mismos ciudadanos israelíes, quienes son sus primeras víctimas.”

Y añade: “Israel exporta cada vez más dispositivos de seguridad electrónicos, sistemas de alerta y defensa, de técnicas de control, de vigilancia y de prevención, etc. (…) Adquiridos en la guerra o en la represión, estos conocimientos se transfieren a empresas especializadas en seguridad y en la prevención de agresiones o en el control de individuos. Las cuales los venden. Así es como Israel se ha convertido en uno de los mayores exportadores de sistemas de vigilancia y de seguridad. Dentro de esta misma lógica, se puede afirmar que de alguna manera utilizan Cisjordania y Gaza como auténticos laboratorios para experimentar y definir nuevas técnicas de control de individuos, para que posteriormente puedan ser exportadas.”

¿Qué hace falta para vencer las resistencias de aquellos poderes -ya sean políticos, económicos o militares- que en el interior de Israel no quieren una paz ajustada al derecho internacional, es decir, la única paz posible? Sólo la comunidad internacional tiene la respuesta a esta pregunta.

Amb Palestina al cor (2/5)

2009-01-10T11:46:00.003+01:00

L’OCHA es l’Oficina de Coordinació Humanitària de l’ONU a Palestina. Entre d’altres funcions, té la trista missió de comptar els morts que es deriven del conflicte palestino-israelià. L’informe de la OCHA d’aquesta setmana explica que fins ahir 758 palestins han mort a causa dels bombardeigs israelians a Gaza des que el passat 27 de desembre va començar l’ofensiva Plom fos i que un 42% d’aquests morts són nens (257) i dones (60). Segons l’OCHA, el número de menors morts s’ha incrementat en un 250% des del començament de la invasió per terra.

Rebo textos dels meus admirats González Faus y Pérez Esquivel on es posa de manifest que l’actuació de l’Estat d’Israel infringeix de manera radical els preceptes bàsics de la religió jueva. Els creients poden estar segurs d’això: el Déu d’Israel clama per la sang innocent de les víctimes de Gaza i rebutja amb ira l’actuació del govern que representa el seu poble.

Publico avui el segon dels articles sobre l’ocupació israeliana de Palestina apareguts a El Ciervo al llarg de ¡ l’any 2008.

El perfume de nuestra tierra
Article publicat a “El Ciervo” el juny del 2008

A mediados del pasado mayo, dos pueblos de Oriente Medio hacían conmemoraciones radicalmente opuestas, a pesar de estar referidas a los mismos hechos. El pueblo judío celebraba el sesenta aniversario de la creación del Estado de Israel. En 1948, poco después del horror del Holocausto, al fin había un lugar donde este pueblo tenía que poder vivir seguro y en paz.

El pueblo palestino conmemoraba la Anaqba: la tragedia de más de setecientos mil palestinos que, en virtud de la proclamación del nuevo Estado, fueron expulsados por la fuerza de sus casas y de sus tierras por parte del recién creado ejército israelí, y que, junto a los refugiados de la guerra del 67, son el origen de una comunidad de refugiados de más de cuatro millones.

Hay multitud de libros de historia que sirven para entender el conflicto palestino-israelí. Pero pocos ofrecen una imagen tan rica, tan exacta, tan coral, a la vez emotiva y analítica, como El perfume de nuestra tierra. En estas casi cuarenta entrevistas hechas durante la Intifada del 2002, la conocida periodista Kenizé Mourad hace hablar a todos los perfiles y tipologías imaginables que pueblan aquella tierra: un líder pacifista israelí, una familias cuya casas fue demolida reiteradamente, la hermana de una judía asesinada en un atentado suicida palestino, la madre de un niño asesinado por los soldados israelíes por arrojarles piedras, un colono israelí que habita en un asentamiento, un militar israelí convertido en refusnik, un antiguo feday (combatiente) palestino, un artista palestino torturado en las cárceles israelíes, los niños israelíes de clase media aterrorizados por los ataques terroristas, habitantes de los campos de refugiados, un niño palestino paralítico por los disparos a sangre fría de los militares israelíes, los familiares de la primera mujer palestina que se inmoló, una “mujer de negro” israelí, una abogada israelí dedicada a los palestinos acusados por los tribunales de Israel, los padres de un joven pacifista israelí muertos en manos de su propio ejército y tantos otros. Un libro, en fin, de lectura obligada.

Muchas de estas conversaciones son estremecedoras. En otras, sorprende la lucidez y la valentía de la voz que habla. Por ejemplo la de Jeremy Milgrom, un miembro de los llamados “rabinos por los derechos humanos”, que dice cosas como éstas: “Soy rabino desde hace veinticinco años. (…) Si somos fieles a nuestra religión debemos oponernos a las violaciones de los derechos humanos, que son constantes en este país. ¿Cómo podemos pretender ser una sociedad judía si torturamos y aplicamos castigos colectivos, si destruimos casas y dejamos familias enteras en la calle?”. Y prosigue: “Nuestra organización fue creada durante la primera Intimada, para protestar contra la orden dada a los soldados de romper los huesos de los manifestantes. (…) Hoy en día está claro que Israel ha utilizado el proceso de Oslo para consolidar su control sobre los territorios palestinos. Hacemos en estos territorios exactamente lo que hacían los surafricanos: crear bantustanes (…) Los israelíes no quieren compartir nada.”

Y concluye: “Los colonos no creen tanto en la santidad de la tierra de Judea y de Samaria como en una cierta idea del sionismo. (…) Este discurso no tiene nada que ver con la Biblia ni con la fe religiosa, es una noción que está grabada en ellos: nosotros tenemos el derecho de cometer las faltas que los demás han cometido antes que nosotros, es una especie de desquite del horror. Oir esto me resulta insoportable. En lugar de ser más sensibles al sufrimiento ajeno en razón de nuestras propias desgracias, en lugar de ser fieles a nuestra ideología judía que hace dos mil años era más avanzada que las demás, (…) hoy estamos retrasados en relación con la moral que prevalece en todas partes”. Testimonios como el del rabino Milgrom merecen que la sociedad europea despierte y apoye, de una vez por todas, las víctimas (inocentes) de esta historia.

Amb Palestina al cor (1/5)

2009-01-03T15:06:00.004+01:00

La tragèdia de Gaza em porta a canviar els plans per al blog. A finals de desembre vaig anunciar una sèrie de cinc articles sobre el tema de l’homosexualitat i el cristianisme -dels quals ja vam publicar el primer, el dia 22-. Tanmateix, amb el permís dels lectors, la deixaré per més endavant (pel febrer).

L’any passat vaig tenir la fortuna de viatjar en vàries ocasions i fer alguna estada relativament llarga a Palestina, a la banda de Cisjordània. Palestina és la gran vergonya del món, des de fa dècades, i és, sobretot, la gran vergonya d’Occident i molt especialment d’Europa. Era, fins avui, una mena de camp de concentració gegant, a l’aire lliure, amb el permís i la complicitat de tota la comunitat internacional.

Un lloc on l’Estat ocupant ha imposat un apartheid que deixa curt en molts aspectes el de Sudàfrica. Des de fa una setmana és, a més, un immens paredó on cada dia són executades per l’aviació israeliana desenes de víctimes innocents, una massacre que el món presencia mig impassible i mig impotent, i que no pot sinó despertar la ira, el menyspreu i la indignació de qualsevol persona, societat o Estat que no vulgui perdre la seva dignitat.

Arran de la meva estada a Palestina, vaig fer una sèrie de set articles per “El Ciervo” sobre les perspectives de la pau a Palestina. Ara farà un any, el gener i febrer passats, vaig publicar al blog els dos primers. Però per no saturar els lectors sobre aquest tema, vaig renunciar a penjar els altres cinc. Tanmateix, aquests són els articles que crec que aporten les claus més útils per a analitzar la situació actual. Per aquest motiu, els recupero i avui penjo el primer. Cada divendres de gener aniré publicant la resta.

Sigui aquesta una més, de les moltes maneres possibles, de mostrar que portem Palestina –i sobretot les seves víctimes- al cor. Prou bombardejos a Gaza! Treva unilateral immediata per part de l’atacant.

“Un Estado securitario no quiere la paz”

Article publicat a “El Ciervo” el maig del 2008

El pasado 16 de abril fue un día sangriento en Gaza. Por la mañana, el ejército israelí fue a detener a un dirigente de Hamás. Los milicianos de la organización islamista intentaron impedirlo con misiles antitanque, lo cual provocó la intervención de la fuerza aérea. En el combate, murieron cuatro milicianos de Hamás y tres soldados israelíes. Como medida de castigo, por la tarde aviones y tanques bombardearon un campo de refugiados de la franja: murieron al menos 18 civiles palestinos, entre ellos mujeres y niños. También un joven periodista de la agencia Reuters, de quien todos hemos podido ver sus últimas imágenes: un tanque que apunta a su coche, perfectamente identificable como prensa, y dispara el proyectil que lo carbonizó.

En nuestra “Vuelta” de febrero decíamos que Israel había matado a cuatro palestinos por cada cohete lanzado desde Gaza a la zona de Sderot. En abril, la proporción es de seis civiles por cada soldado israelí muerto en combate. Lo único que no cambia es el silencio de los dirigentes políticos occidentales.

En marzo, tuve la inestimable ocasión de conversar largamente con Amira Hass, un valiente exponente del grupo de intelectuales israelíes opuestos a la ocupación. Es periodista y escribe en Haaretz, el periódico de la izquierda pacifista. Que haya en la sociedad israelí un fuerte activismo anti-ocupación es una de las pruebas de que la razón moral, en este conflicto, está de una parte. Que se sepa, no existen palestinos partidarios de la ocupación, y en cambio sí existen israelíes contrarios a ella. No puede haber mejor manera de testificar que, en esta tierra más mortificada que santa, la neutralidad y la equidistancia no valen.

Cuando uno oye los razonamientos de Amira, confirma una intuición evidente: la paz en Oriente Medio sólo puede llegar de la mano de los israelíes contrarios a la ocupación y de los palestinos que condenan el terrorismo. Los segundos son minoría en Israel. Los primeros, por ahora, siguen siendo mayoría en Palestina.

Comenta Amira: “El proceso de paz de Anápolis es un gran engaño publicitario. No es ni ‘proceso’ ni ‘paz’. Israel no tiene ninguna intención de lograr la paz, desde hace mucho tiempo. Se trata de un Estado securitario, y un Estado así, por definición, no quiere la paz”. Le pedimos a Amira que nos aclare mejor su concepto. Un Estado securitario, viene a decir, se fundamenta sobre la seguridad como mito y como ideología. La seguridad es su objetivo pero, sobre todo, es la fuente de la que se alimentan muchos intereses políticos, financieros, industriales, etc. Hay demasiada gente que vive de esto, como para que Israel renuncie a la seguridad como razón principal de su existencia como Estado.

“Normalmente pensamos que el verdadero objetivo de Israel es la expansión territorial. Pero nos equivocamos completamente –nos explica-. No está el conflicto al servicio de la ocupación, sino la ocupación al servicio del conflicto. Los asentamientos no son el fin de la ocupación, sino el medio que permite mantener la herida abierta con los palestinos.” Su análisis prosigue implacable: “El objetivo es impedir la solución de los dos Estados, precisamente porque se trata de la solución avalada por la comunidad internacional. Sin esta solución, es imposible una paz estable. Y lo que busca mi Estado, por desgracia, es impedir esta paz: porque con paz, toda la trama de intereses vinculada a la seguridad perdería su razón de ser y su poder actual. Esta trama es la que hoy manda en Israel. Además, este modelo de Estado securitario le permite a Israel tener una posición hegemónica en Occidente, en un momento histórico en que Occidente está obsesionado con la seguridad.”

La dureza de sus palabras no invita al optimismo, al menos a corto plazo. Pero en todos los conflictos la esperanza siempre empieza cuando alguien que proviene del lado agresor es capaz de reconocer la verdad y decirla.

Fundacio Alfonso Comín: 25 anys, 25 premis

2008-12-24T22:05:00.002+01:00

Aquest és el meu regal de Nadal d’aquest any per als lectors del blog. L’any 1983 una sèrie d’amics i col·laboradors de l’Alfonso Comín, el meu pare, van decidir tirar endavant una Fundació que servís per mantenir viva la seva obra, el seu testimoni, el seu pensament i les seves causes. Durant els darrers 25 anys la Fundació ha complert de manera apassionada amb aquest objectiu, fidel a les idees i a l’exemple d’aquell de qui porta el nom, i ho ha pogut fer fonamentalment gràcies a la seva presidenta, la Maria Lluïsa Oliveres, companya de vida de l’Alfonso -i mare dels seus fills-. Ella ha estat, durant tot aquest temps, l’ànima de la Fundació –i també el cos!-.

Una de les activitats més conegudes de la Fundació és el Premi Internacional que concedeix anualment i que recau en persones, organitzacions o pobles el compromís, la tasca o la lluita dels quals hagin estat afins als de l’Alfonso i que, d’alguna manera, creiem que haguessin despertat el seu recolzament o la seva admiració. El Saló de Cent de la ciutat ha acollit, any rera any, algunes tardes memorables i irrepetibles, gràcies al discurs i a la força d’uns premiats que ens han deixat un record inesborrable. Aquest any, el dia del lliurament del Premi, la Fundació va voler celebrar el 25è aniversari del Premi i de la pròpia Fundació amb un llibre que fa un recorregut pels 25 guardonats i amb un breu power point que recull els 25 actes de lliurament.

Us ofereixo avui, dia 25, el power point dels “25 anys, 25 premis”. Crec que és impossible un missatge de Nadal millor que aquest. Les causes i les persones premiades parlen per si soles. Felicitats Fundació!

Bon Nadal a tots i pau a la terra als homes de bona voluntat. Aquell que acabarà per salvar-nos ja fa temps que va néixer!

Presentació Premi 08 2

View SlideShare presentation or Upload your own.

L'homosexualitat i la religió cristiana (1/5)

2008-12-22T18:55:00.004+01:00

Comencem avui la sèrie de cinc articles promesa en el darrer post (recordeu que es tracta d’articles publicats a “El Ciervo” entre finals de 2006 i principis del 2007).

Per cert, just ahir el fiscal de Califòrnia i ex governador demòcrata de l’Estat, Jerry Brown, es va pronunciar en contra de la Proposició 8 –l’esmena constitucional que prohibeix expressament les bodes homosexuals. Tot i que expressi la voluntat de la majoria dels electors –ve a dir- viola el dret constitucional a la llibertat: “El procés d’esmena no pot ser empleat per acabar amb drets constitucionals sense una justificació convincent”. Va a ser un argument similar al de l’article que teniu a continuació: contra el què afirmen els conservadors, no és que hi hagi dubtes sobre la constitucionalitat del matrimoni gai, sinó que podem afirmar, sense risc d’equivocar-nos, que la prohibició del matrimoni entre persones del mateix sexe és directament inconstitucional. Brown, com veieu, va més enllà i s’atreveix a afirmar que els drets constitucionals estan per sobre, fins i tot, de la voluntat de la majoria. Bravo, Brown!

(Aprofito també per avisar-vos que, just pel dia de Nadal, aquesta serie mongràfica de cinc articles serà interrompuda per un post diferent, que vol ser el meu particular “regal de Nadal” per tots els lectors del blog.)

No discriminación y ética evangélica

Con permiso del paciente lector, proseguimos con nuestra serie de artículos dedicados al debate entre el catolicismo conservador y las fuerzas progresistas a propósito del matrimonio homosexual. Según las encuestas, son muchos los cristianos españoles, más o menos izquierdas, que están más de acuerdo con la posición de los partidos que votaron a favor de la reforma que con la cúpula episcopal. Muchos de ellos lo están, no en virtud de su ideología más o menos progresista, sino fundamentalmente en virtud de su comprensión y vivencia del Evangelio. Somos muchos los cristianos que consideramos que está más cerca de la moral evangélica la reforma emprendida por el gobierno y sus socios, que la propia postura episcopal. Deshagamos malentendidos, ya sean involuntarios o malintencionados. Esta reforma que permite el matrimonio entre cónyuges del mismo sexo supone, simple y llanamente, acabar con una discriminación, todavía vigente en España, en función de la orientación sexual de las personas.

Hasta ahora el ordenamiento jurídico español prohibía el acceso al matrimonio a aquellas personas que sienten atracción, afecto u amor por otras personas de su mismo sexo. Una discriminación que, de hecho, está en contra de los principios jurídicos básicos de nuestro ordenamiento constitucional (artículo 14), que prohíbe la discriminación “por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia
personal o social”.

Aclaremos bien este punto. El matrimonio es una unión libremente consentida entre personas adultas, en principio basada en algún tipo de afecto u amor, que deciden cuidar el uno del otro y entablar algún tipo de convivencia. Esto es lo que regulan los artículos 44 a 71 del Código Civil. Léanlos. No forma parte de la institución matrimonial civil la posibilidad de que la pareja pueda “tener hijos biológicos entre sí.” Y esta posibilidad es la única que queda fuera del alcance de una pareja de personas del mismo sexo. Por cierto: una pareja homosexual puede tener hijos conjuntamente por medio de la adopción, pero no hijos biológicos. Igualmente, los miembros de una pareja homosexual pueden tener hijos biológicos –siempre que la naturaleza no lo impida, cosa que nada tiene que ver con su orientación sexual– pero no dentro de la pareja, sino con un tercero o tercera.

Que la legislación no condiciona el matrimonio civil a la procreación biológica entre sus miembros es tan evidente como que los matrimonios entre personas que libremente deciden no tener hijos, o aquéllos en los cuales al menos una de las dos partes es estéril, o aquéllos en los cuales una o las dos partes ya no están en edad de procrear son tan válidos, desde el punto de vista jurídico, como el resto.

Algunos juristas conservadores niegan esta desvinculación entre matrimonio y procreación. Así, hay quien ha hablado de una “institución tendencialmente orientada a la procreación”, o quien argumenta que la procreación debe ser una condición, si no efectiva, sí al menos potencial, del matrimonio. Pero no hay nada en el Código Civil que induzca a pensar así. En los límites que pone esta ley a la institución matrimonial ven aquéllos las pruebas necesarias de su posición.

¿Cuáles son estos límites? La minoría de edad de alguna de las partes, el no consentimiento de una de las partes o el consentimiento bajo coacción, la consanguineidad y la poligamia o la poliandria.

La mayoría de edad tiene que ver con la autonomía moral de los contrayentes, y no con su madurez sexual. La no consanguineidad no indica que la procreación biológica sea condición necesaria de la institución; simplemente garantiza que en caso que la institución sirva a la procreación, ésta evite degeneraciones naturales.

En cuanto al hecho de que el matrimonio tenga que estar formado por dos personas y no más, no tiene por qué indicar complementariedad biológica, sino una cosa más básica como es la complementariedad afectiva (artículos 67 y 68).

El argumento en contra el matrimonio homosexual a nuestro entender más fundado lo expuso, entre otros, un ex presidente del Constitucional, Rodríguez Bereijo, para el cual la Constitución –y, en consecuencia, el Código Civil que en ella se funda– “no establece el derecho al matrimonio sino el reconocimiento de la institución civil del matrimonio”. El artículo 32 de la Constitución sería en realidad “una garantía constitucional para que una institución civil no se pueda alterar o manipular por el legislador ordinario”. Eneste caso, debe entenderse que hay una institución civil que es previa al propio Derecho positivo. ¿Entonces, quién establece el contenido de la misma? ¿La sociedad? ¿La tradición? Perfecto: es la sociedad española la que hoy reconoce, sin mayor problema, la igualdad entre homosexuales y heterosexuales a la hora de quererse y de regular su convivencia. Las tradiciones, en efecto, cambian. Es nuestra sociedad la que ha ampliado su definición del matrimonio, ella la que lo desvincula de la procreación biológica entre sus miembros.

Si lo único que distingue una pareja heterosexual de una pareja homosexual –la posibilidad de la procreación biológica entre sí– no forma parte de la institución matrimonial civil, entonces no hay nada en esta institución que quede fuera del alcance de una pareja homosexual. Todo lo que el Código Civil vigente prescribía hasta ahora para los cónyuges de distinto sexo es perfectamente aplicable a las parejas del mismo sexo. Ningún contenido efectivo del matrimonio civil era inaccesible a las parejas homosexuales, pero esta institución les estaba vedada, única y exclusivamente, en razón de su orientación sexual, hecho que parece atentar contra el principio de no discriminación y de igualdad de todos los ciudadanos. En realidad, lo único que ha hecho el gobierno con esta reforma no es más que acabar con una incongruencia de nuestro ordenamiento jurídico. Si en algún punto la ética cristiana y la ética laica, esto es, la ética civil de una sociedad democrática coinciden es éste: la defensa de la igualdad de derechos y de deberes, y la lucha contra toda forma de discriminación que atente contra este principio.

Por este motivo, diría, deben ser tantos los cristianos españoles que han saludado positivamente la reforma del matrimonio civil, no por ser ciudadanos más o menos de izquierdas, insistimos, sino simplemente por ser fieles seguidores del Evangelio.

EL CIERVO / ENERO 2006

Quina Creu! (L'homosexualitat i la religió)

2008-12-16T10:11:00.013+01:00

Les darreres setmanes els mitjans ens han proporcionat diversos titulars que tornen a posar sobre la taula el conflicte entre el cristianisme més tradicional i els drets de les persones homosexuals. Primer va ser als EEUU. Entre tanta eufòria per la victòria d’Obama ens va passar desapercebuda la notícia negra de la jornada: els mateix dia de les eleccions presidencials, a Califòrnia guanyaven en referèndum els partidaris de suprimir els matrimonis homosexuals de la Constitució de l’Estat. Un referèndum promogut pels republicans que, com de tots és sabut, compten entre les seves files molts grups cristians neotradicionalistes i ultraconservadors. Pocs dies després, el cardenal Rouco declarava que “habría sido bueno hacer [en Espanya] un referéndum como en California”, s’entén que per revocar els matrimonis gais al nostre país.

Pocs dies després, esclatava la polèmica per les declaracions de la reina Sofia en el llibre de confessions a Pilar Urbano. La reina afirmava “comprender, aceptar y respetar que haya personas con otra tendencia sexual (...) Si esas personas quieren vivir juntas, vestirse de novios y casarse, pueden estar en su derecho, o no, según las leyes de su país: pero que a eso no lo llamen matrimonio, porque no lo es. Hay muchos nombres posibles: contrato social, contrato de unión. Es respetable que los homosexuales se casen, pero que a eso no lo llamen matrimonio”. Molts van jutjar les paraules de la reina com l’opinió previsible d’una dona de la seva generació, formada en la moral catòlica tradicional. Per la meva part, ja vaig dir en el seu moment que si les objeccions de la reina se centren només en el nom, ja tenim molt guanyat. Sens dubte, és una posició molt més avançada que el cardenal arquebisbe de Madrid!

Per últim, fa a penes uns dies ens assabentàvem esparverats que el Vaticà s’oposava a una proposta de l’ONU per despenalitzar l’homosexualitat. D’acord amb el resum d’un diari digital: “Criminalizar a los gays es malo, pero despenalizar la homosexualidad es peor. Así ha respondido el Vaticano a la propuesta francesa para que la ONU abogue por la despenalización de la homosexualidad en el mundo. Celestino Migliore, observador permanente de la Santa Sede, rechazó la iniciativa de Francia (en nombre de la Unión Europea) para que Naciones Unidas obligue a determinados países a dejar de considerar como delito las relaciones entre personas del mismo sexo.” Una actitud molt cristiana la del Vaticà, sens dubte! Les organitzacions gais de tot el món s’ha manifestat aquests dies, carregades de raó, contra la jerarquia de l’Església catòlica, per fer pinya a l’ONU amb els països islamistes que encara avui castiguen l’homosexualitat amb la pena de mort.

El cristianisme conservador té una fixació amb la sexualitat en general i amb l’homosexualitat en particular. Es tracta d’una veritable heretgia moral... entre d’altres coses, als Evangelis es parla molt poc de sexe i, en canvi, es parla molt de rics i pobres. Pel que fa als homosexuals, és sospitosa la pertinàcia del Vaticà a no entendre que allò que compta per a qualificar les relacions de parella -al menys pel que fa a la moral evangèlica- no és el gènere dels seus membres, sinó l’amor genera, mou i recrea la relació. Algun dia, els nostres bisbes i cardenals, si deixen de reduir les relacions a la seva dimensió estrictament genital, ho entendran, no en tinc cap dubte.

Aprofitant que el tema torna a estar sobre la taula, he recuperat una sèrie d’articles que vaig dedicar a aquest tema –el conflicte entre els drets dels homosexuals i el cristianisme tradicional- a la revista El Ciervo ara ja fa dos anys. Realment, alguns no han avançat gaire des de llavors. Per sort, el què sí avancen són les lleis, que al final és el que més compta.

Són cinc articles i els aniré publicant al llarg d’aquesta setmana i la que ve. (Aviso que no vindran en l’ordre original de publicació). Avui, només us els presento, en forma de pregunta:

1. Si la prohibició del matrimoni homosexual era una discriminació jurídica, perquè els bisbes hi estan a favor, si se suposa que l’ètica cristiana rebutja tota forma de discriminació?

2. Per què els matrimonis homosexuals s’han de dir “matrimonis” (i no “contrato de unión”, tal com reclama la reina)?

3. Per què la jerarquia catòlica (a Espanya, però no només a Espanya) no acaba d’assumir que no té cap dret a dictar les normes civils?

4. Per què no hi ha bisbes i cardenals que defensin posicions cristianes progressistes? Per que defensen les seves posicions en matèria de moral sexual com si es tractés de “doctrina revelada”?

5. Hi ha qui diu que no pot haver-hi matrimoni sense complementarietat. Cap problema, però... la complementarietat entre dues persones passa per la diferència de gènere?

Obama

2008-11-07T17:16:00.003+01:00

Tant gastat com es vulgui, però l’adjectiu segueix sent tan vertader com irrefutable: l’arribada d’un president negre als Estats Units és un fet històric. El què va passar dimarts, em diuen uns amics nord-americans, és que el seu país va tancar definitivament les ferides de la Guerra de Secessió -la seva guerra civil-. Quasi cent cinquanta anys després. Entremig, va caldre que un pastor negre d’Altlanta, pocs abans de ser assassinat, proclamés públicament que havia tingut un somni. Dimarts aquest somni, diu tothom, es va fer realitat de manera irreversible.

Des d’Europa, la victòria d’Obama apareix, més aviat, com la fi del cicle neoliberal. Un cicle llarg, de quasi trenta anys, que es va iniciar amb la victòria de Tatcher i Reagan, que va tenir el seu apogeu deu anys després, amb la caiguda del mur de Berlín, que en el canvi de mil·lenni va començar a ser seriosament contradit gràcies a l’emergència del moviment altermundialista, i que ha entrat en implosió radical amb la crisi financera del 2008. I just en aquest moment arriba Obama, amb la missió d’obrir la porta a un nou cicle, a un nou paradigma. Als EUA i a la resta del planeta.

Obama ha reconciliat, per ara, els EUA amb el món. I ho ha fet de la millor manera possible: fent sortir novament la millor Amèrica, aquella que el món pot admirar -la de la lluita pels drets civils, del New Deal, de l’idealisme kennedià-. Probablement aquesta sigui la missió més important d’un líder: fer sortir a la gent -extreure de la pròpia societat- el millor de sí mateixa. I en el cas d’Obama, sembla que la principal arma per aconseguir això ha estat la força de la seva paraula. Una paraula política, però també una paraula poètica. Perquè volia construir una esperança política, però sense poesia l’esperança resulta difícil.

Què ens emociona d’Obama. Que sigui negre? No només això. Crec que sobretot ens emociona que ha demostrat que al càrrec polític més important del planeta també s’hi pot arribar a base d’idealisme, de noblesa, d’entusiasme. Ja ho sabem: són molts els que consideren que el secret d’aquest polític és una retòrica vibrant, brillant i emocionant però buida, que de poc li servirà quan hagi d’exercir la presidència. Però els fets més aviat indiquen el contrari: després del 11-S, quan tot el país -demòcrates inclosos- estava lliurat als peus de Bush, el jove senador no va dubtar a oposar-se, pràcticament en solitari, a la intervenció a l’Irak. Va començar les primàries sense ser, en absolut, el candidat preferit dels mitjans ni de l’opinió pública, sense gaires diners ni tenir el favor de l’aparell demòcrata. I, tanmateix, ha fet una campanya d’una habilitat admirable. No es pot dir que tot això siguin indicis de manca de solidesa política.

Més aviat sembla que Obama és idealista, però pragmàtic; noble, però astut; audaç, però serè; entusiasta, però intel·ligent; progressista però no divisor, sinó capaç de reunificar. El discurs de l’esperança -yes, we can- en un moment de final d’època, de necessitat de canvi, era quasi una necessitat vital per a la societat americana. Però per algun motiu, o per molts, Obama, quasi un desconegut a penes fa quatre anys, l’ha sabut encarnar avui millor que cap altre polític del seu país.

Vol canviar el món, ens ha dit, i el món necessita canvis. Probablement en podrà fer molts menys dels que ell voldria i dels que caldrien. Probablement, les esperances que s’han aixecat aquests dies es veuran, en molts casos, defraudades. Però ens atrevim a fer un pronòstic. Què aconseguirà Obama? Aconseguirà almenys tant com Clinton, però segurament una mica –o força- més. Per dos motius: la seva majoria al Congrés i al Senat és més còmoda que la de l’anterior president demòcrata. Però sobretot, perquè entre l’un i l’altre hi ha hagut la guerra d’Irak i la més gran crisi del capitalisme des del 1929. L’adversari està, avui, completament desballestat, tant pel què fa a la seva vessant geopolítica (unilateralisme neoimperialista) com a la seva vessant econòmica (globalització neoliberal).

Podrà construir un sistema de seguretat social estàndard, a l’europea, tal i com promet el seu programa? Si fes això, ja hauria estat molt. Voldrà convertir els EUA en un ferm partidari del multilateralisme com a mètode per governar la política mundial? Sabrà com transitar de la globalització neoliberal a un nou keynesianisme global, alla Krugman i alla Stiglitz? Ho esperem. En tot cas, sembla que la majoria dels nord-americans han entès que per gestionar un imperi en decadència el més intel·ligent és tenir un president capaç de dialogar amb la resta del món de igual a igual, sense pretensions de superioritat.

Més enllà del que assoleixi com a president, com a candidat, mentrestant, ja ha aconseguit coses no poc importants. Començant per la seva campanya, una veritable revolució en el món de l’acció i la comunicació política en democràcia -que serà, sens dubte, matèria de centenars de tesis doctorals en els propers anys arreu del planeta-. Expliquen que aquesta campanya, que ha exprimit per primera vegada a fons la tecnologia digital, respon a la lògica del crowdsourcing -la lògica wiki, de creació col·lectiva d’intel·ligència- en la qual els ciutadans deixen de ser mers espectadors per convertir-se ja no en protagonistes, sinó en guionistes, en directors, en productors... Diuen que els darrers dies abans de les eleccions aquesta lògica va arribar a tal extrem que el quarter general del candidat havia pràcticament perdut tot control sobre la campanya.

Potser el què ha passat és que Obama ha invertit, en certa manera, la relació tradicional entre els ciutadans i els polítics. Normalment els ciutadans se senten tractats com a instruments: com el mitjà que necessiten els polítics per poder governar, per aconseguir el poder. Amb ell es diria que les coses han anat al revés. Han estat els ciutadans –no només als EUA, sinó a molts altres llocs- els qui han decidit convertir aquest home negre en un instrument: en l’excusa que necessitaven per a tornar a creure en els canvis que el món i les seves vides reclamen. Si gràcies a Obama la gent realment ha canviat, aleshores el canvi sí serà possible.

Barcelona, capital del Mediterrani (3)

2008-10-18T14:44:00.004+02:00

Penjo avui la tercera i darrera part de l’article sobre el futur de la Política Euromediterrània que vaig començar a publicar dijous passat, com una petita contribució simbòlica a la candidatura de Barcelona per albergar la secretaria permanent de la Unió pel Mediterrani. En aquests moments, només Tunis ens disputa amb força aquesta seu. Tot i que la nostra ciutat segueix sent la candidata amb més possibilitats, la batalla encara no està guanyada. Recordeu: seria una gran notícia que Barcelona pugui convertir-se en la “capital política” de la Mediterrània. Endavant Barcelona, capital de la Mediterrània!

El futur d’Europa passa pel futur del Mediterrani

Si durant els darrers anys la UE s’ha dedicat a gestionar la post-guerra freda, ara li correspon afrontar els problemes derivats de la globalització. Europa ha necessitat quinze anys per tal de digerir la caiguda del mur de Berlín i les seves conseqüències. L’ampliació és la resposta europea a la fi de la guerra freda. Tanmateix, canvis geopolítics d’aquesta magnitud no es digereixen de la nit al dia. Si la caiguda del mur va donar pas a la globalització, tot just ara Europa comença a estar immersa en la digestió de les conseqüències de les noves regles del joc de la societat mundial. La primera d’elles és la desigualtat Nord-Sud, abismal i insostenible. I no en va el Mediterrani és la frontera geogràfica entre el Nord i el Sud en la qual aquestes desigualtats són més extremes.

Si mirem la renda per càpita dels països del Mediterrani Nord, la seva estructura poblacional i la seva mitjana d’edat, i comparem amb la renda per càpita dels països del Mediterrani Sud, la seva piràmide demogràfica i la seva mitjana d’edat, ràpidament prendrem consciència que aquest desequilibri és difícilment sostenible a llarg termini. La qüestió que no podem defugir és si la resolució d’aquest desequilibri es farà per les bones, de manera pacífica, amb el mínim de tensions socials, culturals i polítiques possibles, o si per contra desembocarà en conflictes de conseqüències difícilment desitjables. La pregunta és si serem capaços de gestionar aquest desequilibri des de la política, la cooperació, el multilateralisme i la democràcia -per tal de superar-lo i deixar-lo enrera- o no. Una Unió pel Mediterrani hauria de tenir, en primer lloc aquesta missió: oferir una perspectiva d’acord amb la qual l’Europa rica pugui servir de motor de desenvolupament econòmic, polític i social del Mediterrani del Sud.
La majoria dels reptes interiors de la UE tenen algun vincle, més o menys estret, més o menys directe, amb les desigualtats i els desequilibris que genera l’expansió dels mercats mundials. La immigració magrebina, que juntament amb la resta de migracions està posant a prova la capacitat de les societats europees per assumir la diversitat i resistir les temptacions xenòfobes, és una conseqüència directa del diferencials de renda entre el Nord i el Sud del Mediterrani. Com és prou sabut, en la integració efectiva de la immigració ens hi juguem en bona part la cohesió social i la salut democràtica de les societats europees.

Per altra banda, els principals riscos en matèria de seguretat tenen a veure amb el fonamentalisme que creix, de manera difícil de controlar, tan en els nostres veïns del Sud com a l’interior de les nostres societats. Com expliquen la majoria de científics socials solvents que han analitzat de manera integral el fenomen de la globalització, el fonamentalisme és, entre d’altres coses, una reacció defensiva davant la ruptura dels vincles comunitaris i els processos de marginació cultural que els mercats globals, liderats per Occident, produeixen en societats encara fortament tradicionals. Però, a més, el “xoc de civilitzacions” –que més aviat hauríem de denominar “xoc de fonamentalismes”- està retroalimentat també pel conflicte israelo-palestí. Al Mediterrani ens juguem en bona mesura la pau mundial, que depèn de manera molt directa de l’evolució de la situació a l’Orient Mitjà. Que al seu torn té un vincle evident amb el fet que aquella regió sigui la primera reserva mundial de petroli. I, com sabem, la dependència energètica d’Europa és una de les principals dificultats a les quals la UE s’enfronta en el futur immediat.

Tots aquests reptes –que són els reptes de primera magnitud per a Europa en el segle que comença- requereixen una concertació multilateral amb els nostres països veïns: no es poden resoldre des de vells esquemes d’herència neocolonial, que a banda de ser èticament discutibles han passat a ser del tot inoperatius un cop entrats al segle XXI. La interdependència no es pot governar, a llarg termini, des de cap voluntat d’hegemonia. Tots aquests reptes sorgeixen com a conseqüència de la interdependència –interdependència entre les diferents societats i entre els diferents fenòmens- i només es poden resoldre des de l’acceptació conscient d’aquesta interdependència. La gestió de la immigració al Nord requereix el desenvolupament econòmic del Sud i la reducció decidida de les desigualtats entre ambdues ribes. La cooperació energètica –ja sigui amb el Magreb o amb Orient Mitjà- reclama una estabilitat política incompatible amb el fonamentalisme. Al seu temps, la postració social i econòmica és un caldo de cultiu pel fonamentalisme: el contacte d’una cultura que és alhora hereva de la modernitat i profundament consumista, amb una altra cultura que és tradicional -a vegades fins i tot anti-moderna- i que es reprodueix en un context de pobresa, genera un abisme de difícil solució.

En tots aquests reptes Europa es juga molt: es juga el seu nivell de vida (en la dependència energètica), la seva cohesió social (en la integració de la immigració), o la seva visió del món (en el combat cultural contra el fonamentalisme). Tots ells passen pel Mediterrani. Tots ells demanen una gestió intel·ligent de la interdependència, ja irreversible, entre les diferents societats que viuen a les ribes del Mediterrani. Tots ells demanen noves formes de cooperació multilateral, que superi els límits tradicionals en els quals s’havien mogut uns Estats nació gelosos de la seva sobirania. Europa té una missió externa, en aquestes primeres dècades del segle XXI, que no és altra que liderar el desenvolupament d’una governança democràtica de la societat mundial. I la cooperació amb el Mediterrani serà, sens dubte, la pedra de toc d’aquest lideratge.

Barcelona, capital del Mediterrani (2)

2008-10-14T19:45:00.005+02:00

Els motius d’un estancament

Si acceptem que el Procés de Barcelona estava estancat, si acceptem que la Unió pel Mediterrani, un cop degudament corregida i reorientada, pot ser una bona oportunitat per a revitalitzar una política euromediterrània adormida, haurem de començar per preguntar-nos quins són els motius i les causes d’aquest estancament.

Per a Sarkozy, un home, pel que sembla, aficionat a vegades als diagnòstics simples, la resposta estava clara: es va fallar en la vinculació del diàleg mediterrani amb Brusel·les, però, més enllà d’això, es va fallar en les prioritats sectorials de l’Associació Euromediterrània. Al seu parar, l’error principal era que tot pivotava al voltant del comerç –recordem que, certament, la Conferència de Barcelona de 1995 va arribar a posar la zona euromediterrània de lliure comerç com a horitzó final de la cooperació econòmica entre ambdues ribes-. Tanmateix, per al president francès és la cooperació en matèria de seguretat allò que hauria de tenir prioritat.

Sarkozy ve a dir que, per tal que una estratègia multilateral funcioni adequadament, cal posar en comú allò que realment interessa. I, d’acord amb la seva visió, allò que realment interessa posar en comú és la política migratòria entre els països mediterranis, així com la política de seguretat per lluitar contra el terrorisme –cooperació policial, intercanvis d’informació entre els serveis secrets, etc-. La UM hauria de ser, doncs, l’instrument per coordinar aquestes polítiques. Ja al discurs de Toulón, havia definit quins havien de ser els quatre grans pilars de la seva proposta d’UM: un fòrum intergovernamental a semblança del Consell d’Europa, un sistema de seguretat col·lectiva, polítiques de co-desenvolupament i una cooperació policial integrada en el marc d’un espai policial comú. Com veiem, en aquesta visió inicial, de quatre pilars, dos tenien a veure amb la seguretat.

Tanmateix, tot i que la prioritat dels temes de seguretat i immigració es l’esperit amb el qual Sarkozy llança la seva idea, tot i que aprofita la preocupació general davant del terrorisme per establir una aliança forta entre les dues ribes el Mediterrani, a l’hora de les concrecions ha acabat per proposar un mètode que recordaria el funcionalisme de les primeres dècades de la integració europea. Es tractaria de fer avançar el projecte “abordant primer els àmbits menys conflictius”, és a dir, començar a base de petits projectes concrets, que creïn vincles de solidaritat de fet, tal i com es va fer en els orígens de la UE. Però, en aquest punt, el president francès fa una pirueta realment sorprenent: el primer dels projectes concrets, afirmà, podria ser la descontaminació conjunta de l'aigua del Mediterrani. Així, sense solució de continuïtat, salta de la cooperació policial al medi ambient.

Sincerament, no creiem que els problemes del Procés de Barcelona es derivin d’una mala selecció de les prioritats sectorials. No creiem que la descontaminació conjunta del Mediterrani –un projecte del tot lloable i necessari- sigui el desllorigador del diàleg euromediterrani. Hi ha altres motius de bloqueig molt més profunds que no una agenda sectorial equivocada: motius com per exemple l’ocupació de Palestina i el conflicte àrab-israelí. Són vàries les fonts diplomàtiques europees que, davant de l’optimisme francès amb la iniciativa de Sarkozy, es pregunten per quins motius la nova UM hauria de superar les dificultats de la cooperació euromediterrània que el Procés de Barcelona no ha estat capaç d’evitar. Potser la UM resoldrà els problemes a l’Orient Mitjà? Ningú ho creu, tampoc la diplomàcia francesa. Però, aleshores, per què pressuposar-li a la nova UM virtuts taumatúrgiques que el Procés de Barcelona no ha tingut?

Es més, l’Associació Euromediterrània tenia una agenda que, en cap cas, es pot considerar equivocada: a banda de la prioritat en les polítiques comercials, durant aquesta dècada llarga de vida s’ha desplegat a través de projectes a llarg termini, centrats en temes com l’educació i l’alfabetització, la modernització de l’Adminsitració Pública i la formació de funcionaris, la creació àde xarxes democràtiques i ciutadanes i l’empoderament de la societat civil, o la millora dels sistemes de salut. Algú pot considerar, seriosament, que el problema de la cooperació euromediterrània és que s’hagi centrat en el desenvolupament econòmic - que passa de manera inequívoca per unes noves regles del joc en el comerç entre el Nord i el Sud de la Mediterrània-, el desenvolupament social i el progrés democràtic i institucional? Més aviat sembla impensable un diàleg euromediterrani que deixi fora de l’agenda el desenvolupament econòmic, social i democràtic.

Les raons d’un optimisme prudent

Tanmateix, tot i diferir amb Sarkozy sobre les causes de l’estancament, podem coincidir amb ell en una cosa fonamental: en aquest moment s’obren unes oportunitats per a la política euromediterrània que difícilment havia tingut fins ara. Ara és l’hora de donar un decidit impuls a la cooperació entre Europa i el Mediterrani Sud, perquè ara hi ha més possibilitats reals que no pas abans per tal que aquesta cooperació doni alguns dels fruits esperats. Creiem que aquest optimisme es basa en raons objectives, que serien fonamentalment dues.

Les noves oportunitats no creiem que es deguin al fet que hàgim substituït la vella Associació Euromediterrània per una nova Unió pel Mediterrani. No es deuen, ni tan sols, al fet que aquesta UM pugui aportar el plus de lideratge i d’impuls que li faltava al Procés de Barcelona. Al nostre parer, les noves oportunitats es deuen, en primer lloc, a la prioritat que la política mediterrània pot arribar a tenir, a partir d’ara, en el conjunt de l’agenda de la UE.

Durant la passada dècada, la UE tenia reptes únics en la seva història, que de fet han absorbit totes les seves energies i la seva capacitat institucional. Reptes que tots coneixem: per una banda, el pas de la unió comercial a la unió monetària, és a dir, la implantació de l’euro; per l’altra, l’ampliació als països de l’Europa de l’Est. Només l’euro i l’ampliació feien completament impensable que hi hagués espai, capacitat institucional i marge de maniobra financer per a una tercera política els objectius de la qual la convertissin en un repte de primera magnitud. Si l’euro i l’ampliació eren un repte de primera magnitud, la cooperació amb el Mediterrani -si es planteja com allò que ha de ser, com una estratègia per a impulsar des d’Europa un veritable desevolupament econòmic, social i polític dels països de la riba Sud, és a dir, si es planteja com una mena de “pla Marshall” europeu amb els nostres veïns del Sud- també ho és. I és evident que la UE es podia permetre, simultàniament, dos reptes de primera magnitud, però no tres.

Per aquest motiu, creiem, el Procés de Barcelona ha viscut en un estat de semi-somnolència des del seu llançament, l’any 1995. Perquè d’altres processos potser no més importants, però en tot cas clarament més prioritaris, l’han tapat o -per dir-ho de manera directa- l’han marginat de l’agenda europea. No oblidem que l’ampliació, de fet, no era només un repte sinó dos: l’ampliació, considerada en sí mateixa, i la reforma de les institucions que una UE de 25 Estats comportava de manera inevitable. I no oblidem que el procés de reforma institucional ha estat més complicat, més llarg i més traumàtic del que ningú havia previst. Pel camí, hem hagut d’enterrar una Constitució i tot just l’octubre passat l’agenda institucional quedava definitivament tancada, gràcies al nou Tractat de Lisboa que ve a substituir la no nata Constitució.

Aquest és, en conseqüència, un primer motiu pel qual creiem que la política mediterrània pot tenir, partir d’ara, la prioritat que requereix si vol estar a l’alçada de les seves pròpies ambicions i dels seus objectius. Amb l’euro plenament consolidat, l’ampliació culminada i la reforma institucional resolta, queden alliberades moltes energies –polítiques, institucionals i financeres- que permeten reordenar les prioritats. Per això creiem que, objectivament, s’obre una possibilitat per tal que la política euromediterrània deixi de figurar a l’agenda europea com una necessitat indefugible però per a la qual, a la pràctica, no es disposen dels instruments necessaris. S’obre la possibilitat de dotar-la dels recursos i de l’audàcia que la importància d’aquest el tema reclama –una importància cabdal de cara al futur immediat d’Europa-. Un cop la mirada cap a l’Europa Central i de l’Est ja ha trobat els seus canals institucionals estables, la UE pot posar-se, ara sí, a mirar seriosament cap al Sud.

Tanmateix, possibilitat no vol dir expectativa. Que pugui ser així no vol dir que hagi de ser així. Quin altre argument ens fa pensar, doncs, que la política de cooperació euromediterrània pugui passar a ser, efectivament, una de les polítiques centrals de l’agenda de la UE? Per què hem de pensar que “ara ha arribat l’hora” d’allò que el Procés de Barcelona va posar sobre la taula ja fa més de deu anys? El segon motiu del nostre optimisme prudent és aquest: la majoria dels grans reptes interiors que afronta la UE en les properes dècades estan vinculats, d’una o altra manera, a l’àmbit geopolític, cultural i econòmic mediterrani. Ja sigui la immigració, ja sigui el terrorisme i la seguretat, ja sigui el diàleg de civilitzacions, al qual els assumptes de seguretat estan indirectament lligats, ja sigui la sostenibilitat energètica, tots aquests reptes passen pel Mediterrani. I tots ells són reptes claus per a l’Europa d’avui. Així, si és cert que les prioritats en política interior determinen en bona mesura les prioritats en política exterior, són els propis reptes interiors de la UE els que indiquen que la política mediterrània hauria de ser, en les properes dècades, la prioritat en política exterior i un dels temes centrals de l’agenda comunitària.

Barcelona, capital del Mediterrani (1)

2008-10-09T12:56:00.009+02:00

Barcelona defensa amb força la seva candidatura per ser la seu de la Unió pel Mediterrani, concretament de la seva secretaria tècnica. El ministeri d’Afers Exteriors ens està ajudant de valent en aquest objectiu, que està a l’abast de la mà. Divendres passat la ciutat es va vestir de gala, al Palau de Pedralbes, per presentar-se davant dels ambaixadors del països de la UE i del Mediterrani Sud.

La Unió pel Mediterrani pot arribar a ser una institució d’una gran importància en aquest nou segle XXI, si la fem servir pel què ha de servir: per salvar l’abisme Nord-Sud, que en aquest mar es manifesta de manera més dramàtica i acusada que en cap altra frontera del planeta. Barcelona té raons, tant morals com pràctiques, i mèrits més que suficients –acumulats des de 1995, com a mínim- com per a ser-ne la seu. La ciutat exerciria aquest paper d’una manera brillant i entregada.

Fa pocs mesos, a petició de la Fundació Rafael Campalans, vaig fer un article sobre les primeres passes d’aquesta nova Unió i els factors que poden determinar les seves possibilitats d’èxit. El publico ara al blog, com un modest suport a la candidatura de la meva ciutat. Com que es tracta d’un text relativament llarg, l’he dividit en tres entregues. Aquí va la primera. Al llarg d’aquesta setmana us aniré oferint la resta.

La política euromediterrània: ha arribat l’hora?

La cimera europea de Brusel·les del març del 2008, en la qual els líders 25 van acordar tirar endavant la “Unió pel Mediterrani” reclamada pel president Sarkozy, va recordar vagament una típica nit electoral, en qual tots els participants tenen objectius que, a priori, semblaven incompatibles entre sí, però al llarg de la qual, malgrat tot, tothom surt a declarar que ha assolit els seus objectius. Una nit en la qual tothom guanya, encara que sabem prou bé que el joc electoral és, en realitat, un joc de suma zero.

Les negociacions entre els líders europeus, en el marc del Consell, no són afortunadament un joc de suma zero. Tanmateix, cal admetre que en matèria de política euromediterrània, degut al gust de Sarkozy pel rupturisme, les posicions de partida eren forces allunyades. Per tant, és necessari calibrar amb precisió quines han estat les concessions que ha hagut els principals actors implicats en l’acord. Quin ha estat, en suma, el resultat del partit.

Empat França-Espanya: No substituir, sinó revitalitzar

Recordem que la proposta la va llançar Sarkozy en un míting de les presidencials franceses a Toulon, on reclamaba la necessitat d’una nova institució multilateral, al marge de la Unió Europea, precisament amb l’argument que el Procés de Barcelona havia mort i que “el diàleg imaginat l’any 1995 no havia aconseguit els seus objectius”. Tanmateix, l’acord del Consell Europeu es diu ni més ni menys que “Procés de Barcelona: Unió pel Mediterrani”, nom amb el qual s’intenta posar de manifest que la Unió pel Mediterrani és una etapa més –una etapa nova, si es vol- del Procés de Barcelona. Sarkozy ha hagut de cedir en el nom, cosa que, com bé saben els avesats al llenguatge comunitari, significa cedir també en els continguts.

Espanya és un dels països que més defensa la vigència de l’Associació Euromediterrània nascuda a Barcelona l’any 1995: un espai de cooperació multilateral que agrupa a tots els països dels UE i tots els països de la riba sud del Mediterrani, i que desplega la seva activitat en els tres grans àmbits clàssics de cooperació intergubernamental, el polític, l’econòmic i el socio-cultural. Es a dir, un procés ampli, integral, tant pel què fa al seu abast temàtic com geogràfic.

A Toulon, la base de la flota naval francesa, Sarkozy va venir a dir que el diàleg entre Europa i el Mediterrani sud estava condemnat al fracàs si es canalitzava a través de la UE, que si el Procés de Barcelona no havia funcionat era justament a causa de la seva dependència de Brusel·les. Per això, inicialment proposà una nova institució internacional que pel cantó europeu es limités als països mediterranis, sense els països no mediterranis de la UE. En canvi, Espanya és un dels socis comunitaris més persuadits que el diàleg euromediterrani ha d’implicar tots els països de la UE.

Tanmateix, la mera creació d’una nova institució regional, com serà la nova Unió pel Mediterrani, no deixa de ser un símptoma que les coses no anaven tan bé com caldria en el Procés de Barcelona. De no ser així, la idea de Sarkozy no hagués tingut cap mena d’èxit. També els defensors del Procés, per tant, han hagut de cedir i plegar-se als fets: l’Associació Euromediterrània estava faltada de lideratge. Quan des del govern espanyol es diu que la nova organització ha de ser entesa com un fòrum intergubernamental que “aporti idees al Procés de Barcelona”, d’alguna manera s’està reconeixent que aquest Procés està mancat d’idees. De fet, no estem tan lluny com podríem imaginar de la diplomàcia francesa, quan aquesta afirma que la intenció de la Unió pel Mediterrani no és altra que “complementar” o “despertar” el Procés de Barcelona, el qual –afegeixen, de manera ja no tan diplomàtica- ha demostrat haver tocat sostre.

El compromís entre la posició espanyola i la francesa, per tant, seria aquest: la Unió pel Mediterrani es desenvoluparà en el marc de –i no al marge de- la política euromediterrània de la UE, però és una institució nova. Aquest fet ve a confirmar que a aquesta política li faltava, fins ara, inspiració i lideratge, i que aquests no poden venir de l’interior mateix de les institucions ordinàries de la UE.

Empat França-Alemanya: Amb tots els països de la UE, però liderat des del Mediterrani

Com hem dit, la idea original de Sarkozy limitava la Unió pel Mediterrani a 25 països: els 22 països de la ribera del Mediterrani, més Portugal, Mauritania i Jordania. La reacció negativa a aquesta proposta va ser immediata, perquè tot apuntava que amb aquesta selecció allò que buscava el president francès era un determinat repartiment de les àrees d’influència dels dos principals socis de la UE: per a Alemanya quedaria l’hegemonia sobre l’Europa de l’Est, mentre que per França seria la influència sobre el Magreb i el Mediterrani en general.

Per a Alemanya es tracta d’un compromís innacceptable perquè, de fet, la política en relació a l’Est, després de l’ampliació, no deixa de ser una política comunitària, per gran que sigui la influència germànica en aquella zona. En canvi, la proposta de Sarkozy suposava deixar la política mediterrània en mans de l’exclusiu lideratge francès. Per a Espanya i Itàlia era igualment inacceptable, perquè implicava inevitablement jerarquitzar el lideratge dels països europeus mediterranis, posant a França en una preeminència que l’actual Procés de Barcelona no li proporcionava –i, en conseqüència, deixant a espanyols i italians en una situació secundària-.

Sarkozy amb la proposta d’una UM restringida intentava compensar la pèrdua d’influència en el conjunt de la UE que ha viscut França des de l’ampliació. A banda, oferia una alternativa en aquell altre assumpte en el qual les prioritats franceses tampoc quadren amb les alemanyes (ni amb les espanyoles i les italianes): la incorporació de Turquía a la UE, de la qual, com és sabut, el president francès és un ferri opositor.

Finalment, el president francès va haver de cedir davant de Merkel: França, a la cimera del març del 2008, ja va plantejar la UM com una organització inicialment de 25 països, però oberta a tots aquells membres de la UE que hi vulguin participar. Aquesta era la condició alemanya, per a la qual la UM no és sinó un exemple concret de “cooperació reforçada” i, per tant, ha d’estar oberta a tots els socis, tal i com disposen les regles de les “cooperacions reforçades” de les quals s’ha dotat la UE. Merkel no vol ni sentir parlar d’una Alemanya mirant a l’Est i una França mirant al Sud.

Tanmateix, el comprimís europeu apunta que a l’hora de concretar el funcionament d’aquesta nova organització internacional algunes de les intencions de Sarkozy es mantindran. Recordem que, inicialment, havia donat dues referències pel què fa al model organitzatiu de la nova Unió: per una banda, alguna cosa semblant al Consell d’Europa, una mena de Consell de Mediterrani; per l’altra, reunions periòdiques dels caps d’Estat o de govern dels països membres de l’UM, a l’estil de les cimeres del G-8. Un dels arguments de la diplomàcia francesa que no es pot menystenir és aquell segons el qual “el Mediterrani (...) es l’única zona del món que no disposa d’una organització multilateral" (Jean-Pierre Jouvet, secretari d’Estat per a Assumptes Europeus).

Finalment -a manca de conèixer els detalls organitzatius que en la cimera de març es van posposar fins el juliol del 2008, prèvia proposta de la Comissió Europea- l’acord dels 25 preveu que la UM tingui una co-presidència rotatòria, segons la qual estaria co-presidida durant un mandat de dos anys per un país mediterrani de la UE i un altre país de la riba Sud, és a dir, un país no comunitari. A banda, hi hauria un secretariat permanent encarregat de preparar les cimeres, sobre el qual encara no està clara la vinculació a les institucions de Brusel·les. No deixa de ser una novetat, doncs, que una institució vinculada a la UE limiti la seva presidència a una part dels seus països. És el tribut que els 25 han hagut de fer, sens dubte, a la idea original de Sarkozy de fer una UM al marge de la UE.

La crisi financera: el món al revés?

2008-09-23T13:42:00.005+02:00

(Publicat divendres 19.09.08 a l’Agenda de Ciutadans pel Canvi)

La crisi econòmica mundial està provocant situacions i declaracions inimaginables a penes fa unes setmanes. El president de la CEOE, el sr. Díez Ferran, va declarar dimecres passat que proposa “un parèntesis en l’economia del lliure mercat”. Dos responsables polítics socialistes, el sr. Almunia, comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, i el sr. Zapatero, president del govern espanyol, van contestar ahir mateix al màxim responsable dels empresaris espanyols que segueixen confiant en “la llibertat de mercat i en la competència”.

L’escena semblaria “el món al revés” sinó fos perquè en realitat la petició del president de la patronal espanyola no és una petició de major intervenció de l’Estat en el sistema econòmic. Díez Ferran no està demanant una major regulació i un major control dels mercats financers per part dels poders públics. Reclama, simplement, que els governs, amb els diners de tots els contribuents, es facin càrrecs de les pèrdues dels bancs i, de retruc, de moltes empreses afectades per la brutal crisi de liquiditat que està patint el sistema financer. Com ha dit Almunia, això seria tant com “socialitzar les pèrdues d’aquells que durant molts anys de bonança no han tingut cap inconvenient a privatitzar els beneficis”.

En poques setmanes el món ha presenciat atònit com el far i paradigma del capitalisme neoliberal, els EEUU, ha nacionalitzat els dos gegants hipotecaris, Fanny Mae y Freddy Mac, dels quals depenen més de la meitat de les hipoteques del país, i la primera empresa asseguradora del món, AIG. Com diu un acudit que circula per la xarxa, ara resultarà que la Guerra Freda l’ha guanyat la URSS de manera pòstuma, 20 anys després, perquè des de 1989 no es coneixia al món un sistema financer tan estatalitzat com el dels EEUU a dia d’avui. La cosa tindria gràcia si no fos perquè, com diem, aquestes nacionalitzacions no signifiquen altra cosa que pagar amb diners de milions de ciutadans els estralls que han provocat uns pocs milers d’alts directius de Wall Street.

Pel camí de l’actual crisi, que està afectant tots els països occidentals de manera contundent, han desaparegut tres dels principals banc d’inversió nordamericans Bear Stearns, Merril Lynch i Lehman Brothers, alguns d’ells amb més de cent anys d’història, i que en alguns casos han estat comprats per alguns dels seus competidors per menys del 10% del seu valor. Per una vegada, sembla que hi ha consens total entre els economistes i els polítics: la causa de la crisi és la manca de regulació dels mercats financers. La banca d’inversió era el paradigma del capitalisme financer global completament desregulat, sense cap mena de control públic, que ha caracteritzat el neoliberalisme. Ningú ha impedit que, moguda per l’avarícia sistèmica, s’hagi dedicat a invertir en productes financers (derivats) cada vegada més opacs i més arriscats.

Els mercats financers han actuat sense cap mena de responsabilitat en una recerca delirant de la rendibilitat privada i ¿ara hem d’eixugar els forats d’aquestes inversions irracionals amb els impostos de tots els contribuents? Com bé explica Almunia, la intervenció pública rescatant entitats financeres en fallida només es justifica quan els efectes per a la butxaca del ciutadà serien pitjors encara si no s’intervingués. Potser és el cas dels EEUU, però no el d’Espanya.

Per resoldre la crisi de liquiditat –els bancs no es presten diners entre ells i no presten diners a les empreses ni als particulars- que afecta el sistema financer mundial els bancs centrals d’Europa i dels EEUU van injectar dilluns passat 100.000 milions de dòlars als mercats financers, i dimecres 125.000 milions de dòlars més amb el suport dels bancs centrals canadenc, japonès i suís. Per complir els Objectius del Mil·lenni l’ONU calculava que seria necessària una inversió anual d’uns 75.000 milions de dòlars en serveis bàsics als països pobres. Facin números: en dos dies els bancs centrals s’han gastat, per evitar un col·lapse financer global encara més gran, tres vegades els diners que caldria esmerçar cada any per eradicar la pobresa al món.

Esperem que d’aquesta crisi, com de la del 29, el sistema econòmic mundial n’aprengui algunes lliçons. Alguns economistes eminents, com per exemple Joseph Stiglitz, ja fa anys que avisaven en els seus darrers llibres de les conseqüències del neoliberalisme i dels mercats financers completament desregulats. Ni que sigui massa tard, que els governs comencin immediatament a aplicar –si us plau!- les regulacions que aquests mateixos llibres ja fa temps que proposen i expliquen amb tota claredat.

"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"

2008-09-09T19:16:00.004+02:00

El passat dissabte, el diari AVUI va publicar l'entrevista que em va fer abans de vacances la Mar Jiménez. Aquí la teniu:

L'entrevista
"El binomi cristianisme i comunisme és permanent"
Toni Comín, fill d'Alfonso Comín i diputat al Parlament
Mar Jiménez

Quin és el llegat del seu pare?
Per mi ha estat decisiu. La meva manera d'entendre la política, la religió, el compromís amb la justícia: tot això ha estat feliçment condicionat per ell. I per la meva mare, amb qui ell va fer tot el seu camí personal i polític.

Ell es proclamava "comunista a l'Església, i cristià al partit". Vostè també?
Per una banda, cal pensar això en el context de l'Espanya del segle XX; per l'altra, hem de preguntar-nos sobre la validesa que té ara. En una Espanya que s'havia dividit en dues meitats irreconciliables, la dreta catòlica i els rojos ateus, el meu pare va sortir de la trinxera on havia nascut i va creuar a camp obert per anar a trobar els de la trinxera enemiga. Crec que és bastant èpic.

I encara és vàlid?
Per mi, aquest binomi cristià-comunista, en certa manera, té validesa permanent. Jo m'hi identifico. Crec que la causa per la justícia necessita algun aliment espiritual. Si la raó última del socialisme és la fraternitat, aleshores d'alguna manera hem de sentir que tots som fills del mateix pare. Em sembla difícil ser socialista sense una inspiració espiritual. I el que trobo del tot impossible és ser creient i no apostar per la justícia social...

Perdoni, però n'hi ha molts...
Doncs estan molt equivocats. Només cal llegir els Evangelis, on hi ha una claríssima aposta pels pobres, per la justícia, pels dèbils. Entenc que es pugui ser socialista sense ser cristià, però no concebo que es pugui ser creient sense un compromís real i ferm amb la justícia social. I això requereix una mirada crítica cap al capitalisme...

Què poden fer els cristians que pensen que la jerarquia eclesiàstica contradiu l'Evangeli?
L'Església, com a institució, em preocupa poc. Si s'aïlla de la societat, serà el seu problema. El que em preocupa és que l'Evangeli arribi a la gent. Però si la transmissora oficial de l'Evangeli és l'Església, quan diu el que diu, acaba per tapar-lo o tergiversar-lo. En part per això la gent s'allunya de l'Església.

El seu pare va morir quan vostè tenia 9 anys. Qui li ha fet conèixer la seva visió del món?
D'entrada, la meva relació amb ell fins als 9 anys! També els seus escrits, la seva obra, que òbviament conec a fons. Per descomptat, també la meva mare. A més, es va crear una Fundació amb el seu nom que n'ha mantingut viu l'esperit. I sobretot, tots els amics del pare que han mantingut la relació amb la família. No em faci dir noms, perquè són tants...

L'èpica de l'època del seu pare s'ha perdut?
Avui no existeix, és cert, però en part perquè no ha d'existir. Cada moment històric és diferent. És normal que després de 40 anys de dictadura hi hagi una primavera. La dictadura va ser una tragèdia però també un gresol on es van destil·lar les millors persones.

Ja no toca?
Vaig tenir la sort de conèixer Mandela i li vaig demanar què passaria a Sud-àfrica quan es retirés: no arribaria la frustració? Em va dir que no, que arribaria la normalitat. "Però la normalitat és mediocre!", li vaig dir. I em va contestar: "Perquè hi hagi un heroi com jo calen 28 anys de presó. És un preu molt alt, no creus?". La generació de l'Alfonso Comín i la política d'aquells moments va ser extraordinària, però conseqüència de la dictadura.

Política sense èpica, doncs?
Ara hem de construir una altra èpica: la dels moments ordinaris. I avui hi ha un dèficit claríssim d'això. L'Obama ha generat entusiasme perquè fa creure a la gent que pot donar el millor d'ella mateixa. Què va fer l'Alfonso Comín? Va ajudar molta gent a treure el millor de si. Aquesta és la grandesa del bon líder: que et fa donar el millor de tu mateix.

Per quines causes s'ha de lluitar?
El gran fruit del segle XX ha estat l'Estat de benestar: ha combinat, bàsicament a Europa, democràcia, justícia social -imperfecta- i prosperitat. Quina és la gran causa del segle XXI? Com a mínim, reconstruir aquest model a escala mundial: fer el welfare global, per tal que tothom tingui garantits els drets fonamentals i pugui ser realment lliure.

No hi veig els actors per fer-ho...
Cal crear un programa, que de fet ja existeix, construir la massa crítica social que hi doni suport i disposar dels lideratges que el facin realitat.

Per què fa política de partits?
Per avançar calen dues cames: la societat civil, i les institucions i els partits. Jo he fet vida als moviments socials, però tan important com això són els partits. No podem canviar el món al marge de les institucions. La societat civil i l'intel·lectual són imprescindibles, però no basta per assegurar la transformació social.

A què aspira amb la política?
A contribuir a fer un món més just.

Com?
Crec que estem en condicions, per primera vegada en la història, de construir un projecte de drets humans reals per a tothom. És el repte del segle XXI. No em dirà que no és un dels reptes més apassionants que hi hagi hagut mai en política.

PERFIL
Abans de començar l'entrevista, Toni Comín (Barcelona, 1971) s'asseu al piano a tocar Mozart. Fill d'Alfonso Comin, històric dirigent del PSUC i fundador de Cristians pel Socialisme, Toni Comin ha agafat el testimoni del seu pare i des del 2003 és diputat al Parlament pel PSC-Ciutadans pel Canvi. Llicenciat en filosofia i ciències polítiques, hereu de la brillant mirada del seu pare i de la seva preocupació pels més dèbils, confesa que fa política per fer un món més just.

Accediu a l'arxiu PDF de la publicació

La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (tercera part)

2008-08-25T20:28:00.004+02:00

Què fem doncs amb els valors de la modernitat?

Sens dubte, la situació no està poc embolicada. Uns valors moderns sobreviuen en una etapa ja no moderna. Una ideologia d’arrel moderna –la neoliberal- acaba per trair de manera incontestable la utopia dels drets humans universals que ens va proposar la modernitat. El fonamentalisme i el neconservadurisme, al mateix temps que es declaren la guerra a mort, coincideixen en el seu rebuig –parcial o total- al projecte modern, als seus valors i al seu mètode crític.

Què poden fer tots aquells que volen seguir salvant els valors moderns –llibertat, igualtat, fraternitat- com a fonament del nostre pacte social davant d’això? La resposta no és fàcil. D’entrada hauríem de posar-nos mínimament d’acord sobre què volem dir quan parlem de modernitat. Si per a la postmodernitat no hi ha veritat morals, i per al dogmatisme (ja sigui neocon o fonamentalista) la veritat és revelada i hi ha unes institucions (normalment religioses) que detenten el monopoli de la interpretació d’aquestes veritats revelades, com es posiciona davant el tema dels valors i de la veritat moral la tradició moderna?

És senzill de saber: la modernitat és la crítica. Contra el relativisme (postomodern) i el dogmatisme (premodern) la modernitat considera que la veritat moral existeix, que la podem conèixer. Però la seva font no és la revelació, interpretada d’una manera tradicional. La seva font és la raó i la seva capacitat per a reconèixer el valor de la llibertat humana, la seva capacitat per al diàleg i, per tant, per a la construcció col·lectiva dels nostres valors compartits. Valors amb valor universal –valgui de nou la redundància-. Què són els drets humans si no això? Sapere aude! (atreveix-te a pensar!), deia Kant que era la millor manera de definir la Il·lustració. I el pensament, des de Plató, sabem que es genera per mitjà del diàleg. La raó, per definició, és col·lectiva.

Habermas, el més clar exponent viu del plantejament neo-modern, gràcies al seu esforç per reconstruir allò que de la modernitat no hem de deixar perdre, ens fa entendre que que les nostres societats poden construir valors compartits per mitjà de l’ “acció comunicativa”, que la crítica i la raó, si som capaços de reconèixer la seva dimensió dialògica, segueixen sent una font inesgotable de valors morals col·lectius, de principis de justícia social, de normes públiques de convivència. Tanmateix, no ens podem quedar aquí: no ens podem conformar amb una reivindicació –que potser seria pròpia d’una mena de “fonamentalisme” modern?- de la modernitat, en una mena de reconstrucció habermasiana, sense prendre nota de tots els embats i totes les crisis que ha patit al llarg del segle XX i especialment de les seves darreres dècades.

Si la modernitat ha entrat en crisi, per alguna cosa serà. Cap procés cultural és gratuït. Un diagnòstic apressat de les causes d’aquesta fallida ja el van fer els metres de l’Escola de Frankfurt en la seva anàlisi de la Dialèctica de la Il·lustració: la modernitat ha fracassat perquè s’ha negat a sí mateixa. Perquè no ha estat capaç de complir amb les seves pròpies promeses. Ha dut el contrari del què n’esperàvem: hi ha, en certa mesura, un continu entre la Revolució Francesa, Napoleó i el liberalisme del XIX, el crack del 29 i Hitler. Quina més gran negació de la promesa moderna que el nazisme? Per tant, la pregunta que queda sobre la taula és clara: per què la modernitat no va ser capaç de construir allò que pretenia. Li va faltar força per fer-ho?

Podria ser. I podria ser que, precisament, la força per estar a l’alçada dels nostres valors moderns requereixi, precisament, del concurs de la religió, entesa ara no com a codi petrificat per la tradició, no coma dogma administrat per les institucions religioses, sinó com a experiència de la realitat transcendent. “D’on treure l’energia per a un acte sense contrapartida?” es preguntava ara fa ja quasi un segle Simone Weil -la filòsofa francesa, inicialment agnòstica, socialista, de família jueva, convertida al cristianisme- a propòsit de l’imperatiu categòric kantià. Aquesta és la pregunta en la qual s’albira l’aliança natural entre la raó –i els seus valors il·lustrats- i experiència religiosa.

Mounier, des de la seva passió intel·lectual indubtablement cristiana, ho explicava molt bé: qui no ha entès el valor i la fecunditat del sacrifici no pot assumir els sacrificis que els nostres valors ens requereixen. No pot entendre que les renúncies que reclamen els valors –valors moderns com la justícia, la igualtat, el respecte a la llibertat aliena, la fraternitat- de fet no són pròpiament sacrificis, sinó experiències de la plenitud vital, de la humanització, de la veritable felicitat personal -una cosa diferent, més profunda i més espiritual, que el benestar-.

Es interessant que -tot i que amb un llenguatge i unes intencions, si es vol, molt diferent- el propi Habermas és conscient d’aquesta aliança necessària entre raó laica i sensibilitat religiosa, per exemple quan diu: “Resta el fet que un ordenament jurídic liberal necessitarà sempre de la solidaritat dels seus ciutadans com a font, i que aquesta font podria desaparèixer completament a causa d’una ‘secularització descarrilada’ de la societat.”

Avui sabem que la solidaritat té fonts pre-polítiques. Per aquesta raó, és fonamental que la cultura hereva de la modernitat, qu se seggueix reconeixent en els seus valors bàsics, sigui capaç de reconèixer els processos culturals i els espais socials en els que germinen i créixen els valors de solidaritat, llibertat i justícia social, és a dir, tots aquells valors que porten al compromís cívic i polític. L’estat, per ell mateix, amb de les seves institucions públiques i educatives, no pot proporcionar “els mitjans per la construcció i la reproducció de la solidaritat humana”. Com diu Habermas: “No basta el procés cognitiu per aconseguir que els continguts morals dels drets fonamentals es transformin en consciència”. Que coneguem els drets humans, el seu valor i la seva legitimitat, no garanteix que ens hi adherim de manera activa o que els respectem de manera inevitable.

Entendre i acceptar intel·lectualment els grans valors morals en els quals es basa un ordre social democràtic és una cosa, i fer-ne cas és una cosa diferent. Tanmateix, sense solidaritat difícilment pot haver-hi un autèntic Estat democràtic, composat per ciutadans lliures i iguals. Aquesta és la raó per la qual les fonts pre-polítiques de la solidaritat, si volem salvar el projecte modern i els seus valors, son un assumpte de gran importància. I les religions poden ser una font impagable de compromís amb els valors moderns, en la mesura que aquestes poden ser promotores de “sistemes motivacionals basats en la solidaritat i el compromís cívic” (Habermas).

Conclusió: no ens fem un galimaties

Hem intentat explicar de quina manera la modernitat, els valors del trilema il·lustrat, necessiten de la sensibilitat religiosa per tal de no sucumbir a la seva degradació, a la seva “dialèctica” perversa. El tema requeriria, sens dubte, molta més profunditat, reflexió i discussió. En aquestes pàgines n’hem fet només un tast. Tanmateix, el més important ara és que entenguem ben bé el sentit d’aquesta aliança productiva entre experiència religiosa i valors racionals. No ens confonguem: en la nostra perspectiva, que passa per una religió il·lustrada, i una nova modernitat amb inspiració espiritual (Trías), no es tracta que la religió ens digui quins són els valors, quines són les veritats morals.

Si ens reclamem hereus d’allò que la modernitat té d’insubstituïble és precisament perquè entre aquest llegat hi ha l’autonomia plena de la raó per trobar les veritats –tant científiques com morals-. No es tracta, per tant, que la religió ens expliqui el camí, perquè això ja ho fa la raó tota soleta, sinó que ens proporcioni forces per recórrer-lo. No que ens digui quins són els valors, sinó com fer-nos-ho per respectar, per estar a l’alçada, dels valors que la raó ens proposa.

Per què la religió hauria de tenir un paper específic en la resposta al com? Ja ho hem explicat, de la mà de Mounier. Sense capacitat per a reconèixer “l’alegria” del sacrifici, no hi ha possibilitat per als valors. Perquè els valors només són possible si assumim els sacrificis que ens reclamen. I qui sinó l’experiència religiosa ens pot obrir la porta a comprendre i a conèixer aquesta “alegria”?

Aquesta és l’epopeia dels valors, al nostre entendre, en el nostre moment de la història de la cultura i de les societats, apassionant i decisiu, com tots els altres i tots els que han de venir. Es un diagnòstic –un mosaic- relativament complex, que bé podria semblar a estones contradictori. Però si es pensa detingudament no ho és en absolut.

És cert que hem dit que, davant la crisi de la modernitat, han aparegut dues reaccions de tipus religiós –d’una religió dogmàtica-, el neoconservadurisme i el fonamentalisme, que torpedinen la línia de flotació de la modernitat, integralment considerada –és a dir, com un projecte basat en la llibertat (cosa que els fonamentalistes rebutgen), que busca la justícia social (cosa que els neocon desestimen)-. Aquests dos projectes, de fet, neixen cadascun d’ells com a reacció davant dels suplents que la modernitat en crisi havia deixat a l’escenari: el neocon reacciona contra el postmodern, i el fonamentalista contra el neoliberal. Al mateix temps, hi ha un estret vincle entre el neocon i el neoliberalisme, i entre aquest i la postmodernitat, tot i que se suposa que aquesta és l’antítesi del primer. I hi ha una similitud estructural entre neocon i fonamentalisme, tot i que es facin la guerra i que el primer abraci un neoliberalisme que el segon rebutja.

Hem dit, doncs, que dos projectes de societat i dues concepcions dels valors que tenen la seva última ratio en la religió i la tradició revelada, són l’adversari davant el qual la modernitat –el projecte il·lustrat- podria sucumbir de manera irreversible. I hem dit, al mateix temps, que per salvar aquest projecte necessitem de l’ajuda de la sensibilitat religiosa, de la seva capacitat per a fornir “sistemes motivacionals” compromesos amb el valor de la solidaritat, de la igualtat i la fraternitat. Podria semblar contradictori però, insistim, no ho és en absolut. Per salvar la modernitat, tant del capitalisme cec per a la justícia, tan del neoliberalisme que proposa l’apogeu de l’individualisme materialista i possessiu, com de l’embat antimodern del fonamentalisme, necessitem una modernitat capaç de complir les seves promeses. I creiem que només una sensibilitat religiosa capaç de donar sentit –“alegria”- als sacrificis que l’acompliment dels valors moderns requereixen podrà permetre-ho.

Necessitem inspirar els nostres valors moderns: la llibertat, la igualtat, la fraternitat. I per fer-ho necessitem la “religió”, en el millor sentit de la paraula. Només podem reconèixer-nos com a “germans” (fraternitat) si ens reconeixem com a “fills” d’un mateix “pare/mare” (religió).

No hi ha cap contradicció, doncs, pensem, en la nostra anàlisi. A principis del segle XXI, a l’inici del nou mil·lenni, la religió se’ns apareix al mateix temps com la principal amenaça i la principal aliada del projecte modern. Dels valors en nom dels quals havíem d’assolir l’emancipació humana, la convivència justa, la realització i el sentit de la vida de cadascú. Per una banda, tenim davant una concepció de la religió que aspira a enviar la modernitat –parcial o totalment- a les golfes de la història. Per l’altra, una modernitat que reconeix en la religió la força que la raó, per sí mateixa, no pot proporcionar per a construir les seves utopies –que són, al capdavall, tan senzilles com la realització efectiva dels drets humans, de tots els drets humans, per a tothom-.

Per això, creiem que probablement el futur dels valors (socials) en el segle XXI es jugarà en el camp de joc de la religió. Entre una religió que, objectivament, és adversària dels valors il·lustrats i de la modernitat, i una religió que precisament constata la necessitat dels valors moderns i al mateix temps la seva insuficiència per a sostenir-se a sí mateixos. I per tant, s’ofereix per a sostenir-los i salvar-los.

La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (segona part)

2008-08-16T12:44:00.006+02:00

L’article que vaig començar a penjar el dia 13 el vaig escriure fa algunes setmanes per als meus amics de la revista “Valors”, de Mataró. L’equip que lidera en Joan Salicrú amb la seva empenta habitual ha arribat al número 50. Per celebrar-ho van fer un número monogràfic dedicat, com no podia ser d’altra manera, al tema dels valors. El vam presentar un matí de juny els tres autors que hem escrit al número –Francesc Torralba, Begoña Román i jo mateix- juntament amb el president Pujol. Va ser, certament, un gran matí en tots els sentits.

El meu article intenta explicar -com si es tractés d’una novel·la- l’apassionant epopeia que s’està vivint en el món de es ideologies des de fa trenta anys. Vist que a l’estiu el temps s’espaia i hi ha més temps per llegir, he pensat que podia permetre’m la llicència d’oferir un text una mica més extens i de reflexió com aquest. L’he partit en tres parts. Avui toca la segona:

4. El fonamentalisme. De la mateixa manera com el neoconservadurisme pretén ser una reacció contra la postmodernitat –i malgrat que tots dos acaben per ser igualment funcionals al neoliberalisme-, aquest, el neoliberalisme també ha trobat, en els darrers anys, el seu adversari: es tracta del fonamentalisme anti-occidental. Hi ha una dialèctica perversa entre neoliberalisme i fonamentalisme que Benjamin R. Barber va descriure de manera brillant en la seva metàfora de “McWorld contra Jihad”.

El capitalisme genera uns vincles socials extraordinàriament “freds”: la interacció social, en aquest sistema, es produeix exclusivament d’acord amb la lògica de l’interès material. Deixa els individus a la intempèrie moral d’uns vincles socials reduïts exclusivament a l’interès i a l’individualisme possessiu, i a la intempèrie social d’uns mercats que, si no són regulats, soscaven la cohesió. La política progressista, al llarg del segle XX, va servir per abrigar a les persones d’aquest fred. Per mitjà de l’Estat del benestar, convertia als individus en ciutadans, en la mesura que els garantia una sèrie de drets socials, i el dret laboral convertia als treballadors en “ciutadans amb drets” a l’interior de les fàbriques i de les empreses.

El mercat, tal i com funciona en el capitalisme, tendeix a afectar tota dimensió comunitària. Fa venir “fred” perquè trenca la cohesió i, per la mera via del consum i del progrés material, és incapaç de proporcionar significats i satisfaccions veritablement consistents. El mercat proposa una llibertat (econòmica) sense comunitat. L’Estat Social va ser capaç de generar, a través de les institucions democràtiques, uns certs vincles de solidaritat. Combina la llibertat amb la comunitat, creant uns vincles socials “càlids”. Tanmateix, avui aquest abric, amb el decalatge entre una economia global i una política nacional, abriga menys: la producció de sentit col·lectiu s’afebleix. El vent huracanat i gèlid d’un model de globalització neoliberal està tornant insuficient l’abric que proporcionava, fins fa a penes dues dècades, l’Estat social.

Avui existim més com a consumidors (sotmesos a les tendències de les modes cada vegada més globals), o com a treballadors (en una gran majoria dels casos, en un permanent estat de fragilitat i d’inestabilitat) que no com a ciutadans. Tanmateix, una societat només pot oferir uns pocs tipus de vincles bàsics. Podem participar-hi com a actors econòmics (com a consumidors, com a treballadors, com a estalviadors); com a subjectes polítics (com a ciutadans); i com a membres d’una comunitat cultural, una comunitat de sentit, identitària (ja sigui nacional, ètnica o religiosa). També aquesta darrers vincles (culturals, identitaris) serveixen per abrigar-se: també són vincles “càlids”, perquè ofereixen uns valors superiors, que van més enllà del propi interès individual, i una possibilitat de pertinença a una identitat col·lectiva.

Però el risc d’aquests vincles de pertinença és que es construeixin al marge de la llibertat: sovint, la identitat que ofereixen o bé es revelada (religió) o bé és heretada (nació). Poden arribar a ser profundament comunitaris, més que no els de la política democràtica, de l’Estat Social i de l’experiència de la ciutadania en la qual aquella es concreta. Proporcionen als individus una identitat i una biografia col·lectiva que, a priori, no està estrictament basada en la lliure adhesió. Per això, aquestes comunitats culturals, tan comunitàries, poden prendre formes desviades, que s’absolutitzen i acaben anul·lant tota llibertat. Aquests vincles, de tan càlids, poden acabar per cremar. Quan això succeeix, estem davant del fenomen del fonamentalisme (nacionalista, ètnic o religiós).

El fonamentalisme contemporani, ja sigui nacional o religiós, és en bona mesura una reacció defensiva d’aquelles societats que han vist com, amb la irrupció dels mercats globals, entraven en crisi els seus mecanismes de cohesió tradicionals. Si les societats que pateixen el “fred” de la globalització han recorregut al fonamentalisme, a l’abric de les pertinences culturals exarcerbades, és perquè no en tenien a mà cap d’altre. A la “llibertat (econòmica) sense comunitat”, pròpia dels mercats globals, han oposat una “comunitat (cultural) sense llibertat”. Probablement no hagués estat així si la simbòlica pròpia de la ciutadania, de l’Estat democràtic i social, que fa compatibles “comunitat i llibertat”, no hagués entrat en una certa crisi d’inoperància. Si al mercat no se’l compensa des de l’esfera de la política, és l’esfera de la cultura (en formes probablement desviades) qui acabarà per compensar-lo.

Com escriu Bauman, hi ha molts països en els quals “les comunitats religioses entren a realitzar les funcions d’un estat social que no ha arribat a néixer. Ofereixen protecció i solidaritat, les promeses més atractives de l’Estat social, però, a diferència d’aquest, ofereixen identitat, uniformitat i conformitat com a principals garanties de la seguretat. Proporcionen la “seguretat del grup”, una seguretat de la quantitat, del conjunt, en comptes de la xarxa protectora amb la que els creadors de l’Estat social (…) esperaven impulsar la llibertat de moviment, la llibertat d’opinió i d’acció, i el valor d’arriscar-se. (…) El fonamentalisme religiós creix en atracció i influència per l’absència d’altres proteccions seculars contra els perills de la vida en el casino global”.

Des d’aquest esquema bàsic, és relativament senzill interpretar alguns dels més dramàtics esdeveniments que ha viscut la societat mundial en els darrers anys. L’11-S i la guerra d’Irak. El terrorisme d’arrel islamista seria una militarització del Jihad: el salt des d’un fonamentalisme que utilitza com a principal arma la confrontació cultural, ètica i religiosa, a un fonamentalisme que opta per la destrucció física. De la mateixa manera, l’unilateralisme militar dels EEUU davant del problema d’Iraq, no seria sinó la militarització de McWorld: l’hegemonia econòmica occidental, pròpia del paradigma neoliberal, hauria quedat substituïda pel neoimperialisme dels ‘neocon’, que intenta demostrar –amb èxit discutible- l’hegemonia militar del primer exèrcit del planeta.

Tot això ens confirma la necessitat de refer l’únic abric que pot protegir-nos del fred del capitalisme sense cremar-nos, que és la ciutadania. Necessitem vincles càlids, vincles de solidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos. Però aquests vincles no s’han d’obtenir al preu de sacrificar la nostra llibertat ni la nostra individualitat, ni el nostre distanciament crític en relació a la nostra comunitat de pertinença. Una vincles així només els pot proporcionar la democràcia, quan es desplega fins a les seves últimes conseqüències i institueix un sòlid Estat del benestar, capaç de proporcionar una alhora protecció social i llibertats civils. Però, cada vegada més, aquest abric alhora “comunitari i lliure” només abrigarà eficaçment si es reconstrueix a escala global. Si la democràcia vol abrigar-nos, ha de ser capaç de domesticar els mercats globals, és a dir, ha de ser capaç de protegir-nos del capitalisme actual en allò que té d’intempèrie. I això només és possible si posem sobre la taula la necessitat de construir un Welfare global: un abric talla “món”.

Si la icona que encarna la lògica neocon es Bush, la icona que més dramàticament encarna la lògica de Jihad podria ser, perfectament, el fonamentalisme terrorista de Bin Laden i Al Qaeda. Tanmateix, tot i que hi hagi una guerra oberta entre aquests dos món, entre aquestes dues lògiques, hi ha entre elles una afinitat innegable. Tots dos, al capdavall, fan de la tradició, de la religió dogmàtica i de la revelació la font de les seves veritats immutables i innegociables. Bush bombardeja Irak perquè Déu li ha demanat, mentre Bin Laden ataca les Torres Bessones per mandat d’Alà. Estem en un esquema no idèntic, però sí similar.

De fet, la diferència entre el neoconservadurisme i el fonamentalisme és que, mentre que el primer és profundament pro-occidental –o, més ben dit, pro-capitalista- el segon és anti-occidental de manera integral i complerta. Els neocon somnien amb un món en l’esfera pública estigui regida de manera estricta i única per les lleis del mercat, mentre l’esfera privada estigui regida per l’Antic Testament –i encara interpretat d’una determinada manera-. Els fonamentalistes somnien amb un món en que totes les esferes, tant la pública com la privada, estiguin governades per la sharia i la seva interpretació dogmàtica i anti-moderna –que no és l’única possible, sense cap mena de dubte- dels preceptes dictats per Alà.

El fonamentalisme rebutja de manera frontal la moral consumista que, des del seu punt de vista, ofega les societats occidentals. En aquest sentit, fins i tot semblaria més coherent i més lúcid la barbàrie fonamentalista que el cinisme neocon. Perquè els fonamentalistes saben bé que és impossible una vida privada moral amb una vida pública capitalista, que fa del consum i la riquesa l’única font de sentit. D’alguna manera, el seu projecte és més honest en tant que proposa que el dogma religiós s’imposi tant en la moral privada, sexual i familiar, com en la moral social, econòmica i política. No és un gran consol, però li dona, com a mínim, una capacitat crítica cap al neoconservadurisme que aquest encara no ha trobat ben bé la manera de replicar.

La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (1a. part)

2008-08-13T15:23:00.007+02:00

Els valors il·lustrats estan a la base del pacte social a partir del qual s’han construït les nostres societats modernes. Els drets humans, que serien la representació alhora moral i jurídica dels valors que presideixen la nostra vida col·lectiva, es fonamenten en la idea de la dignitat inalienable de les persones pel sol fet de ser-ho: aquest és el punt de partida de tota construcció axiològica de la modernitat. La llibertat de cadascú i la igualtat de tots no són més que les conseqüències ineludibles d’aquesta opció compartida pel reconeixement de la dignitat innegociable de l’ésser humà. Les principals ideologies modernes, el liberalisme, el pensament democràtic, i el socialisme, no són sinó variacions del trilema il·lustrat: llibertat, igualtat, fraternitat. Es tracta d’interpretacions, lectures i derivacions diferents -a voltes fins i tot oposades o incompatibles- d’aquests valors comuns.

Una situació estranya

Tanmateix, des de fa ja algunes dècades aquests valors –els “nostres” valors- es troben en una situació estranya, a voltes profundament paradoxal. Intentarem sistematitzar aquesta paradoxa dels valors actual de manera sintètica, tot i que desenvoluparem de manera una mica més extensa algun dels punts a tractar.

1. La postmodernitat i el relativisme. Si ens parem a pensar, els nostres valors segueixen sent moderns, però el paradigma cultural en el qual vivim ja no ho és. Ha estat superat el paradigma que sostenia uns determinats valors, però aquests tanmateix segueixen en vigor. La crisi de les ideologies i la postmodernitat no són només un invent: la nostra fe en el progrés ja no és la mateixa que abans, l’optimisme històric dels segle XVIII, XIX i bona part del XX és només una ombra del passat. La creença en una ideologia que emancipi d’una vegada per totes l’espècie humana, que permeti arribar al “regne de la justícia” ha deixat pas al relativisme ambiental. I, pel relativisme, ja se sap: no hi ha valors, no hi ha veritats morals, no hi ha principis axiològics que ens permetin discriminar, de manera universalment vàlida, quina és la frontera entre el bé i el mal, entre allò just i allò injust, etc. Primera paradoxa: valors moderns sobreviuen, en la base del nostre pacte social, com a fantasmes en un món que ha deixat la modernitat enrere.

2. El neoliberalisme. Tanmateix, amb la crisi de les amb la crisi de les ideologies, de fet, el què ha ocorregut en els darrers vint anys és que una de les ideologies modernes ha assolit, de manera aparentment espontània, l’hegemonia cultural -la importància de la qual per al canvi social Gramsci, entre d’altres, ens va fer entendre-. En efecte, el liberalisme es presenta avui no tant com l’única veritat a seguir, com l’únic projecte social a considerar. De fet, més que de liberalisme parlem de neoliberalisme des de la dècada dels vuitanta. Tot i que avui el projecte neoliberal està francament en crisi, de retirada, ha marcat una etapa important de la història recent. I durant aquesta època hem pogut constatar que ens trobàvem, no davant d’una versió avançada d’una ideologia moderna, sinó davant l’exacerbació d’una part molt parcial –valgui la redundància- d’una de les ideologies modernes.

El neoliberalisme ha estat l’apologia del propi interès com a única guia de l’acció dels individus en societat, però sabem molt bé que el liberalisme clàssic és alguna cosa bastant més complexa i respectable que no aquesta caricatura de l’egoisme racional. Així, en el neoliberalisme, l’individualisme, el materialisme possessiu, la maximització del propi interès, el paper del mercat com a principal regulador social, el consum i l’acumulació de riquesa com a objectius vitals s’han absolutitzat fins al punt de contradir de manera radical i flagrant els ideals il·lustrats. La justícia social basada en una mínima igualtat ha estat del tot oblidada en el projecte social del capitalisme globalitzat de finals de mil·lenni. Poc tenen a veure els principis i la moral del neoliberalisme contemporani amb els drets humans, cabalment considerats. I no hi ha valors il·lustrats al marge dels drets humans.

Sabem que el marxisme va néixer, en el seu moment, per denunciar allò que el liberalisme (econòmic) tenia d’hipòcrita: per posar de manifest la contradicció entre el sistema capitalista que el liberalisme instaurava i l’arrel il·lustrada del projecte liberal. Avui, de nou, és necessari posar de manifest la incompatibilitat entre el neoliberalisme i els valors que fonamenten l’Estat Social i Democràtic de Dret, més encara en la mesura que el neoliberalisme, com hem dit, és una versió reduccionista i interessada del liberalisme clàssic.

Per altra banda, no està de més constatar que el neoliberalisme i la postmodernitat són, fins a cert punt, aliats naturals. Quan el relativisme postmodern diu no hi ha valors, no hi ha projecte, no hi ha progrés, no hi ha veritats morals universals, res més fàcil que davant d’aquest “buit de sentit”, acabem comprant la idea que només existeix l’interès individual, que el consum és l’única font de sentit, i que el materialisme possessiu acabi per ocupar el lloc que abans ocupaven les “il·lusions modernes”. I aquesta i no una altra és la proposta axiològica que hi ha a la base del projecte neoliberal.

3. El neoconservadurisme. Si el neoliberalisme és, en certa mesura, una “conseqüència natural” de la postmodernitat, el neoconservadurisme n’és, d’alguna manera, una reacció adversa. Davant la fallida del projecte modern, que la postmodernitat certifica, aquí venen els neocon a oferir un nou relat, basat en la religió entesa d’una manera força pre-ilustrada o, si es vol antimoderna, la tradició. El neoconservadurisme és dogmàtic: contra una postmodernitat que considera que les veritats morals no existeixen, els neocon estan persuadits de la seva vigència. I de quina manera! Els valors no només existeixen sinó que són, per dir-ho així, eterns i immutables, doncs són, en darrera instància, valors revelats. D’aquesta manera, la tradició (religiosa) que és la dipositària de la revelació es converteix en la font més clara de proposicions morals. En conseqüència, tan aviat poden anar contra “la moral” –entesa així, com “la moral” única i veritable- el matrimoni homosexual, com la recerca biotecnològica, el divorci, l’avortament sigui de la mena que sigui, etc.

Tanmateix, els neocon fan una curiosa combinació: si pel què fa a l’esfera privada, la moral familiar, sexual, a les costums comunitàries i també a la seva aproximació al món de la cultura són fonamentalment anti-moderns, pel què fa a la seva concepció de la societat són d’una modernitat aclaparadora: s’apunten sense cap mena de matís al model capitalista. En l’esfera pública compren de la modernitat allò més ambivalent: aquell sistema socio-econòmic que ha permès el més indiscutible progrés tecnològic que hagi vist mai la humanitat, però que ha traït de manera incontestable les promeses de la modernitat en termes de justícia social, d’emancipació, de fraternitat i de solidaritat. I no oblidem que la modernitat també és això. Bush fill seria una icona d’aquesta cosmovisió –si és que es pot dir, en propietat, que Bush fill tingui cosmovisió alguna-.

Aquesta curiosa combinació de capitalisme i religió tradicional provoca una obvia disfunció moral. Res millor per explicar-la que la frase d’un dels precursors d’aquesta escola, F. von Hayek, quan deia: “Hem de ser rudement egoistes en el mercat i dolçament afectuosos en la família, cobdiciosos en la feina i generosos a la llar...". D’alguna manera, hi ha un cert cinisme neocon a partir del moment que defensen la tradició i ataquen el relativisme pel què fa a la moral que ha de regir la vida privada, però al mateix temps defensen la completa llibertat de mercat pel què fa a la vida econòmica.

Potser, més que cínic, el neocon sigui un esquema moral insostenible: perquè el mercat comporta una determinada cultura, la cultura del fast food, del tot incompatible amb la moral familiar basada en la tradició. La “cultura del mercat” té tal potència colonitzadora que acaba per fer que, també en l’esfera privada, els valors de la tradició siguin desplaçats per la lògica del consumisme. Així, del consum de béns i serveis es passa, en les societats occidentals on aquest procés de colonització ha calat més a fons, al “consum” de relacions humanes. Aquestes inèdites relacions afectives fast food, sense el capitalisme i la seva moral basada en l’individualisme possessiu, serien inexplicable. I res més lluny, si ens parem a pensar, de l’ideal familiar neoconservador, basat en una religió immune a la tradició crítica.

Justícia fiscal federal?

2008-08-05T13:25:00.006+02:00

Després d’una llarga pausa, reemprenc l’activitat del meu blog. A partir d’ara, hi tornareu a trobar les meves reflexions de manera periòdica. Excepte a l’estiu, època en què la cadència potser serà més espaiada, em comprometo a fer una nota setmanal, per tal de no perdre el ritme... Els pianistes sabem bé que el ritme és una cosa bàsica en la vida!

Arriba el 9 d’agost i es manté el desencontre entre el Govern central i el Govern de la Generalitat pel què fa al sistema de finançament. De moment, no complirem els terminis que preveia l’Estatut. Per això, començo aquesta nova etapa amb una versió ampliada de “L’Apunt” que fa unes setmanes, a ran de la presentació de les balances fiscals, vaig publicar a l’Agenda digital que cada setmana envia Ciutadans pel Canvi. (Prometo un text més filosòfic de cara a la setmana que ve.)

Justícia fiscal federal?

Després d’anys de reclamacions i d’espera per part de les forces politiques catalanes, d’esquerres i de dretes, federalistes o sobiranistes, el govern central ha publicat la versió oficial de les balances fiscals entre Comunitats Autònomes de l’Estat. Molt bé! Molt bé els qui les han reclamat i molt bé els qui han accedit a calcular-les i a publicar-les. Avui Espanya és un país més transparent i això millora la qualitat de la nostra democràcia.

Un cop publicades, la qüestió és saber si la llista de dèficits i de superàvits fiscals que presenten aquestes balances és just o no. No tot dèficit és injust, de la mateixa manera que no tot superàvit està injustificat. Per tant, quin és el criteri que ens permet determinar la justícia del nostre sistema de solidaritat interterritorial? En el moment de presentar les balances fiscals, el Secretari d’Estat d’Hisenda, el Sr. Ocaña, va venir a dir que les balances demostraven que el sistema de solidaritat era el correcte, perquè les Comunitats més riques tenien dèficit i les Comunitats més pobres tenien superàvit.

Estem d’acord amb el Sr. Ocaña en què aquest ha de ser el criteri per valorar la justícia del sistema de solidaritat interregional a Espanya: que les Comunitats més riques –on hi ha més ciutadans rics- contribueixin a finançar els serveis de les Comunitats menys riques –on hi ha menys ciutadans rics-. És a dir, és just un sistema en que les Comunitats més riques tenen dèficit i les menys riques tenen superàvit. I en que aquest dèficit i aquest superàvit són proporcionals al seu nivell de riquesa, en relació a la mitjana d’Espanya.

Sembla de sentit comú: la justícia interterritorial, en un Estat descentralitzat quasi federal com el nostre, és que tots els ciutadans tinguin garantits els mateixos drets. Si unes Comunitats tenen una renda superior a les altres, però en totes elles garantim els mateixos drets en aquelles competències que els han estat transferides (educació, salut i serveis socials bàsics), el resultat inevitable és que les Comunitats més riques han de tenir dèficit i les menys riques superàvit. Fins aquí, tots d’acord.

Tanmateix, el què hauríem de fer és comprovar si, un cop publicades les balances, efectivament és així. És cert que, com semblava donar per demostrat el Secretari d’Estat, els dèficits i els superàvits són proporcionals al nivell de riquesa de cada Comunitat, és a dir, que les Comunitats més riques tenen més dèficit i les més pobres gaudeixen de més superàvit? Lamentablement, la resposta és: en absolut!

L’exercici és fàcil de fer: es tracta de comprovar quina és la diferencia de la renda per càpita de cada Comunitats respecte de la mitjana espanyola, i a continuació veure si el seu dèficit o el seu superàvit fiscal es correspon amb la seva posició en el rànquing de Comunitats classificades en renda per càpita. Prenem com a referència els informes d’economia regional de l’INE i la balança fiscal de flux monetari –veig’s els gràfics adjunts-. Dades totes elles oficials del Govern central.

Si fem aquest exercici, ens endurem algunes sorpreses. Si se’ns permet, les enumerarem:

1- Per exemple, que Múrcia és la regió pitjor tractada d’Espanya, doncs sent una de les Comunitats de renda més baixa, molt per sota de la mitjana espanyola -89 punts sobre 105, que és la renda mitjana espanyola- té un dèficit fiscal del 2’13% del PIB. I que a València li passa una cosa semblant: renda de 96 sobre 105 i un dèficit de 6’32%.

2- També descobrirem que Madrid està 31 punts per sobre de la mitjana espanyola i té un dèficit de només el 5’6%, mentre que Catalunya està 19 punts per sobre de la mitjana i, en canvi, té un dèficit del 8’7%. Però el què passa entre Madrid i Catalunya també passa entre Catalunya i Balears, en un grau encara major. Catalunya té més renda que Balears i en canvi té menys dèficit, quan n’hauria de tenir més. Balears està 10 punts per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi el seu dèficit és del 14’2%. Hi ha un greuge de Catalunya respecte Madrid, i de Balears respecte de totes dues.

3- A més, descobrirem que Aragó i la Rioja tenen una renda per càpita per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi tenen una mica de superàvit fiscal, quan els correspondria més aviat tenir dèficit.

4- O que Galícia està 17 punts per sota de la mitjana espanyola i té un 8% de superàvit. En canvi Andalusia i Castilla-La Mancha, que estan bastant per sota de Galícia en termes de renda, 23 i 22 punts per sota de la mitjana espanyola, respectivament, només tenen un superàvit del 4’5% i del 3’5%, respectivament. La meitat del gallec, quan la seva renda, com diem, és inferior.

5- Finalment, descobrirem que Canàries està 10 punts, en renda per càpita, per sota de la mitjana espanyola i Astúries 11 punts per sota, en posicions quasi iguals. I en canvi la primera té un superàvit del 1’6% i la segona un superàvit que és quasi deu vegades més gran, del 14’3%.

6- No cal que parlem de Navarra i, sobre tot, el País Basc, que són les Comunitats més riques (27 i 31 punts per sobre de la mitjana) i, en canvi, quasi no tenen dèficit fiscal. O sigui, són Comunitats riques que no contribueixen a la solidaritat.

Tots aquestes exemples en serveixen per comprovar que el sistema de finançament autonòmic, avui, està ple de distorsions i no acaba de ser just del tot. Serveixen per demostrar que no és veritat que les contribucions per al finançament dels drets bàsics, avui, es facin en funció de la riquesa. Ni que qui més rep són les Comunitats que tenen una renda per càpita més baixa. Si féssim un sistema fiscal efectivament just, potser les Comunitats més beneficiades serien Múrcia, València i Balears. Després Catalunya, que també hauria de pagar menys. Madrid seguiria pagant si fa o no fa igual. I els bascos i els navarresos pagarien el que ara no paguen. Si féssim un sistema just, hi hauria un retoc a l’alça o a la baixa dels dèficits i els superàvits de pràcticament totes les Comunitats.

Ho va dir molt bé el conseller d’Economia, Antoni Castells, fa unes setmanes al Parlament: la solidaritat per ser sostenible ha de ser justa. En el cas de Catalunya, la solidaritat justa serà aquella que respecti els criteris que marca l’Estatut, que són de tall federal. Molt especialment el principi d’ordinalitat: el principi segons el qual la posició de les Comunitats en l’ordenació de rendes per càpita, després de la solidaritat, no es veu alterada.

Amb la solidaritat es tracta de reduir les distàncies, tan com calgui, tan com sigui possible, però no d’invertir les posicions, és a dir, no es tracta crear noves desigualtats per mitjà de l’acció redistributives de l’Estat, tan injustificables com les desigualtats de partida. L’objectiu de la solidaritat no ha de ser que la renda de les Comunitats que d’entrada són més pobres acabi sent, un cop aplicats els mecanismes d’anivellament, superior a les Comunitats que d’entrada són més riques.

L’objectiu de la reforma del finançament, per tant, no ha de ser reduir el dèficit fiscal de Catalunya sinó garantir que la solidaritat sigui justa i transparent. Però un finançament just i transparent –i que, per tant, respecti l’Estatut- de ben segur reduirà el dèficit fiscal català. Però no només el català. També en reduirà d’altres. Potser més, fins i tot, que el de Catalunya, de la mateixa manera que augmentarà el dèficit d’aquells que ara no paguen tant com els correspondria. O reduirà el superàvit dels qui obtenen massa i, gràcies a això, permetrà que creixi el de les Comunitats que mereixerien un superàvit encara més gran.

En definitiva, es tracta d’ordenar un sistema de solidaritat que avui, d’acord amb els criteris de justícia que proposa el propi Govern central, apareix com un sistema no poc arbitrari: ple de petites i grans discriminacions, i de petits i grans privilegis, tots ells inexplicables. La transparència –o sigui, la publicació de les balances- era la condició prèvia, imprescindible, per abordar aquesta tasca d’ordenació. Un cop acomplerta, ara és l’hora que la justícia fiscal federal s’obri camí per tal que la solidaritat pugui tenir una llarga vida.

Obispos, elecciones y Mateo 25

2008-03-06T13:01:00.007+01:00

Nuestros obispos han abierto la caja de Pandora. A estas alturas, debería ser innecesario reivindicar el pluralismo político de los cristianos. Dice la Nota episcopal: “Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública”. Es decir, será un “buen cristiano” quien vote por tal y un “mal cristiano” quien vote tal otro, ya me entiende usted.

El Concilio Vaticano II asumió que los cristianos son mayores de edad, capaces de discernir por sí mismos -de acuerdo con su conciencia y a la luz de su fe- sus compromisos históricos. Sin embargo, nuestros obispos, últimamente, defienden sus posturas en materia de doctrina social y moral como si de doctrina revelada se tratase. Grave error: la doctrina social y moral de la Iglesia es una palabra humana y, por lo tanto, evoluciona con la historia y es falible. La revelación, en cambio, es Palabra divina e inmutable.

Nuestros obispos no tienen el número de teléfono del Espíritu Santo: no tienen, por más que se empeñen, el monopolio de la interpretación de la moral natural. Aparentar que una posición particular tiene conexión directa con la revelación rallaría, simple y llanamente, la herejía. Lo cristiano es desentrañar esta moral natural entre todos los creyentes, deliberativa-mente.

Imagino muchos cristianos españoles preguntándose hoy qué es “más cristiano”: ¿un proyecto político al servicio de la igualdad de oportunidades real u otro que consolide los mecanismos de creación simultánea de elites y de excluidos?, ¿la solidaridad social y económica con los más débiles o el culto al enriquecimiento individual?, ¿la lucha por el desarrollo de los países del Sur o el turbocapitalismo neoliberal?

La misma pregunta vale en materia de derechos civiles. Son muchos los cristianos progresistas que han apoyado el matrimonio gay no por progresistas, sino por cristianos. Porque entienden que vedar el matrimonio civil a los homosexuales era una injustificable discriminación por motivos de orientación sexual. Y nada más cristiano que luchar contra cualquier forma de discriminación, sea cuál sea su causa.

El problema fundamental de muchos cristianos progresistas es que nuestros obispos no nos representan. A diferencia de otras Iglesias cristianas, la católica no es, en absoluto, una institución democrática, cosa que no tiene ninguna justificación teológica. En los inicios del cristianismo, los obispos eran elegidos por su comunidad. “Ningún obispo impuesto” escribió el papa y santo Celestino I.

Como la cúpula de la Iglesia católica monopoliza su representación pública, la sociedad puede acabar pensando que la Iglesia empieza y acaba con ellos. Para evitarlo, es básico que los sectores progresistas del catolicismo tengan también presencia pública. Para conseguirlo, sin duda lo mejor sería democratizar las estructuras de poder de la Iglesia, para que nuestros obispos fueran ideológicamente plurales, tal como los fieles que supuestamente representan. Los cristianos queremos votar cristianamente, pero no solamente fuera de la Iglesia, sino también dentro de ella.

Ante el escoramiento ultraconservador de nuestra jerarquía, la reacción de una parte de nuestra sociedad es rechazar la intervención pública de las religiones. Pero sería una mala solución. Dos errores son muy comunes a la hora de abordar este asunto. Tan grave es cuestionar la autonomía de los poderes democráticos y su legitimidad para dictar las normas comunes de convivencia, como relegar la religión al espacio privado.

El neoconfesonalismo pretende que la religión ejerza su papel público desde la alianza con el poder político. El laicismo –distinto de la laicidad- pretende impedir que las religiones se expresen públicamente. Pero en democracia la religión no debe ser considerada sólo un asunto privado, lo cual no significa que deba vulnerarse la estricta separación entre el Estado y las distintas confesiones. El lugar de la religión, en tanto que hecho público, es la sociedad civil: la esfera de las organizaciones particulares, basadas la libre adhesión de sus miembros, pero con vocación pública.

En cualquier caso, si algún problema sigue teniendo España, hoy, no es tanto de laicismo como de laicidad insuficiente. Quizás haya tentaciones laicistas en algunos sectores de la izquierda española. Pero más grave es que una determinada Iglesia pretenda mantener sus privilegios en el sistema fiscal o en la educación. No sólo es poco acorde con nuestro ordenamiento constitucional, sino sobre todo poco cristiano. Los católicos deberíamos ser los primeros en exigir el fin de nuestras ventajas injustificadas.

Viendo la actual polémica, uno se acuerda de Mateo 25: a los que dieron de beber al sediento, de comer al hambriento y de vestir al desnudo -dice allí- Cristo los salvará; a los que pasaron de largo, los condenará. ¡Que Dios los coja confesados!

Paz justa en Palestina (2)

2008-02-12T12:47:00.000+01:00

La segunda quincena de enero ha traído la mayor ofensiva militar israelí en Gaza, desde que en 2005 el ejército hebreo se retiró de la franja, tras 38 años de ocupación. Si en la “Vuelta” de enero exponíamos nuestras dudas sobre las posibilidades de éxito del proceso de Anápolis, un mes después, la agresión israelí -unido al cierre de fronteras, con el riesgo de crisis humanitaria que éste conlleva- parece alimentar las peores expectativas. ¿Si el gobierno israelí tuviera verdadero interés en las negociaciones con el gobierno de Abbás, entraría a sangre y fuego en territorio palestino, por mucho que sea la parte bajo control de Hamás? Israel no tardó ni diez días, desde que Bush se fue de Jerusalén, en poner en grave riesgo el proceso de paz.

Olmert, primer ministro, y Ehud Barak, hoy ministro de Defensa, argumentan que desde Gaza, los milicianos de Hamás y de Jihad ponen en riesgo la seguridad de Israel con el lanzamiento diario de decenas de cohetes kassam. Durante la tercera semana de enero, en Sderot, en el sur de Israel, impactaron unos ciento veinte cohetes disparados desde la franja, sin causar ninguna víctima mortal. En el mismo período, los soldados israelíes mataron a 36 personas -no todas ellas, por cierto, milicianos palestinos-. ¿Una vida humana por cada cuatro cohetes? ¿Puede el mundo civilizado aceptar algo así sin inmutarse? ¿Puede la sociedad europea observar esta situación de manera impasible, sin hacer nada?

Cuando los palestinos, con Arafat a la cabeza, reconocieron el derecho a la existencia de Israel dentro de unas fronteras seguras, el Estado hebreo perdió toda justificación –si es que alguna vez había tenido alguna- para seguir con la ocupación. Fue en los Acuerdos de Oslo cuando la OLP hizo plenamente efectivo este reconocimiento. Y fue allí donde los israelíes se comprometieron a un proceso de desocupación progresiva. La causa de Oslo había sido la primera Intifada, que consiguió sensibilizar la opinión pública mundial sobre el drama palestino. Su consecuencia fue un inicio de retirada, pero que a la hora de la verdad sólo dio lugar a un Estado palestino imposible: una serie de bantustanes aislados, que en realidad no sirvieron más que para consolidar el régimen de apartheid que el ocupante había instaurado en Cisjordania y Gaza desde 1965.

Oslo había dejado en el aire las tres cuestiones fundamentales para una paz justa, es decir, una paz duradera: el asunto de los refugiados, la capitalidad de Jerusalén y la delimitación de las fronteras con Israel. En las negociaciones de Camp David, el año 2000, durante los últimos días de la presidencia de Clinton, Arafat rechazó la propuesta que le había hecho el entonces primer ministro, Ehud Barak, para cerrar estos tres asuntos y alcanzar una paz definitiva. Barak, el mismo hombre que desde hace meses ordena asesinatos selectivos de ciudadanos palestinos, milicianos o no, para proteger a su país.

El rechazo de Arafat en Camp David fue muy criticado: el líder palestino apareció a los ojos de la opinión pública mundial como un viejo obstinado que era incapaz de aceptar la “generosa oferta” israelí. Pero la verdad es muy otra. Hay un par de libros que explican cómo la propuesta israelí era completamente inaceptable para los palestinos: Lo que pasó realmente en Camp David (2001), de Akram Hanniyyé y La Rêve brisé, de Charles Enderlin, cuya versión fue confirmada por los protagonistas directos de la negociación.

La consecuencia del fracaso de Camp David fue el colapso completo del proceso de paz iniciado en Oslo. Aunque en verdad, la crisis de Oslo había empezado cinco años antes, con el asesinato del presidente Rabin, su impulsor, a manos de un extremista judío. Toda una premonición. Hoy muchos se preguntan si Israel está dispuesta a dar a Abbas más de lo que ofreció a Arafat en Camp David. Si no es así ¿permitirá el pueblo palestino que su presidente acepte hoy un acuerdo peor -más injusto todavía- que aquél que Arafat rechazó el año 2000?

Publicado en el número de febrero de la revista El Ciervo

Paz justa en Palestina (1)

2008-01-30T18:42:00.000+01:00

La Conferencia de Annápolis celebrada a finales de noviembre, bajo el auspicio de los Estados Unidos, ha permitido recuperar unas ciertas expectativas optimistas sobre la posibilidad de que Palestina e Israel alcancen, por fin, un acuerdo definitivo que ponga fin a casi sesenta años de conflicto. La posterior Conferencia de donantes, en París, a mediados de diciembre, pareció confirmar estos augurios positivos. Sin embargo, más allá de que las esperanzas sobre la factibilidad de una nueva “hoja de ruta” sean más o menos fundadas, hay un principio en la tragedia de Oriente Medio que la realidad impondrá una y otra vez de manera tozuda: la paz sólo puede ser duradera si es una paz mínimamente justa.

Probablemente, para entender qué cosa sea una paz justa en Palestina, vuelva a ser necesario hacer un repaso histórico de cómo se ha llegado hasta la situación actual. Cuando la ONU, en 1947, propuso el plan de partición de la Palestina histórica, en aquel momento bajo mandato británico -una tierra a la cual, no lo olvidemos, los británicos habían llegado hacía a penas tres décadas-, dibujó un mapa con un Estado judío con el 55% del territorio y un Estado árabe con el 45%. El año 1948 los judíos proclamaron de forma unilateral el Estado de Israel, a lo cual siguió una ofensiva militar de los países árabes vecinos (Egipto, Siria y Jordania). El resultado de esta primera guerra árabe-israelí es de todos conocido: el ejército judío acabó ocupando hasta un 78% de la Palestina histórica, hasta la llamada green line (que partía la ciudad de Jerusalén por la mitad), dejando a los árabes reducidos al 22% de su antiguo territorio. Y más de 700.000 palestinos procedentes de la parte ocupada por Israel pasaron a ser refugiados, instalados en campos levantados en Siria, Líbano, Jordania o el 22% en manos árabes (la tierra que hoy conocemos como Cisjordania, en aquel momento bajo soberanía y administración jordana, a falta de un Estado palestino independiente, más la franja de Gaza).

En 1967 los países árabes vecinos decidieron atacar nuevamente a Israel. Fue la célebre Guerra de los Seis Días, un fiasco militar para los árabes, cuya consecuencia fue la ocupación por parte de Israel del 100% de la Palestina histórica. A raíz de esta segunda guerra árabe-israelí, el Consejo de Seguridad de la ONU aprobó su no menos célebre Resolución 242, en la que ordenaba al ejército israelí a retirarse hasta la green line, es decir, hasta la línea de armisticio del año 49. Se trataba de una resolución altamente polémica, porque instaba a las dos partes en conflicto a conseguir una paz basada en la idea de dos Estados vecinos e independientes, pero no hacía referencia al plan de partición de 1947 y en cambio sí hablaba del status quo territorial instaurado a partir de 1949. Hasta cierto punto podía interpretarse que la ONU se rectificaba a sí misma, en un asunto tan trascendental como era el de los límites de un Estado creado por el propio Consejo de Seguridad: de una propuesta inicial (la Resolución 141, de 1947) que proponía una distribución de 55% - 45%, veinte años después se pasaba a legitimar ambiguamente (en la Resolución 242, de 1967) un nuevo reparto de 78% - 22%.

Aun así, a día de hoy todavía es hora que Israel cumpla esta resolución. Naciones Unidas le dio la cobertura jurídica y política para nacer como Estado y, sin embargo, Israel es incapaz de acatar las obligaciones que le impone esta organización que representa la comunidad internacional y sin la cual, simplemente, no hubiera podido existir.

Estamos ante un caso indiscutible de ocupación militar ilegal: un ejército extranjero ocupa, contra lo que dictamina el derecho internacional, una tierra que no le pertenece. Por esto, una paz justa en Palestina pasa, de entrada y sin duda, por la retirada del ejército israelí de Cisjordania y de Jerusalén Este. Esta debe ser la base primera, el punto de partida, de todo acuerdo aceptable y duradero. Seguiremos.

Publicado en la revista El Ciervo

Salud, pobreza y patentes

2008-01-05T22:52:00.000+01:00

Transcripció de l'article escrit conjuntament per l'ex-president de la Generalitat, Pasqual Maragall i per mi mateix, i publicat al diari El País el passat dia 3 de gener.

LA CUARTA PÁGINA
Salud, pobreza y patentes
PASQUAL MARAGALL Y TONI COMÍN 03/01/2008

¿Quién financia la investigación farmacéutica y sus elevados costes? Las multinacionales sólo investigan si pueden recuperar su inversión por medio de las patentes, es decir, si la investigación les resulta mínimamente rentable. Lo cual conduce a una dramática paradoja. Con patentes, los países pobres no tienen acceso a determinados medicamentos muy necesarios, porque los precios de patente son demasiado caros para ellos (es lacerante que la vida de miles de personas dependa de medicinas que existen, pero que los sistemas de salud del Sur no pueden pagar). Sin patentes, los países pobres tampoco dispondrían de los medicamentos necesarios, porque sin posibilidad de negocio no habría nuevos descubrimientos farmacéuticos.

El fallo del Tribunal Superior de Chennai, en la India, sobre el caso Novartis, el pasado agosto, puso sobre la mesa un tema interesante y complejo. Como se recordará, Novartis interpuso una demanda contra la Ley de Patentes india, por considerar que se extralimitaba a la hora de aplicar las excepciones al régimen de patentes que prevé el ADPIC (Acuerdo sobre los Aspectos de los Derechos de Propiedad Intelectual relacionados con el Comercio). Este Acuerdo internacional, del año 1994, regula el derecho de las multinacionales farmacéuticas a cobrar los medicamentos a precio de patente, así como el derecho de los países pobres a ser eximidos de su pago en determinadas circunstancias. Prevé que los Gobiernos en situación de emergencia sanitaria puedan conceder las llamadas "exenciones", es decir, fabricar medicamentos genéricos o importarlos de otros países.

Como es sabido, el precio de los genéricos es sensiblemente inferior al de un medicamento patentado, lo cual permite a los sistemas sanitarios de los países del Sur disponer de medicamentos que de otro modo difícilmente estarían a su alcance. Dicho en plata, los genéricos salvan vidas y lo hacen, precisamente, permitiendo que actúe la lógica de la competencia. Las patentes no son más que un monopolio temporal, sin el cual no se podría financiar el alto coste de la investigación. Cuando se fabrican genéricos cesa el monopolio y, en virtud de las leyes del mercado, los precios se desploman.

En 2001, los países de la OMC, España incluida, firmaron la Declaración de Doha, según la cual la normativa internacional sobre propiedad intelectual "puede y tendrá que ser interpretada y aplicada de tal modo que apoye el derecho de los miembros de la OMC a proteger la salud pública y, en particular, a promover el acceso a los medicamentos para todos". Pero la interpretación de los países en desarrollo y de las multinacionales farmacéuticas difiere irreconciliablemente, hasta el punto de librar costosas batallas judiciales.

La salud es un derecho. Las multinacionales actúan según la lógica del beneficio. ¿Cómo equilibrar este conflicto de intereses, del que depende la vida de millones de enfermos del Sur? La investigación, ciertamente, es cara. Pero según la OMS, las multinacionales farmacéuticas son un negocio muy rentable. Según el Informe 2006 de la Comisión sobre Salud Pública, Innovación y Derechos de Propiedad Intelectual de la OMS, "entre 1995 y 2002 la industria farmacéutica fue la más rentable de Estados Unidos, en términos de beneficio neto medio después de impuestos como porcentaje de los ingresos. El 2003 decayó un poco (...) pero mantuvo un margen de rentabilidad del 14%, tres veces superior a la media de todas las empresas incluidas aquel año en la lista Fortune 500".

El Parlament de Catalunya, a raíz del caso Novartis, puso sobre la mesa una propuesta que intenta superar aquella paradoja. Se trata de una idea relativamente sencilla: un Fondo Mundial de Rescate de Patentes, que permita, en primer lugar, liberar la patente de aquellos medicamentos ya desarrollados, pero cuyo precio los hace inaccesibles a las poblaciones del Sur; y, en segundo lugar, orientar la investigación hacia aquellas enfermedades que afectan a centenares de miles de personas pobres del Sur, pero que no son rentables comercialmente. Algo parecido al sistema de "premios" que promueven el profesor James Love o el propio Joseph Stiglitz.

Una propuesta así es inocua para las empresas farmacéuticas. No perjudica la investigación, sino que la favorece. Gracias al Fondo, las multinacionales cobrarían de golpe aquello que, en virtud de la patente, van cobrando poco a poco a través del mercado. Una vez pagado el "rescate", habría plena libertad para fabricar los genéricos de medicamento "rescatado" y, por tanto, para que se activaran los eficientes mecanismos de la competencia. Obviamente, el verdadero problema de esta propuesta es cómo financiarla. Sin embargo, con voluntad política se pueden imaginar soluciones. Probablemente, 10.000 millones de dólares anuales servirían para comenzar. Una cifra importante, pero que equivale sólo al 0,02% del PIB mundial.

Se podría establecer algún tipo de impuesto mundial para financiar este Fondo. ¿No sería esta propuesta un buen motivo para empezar a caminar por la senda de un sistema fiscal global? Si se ha globalizado casi todo, desde los mercados financieros hasta el comercio, pasando por las empresas, ¿por qué no pensar en globalizar también la financiación de los derechos sociales? La disminución de las tensiones entre el Norte y el Sur -por no hablar de la disminución de los resentimientos que causan luego tantas tragedias- sería sin duda significativa.

De hecho, la Iniciativa Mundial contra el Hambre y la Pobreza -lanzada en 2004 por Lula, Chirac, Lagos y Kofi Annan, y a la que se sumaron luego Zapatero y Schröder- acabó proponiendo un mecanismo de financiación que tiene ya cierto aspecto de impuesto global: una tasa sobre los billetes de avión. En el marco de esta misma Iniciativa, el Informe Landau sobre Las nuevas contribuciones financieras internacionales proponía -ya en 2003- hasta una decena de posibles impuestos globales, en base a los cuales organizar un embrionario régimen tributario internacional.

Un Fondo Mundial de Rescate de Patentes o algo similar, más allá de cual sea su mecanismo de financiación, merece ser considerado seriamente. Se ajusta plenamente a los Objetivos del Milenio. ¿Qué debería impedir un consenso global entorno a una idea de este tipo? Las fuerzas y movimientos progresistas de todo el mundo harían bien en liderarla. Los neoliberales no tienen nada que oponer a ella. Probablemente, habría que empezar por conocer la opinión de las propias multinacionales farmacéuticas.

Se dice que a las fuerzas progresistas del mundo -de izquierda y centro-izquierda- la globalización las ha pillado de traspié, sin ideas que las distingan verdaderamente de las fuerzas conservadoras. Para desmentirlo, nada mejor que hacer propuestas audaces y ofrecerlas a propios y a extraños. Audaces no porque sí, sino porque la globalización es, en sí misma, un proceso audaz, que plantea retos desafiantes. La propuesta de un Fondo Mundial financiado con un impuesto global -que garantice una financiación suficiente, previsible y estable del mismo- puede parecernos audaz. Pero lo que hoy nos parece audaz, a nuestros nietos, probablemente, les parecerá simplemente una obviedad.

Las empresas farmacéuticas tienen necesidad de financiar una investigación cara, muy cara. Pero no debemos cargar esos costes sobre una población para la cual la disminución de los precios de la salud es absolutamente vital. Permítasenos acabar con una reflexión que uno de nosotros escribió para otra ocasión: "Siempre he creído que el beneficio que las ideologías empresariales o sociales, de derechas o de izquierdas, confieren a sus adeptos consiste en el ahorro de combustible mental que suponen y en el paraguas moral que regalan. Y que los ciudadanos pagan los costes de esos dos beneficios".

Pasqual Maragall i Mira es ex presidente de la Generalitat de Cataluña. Toni Comín i Oliveres es diputado del Parlamento de Cataluña (PSC-CpC).

Enlace al artículo en formato PDF, de la edición impresa de EL PAIS.

A un héroe de nuestro tiempo

2007-11-19T19:46:00.000+01:00

Gracias Gregorio, por tantas y tantas cosas. Gracias por ser comunista: por creer en la posibilidad de una sociedad justa, más allá del capitalismo, una sociedad democrática donde el hombre, sus derechos y sus sueños, sea el centro de la vida, una sociedad sin explotación ni dominación.

Gracias por tu lucha clandestina, durante el largo y oscuro túnel del franquismo. Gracias por todo lo que cuentas de aquellos años en tus memorias. Gracias por no confesar el nombre de los camaradas del partido, mientras eras torturado en los sótanos de la policía de la dictadura. Gracias por la perseverancia con que tejiste unas frágiles pero heroicas redes de resistencia, jugándote la vida, tu junto a tantos otros tantos, a los que siempre que has podido has querido recordar. En los distintos homenajes que has recibido los últimos años –Medalla d’Or de la Generalitat, Honoris Causa de la UPC, Premio Internacional Alfonso Comín- no has desaprovechado ocasión para explicar que premiándote a ti se premiaba a todo un colectivo de luchadores, y que tu aceptabas el premio sólo y exclusivamente en representación de todos ellos.

Gracias por tu combate por la democracia y por las libertades. Gracias por tus años de secretario general, y luego presidente, del PSUC. Gracias por tu apuesta, junto con el Guti, a favor del eurocomunismo, por vuestra lúcida y generosa estrategia durante la transición. Gracias por hacer del PSUC el más admirado partido que haya dado la historia de la Catalunya del siglo XX.

Por cierto, gracias también por tu disputa con el Guti a propósito de tu relevo en la secretaria general: tu querías que el te sucediera, él quería que tu continuaras. Se trataba nada más y nada menos que del cargo más importante de la época, de entre las fuerzas políticas democráticas. Y no os peleabais por arrebataros el poder, sino para cedéroslo. Gracias por vuestro ejemplo de ética y de lealtad.

Gracias por creer en y trabajar por la unidad civil del pueblo catalán, vinieran de dónde vinieran cada uno de sus ciudadanos. ¿Cuántos días de tu vida, durante la lucha antifranquista, los dedicaste a repartir “Treball” clandestinamente, por todos los rincones de Catalunya, tu, un aragonés, a veces al precio de caminar horas y horas de un pueblo a otro, porque aquél era el diario de la clase trabajadora, pero también porque era el único periódico escrito en catalán en plena dictadura? Gracias por esto, también.

Gracias por abrir el PSUC a los cristianos por el socialismo, gracias por tu preciosa amistad -política y personal- con Alfonso Comín. Gracias por dejarte interpelar por su testimonio de fe, tu, un ateo de toda la vida. Según explica, con su entusiasmo habitual, nuestro común amigo José Antonio González Casanova, en una ocasión asististe a una conferencia suya sobre Alfonso, donde él habló mucho sobre Dios y sobre la fe de su amigo. Y al salir le confesaste: “Ahora he entendido, por fin, cuál es el sentido de la fe”.

Cuando el año pasado fuimos a tu casa a comunicarte que la Fundación Alfonso Comín, de la que habías sido patrono durante tantos años, había decidido darte su Premio Internacional, exaequo, con otro viejo insigne, el jesuita José María Díez Alegría, nos dijiste con tu ironía habitual: “¡Me habéis hecho una buena encerrona! Pensaba deciros que no lo aceptaba, porque es muy feo que la Fundación premie a un antiguo miembro de su patronato, y porque yo ya he recibido demasiados premios en los últimos tiempos. Pero ¿cómo voy a decir que no, si me lo concedéis conjuntamente con un cura? No puedo decir que no. Acepto por la ilusión que me hace hacer pareja con un cristiano como éste.” Gracias, una vez más.

Gracias, además, por tu compromiso incondicional con todas las causas justas del mundo, por tu internacionalismo solidario. En los últimos tiempos seguías con atención el movimiento altermundialista. Nunca faltaste, ni llegaste con retraso, a las citas de la historia. Recuerdo, aunque yo fuera sólo un niño, que fue a propuesta tuya que la Fundación dio su tercer Premio a un tal Nelson Mandela, en el año 85, cuando apenas empezaba a conocerse por el mundo el nombre de aquel preso. O cuando el año siguiente acompañaste a la presidenta de la Fundación a Nablús, a entregar el cuarto Premio a Bassam al-Shakah, que lo recibía en representación de la lucha colectiva del pueblo palestino.

Gracias, Gregorio, por tu bondad. Por hacernos entender que no sirve de mucho creer en la revolución, si no se hace desde un corazón limpio. Gracias por tu honestidad, por tu coherencia, por tu valentía y tu compromiso. Y todavía por muchas otras cosas.

¿Cómo deberían ser los partidos del siglo XXI? Del partido europeo a los partidos-red

2007-10-30T16:16:00.000+01:00

¿Cómo serán los partidos del siglo XXI? ¿Cómo deberían ser? Sobre estas cuestiones, como es de suponer, se han escrito ríos de tinta. De entrada, habrá que reconocer que, por ahora, los partidos del siglo XXI son muy parecidos a los del siglo XX, puesto que el siglo XXI ya ha empezado y las organizaciones políticas, en lo fundamental, siguen funcionando como siempre. Pero ¿es razonable que mientras la sociedad cambia a un ritmo acelerado los partidos sigan igual? ¿Son útiles unos partidos propios de la era industrial en el nuevo mundo de la globalización económica, internet y las sociedades multiculturales?

Es difícil saber qué deberíamos hacer con los partidos políticos si antes no volvemos a preguntarnos por el propósito de su existencia. ¿Para que se inventaron, por qué nacieron? Podríamos dar a esta pregunta una respuesta de ciencia política, más o menos la siguiente: los partidos nacieron para hacer de intermediarios entre la sociedad y las instituciones que la gobiernan. Así, a medida que hemos ido avanzando hacia un sistema democrático los partidos políticos se habrían ido haciendo cada vez más necesarios, dado que esta función de intermediación entre ciudadanía y gobierno se ha hecho imprescindible para el funcionamiento mismo del sistema político.

La historia política moderna como proceso de democratización

Sin embargo, para la reflexión que queremos hacer aquí quizás sea más útil responder este interrogante con una respuesta de tipo histórico y retrotráenos, para ello, bastante atrás. ¿Qué han sido históricamente los partidos, en un sentido amplio de este concepto? Si echamos un vistazo a la historia de nuestro sistema político, desde el nacimiento del Estado moderno hasta, podemos encontrar un hilo conductor que ha ido guiando el proceso de cambio institucional: la democratización. En efecto, visto así, la historia política de Europa, a lo largo de la modernidad, sería la historia de la democratización progresiva del sistema político. Democratización entendida -de una manera sin duda particular- como el proceso de construcción de la ciudadanía como categoría política y jurídica, y de ampliación, profundización y extensión de nuevos derechos para los ciudadanos.

Así, el Estado Absoluto del siglo XVII funda y garantiza el derecho a la seguridad (como versión primitiva del derecho a la vida); el Estado Liberal clásico del XVIII se construye a partir los derechos civiles (libertad de pensamiento, de conciencia, de religión, de pensamiento, derecho a la propiedad privada, etc.) proclamados de manera solemne con la Revolución francesa; el Estado Liberal democrático del siglo XX añade los derechos de participación política (derecho al sufragio, derecho de asociación y de sindicación, etc.); y el Estado Social del siglo XX da carta de naturaleza a los derechos sociales (derecho a la salud, a la educación, derechos laborales, etc.). En síntesis, cada vez más derechos, mejor garantizados, para más gente.

Pues bien, los partidos han sido, en esta historia de la Europa política moderna, son los actores sociales que han impulsado este proceso de cambio institucional. Durante la modernidad, el cambio de un paradigma institucional al siguiente se ha dado, en muchas ocasiones, por medio de revoluciones. Los partidos han sido, en estos casos, los propulsores de estas revoluciones. Así, el paso del Estado Absoluto al Estado Liberal fue promovido por el partido liberal; y con ello no nos referimos a ningún partido en concreto sino a aquella parte de la sociedad que, organizada de modos distintos en cada país -a veces a través de partidos estrictamente dichos, pero no sólo- actuó para promover el cambio. De la misma manera, el partido socialista, en este sentido amplio del término, fue el promotor en la Europa del siglo XIX y XX el motor del cambio hacia el Estado Social.

Visto así, los partidos, en síntesis, no han sido más que el instrumento a través del cual se ha impulsado la democratización del sistema político, articulado durante la modernidad entorno del Estado. Y en lo fundamental, esto es lo que deben seguir siendo, si quieren ser algo. La gran diferencia es que, hoy, el Estado ya no es el terreno principal o exclusivo en el marco del cual llevar a cabo esta tarea.

Nuestra pregunta inicial, pues, queda redefinida. ¿Cuáles son las nuevas metas, las nuevas fronteras de este proceso indefinido de democratización que es, en realidad, nuestra historia política y del que los partidos, por así decirlo, no son sino meras variables? Señalaremos algunas.

El partido europeo

De entrada, ya lo hemos avanzado, la globalización se ha convertido en el gran fenómeno, el fenómeno fundante, que redefine las reglas del juego de nuestras sociedades actuales. Seamos un poco marxistas, por una vez, y admitamos que el cambio tecnológico es el que está determinando la marcha de la historia. Las TIC han dado paso a una nueva era, han permitido la emergencia de un capitalismo mundial integrado, han catapultado el conocimiento (ya no el capital, el trabajo o la tierra) como el factor productivo decisivo de nuestro tiempo, y han dejado al Estado nación obsoleto para regular los mercados.

Sin embargo la función del Estado Social, la última frontera conquistada del proceso de democratización, era precisamente ésta: controlar, desde las instituciones políticas democráticas, los desmanes del capitalismo. Es más, la izquierda moderna nació para esto y no para otra cosa: para humanizar –ya fuera vía reforma o vía revolución- unas sociedades industriales que el capitalismo convertía a la vez en lugares tan prósperos como injustos.

Así, el primer objetivo del proceso de democratización, hoy, es salvaguardar las conquistas de la modernidad en términos de derechos, de humanización de las estructuras sociales y de justicia. Para ello habrá que adaptar el Estado Social a la nueva realidad global. En nuestro caso, la manera de hacer esto es construir la Europa política. Hace falta la Europa política para rehacer a escala europea el Estado Social, para recrearlo de acuerdo con las reglas del juego de la economía del conocimiento, de los mercados globales. Hace falta la Europa política para regular la sociedad global, para contribuir a domesticar la globalización neoliberal y dotarla de reglas que pongan los mercados globales al servicio del desarrollo humano. Estado Social para adentro, Estado Social para afuera.

Y una Europa política necesita partidos europeos. Llegaremos a ellos por necesidad. Necesitamos partidos, por sí mismos, sean global players: actores que puedan influir a escala global. La izquierda europea tiene que encontrar los mecanismos de organización que le permitan tener una voz identificable en la sociedad mundial. ¿Un sueño? ¿Una utopía ingenua? No lo sé, pero partidos que sean global players, en tanto que partidos, existir ya existen: ¿acaso no lo es el Partido Republicano de los EEUU, o el Partido Comunista Chino? ¿Por qué no puede tener el ciudadano europeo de izquierdas un partido que lo represente en el concierto global? Pero para ello, insistimos, hace falta un cambio de dimensión: pasar de los partidos de escala nacional a otro partido, aun por hacer, de escala continental.

El partido ciudadano

Este proceso de readaptación del Estado Social tendrá que hacer frente también a otro fenómeno fundamental de nuestros días: el proceso de individualización -algo distinto de la cultura del individualismo- Individualización quiere decir que las vidas de cada cual cada vez son menos estandarizables, menos previsibles, menos seguidoras de un guión preestablecido. Individualización quiere decir, hasta cierto punto, pluralidad ética y cultural, quiere decir, si se quiere, democratización de las cosmovisiones. Pero la indivudualización es hija, también, de la nueva estructura productiva. La era industrial creó una clase media relativamente homogénea. El paso a una economía del conocimiento y de los servicios deshilacha la clase media: media clase media se hace pija, otra media se hace precaria, otra mitad ni una cosa ni la otra, y tantas otras mitades siguen un curso distinto a las demás. Muchas mitades, muchos itinerarios vitales inclasificables…

Ya no nos definimos como una sociedad de clases, sino de ciudadanos. Pero esto no significa que no haya clases, desigualdades, ni que las oportunidades no estén injustamente distribuidas. Todo lo contrario. Ocurre, sin embargo, que los factores de exclusión o de discriminación se diversifican y se mezclan en geometrías variables. Lo cual impide que, como antes, los individuos se sientan formando parte de grupos sociales amplios y homogéneos, con una problemática común. Ahora son, más bien, ciudadanos con un catálogo de problemas particular e intransferible. ¿Cómo reconstruir, en este contexto, los vínculos de solidaridad? ¿Cómo cuadrar el círculo que haga viable la justicia social y sus garantías institucionales, pero asumiendo los nuevos procesos de individualización? Los partidos (al menos los progresistas) han nacido para construir mecanismos públicos de solidaridad. Y en este nuevo mundo de ciudadanos “no agregables”, “no clasificables”, las instituciones –y los partidos que aspiran a ocuparlas- tienen delante de sí un reto ciertamente complejo.

El partido-red

Una última frontera del proceso de democratización es, sin lugar a dudas, el tan cacareado asunto de la participación, la profundización de la democracia y la proximidad. ¿Cómo organizar la función de intermediación y representación política en una sociedad más compleja, más diversa culturalmente, más educada e informada, más consumista y mediática, tecnológicamente más avanzada, más sofisticada y más frágil al mismo tiempo, más líquida, en suma, para decirlo en palabras de Z. Bauman?

El sistema económico es un espejo en el que nos podemos inspirar. Las empresas de hoy, como bien nos contaba M. Castells en su célebre trilogía, son empresas-red. Esto quiere decir que es organizan en una estructura flexible, hecha de deslocalizaciones, de externalizaciones, de unidades funcionales que se hacen y se deshacen. Cada vez sirven menos las viejas empresas fondistas, estructuradas como una pirámide fija. ¿Por qué este cambio? Para maximizar la productividad, para garantizar la competitividad ante unos mercados mucho más volubles que antaño.

¿Es posible hacer algo parecido con las organizaciones políticas? ¿Es deseable? El objetivo, en el caso de los partidos, ¿cuál debería ser? Obviamente, no podría ser otro que maximizar su productividad. Pero ¿qué es la productividad en el caso de los partidos? ¿Cómo la medimos? Como decimos, se trata de maximizar la productividad en términos de participación. No se trata de medirla en términos de votos, sino en su capacidad ya no sólo para representar, sino para incluir al ciudadano en el proceso político; su capacidad para “politizar”, es decir, activar el ser-político que, a priori, todo ciudadano, por el hecho de serlo, se supone que lleva dentro.

El proceso político tiene muchas fases y muchas actividades a través de las cuales se manifiesta: el debate, la movilización, la formación y la información, la deliberación, la toma de decisiones propiamente dicha, el control de las instituciones y los gobiernos, etc. Para maximizar la productividad en términos de participación, de la misma manera que las pirámides fordistas ya no valen para crear riqueza en el caso de la empresa, tampoco sirven ya los clásicos partidos políticos piramidales, herederos del centralismo democrático. Necesitamos partidos-red: no una sino una suma de organizaciones, de distintos tamaños, cada una con su especialización funcional, que tengan una relación a la vez de conexión y autonomía.

El partido-red es una estructura compleja –y hasta cierto punto dispersa- capaz de maximizar la participación política en la medida que cada uno de los nodos ofrece una puerta distinta y específica para “entrar” en la actividad política, ya sea mediante la reflexión o la acción. Contra la visión del siglo XX, según la cual la agrupación de fuerzas en una sola organización era la manera de fortalecer la capacidad política de los partidos, probablemente hoy los partidos políticos estrictamente considerados, si quieren ser efectivamente hegemónicos, deberán renunciar a absorberlo todo, controlarlo todo, dirigirlo todo, y conformarse con ser simplemente el nodo principal de una red plural y compleja, con mil nodos complementarios, que se intercambian información, ideas, decisiones y acción.

Lo más irónico del caso es que, probablemente, a día de hoy la mayoría de los espacios políticos, en nuestras sociedades democráticas, ya estén organizados así: de manera reticular y dispersa. Sin embargo, al analizar esta situación con el paradigma antiguo –con las gafas del fordismo político- esta realidad llena de posibilidades no es reconocida como una oportunidad y una riqueza sino como un problema. Por lo tanto, el reto de hoy es conseguir que las redes lo sean conscientemente, organizar-se en forma de partido-red de manera voluntaria y no por mera necesidad, sin saber muy bien por qué. Lo fundamental es que entre los distintos nodos haya una relación de cooperación, a la vez que de autonomía, que se reconozcan y se sepan especializar, y no que se nieguen, compitan o se boicoteen entre sí. Evidentemente, las TIC e internet, igual que en el mundo de la economía, es una herramienta imprescindible para acometer con éxito esta empresa.

No olvidemos que la participación y la proximidad pasan a ser, de manera espontánea, el polo compensatorio de la construcción de partidos supra-estatales, capaces de actuar como global players. Si para reconstruir el Estado Social y para gobernar la globalización hacen falta partidos europeos, es decir, si la política en cierta medida no tiene más remedio que alejarse, ¿de qué manera devolver al ciudadano la experiencia inmediata de la democracia, tan necesaria para mantener la legitimación de este sistema político? La participación y la proximidad no son sólo una consecuencia de los mayores niveles de educación de nuestras sociedades, sino fundamentalmente una necesidad dialéctica de una política (democrática) que necesita globalizarse para recuperar la eficacia perdida.

Los partidos del siglo XXI tienen que ser capaces, en síntesis, de desplazar simultáneamente la política hacia arriba y hacia abajo –o, si se prefiere, hacia fuera y hacia adentro-. Sólo así volverán a ser el instrumento útil al servicio del proceso de democratización continua, recuperando esa función que desde los inicios de la modernidad los ha dotado de identidad y de sentido.

Publicado en El Ciervo

Las paradojas del Partido Democrático (y 3)

2007-09-16T20:12:00.000+02:00

Artículo publicado en la sección "Vuelta al Mundo" de la edición de julio de 2007 de la revista El Ciervo

Como explicamos en los dos artículos anteriores, el Partito Democrático italiano -y su vocación de impulsar una nueva fuerza política europea- nos sitúa ante una interesante paradoja: por un lado, responde a una muy particular peculiaridad de la tradición política italiana y, por el otro, abre un necesario debate que, quiérase o no, incumbe a cualquier partido europeo de izquierda o centro-izquierda. Por un lado, seria la culminación de un complejo pero histórico noviazgo entre los democristianos italianos de izquierdas y los excomunistas procedentes del PCI. (Un matrimonio, ciertamente, que tiene el riesgo de ser una amalgama sin apenas perfil ideológico.)

Por el otro, aporta elementos que indican una necesidad de renovación del modelo de partidos todavía vigente, pero ya agotado. Fundamentalmente, tres. En primer lugar, la necesidad de crear un verdadero partido político de dimensión europea. La Europa política no es posible sin partidos europeos, pero la necesitamos como agua en mayo para impulsar una gobernanza democrática de la globalización. Sin gobierno europeo –y sin partidos que lo ocupen- esta vocación reguladora es imposible de desempeñar.

En segundo lugar, hay una fecundidad potencial en el encuentro la tradición socialista y la tradición católica. Coinciden en los valores centrales -la igualdad y una libertad que no tiene que ver con el mercado ni con el consumo- aun partiendo de bases filosóficas distintas. Si este encuentro sirve para que los católicos asuman de manera plena y completa la laicidad del Estado y para que la izquierda reconozca un valor positivo en la religión -en tanto que fuente de motivaciones solidarias- no habrá sido en vano.

Queda la tercera cuestión: la democratización de los partidos políticos. El Manifiesto del PD proclama las primarias como método irrenunciable para la elección de los candidatos. Cuando Maragall lanzó el debate sobre el PD en Catalunya, hizo especial hincapié en este asunto: “¿En EE.UU. quién elige a los candidatos? La gente. ¿Se hacen listas cerradas? No. En cambio, aquí el aparato del partido decide que el número 1 es fulano y el número 2, mengano y si tú te portas bien, irás en el número 3, y tú, ojo con lo que dices o verás... Es un sistema cerrado y burocrático.” Hace falta –vino a decir- que la relación entre representantes políticos y ciudadanos sea más directa, menos mediada por los partidos y sus aparatos.

Hay, en efecto, dos tipologías de partido, cada una con sus virtudes y sus riesgos. El modelo de partido “de aparato” tiene una estructura más leninista (recuérdese el viejo “centralismo democrático”), más Iglesia, donde los militantes están vinculados a una ortodoxia doctrinal que emana de la dirección. En el otro modelo, en principio los militantes miran más hacia fuera -hacia los electores- que hacia arriba -hacia los órganos de dirección- y, por tanto, parecería que tienen más libertad de movimientos.

En la mayoría de democracias europeas se viven los defectos de la primera tipología -llevados en muchos casos a su extremo-. La finalidad de la organización acaba por ser la organización misma. El reparto de cargos y prebendas se convierte en un mecanismo de control interno. Los militantes se comportan con sumisión, en la medida en que entiendan el partido como una vía de acceso a cargos públicos. Como explica Jordi Borja en un reciente análisis del PD: “los partidos estructurados, con una organización y una idiosincrasia propias, con historia y personalidad cultural, [tienen] un patriotismo ideológico y de aparato, que arrastran muchos intereses particulares vinculados a la permanencia.”

El riesgo de la otra tipología se vislumbra cuando ponemos los EEUU como referente. Si los candidatos tienen que ganar primarias, ¿acaban secuestrados por la financiación privada? ¿Puede el dinero acabar por sustituir al aparato en una tiranía sutil e indirecta? ¿Las primarias convierten el partido una organización de líderes y de electores, sin contar con el cojín intermedio de los militantes? ¿Pueden hacer que los partidos se orienten exclusivamente a los medios? ¿Pueden hacer, en consecuencia, que queden completamente desideologizados? Son riesgos a tener en cuenta.

Lo ideal sería conjugar las virtudes de ambos modelos, pero no parece fácil. Para muestra un botón, véase el desencuentro entre el aparato del PSF y su candidata Royale en las presidenciales francesas. Lo evidente es que el modelo actual de partidos, en Europa, parece agotado. Hay una exigencia de democratización de la vida política, que pasa por dos reformas -la de las instituciones y la de los partidos- que permitan avanzar hacia un nuevo modelo de democracia participativa. Los partidos, en efecto, no pueden tener el monopolio de las instituciones, que deben estar abiertas a los ciudadanos; y los aparatos no pueden tener el monopolio de los partidos, que deben ofrecer un espacio de participación real a sus bases y actuar con transparencia ante la opinión pública.

Las paradojas del Partido Democrático (2)

2007-07-16T12:44:00.000+02:00

Artículo publicado en la sección "Vuelta al Mundo" de la edición de junio de 2007 de la revista El Ciervo

El nuevo Partito Democrático italiano (PDI), como vimos en la Vuelta del mes pasado, es un fenómeno muy italiano, hijo de la especificidad de la historia política de aquel país. Pero al mismo tiempo –y ahí está su gracia- supone una aportación como mínimo interesante a la política europea, que podría abrir un debate relevante sobre el futuro de la izquierda continental.

Son tres las contribuciones, a mi parecer, no prescindibles, que PDI aporta:

1) La necesidad de construir un sujeto político europeo, un partido europeo, para culminar la construcción de Europa, hacer la Europa política y convertirla en el actor global que debería ser si queremos dirigir la globalización en la dirección adecuada. Dice el manifiesto fundacional del PDI: “Queremos (…) contribuir a renovar la política europea, dando vida, con el PSE y las demás componentes reformistas, a un nuevo y amplio campo de fuerzas, que supere la falta de orientación política en la escena continental. Y queremos concurrir a la construcción en el mundo de una nueva alianza entre aquellos que quieren hacer de la globalización una oportunidad para la mayoría, y no una ocasión para reforzar el poder y la riqueza de unos pocos.”

Sin duda, los partidos socialistas de la UE no han sido, por ahora, capaces de articularse en un único sujeto político europeo, es decir, dar el salto a la lógica federal. Siguen presos de la lógica nacional. La excusa ya la sabemos: mientras no haya un auténtico gobierno europeo, con sus propias elecciones, un verdadero PSE no será posible. Pero es como el pez que se muerde la cola: ¿qué va primero, el gobierno federal europeo o los partidos europeos que lo deberían impulsar? La sola amenaza del PDE puede ser un buen revulsivo para que el PSE avance en esta dirección.

2) Como el PDI ha nacido de un pacto entre ex-comunistas y católicos progresistas, ha obligado a sus promotores a hacer un profundo debate sobre la laicidad. El citado manifiesto habla de “el reconocimiento de la plena ciudadanía – y en consecuencia de la relevancia en la esfera pública, no solo privada – de las religiones.” Y concretamente afirma: “Las energías morales que emanan de la experiencia religiosa, cuando reconocen el valor del pluralismo, representan para nosotras un elemento vital de la democracia”. A mi entender, que la izquierda proclame tan abiertamente que sus valores requieren “energías morales” y que las religiones tienen ahí un papel que jugar es un paso decisivo en la evolución de esta anciana y noble tradición.

Proclama el nuevo partido que sus principios básicos son: la libertad, la igualdad, la solidaridad, la paz y la dignidad de la persona. "Estos valores -dice el manifiesto- tienen sus raíces más profundas en el cristianismo, la ilustración y su compleja y sufrida relación. Se alimentan tanto del pensamiento político liberal, como del socialista, como del católico democrático”. En un artículo dedicado al PDI, el periodista Lluís Bassets escribe: “Un partido que recoja la tradición política más genuinamente europea. La socialdemócrata de un lado, y la demócrata cristiana de otro, dos variantes del socialismo cristiano, uno de tradición laica y otro de tradición religiosa, pero cristianos y socialistas ambos. Los dos partidos que han hecho Europa. Los partidos del Tratado de Roma. (…) Los partidos del modelo social europeo, justo en el momento en que se halla en crisis. Es el que lleva en el corazón el último padre de Europa que ha sido Jacques Delors.”

Si este encuentro de tradiciones no se salda en un simple giro al centro y una difuminación ideológica, para nada estimulante, entonces sin duda representa un reto apasionante que sería absurdo ignorar. La izquierda, sin duda, necesita inspiración: motivaciones limpias, raíces espirituales. De ahí que el encuentro entre la narración ilustrada (progresista) y la cristiana sea positivo, porque una pone la letra y la otra la música.

3) La democratización interna de los partidos. Sobre esto, hablaremos en la próxima Vuelta.

Las paradojas del Partido Democrático (1)

2007-07-12T16:47:00.000+02:00

Artículo publicado en la sección "Vuelta al Mundo" de la edición de mayo 2007 de la revista El Ciervo

Empezábamos nuestra Vuelta de marzo diciendo: “En la izquierda italiana, se intercalan estos días dos debates complementarios, tan necesarios como apasionantes. Por un lado, está el debate de los intelectuales y los filósofos a propósito de la ofensiva ratzingeriana contra el relativismo.” El segundo de estos debates es el que ha dado pie a la constitución, este abril, de un nuevo sujeto político: el Partito Democrático (PD). Sin embargo, desde marzo hasta aquí, el debate sobre el PD ha dejado de ser un debate estrictamente italiano para convertirse también en tema de controversia en Catalunya, gracias a las reflexiones que sobre un futuro Partido Democrático Europeo (PDE) ha hecho en público el ex presidente de la Generalitat, Pasqual Maragall. Lo cual añade, sin duda, todavía más interés a la cuestión.

Nace el PD italiano de la fusión orgánica de dos espacios políticos: por un lado, los democristianos de izquierdas, que después de la opa berlusconiana al espacio histórico de la DC, se refugiaron en “La Margherita”, y que tienen al primer ministro Prodi como máximo referente político; por otro, los ex comunistas del PCI que, después de múltiples reconversiones ideológicas y estratégicas, respondían actualmente al nombre de “Democratici di Sinistra” (DS), con D’Alema, Fassino y Veltroni al frente.

El debate que ha rodeado al nacimiento del PD ha sido de una altura considerable, como es de costumbre en el país vecino. Pero la apuesta tiene sus claroscuros. Por un lado, este nuevo actor político no hace sino culminar una vieja tradición italiana de diálogo entre la cultura laica de tradición comunista y el cristianismo social. Tradición que arrancó con el compromesso stórico de Berlinguer y Aldo Moro -compromesso abortado, no lo olvidemos, por medio de un magnicidio- y que luego renació décadas más tarde en el “Ulivo”. El PD es, de algún modo, la conversión en un único partido de las familias políticas que el “Ulivo” ya juntaba en una fragmentada coalición.

Los nietos de Don Pepone y Don Camilo por fin se casan definitivamente. ¿Qué es, pues, lo mejor de este encuentro tan italiano? Reafirma a los democristianos de izquierdas en la laicidad del Estado en un país donde la omnipresencia de la Iglesia en la vida política sólo es imaginable para quien vive allí. Prodi y la ministra Bindy, por ejemplo, no han rehuido el conflicto con el ultraconservador Ruini, presidente de la Conferencia Episcopal Italiana, a la hora de defender la ley de parejas de hecho. Al mismo tiempo, contribuye a que la izquierda laica a reconozca sin ambages el papel positivo, para el progresismo político, del cristianismo socialmente comprometido. En otras palabras, el PD debe contribuir a evidenciar que, cuando Berlusconi afirma, como hizo en la manifestación del Family Day, que “ser de izquierdas y cristiano es una contradicción”, hace el ridículo más clamoroso y una demostración de indigencia intelectual. El PD tiene que servir para no dejar el monopolio del cristianismo público en manos de la derecha, lo cual en Italia no es poco.

En el debe del nuevo PD, sin duda hay que anotar el hecho de que Italia se queda sin un partido mayoritario explícitamente socialista, o explícitamente de izquierdas –por mucho que sus dirigentes explican una y otra vez que en este nuevo partido deben caber todas las izquierdas-. Se define el PD como partido reformista, como partido comprometido con la construcción de la Europa política, como partido amplio donde todos deben caber: aquellos que se reconocen socialistas y aquellos que no, desde el centro hasta la izquierda. Pero el PD deja sin partner italiano al Partido Socialista Europeo -si bien los líderes del PD afirman que aunque no estarán en el PSE, sí estarán con el PSE-.

Esta apuesta, lógicamente, ha dejado descontentos a una parte importante de la DS que no ve con buenos ojos la difuminación ideológica –de la identidad de izquierdas- que esta operación implica. Y menos en un momento en que las transformaciones tecnológicas y económicas del nuevo capitalismo están intensificando las desigualdades sociales. De tal modo que un 25 % de los delegados de la DS han optado por desmarcarse del proceso e impulsar un nuevo partido socialista, formado por antiguos PCIs y algunos referentes del viejo socialismo italiano.

¿Tiene sentido el proyecto del PD para Europa? ¿Y en Catalunya? Nuestra respuesta en la Vuelta del mes que viene.

Desigualtats justes i injustes

2007-05-14T19:32:00.000+02:00

Tinc una amiga que es diu Dèlia Palacios que és una de les meves heroïnes preferides. Deu tenir trenta i pico anys, és religiosa (teresiana) i fa quatre o cinc anys va acceptar d’anar a viure i a treballar a Costa d’Ivori, un país que en aquell moment estava intentant sortir d’una guerra civil molt cruenta. La Dèlia ha treballat molt de temps en una escola en una zona rural del país, que a estones quedava sota el control de la guerrilla insurgent. És probable que si sap que parlo d’ella públicament en termes elogiosos s’enfadi molt –una de les seves virtuts és la humilitat i la discreció-, motiu pel qual limitaré el meu homenatge a dir que gràcies a persones com ella el món és, sens dubte, millor.

La Dèlia em va donar la oportunitat de ser, durant uns pocs mesos, professor d’una escola de Bellvitge, a L’Hospitalet, de la qual ella fou directora fugaçment i on jo vaig donar classes a alumnes d’ESO i de Batxillerat. Concretament, les assignatures de català (tema: els pronoms febles), música (tema: el romanticisme alemany) i religió (tema: el concepte de Regne de Déu). Com comprendreu, no era la millor oportunitat per apassionar als adolescents de Bellvitge en plena primavera. Tanmateix, ha estat una de les experiències professionals més gratificants que he tingut, per ara, a la vida.

Fa uns mesos, la Dèlia i la seva companya de congregació, Gemma Bel, em van demanar un article per Fragmentos (Revista de cultura y crítica de la realidad), editada per la seva ordre religiosa. Volia, concretament un article que servís per entendre les desigualtats en la societat occidental d’avui. L’encàrrec, sota el títol de “Las desigualdades en Occidente”, em va servir de motiu per fer dues coses: descriure les desigualtats característiques (estructurals) de les societats capitalistes i reflexionar sobre la justícia o la injustícia de les mateixes.

Com que el meu amic José Luís López Bulla s’enfada si en aquets blog parlo massa de federalisme, ofereixo avui aquest text, que reflexiona de manera directa sobre allò que, en efecte, hauria de centrar el nostre debat polític de manera quotidiana: la justícia social.

L’article, estrictament teòric, intenta respondre a una sèrie de preguntes, no per clàssiques i fonamentals, poc rellevants per a la nostra acció política quotidiana. (Certament, mai és dolent repassar els principis ideològics en els quals un basa el seu compromís amb la realitat. Fins i tot, podria ser que fos necessari fer-ho de tant en tant.)

Aquestes preguntes són:

1. Quin tipus de desigualtats són susceptibles de ser valorades com a justes o injustes?

2. De quins principis disposem per valorar si una desigualtat és justa o injusta? Expliquem aquí la Teoria de la Justícia del nord-americà John Rawls, un dels més grans pensadors de la filosofia política contemporània i el seu cèlebre “principi de diferència”.

3. Exerceixen els grups socials més productius -dels quals depèn la productivitat total del sistema econòmic- un xantatge sobre la resta de la societat a l’hora de distribuir la riquesa?

4. Quines són les desigualtats pròpies del capitalisme? Són justes o injustes? En aquest punt ens detenim breument en quatre menes de desigualtats:

- la desigualtat d’accés al mercat de treball;

- la desigualtat d’accés al capital;

- les desigualtats internes al mercat de treball derivades de factors culturals;

- les desigualtats internes al mercat de treball derivades de la productivitat (p.m.t.) de
cada tipus de treball

5. És possible corregir les desigualtats injustes del capitalisme? Expliquem aquí els principals mecanismes de l’Estat del benestar per redistribuir la riquesa i regular els mercats capitalistes.

6. Finalment, l’article es pregunta si és possible imaginar mecanismes de regulació de la producció i la distribució que vagin més enllà d’aquells que ha posat en pràctica l’Estat del benestar, sense per això posar en risc la productivitat global del sistema econòmic. Es possible més igualtat amb igual (o major) riquesa? És possible un sistema econòmic més just que el capitalisme de l’Estat del benestar?

A risc de ser titllat d’ideològic –paraula, per cert, que abans era símptoma d’elogi i que últimament he descobert que també serveix per desmerèixer, i no precisament en el sentit de la crítica marxista del concepte d’ideologia- diré que el nostre compromís amb la realitat ha d’assentar-se en principis i valors sòlidament establerts, després de ser críticament reflexionats. Allò que la filosofia política anomena principis de justícia. Principis com els que intenta posar en joc, modestament, aquest article.

Tanmateix, i pensant en la meva amiga Dèlia Palacios, tampoc hem de ser ingenus: no hauríem d’oblidar que, al capdavall, el nostre compromís amb la realitat s’alimenta bàsicament de la inspiració que ens proporcionen testimonis com el seu. Potser anònims, però més fecunds que mil teories.

Las desigualdades en Occidente

(Llegeix l'article sencer)

Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (i 3)

2007-04-13T01:37:00.000+02:00

En el nostre post anterior explicàvem els motius pels quals és necessari mantenir viva la croada federalista, de la qual l’esquerra catalana ha estat la pionera des de l’inici de la democràcia a Espanya.

En resum, quatre són els motius principals d’aquesta croada:

1. El federalisme és el mecanisme que millor pot resoldre la tensió entre una ciutadania única (principi il·lustrat) i una identitat plural (principi romàntic).

2. Cal inventar un nou federalisme, capaç de fer dues coses i no una: que respongui simultàniament al repte de la descentralització (principi de subsidiarietat) i al repte de la plurinacionalitat (principi de la diversitat).

3. Si no inventem aquest federalisme a Espanya, l’haurem d’inventar igualment per a fer possible la Unió Política d’Europa.

4. Una reforma federal de la Constitució espanyola no només és més desitjable, sinó que és també més viable que una solució independentista per al futur de Catalunya.

Amb aquesta voluntat d’aportar arguments i passió en favor de l’Espanya federal, en el sí d’una Europa federal, linko aquells textos meus recents que més intenten aprofundir en el discurs federal o, si més no, intenten posar en ordre algunes generals però que, de fet, estan directament aplicades al cas espanyol. (Són textos que fins ara mai havia penjats al blog, potser per la seva extensió).

A. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta del meu capítol en el llibre col·lectiu Hacia una Espanya plural, social y federal (publicat a finals de l’any 2005 per la Fundació Catalunya segle XX1, gràcies a l’empenta de la seva presidenta, Carme Valls i Llobet). Els altres autors de l’obra són: Pasqual Maragall, Antoni Castells, Josep M Vallès, Miquel Iceta, Miquel Caminal, Joan Subirats, Jordi Sánchez, Juan José López Burniol, Carme Valls, Eliseo Aja, Antón Costas, Rafael Jorba, Núria Bosch i Teresa Sandoval, per la part catalana; i Imanol Zubero, Ramon Maiz, Joseba Arregui, Soledad Gallego-Díaz, Javier Pérez Royo, Suso de Toro, Fernando Rey, Antonia Trujillo, Enrique del Olmo i Juan José Solozábal, per la resta d’Espanya.

B. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta d’una versió reduïda del capítol anterior, escrita per a ser publicada com a article d’opinió en algun diari d’abast estatal.

A l’hora de fer pedagogia federal, els federalistes de l’esquerra catalana hem hagut de contrastar les nostres idees amb totes les altres propostes relatives a l’organització territorial (i simbòlica) d’Espanya. El nostre federalisme, alhora simètric i asimètric, no pot coincidir plenament amb cap de les altres postures i, al mateix temps, estem fermament convençuts que és l’única que propicia un punt de trobada, alhora coherent conceptualment i políticament viable, entre totes elles.

Així, el federalisme alhora simètric i asimètric de l’esquerra catalana es troba al bell mig de totes les batalles, enfrontat alhora amb tots els actors polítics en disputa. Però, per això mateix, creiem que és l’única solució possible a aquest vell conflicte que tenalla el futur de l’Estat espanyol. Quines són, doncs, les principals diferències entre el federalisme de l’esquerra catalana i la resta de propostes territorials:

1. Contra un PP que vol un Estat centralista, els federalistes catalans volem un Estat descentralitzat entre les diverses CCAA; contra un PP que vol un Estat culturalment, nacionalment i lingüísticament homogeni, els federalistes catalans volem un Estat plural des del punt de vista identitari.

2. Davant d’una ERC que creu que tota nació, pel fet de ser-ho, té dret a un Estat propi i que creu que l’exercici del dret a l’autodeterminació s’expressa de manera plena per mitjà de la independència, els federalistes d’esquerres creiem que la millor manera de defensar els drets dels ciutadans que formen la nació catalana és una Espanya federal, capaç de reconèixer plenament les nacions que la formen.

3. Contra una CiU que creu que l’únic federalisme just amb la nació catalana és un federalisme sistemàticament asimètric (en tots els àmbits competencials, tan el cultural i lingüístic, com el financer, infraestructures, etc.), els federalistes d’esquerres considerem que l’Estat federal plurinacional ha de combinar de manera justa simetria i asimetria.

De fet, el federalisme sistemàticament asimètric propugnat per CiU és una altra manera de denominar el confederalisme. Com és ben sabut, no hi ha cap cas a la història moderna de confederalisme que hagi estat sostenible en el temps: tots els sistemes confederals han evolucionat ja sigui cap al federalisme (cas de la Confederació Helvètica), ja sigui cap a la disgregació i, per tant, a la secessió d’alguna o totes les seves components (cas de l’Imperi Austro-Húngar).

4. Davant d’un PSOE que, sovint, entén el federalisme (quan l’entén) d’acord amb la seva formulació clàssica, és a dir, com un federalisme estrictament i sistemàticament simètric, els federalistes catalans hem après que el federalisme a Espanya ha de simultàniament simètric i asimètric. El federalisme a Espanya es desenvolupa necessàriament en un context plurinacional i, per això, ha de combinar elements de simetria i d’asimetria, segons els àmbits competencials. No pot ser un federalisme clàssic, sinó que ha de ser un nou federalisme, capaç de fer dues coses (diversitat + descentralització) i no només una (descentralització).

En la confrontació amb aquestes diverses postures, el federalisme d’esquerres català ha anat afinant els seus conceptes, ha anat enfortint les seves propostes, en un lent però sòlid procés de precipitació programàtica. El fet d’estar en un punt central, en relació a totes les altres posicions, ens permeten entendre la situació de tensió en la qual estem permanentment situats (pel què fa a aquest debat sobre el model territorial d’Espanya). Però permet, també, augurar un futur fructífer a les nostres propostes.

P.D.: Encara que els fets polítics d’aquests darrers dies ens hagin obligat, aquesta Setmana Santa, a parlar de federalisme, prometem que en els propers posts parlarem de socialisme: dels problemes de la desigualtat i de la distribució de la riquesa, del món del treball i del sindicalisme, del món de l’exclusió i de la inserció laboral. El federalisme és sens dubte un tema apassionant, però el socialisme ho és encara molt més.

Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (2)

2007-04-10T10:33:00.000+02:00

Acabàvem el nostre post anterior propugnant la necessitat de rescatar la Constitució del segrest del PP. I, fins i tot, d’anar pensant en una reforma federal de la Constitució. La reforma de la Constitució pot semblar, ara com ara, una autèntica quimera. Fins i tot pot fer riure a més d’un, en aquesta situació, sentir parlar d’una reforma federal del Títol VIII.

Tanmateix, probablement sigui menys impossible del què sembla. Perquè si la dreta espanyola vol tornar a governar algun dia, haurà de comptar amb el recolzament de la resta de dretes de l’Estat, molt especialment la dreta catalana representada per CiU. I és aquest el context en el qual es poden donar les condicions per tal que el PP, tard o d’hora, assumeixi, de bon o de mal grat, una reforma constitucional en clau federal, si no vol quedar-se eternament a l’oposició.

Així, en aquesta cruïlla política en la qual ens trobaríem si el Tribunal Constitucional caigués en la temptació de desfigurar l’Estatut, CiU tindria una responsabilitat històrica, probablement com poques vegades l’ha tingut des de la seva creació. CiU hauria de decidir quin camí tria en aquesta avinentesa: si decideix entrar pel camí del sobiranisme de manera ja no retòrica, és a dir, si reprèn el discurs de l’autodeterminació efectiva i opta per l’independentisme; o si decideix aprofitar la dependència que té el PP respecte d’ella, si vol tornar al govern d’Espanya, per vèncer les resistències d’aquesta dreta espanyola cap a una reforma federal de la Constitució, que eviti de manera definitiva les lectures restrictives del text. Si opta per la primera via, probablement el matrimoni entre CDC i UDC quedaria dissolt per sempre més. Si tria la segona, és probable que la coalició pugui seguir sent viable durant força temps més.

Per a molts, després del què hem viscut els darrers tres anys, una reforma federal de la Constitució espanyola, insisteixo, por semblar una quimera. Tanmateix, ¿no ho és molt més imaginar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que la Constitució no preveu ni admet? Quimera per quimera, sembla bastant més realista la reforma constitucional que la independència. Però, sobre tot, als federalistes la reforma de la Constitució ens sembla un camí més just, més democràtic, més adequat a la realitat de les societats complexes i més consistent amb una Europa política que malda per convertir-se en un actor global. Per tant, entre referèndum d’autodeterminació o una reforma federal, els federalistes no tenim cap dubte sobre els avantatges de la segona: perquè és més desitjable, i perquè és més factible. (Per raons substantives i per raons pragmàtiques, per dir-ho de manera tècnica).

Aquestes reflexions, suggerides pels esdeveniments polítics dels darrers dies, ens serveixen per constatar que, si alguna cosa es fa necessària en aquests moments, tan a Catalunya com a Espanya, és la propagació, la difusió, l’extensió i l’enfortiment de la cultura i el discurs federalista. Perquè la solució, com diem, alhora més desitjable i més factible pels problemes de Catalunya, d’Espanya (i, no ho oblidem!, d’Europa), passa per la lògica federal.

Una lògica que, a diferència del federalisme clàssic, ja no es limita a distribuir el poder verticalment entre diferents nivells de poder, entre un govern central i unes unitats federades. No. Això seria resoldre senzillament el repte de la subsidiarietat. Però a Catalunya i a Espanya al federalisme no li demanem que faci només això sinó, també, que faci una altra cosa: que resolgui el repte de la plurinacionalitat. Aspirem a un nou federalisme, al qual li demanem que, a diferència del federalisme clàssic, no faci una cosa sinó dues.

És veritat que el federalisme clàssic no està preparat per a aquesta doble funció. Però per alguna cosa està la història de les formes polítiques: per fer que aquestes evolucionin, per fer que s’inventin noves solucions a nous problemes. El federalisme centrat exclusivament en la subsidiarietat intenta respondre al principi de l’eficiència del serveis públics, al principi de la proximitat. Aquest federalisme en té prou amb ser simètric, a nivell competencial, entre les diferents unitats federades. El federalisme centrat en la plurinacionalitat intenta resoldre l’encaix entre una ciutadania comú, igual a tothom, i una identitat nacional diversa. Aquest altre federalisme necessita incorporar elements d’asimetria competencial entre les unitats federades (molt especialment a nivell simbòlic).

A Catalunya, a Espanya, al federalisme li demanem que afronti simultàniament tots dos reptes. Ha de ser un federalisme ni simètric, ni asimètric, sinó totes dues coses alhora: capaç de combinar simetria i asimetria, en la mesura que vol resoldre al mateix temps el repte de la descentralització (que exigeix simetria competencial) i el de la pluralitat identitària (que reclama asimetria). Dependrà de cada àmbit competencial.

El més interessant del cas és que si aquest nou tipus de federalisme no l’inventem a Espanya, el més probable és que s’acabi inventant igualment. En efecte, l’haurà d’inventar Europa, si vol avançar realment pel camí de la seva integració política. En efecte, a la Unió Europea hi ha nacions amb una identitat, una història, una tradició, una llengua tan poderoses, que cap d’elles estarà disposada a deixar-se “representar” per una altra nació que no sigui ella mateixa. Al mateix temps, però, caldrà avançar cap a la ciutadania europea comuna si volem, de veritat, construir l’Europa política que, d’una manera o altra, ha de ser l’Europa dels ciutadans.

Per això, Europa té un gran repte: construir una veritable unitat política –cosa que només es por aconseguir per mitjà d’una perspectiva federal- respectant la seva realitat sòlidament i irreversiblement plurinacional. Si la UE vol avançar cap a la seva integració política, caldrà que aprengui a encaixar -de manera creativa, justa i democràtica- les seves diverses identitats amb una ciutadania comú, igual per a tots els europeus. I caldrà que faci d’aquesta tensió entre ciutadania (única) i identitats (plurals) el principal estímul de la seva innovació institucional. En síntesi: la Unió Política europea serà federal o no serà; el federalisme europeu serà plurinacional no serà.

Alguna cosa similar passa amb Espanya, ja ara. Espanya és una realitat plurinacional. I aquesta realitat no és sostenible a mig termini si l’organització territorial i simbòlica de l’Estat descansa sobre una filosofia i una arquitectura centralista. Potser el referèndum d’autodeterminació sigui més improbable que una reforma federal de la Constitució. Però ens atrevim a dir que, a mesura que passa el temps, el referèndum d’autodeterminació cada vegada és més factible que una Espanya incapaç d’avançar definitivament cap al federalisme.

Per això, com dèiem, cal mantenir i reforçar la pedagogia federal. Des de Catalunya i des d’Espanya. Cal teixir les xarxes i les complicitats necessàries per tal d’impulsar aquesta pedagogia. Tard o d’hora els fruits arribaran.

Seguirem.

Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (1)

2007-04-05T13:07:00.000+02:00

L’Estatut de Catalunya va ser recolzat de manera contundent pels electors que van acudir al referèndum del 18 de juny. La societat catalana el vol. I vol que es desplegui en totes les seves potencialitats. Tanmateix, l’Estatut, fora del govern de Catalunya, sembla que només té o ferotges adversaris o tebis aliats.

Llistem el paper de cadascun dels actors polítics en relació a l’Estatut:

1. El PP intenta utilitzar el Tribunal Constitucional de manera partidista i ens amenaça amb una sentència que retalli de manera frustrant el text que van aprovar els catalans, després de passar el filtre del Consell Consultiu, del Ple del Parlament i de les Corts Espanyoles. Per tal de fer fracassar el govern Zapatero, el PP està disposat a fer trontollar tots els consensos de la transició, que només són sostenibles si es renoven. I l’Estatut era això: una renovació d’aquell pacte federal entre Catalunya i Espanya que la Constitució del 78 va iniciar tímidament i que, per tal de tenir continuïtat, havia de ser renovat. No cal insistir en l’actitud del PP: esta constantment ratllant els límits de la democràcia, en la mesura que aquest sistema polític pressuposa la lleialtat dels actors polítics cap a algunes regles no escrites, lleialtat que el PP s’està saltant permanentment.

2. El govern del PSOE, tanmateix, sembla tenir poca pressa a desplegar-lo i fins i tot, en alguns casos, no acaba d’assumir l’aprofundiment de la cultura federal que el nou Estatut implica, a l’hora de dur a terme la seva activitat normativa -una cultura que exigeix lleialtat de les CCAA cap al govern central, però també en la direcció contrària-.

3. A Catalunya, l’oposició de CiU convoca un Ple extraordinari per recriminar al govern d’Entesa la falta de lideratge en el desplegament de l’Estatut, quan no han passat ni quatre mesos des de la constitució d’aquest govern. Atacar el govern que ha de negociar amb el govern central el desplegament de l’Estatut, quan aquesta negociació tot just comença, no és la millor manera de defensar el nou Estatut. Més aviat sembla una versió a la catalana -és a dir, de manera moderada- de fer el mateix que fa el PP: utilitzar l’Estatut per als seus interessos partidistes. Qui posés l’Estatut per davant de tot, malgrat estar a l’oposició, en un moment així faria pinya amb el govern. Al menys durant un temps prudencial.

Aquest Ple extraordinari tan precipitat i injustificable ens fa sospitar el següent: podria molt ben ser que a CiU li hagués passat aquella cosa, tan perjudicial en política, que consisteix en creure’s la pròpia propaganda. CiU, durant l’any 2006, arran del pacte Zapatero-Mas ens va intentar fer creure que si teníem Estatut era, quasi exclusivament, gràcies a ella. Que ella era la legítima titular i propietària del nou Estatut. La seva dipositària natural. Era tal la seva obsessió amb que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, no s’emportés el mèrit de l’Estatut que van pensar que, efectivament, l’Estatut havia de ser d’algú i que, per tant, havia de ser seu. No van entendre la lliçó de Maragall, que consistia a assumir que l’Estatut no era de ningú en particular, perquè era de tots. Per tant, no era l’Estatut de Maragall, però molt menys encara el de CiU.

Com que CiU s’ha cregut que l’Estatut era seu -com que sembla no tenir altre argument polític que la seva apropiació de l’Estatut- es treu un Ple extraordinari de la màniga per explicar-li al govern de la Generalitat com s’ha de fer o deixar de fer el desplegament i, sobre tot, la “interpretació política” del nou Estatut. Mala estratègia. Els catalans entenen que qui té la legitimitat i l’obligació de desplegar l’Estatut és el govern de Catalunya. Sigui del color que sigui.

4. ERC ha estat víctima d’algunes contradiccions internes que, si no resol rapidíssimament, li poden passar factura tard o d’hora. Per una banda, tot i no haver recolzat l’Estatut en el referèndum, quan va signar l’Acord per a un govern d’Entesa, va assumir que l’Estatut era la llei volguda per una immensa majoria dels catalans i que, per tant, era no només jurídica sinó, també, políticament inqüestionable. Un dels eixos bàsics de l’Acord per a un govern d’Entesa era, com no podia ser d’altra manera, el ple desplegament de l’Estatut. En conseqüència, ERC assumia responsablement la defensa de l’Estatut, com a soci d’un govern que havia de negociar amb el govern central la seva aplicació.

Ara bé, sembla que les amenaces del PP han fet més efecte entre alguns militants i alguns quadres d’ERC del que hauríem imaginat. Crec que ERC, com a força política amb una llarga tradició democràtica, no s’hauria de deixar intimidar d’aquesta manera per l’enemic. Expliquem-nos. El PP, l’Espanya neocentralista, amenaça amb utilitzar el Tribunal Constitucional per assestar un cop mortal a l’Estatut. I ERC, automàticament, ens explica que si, finalment, la sentència de l’Alt Tribunal és efectivament mortífera, aleshores donaran per perdut l’Estatut. Perquè això és el què sembla derivar-se de la seva abrupta i sobtada proposta de proposta de referèndum d’autodeterminació durant el passat Ple.

ERC no s’adona que, amb això, li regala al PP la victòria massa fàcilment. Volent reaccionar contra l’Espanya ultradretana i centralista no fa sinó concedir-li allò que busca. Perquè el PP, evidentment, prefereix una ERC radicalitzada proposant una impossible independència fast food, que no un govern d’Entesa cohesionat, desplegant un Estatut que vagi fent real l’Espanya federal.

ERC, presa de la por que l’estratègia del PP acabi tenint èxit, i caient novament en la trampa del sobiranisme de saló que CiU exhibeix només quan està a l’oposició -però abandona fàcilment quan pacta amb el PSOE o governa a Catalunya-, ha acabat cometent l’immens error de propugnar un referèndum d’autodeterminació que tots sabem que, ara per ara, és perfectament il·legal. Així sembla que ERC hagués desistit per un moment de la defensa de l’Estatut a la que s’havia compromès, donant-lo per mort abans d’hora.

La majoria d’observadors objectius hauran de convenir que, vista l’actitud de la resta de forces polítiques, el PSC i IC-V són els únics partits que s’han mantingut, en tot moment, ferms i plenament coherents en la defensa de l’Estatut, des que s’ha constituït el nou govern d’Entesa.

Certament, una sentència parcialment o molt desfavorable a l’Estatut per ara no es pot descartar completament. I és evident que, davant d’aquest escenari, el govern de la Generalitat no es podrà quedar de braços plegats. En aquest sentit, la preocupació d’ERC en relació al Tribunal Constitucional és ben legítima. El què no és legítim és exigir la convocatòria un referèndum inconstitucional. ERC no pot demanar que, ni tan sols posats en el pitjor escenari possible, el govern de Catalunya assumeixi una proposta il·legal. Sap perfectament que un partit com el PSC, ni tampoc una força federalista como CpC, mai secundarien una estratègia d’aquesta mena. Per això, optar per aquesta via seria tan com posar en una situació de crisi irreversible el govern d’Entesa.

Cal, ara, treballar per evitar que la sentència del Tribunal sigui negativa. I, en cas que ho sigui, cal treballar per trobar una sortida, a la vegada prou contundent i escrupolosament legal, per seguir tirant endavant l’autogovern de Catalunya.

Si finalment el Tribunal acabés cometent l’error (dramàtic) de fer una retallada de l’Estatut que el desvirtués de manera greu, probablement una gran majoria de la societat catalana tindria un sentiment molt negatiu, força difícil de gestionar políticament: el sentiment que la Constitució ha estat segrestada per part de la dreta espanyola, pel PP, precisament aquella força política hereva del franquisme que més obstacles va posar, durant la transició, per fer possible una Constitució democràtica. ¿Quina sortida li podríem donar a la societat catalana, si arribés a la conclusió que la democràcia espanyola ha estat segrestada pel PP i la seva deriva neocentralista? ¿Quina solució, si una majoria de catalans acaben per creure que l’encaix de Catalunya en l’Espanya actual és pràcticament impossible, perquè el PP fa una apropiació indeguda del text constitucional?

La resposta potser sigui menys dramàtica que la pregunta, tot i la gravetat de la situació. La resposta és: a curt termini, caldrà rescatar la Constitució (i la seva interpretació) del segrest del PP; i, a llarg termini, ja amb major ambició política, caldrà crear les condicions polítiques per tal que una reforma de la Constitució que blindi de manera irreversible un model federal per a Espanya sigui finalment possible. Almenys aquesta és la resposta que, tots aquells que ens prenem el federalisme en serio, hauríem de donar.

Continuarem aviat.

¿Pagar dos veces el precio de la transición?

2007-02-20T10:51:00.000+01:00

Nuestra transición fue positiva: posiblemente el único modo de alcanzar una cierta normalidad política democrática. En virtud del consenso, todas las partes, las que procedían de la dictadura y las que provenían de la resistencia contra el franquismo, cedieron en asuntos trascendentales para cada uno de ellas. Sin embargo, el precio pagado entonces por los demócratas parece muy alto valorado desde nuestros días. El más grave, en términos de ética democrática, fue seguramente la desmemoria histórica.

Bien pagado estuvo este precio, probablemente, en su debido momento. Se justificaba por un fin mayor: garantizar la viabilidad de una democracia incipiente y frágil. Pero, una vez consolidada nuestra democracia de manera irreversible, ¿se debe seguir pagando este precio de manera eterna? ¿Si la desmemoria fue, durante la transición, la condición para hacer posible la democracia, con qué motivo podemos hoy exigir que tal condición se mantenga intacta, una vez la democracia ya es una realidad incuestionable?

Las distintas fuerzas que pactaron la constitución no eran depositarias de idéntica legitimidad, como si se tratara de dos contendientes en una situación moralmente simétrica. Unos procedían de la subversión contra un orden democrático legítimo, mientras que los otros eran los herederos de aquel orden constitucional subvertido por las fuerza de las armas. Hoy, después de 25 años de democracia y en virtud de aquella asimetría moral de origen, parece evidente que algunas concesiones de la transición, como la renuncia a saldar las cuentas con nuestra memoria histórica, deberían ser corregidas.

Durante su presidencia, Felipe González quiso atender el consejo que le diera Gutiérrez Mellado: "Hasta que nuestra generación no haya muerto, no se puede abrir el debate sobre la guerra civil, porque nosotros fuimos sus protagonistas." Sin embargo, en virtud de esta prudencia España debe ser seguramente uno de los pocos países del hemisferio occidental que no ha ajustado las cuentas con su pasado totalitario. Todos los países que han pasado por una etapa de totalitarismo a lo largo del siglo XX han hecho algún tipo de condena histórica de su pasado: Alemania e Italia pasaron por los juicios de Nüremberg; en Portugal hubo la "revolución de los claveles"; Argentina y Chile, que de entrada hicieron una transición a la española, han terminado por hacer justicia a través de los tribunales, con los procesos a Videla y a Pinochet; y los países del Este, a partir de 1989, hicieron su condena explícita de los regímenes estalinistas. Por último, de entre todos los modelos de transición de un régimen dictatorial a otro democrático, quizás sea Suráfrica, con su Comisión de la Verdad y la Reconciliación, el mejor ejemplo de cómo la revisión histórica -y la justicia que ésta exige- se pueden poner al servicio de la convivencia futura.

En España, a día de hoy, no ha habido nada semejante a una condena histórica del franquismo, pública y solemne, porque nuestra derecha todavía se opone a ello. A veces, el PP se comporta más como heredero de la dictadura que como una derecha democrática europea. Nos tememos que, todavía hoy, siga dando por buena aquella frase del ministro de Franco, Laureano López Rodó, según la cual la democracia no podía llegar a España hasta que el país alcanzara los 1000 $ per cápita. Si nuestra derecha se reconoce en esta frase, señal que su juicio histórico de la dictadura es básicamente benevolente, del estilo: “En España hubo franquismo mientras hizo falta y la democracia no llegó hasta que estuvimos preparados para ella”. Así, el franquismo no sería, para el PP, ni una tragedia y ni un error histórico.

No se trata, en cualquier caso, de llevar a cabo un psicoanálisis de la derecha española. Se trata de exigir un justo lugar para la memoria histórica en los fundamentos de nuestra vida democrática. Para ello, hacen falta algunos gestos simbólicos, como la triple condena:

a) al Alzamiento,
b) a las atrocidades que durante la guerra civil se hicieron en los dos bandos,
c) al franquismo y su atroz represión.

O la creación de un centro dedicado a la memoria de la represión (a la manera de lo que se ha hecho con la cárcel Robben Island, en Sudáfrica, o con los campos de concentración nazis).

Y hacen falta gestos concretos, como la anulación de los juicios de la dictadura o la recuperación de las víctimas de la guerra civil enterradas en fosas comunes. Si todos los muertos son iguales, es preciso que los muertos del bando republicano también estén enterrados en los cementerios elegidos por sus familiares. Los hijos de los muertos del bando nacional dispusieron de cuarenta años para recuperados los cuerpos de sus padres. Ahora ha llegado el turno de aquellos hijos o nietos los restos de cuyos familiares están todavía por recuperar. Sólo la democracia les puede devolver lo que les corresponde. Sólo así alcanzaremos una verdadera reconciliación, no basada en el olvido sino en el perdón.

Publicado en El Ciervo

En respuesta al reto de López Bulla, sobre las raíces cristianas de Europa (y 3)

2007-01-23T11:46:00.000+01:00

3. Sobre Turquía, te copio una nota que acabo de publicar esta misma semana sobre el asunto (también en El Ciervo):

Turquía, de entrada sí. Entre los partidarios de la incorporación de Turquía a la UE encontramos tanto argumentos basados en posiciones de derechas como otros fundados en visiones progresistas. Lo mismo ocurre con los argumentos contrarios: algunos proceden de perspectivas conservadoras, mientras que también desde la izquierda hay quien se opone a su entrada.

Derecha contraria: Europa tiene un fundamento cultural, que se refiere fundamentalmente a sus raíces cristianas. ¿Qué hace un país islámico, por muy democrático que sea, en una Europa de trasfondo cristiano? Se basa en una visión culturalista de Europa.

Derecha favorable: Turquía es un mercado emergente, en el que se puede hacer mucho negocio. Además, con la entrada de Turquía, se consolidará la Europa-mercado y se hará casi imposible la Europa política, que se supone que requiere unos fundamentos culturales comunes. Se basa en una visión neoliberal de la UE.

Izquierda contraria: Europa tiene una prioridad, que es la Unión política. Con Turquía dentro, este objetivo se hace todavía más complicado, por no decir imposible. Sólo una Unión política puede salvar el modelo social europeo, a medio plazo. Por lo tanto, en nombre del federalismo europeo, hay que renunciar a la entrada de Turquía.

Izquierda favorable: La entrada en la UE anclará la democracia en Turquía, lo cual permitirá demostrar que una democracia estable es posible en un país mayoritariamente islámico. Lo cual, en términos geopolíticos, no es poca cosa.

A mi parecer, se trata pues de negociar la plena entrada turca sin poner en riesgo el proyecto de la Europa política federal. Una cuadratura del círculo perfectamente posible.

Dicho de otra manera, que Bush sea tan partidario de la entrada de Turquía en la UE como tu o como yo debería hacernos sospechar sobre lo acertado nuestra postura. Que los democristianos alemanes más conservadores sean contrarios a la entrada (los mismos que defienden, en efecto, la mención a las “raíces cristianas”) debe reafirmarnos en nuestra posición favorable. Vaya lío. ¿Por qué no se ponen de acuerdo entre ellos y así nosotros adoptamos, simplemente, la posición contraria?

Bromas a parte, debemos tener claro por qué queremos que entre Turquía y con qué condiciones. Turquía no tiene que ser la excusa para la confirmación irreversible de la “Europa gran mercado y nada más”, como quieren muchos anglosajones de esta parte del Atlántico. Ni se trata, tampoco, de anclar a Turquía en el bloque occidental por motivos geopolíticos (que entre en la UE, para que no se vaya de la OTAN), como quieren muchos anglosajones del otro lado del Atlántico.

Tenemos que poner todas las garantías que asegure que Turquía en la UE no impide avanzar hacia la UE política y social. En cualquier caso, si algún argumento hay contra la entrada de Turquía, nada tiene que ver con el riesgo de difuminar nuestras “raíces cristianas”. Al contrario, si Turquía acaba entrando el carácter cristiano de Europa se verá reforzado, porque será, sin duda, un valiente gesto de solidaridad geopolítica y porque contribuiremos a ilustrar el Islam. Y trabajar por la justicia (ya sea geopolítica o cultural) siempre le hace a uno más cristiano, aunque no lo sepa.