04 de desembre, 2006

El Govern d’Entesa Nacional pel Progrés: la millor notícia per Catalunya

La renovació de l’acord entre les tres forces polítiques d’esquerres per a governar Catalunya va ser, des del dia en que es va conèixer l’obertura d’un nou cicle electoral, l’aposta unànime, ferma i decidida de Ciutadans pel Canvi. Per això, des de la nostra organització no podem sinó felicitar-nos de manera rotunda per la consecució del Govern d’Entesa entre PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA. Aquest nou govern d’esquerres i catalanista orienta la política del nostre país en una perspectiva estimulant, i alhora no exempta d’esperit crític (i autocrític), que es podria resumir en els següents set punts:

1. D’entrada, confirma que l’alternança política, a Catalunya, no ha estat una excepció de tres anys. La tornada de CiU al govern hagués estat una senyal molt preocupant per a la societat catalana, en el sentit que hagués significat que sense el concurs de les dretes en el govern a Catalunya l’estabilitat no és possible. Això hagués fet de Catalunya una excepció, un cas únic a tot Europa, però per bé sinó per mal: en un continent en què l’alternança és la regla habitual de la democràcia, nosaltres haguéssim estat incapaços de consolidar-la. Si l’esquerra havia trigat quasi 70 anys a governar país, era com a mínim desconcertant que el seu retorn fos, simplement, un breu període de tres anys.


2. El Govern d’Entesa confirma també (com una conseqüència del punt anterior) que el cicle de l’esquerra al govern de Catalunya pot ser un cicle llarg, per ara de set anys i amb possibilitats serioses de consolidar-se, al llarg d’aquesta legislatura, per a durar més. Si el nacionalisme conservador ha governat el país durant 23 anys, interpretant el país a la seva manera, ben legítimament, però de manera sovint equivocada, al parer de les forces polítiques progressistes, ara són aquestes les que tenen l’oportunitat de fer sortir, gràcies al seu cicle polític, una altra Catalunya, més justa socialment, més orgullosa de la seva pluralitat cultural, més oberta a Europa i al món. Aquesta Catalunya que durant els darrers tres anys, de la mà de Pasqual Maragall i del seu govern, ja ha començat a caminar de manera irreversible.

3. El Govern d’Entesa permetrà continuar, fer madurar i ampliar les diferents polítiques sectorials del tripartit, en especial les seves polítiques socials. El balanç del govern Maragall en el camp de les polítiques socials és extraordinari. Però, com no pot ser d’altra manera, al llarg d’aquests tres anys s’ha plantat la llavor d’aquestes polítiques, s’ha regat la planta i la planta ha començat a créixer, però en tres anys cap d’aquestes polítiques ha pogut madurar plenament ni donar tot el seu fruit. Però això, al llarg d’aquesta legislatura podrem realitzar de manera completa molts dels projectes socials del govern anterior que fins ara, com era inevitable, només s’havien pogut executar parcialment. (Si bé és cert que, per a cada política sectorial, el ritme de maduració de les reformes és diferent, en tots els casos entre la diagnosi del problema, planificació i la percepció social dels primers canvis passa sempre un temps mínim. I tres anys són poc temps, en aquest sentit.)

Posarem els 10 exemples potser més rellevants d’aquelles polítiques socials (i de les polítiques econòmiques i financeres que les sostenen) que durant aquesta legislatura, gràcies a la renovació del govern d’esquerres, es podran desplegar amb tota la seva potència:

1. Pacte Nacional per a l’Educació. Signat encara no fa un any i avui en plena fase d’aplicació.

2. El Pla pel sanejament de les finances públiques, que preveu assolir el dèficit zero l’any 2008

3. El Pacte pel finançament de la Sanitat, acordat a finals del 2005, els efectes pràctics del qual en la xarxa sanitària pública es començaran a sentir de manera immediata en els propers anys

4. La Llei de Barris que, per una banda, s’ampliarà dels quasi 50 barris acollits en el darrer trienni a més de 100 a final de la legislatura. I per l’altra, serà al llarg dels darrers anys que es finalitzaran les inversions que ha permès endegar la Llei fins ara.

5. El desplegament dels mossos d’esquadra, que arribarà al 100% del territori català durant aquesta legislatura que tot just ara iniciem.

6. El Pla d’Equipaments Penitenciaris, que permetrà descongestionar i dignificar les presons catalanes gràcies als 11 nous centres penitenciaris que preveia construir entre 2004 i el 2010.

7. L’Acord Estratègic per a la Internacionalització i la Competitivitat de l’Economia Catalana, que contemplava des de l’inici mesures que, per la seva naturaleza, requereixen d’actuacions a llarg termini.

8. La Llei de Prestacions Econòmiques de Caràcter Assistencial, aprovada a finals de la legislatura passada, però que, d’acord amb les seves pròpies previsions, no arribarà al 100 % de l’Index de Renda de Suficiència fins el 2010 i, per tant, no serà fins aleshores que no permetrà reduir la pobresa en quasi un terç del total.

9. La Llei del Dret a l’Habitatge, ja redactada, negociada entre els socis de govern i discutida amb els sectors afectats al llarg de la passada legislatura però que, finalment, no va poder ser aprovada per l’anticipació electoral (i l’actitud obstruccionista de l’oposició al Parlament).

10. La Llei de Serveis Socials, amb la qual va succeir quelcom molt semblant a la Llei citada anteriorment.

Totes aquestes són les coses que es podran fer –o, més ben dit, es podran seguir fent- a Catalunya gràcies a la reedició d’un govern del PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA, i que no s’haguessin pogut fer, o no s’haguessin fet amb la mateixa orientació progressista, sota cap altra hipòtesi de govern. Catalunya, si hi ha un cicle llarg d’esquerres, pot tenir un dels millors Estats del Benestar d’Europa. Permeteu-me una pregunta: ¿per què, si Catalunya (individualment considerada) té una renda per càpita clarament superior a la francesa i alemanya, i idèntica (si no superior) a la sueca i finlandesa, segons les dades d’Eurostat de la primavera passada, el nostre país té una taxa de pobresa una pobresa que duplica i fins triplica la dels països nòrdics? Aquest és el tipus de coses que amb un cicle llarg de l’esquerra poden deixar de passar.

4. La quarta cosa que un Govern d’Entesa possibilita és la consolidació d’un nou catalanisme, no nacionalista, més integrador, on pugui confluir diverses maneres d’entendre el catalanisme: el catalanisme federalista del PSC-CpC i d’ICV-EUiA amb el catalanisme nacional (que no nacionalista) d’ERC. Uns catalanismes que en tot cas tenen un fort denominador comú, que es pot resumir en dos punts:

A. Els drets de les persones estan per davant de tot, especialment els seus drets socials. Catalunya serà tant més segura com a societat, tan més forta com a nació, com més sòlid sigui el seu benestar. Es tracta de construir un país en el qual la cohesió provingui de la justícia, més que no pas de la bandera. I en el qual el seu nivell de benestar sigui un signe d’identitat tan bàsic com la llengua o la cultura.

B. El catalanisme progressista i integrador és pregunta pel futur dels catalans, més que no pas per la seva procedència. Es fa responsable del present i del futur de Catalunya, més que no pas dipositari del seu passat. En aquest sentit, la mateixa presència de José Montilla al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya és significatiu. Per una banda, és un fet representatiu de la normalitat democràtica de Catalunya i, al mateix temps, és el símbol de la força integradora d’una certa manera progressista d’entendre el catalanisme.

5. Aquesta legislatura ha de ser, també, la del desplegament de l’Estatut. La nostra Llei bàsica és un instrument, però ara que ja el tenim, el què cal és precisament fer-lo servir. Proporciona més recursos, més competències, més drets i més reconeixement simbòlic ¿Amb quina finalitat l’hem de fer servir? Amb la finalitat de construir el país que assenyalàvem en el punt anterior: la Catalunya socialment justa, culturalment oberta i plural, federada amb Espanya, bolcada a Europa i solidària amb el món.

6. La constitució del Govern d’Entesa servirà –de fet, ha servir ja, per a consolidar l’autonomia dels partits política que el formen respecte de la resta de forces polítiques. Per una banda, permet assentar l’autonomia del PSC respecte del PSOE, en un moment en que hi ha alguns sectors rellevants d’aquest partit que temen els efectes negatius que, en determinades zones d’Espanya, l’aliança progressista catalana pugui tenir en les perspectives electorals de propi PSOE. Per altra banda, enterra definitivament l’intent de satel·lització d’ERC per part de la força majoritària del nacionalisme, és a dir, per part de CiU, intent basat en l’argument de la (suposada) afinitat sobiranista entre ambdós partits. I, per tant, consolida l’ancoratge dels republicans en el camp de l’esquerra.

7. Finalment –però no per això menys important- cal posar en primer pla l’agenda de la transparència, el bon govern, l’ètica de les forces polítiques i la participació ciutadana, per tal de recuperar la legitimitat perduda a ulls dels ciutadans, al llarg d’aquesta legislatura, per part dels partits i dels seus polítics. El fet d’estar al govern no eximeix a les esquerres, i molt especialment a PSC i a CpC, d’entendre bé les causes de l’abstenció elevadíssima (i el vot de protesta a través del vot en blanc) que es va produir en les autonòmiques. Entendre bé aquestes causes significa vàries coses (quasi de sentit comú), com per exemple: entendre que l’abstenció no respon a una única causa sinó a vàries i conèixer-les; conèixer quin pes relatiu ha tingut cadascuna d’aquestes causes en el conjunt de l’abstenció; entendre bé les motivacions de cadascuna d’aquestes causes i actuar per capgirar-les.

El problema rau en el fet que, probablement, el capgirament d’aquestes causes i de les seves motivacions requereix, en alguns casos, de canvis estructurals en el sistema democràtic que compten amb lògiques resistències difícils de remoure. Però precisament això ha de ser un estímul -i no un motiu de desànim- en la tasca de millorar la cultura política del nostre país i l’estil de les organitzacions que la representen.

En qualsevol cas, per tal de recuperar la confiança ciutadana, en aquesta legislatura caldrà:

A. No només complir els compromisos adquirits (cosa que ja s’ha fet abastament al llarg d’aquesta legislatura 2003-06) sinó saber transmetre-ho, comunicar-ho, relatar-ho en un relat coherent i il·lusionador, a la ciutadania.

B. No generar mai tensions públiques, ni tampoc tensions no estrictament necessàries (tot i ser portes endins), entre uns socis de govern que tenen tot el dret a tenir visions diferents respecte de moltes decisions importants pel país, però que tenen el deure de construir els consensos per mitjà de negociacions responsables i raonables.




C. Apostar per una cultura política participativa. I aquí, des del seu naixement, CpC ha volgut fer d’aquesta assignatura pendent de la nostra democràcia (i de tantes altres) probablement el seu principal motiu d’existència. Participació per a relegitimar la democràcia davant dels ciutadans, per a fer uns ciutadans més madurs políticament i més corresponsables de la vida col·lectiva i dels grans reptes socials.



Publicat al Butlletí de Ciutadans pel Canvi