Tinc una amiga que es diu Dèlia Palacios que és una de les meves heroïnes preferides. Deu tenir trenta i pico anys, és religiosa (teresiana) i fa quatre o cinc anys va acceptar d’anar a viure i a treballar a Costa d’Ivori, un país que en aquell moment estava intentant sortir d’una guerra civil molt cruenta. La Dèlia ha treballat molt de temps en una escola en una zona rural del país, que a estones quedava sota el control de la guerrilla insurgent. És probable que si sap que parlo d’ella públicament en termes elogiosos s’enfadi molt –una de les seves virtuts és la humilitat i la discreció-, motiu pel qual limitaré el meu homenatge a dir que gràcies a persones com ella el món és, sens dubte, millor.La Dèlia em va donar la oportunitat de ser, durant uns pocs mesos, professor d’una escola de Bellvitge, a L’Hospitalet, de la qual ella fou directora fugaçment i on jo vaig donar classes a alumnes d’ESO i de Batxillerat. Concretament, les assignatures de català (tema: els pronoms febles), música (tema: el romanticisme alemany) i religió (tema: el concepte de Regne de Déu). Com comprendreu, no era la millor oportunitat per apassionar als adolescents de Bellvitge en plena primavera. Tanmateix, ha estat una de les experiències professionals més gratificants que he tingut, per ara, a la vida.
Fa uns mesos, la Dèlia i la seva companya de congregació, Gemma Bel, em van demanar un article per Fragmentos (Revista de cultura y crítica de la realidad), editada per la seva ordre religiosa. Volia, concretament un article que servís per entendre les desigualtats en la societat occidental d’avui. L’encàrrec, sota el títol de “Las desigualdades en Occidente”, em va servir de motiu per fer dues coses: descriure les desigualtats característiques (estructurals) de les societats capitalistes i reflexionar sobre la justícia o la injustícia de les mateixes.
Com que el meu amic José Luís López Bulla s’enfada si en aquets blog parlo massa de federalisme, ofereixo avui aquest text, que reflexiona de manera directa sobre allò que, en efecte, hauria de centrar el nostre debat polític de manera quotidiana: la justícia social.
L’article, estrictament teòric, intenta respondre a una sèrie de preguntes, no per clàssiques i fonamentals, poc rellevants per a la nostra acció política quotidiana. (Certament, mai és dolent repassar els principis ideològics en els quals un basa el seu compromís amb la realitat. Fins i tot, podria ser que fos necessari fer-ho de tant en tant.)
Aquestes preguntes són:
1. Quin tipus de desigualtats són susceptibles de ser valorades com a justes o injustes?
2. De quins principis disposem per valorar si una desigualtat és justa o injusta? Expliquem aquí la Teoria de la Justícia del nord-americà John Rawls, un dels més grans pensadors de la filosofia política contemporània i el seu cèlebre “principi de diferència”.
3. Exerceixen els grups socials més productius -dels quals depèn la productivitat total del sistema econòmic- un xantatge sobre la resta de la societat a l’hora de distribuir la riquesa?
4. Quines són les desigualtats pròpies del capitalisme? Són justes o injustes? En aquest punt ens detenim breument en quatre menes de desigualtats:
- la desigualtat d’accés al mercat de treball;
- la desigualtat d’accés al capital;
- les desigualtats internes al mercat de treball derivades de factors culturals;
- les desigualtats internes al mercat de treball derivades de la productivitat (p.m.t.) de
cada tipus de treball
5. És possible corregir les desigualtats injustes del capitalisme? Expliquem aquí els principals mecanismes de l’Estat del benestar per redistribuir la riquesa i regular els mercats capitalistes.
6. Finalment, l’article es pregunta si és possible imaginar mecanismes de regulació de la producció i la distribució que vagin més enllà d’aquells que ha posat en pràctica l’Estat del benestar, sense per això posar en risc la productivitat global del sistema econòmic. Es possible més igualtat amb igual (o major) riquesa? És possible un sistema econòmic més just que el capitalisme de l’Estat del benestar?A risc de ser titllat d’ideològic –paraula, per cert, que abans era símptoma d’elogi i que últimament he descobert que també serveix per desmerèixer, i no precisament en el sentit de la crítica marxista del concepte d’ideologia- diré que el nostre compromís amb la realitat ha d’assentar-se en principis i valors sòlidament establerts, després de ser críticament reflexionats. Allò que la filosofia política anomena principis de justícia. Principis com els que intenta posar en joc, modestament, aquest article.
Tanmateix, i pensant en la meva amiga Dèlia Palacios, tampoc hem de ser ingenus: no hauríem d’oblidar que, al capdavall, el nostre compromís amb la realitat s’alimenta bàsicament de la inspiració que ens proporcionen testimonis com el seu. Potser anònims, però més fecunds que mil teories.
(Llegeix l'article sencer)
