Amic Xavier (i II)

continua d'Amic Xavier (I)

 8.         Així doncs, cal deixar ben clar que entre el federalisme i el statu quo constitucional hi ha tantes diferències, com a mínim, com les que hi pugui haver entre el federalisme i la independència. Però l’argument no acaba aquí. Perquè, com et deia, entre el federalisme que jo defenso i la independència hi ha, encara, un altre punt de coincidència inevitable: uns i altres volem que el futur polític del nostre país el decideixin lliurement els seus ciutadans. En el dret a decidir federalistes i independentistes ens hi trobem. Amb els defensors del statu quo, en canvi, no en tenim cap de punt de trobada: ells neguen el dret a decidir i defensen una Espanya que a nosaltres, els federalistes catalans, ja no ens val.

¿Té sentit que Catalunya segueixi a dins d’Espanya en contra de la voluntat d’una majoria de catalans? Crec que no. El que més em tranquil·litza és que aquesta resposta no només l’he trobat entre ciutadans, polítics o intel·lectuals catalans. En els darrers mesos l’he trobat també en molts amics, alguns polítics (pocs) i alguns intel·lectuals (uns quants més) de la resta d’Espanya. Un exemple exemplar -valgui la redundància- és el de José Antonio Pérez Tapias, ex diputat del PSOE al Congrés, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Granada i un dels membres del grup de treball sobre la reforma federal del PS d’Andalusia. Ell ho explica amb tota claredat: ¿com podem pretendre que Catalunya segueixi a Espanya en contra de la seva voluntat? Com diu ell, no només un problema de democràcia, és sobre tot un problema de realisme. ¿Com es podria imposar una cosa així a una societat com la catalana? Els espanyols -i el PSOE particularment- haurien d’entendre que la unitat de l’Espanya només és possible per les bones, haurien d’entendre que serà molt difícil –per no dir impossible- mantenir-la per les males. A la curta o a la llarga, Catalunya només seguirà a Espanya si els catalans així ho volen. Per això, Pérez Tapias rebla el clau quan diu: com més Espanya negui a Catalunya el dret de fer una consulta, més està posant en risc la seva unitat.

En el que sí crec que estarem completament d’acord és que, per tal que els catalans puguin decidir lliurement el futur estatus polític del seu país, cal que la consulta se celebri sense de pressions, manipulacions i amenaces. Ni d’una banda ni de l’altra. Es lamentable que des d’Espanya es faci servir, una i altra vegada, l’estratègia de la por i de l’amenaça. Però tampoc seria acceptable que el sistema mediàtic català –especialment els seus mitjans públics- acabés sent l’instrument d’una campanya d’adoctrinament i que ignoressin la indiscutible pluralitat de la societat catalana pel que fa l’eix nacional. Cal evitar com sigui tant una cosa com l’altra.

9.         En relació a “l’antítesi” entre federalisme i independentisme, permet-me encara una darrera reflexió. Espero que no se t’escapi que “l’antítesi” principal del federalisme és el centralisme de la dreta espanyola i la seva manera d’entendre i interpretar l’actual Constitució. I la seva oposició a reformar-la en un sentit federal.  Siguem seriosos: ¿quin és el principal obstacle per tal que la reforma federal de la Constitució que voldria el PSC tiri endavant? ¿L’independentisme català? ¿O la dreta espanyola? ¿Es ERC qui impedirà una reforma federal de la Constitució al Congrés? ¿Potser les CUP? ¿Potser CiU? Siguem seriosos! Es evident que el principal adversari de la reforma federal d’Espanya es diu PP. És evident que qui pot fer fracassar qualsevol intent de reforma federal de la Constitució és el partit d’Aznar, Mayor Oreja, Gallardón, Rajoy o Esperanza Aguirre. ¿I amb el partit al qual pertanyen aquests noms que ara cito votem resolucions que tenen a veure amb l’eix nacional als municipis de l’àrea metropolitana? ¿No et sembla una mica estrany? ¿No et cau la cara de vergonya, per fer servir la teva pròpia expressió? ¿No et sembla un exercici de masoquisme polític abraçar el teu propi botxí, tal com deia jo a l’entrevista?

10.      Vaig acabant. En el penúltim paràgraf escrius:  “M’agradaria també que ens aclarissis que vol dir això de l’escarni de l’independentisme. Si alguna proposta ha estat escarnida i se n’ha fet befa ha estat la del federalisme. Les hemeroteques en van plenes. Dit això, crec que seria un signe de bona salut democràtica i simplement civil que comencés a llevar-se la veda de la crítica a l’independentisme. Hauries de saber que molta gent que voldria participar-hi simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix sobre la societat civil. I tu que vas muntar Ciutadans pel Canvi saps perfectament que aquest control sobre la societat civil ve de lluny, de més de vint anys de governs nacionalistes.”

Crec que la crítica de l’independentisme és del tot legítima. No podria ser d’altra manera. La crítica és l’essència del debat en una societat democràtica. El que intentava dir en l’entrevista no era que l’independentisme no s’hagi de criticar. El que intentava explicar allà és que, quan un desfigura el seu rival en excés, al final se li acaba girant en contra. Perquè la gent té informació, té ulls a la cara, la gent pensa i parla. I si per competir amb els demés projectes polítics no tens més remei que deformar-los sistemàticament, és probable que el personal un dia acabi veient que allò que dius no es correspon ben bé amb la realitat. I aleshores perds tota credibilitat. Crec, sincerament, que caricaturitzar el rival de manera permanent és una mostra d’inseguretat. Quan un està segur del seu projecte no és condescendent amb els rivals, però tampoc no necessita tergiversar el seu projecte dia sí dia també.

Criticar el projecte independentista, tant com vulguis. Posar de manifest tots els seus riscos i tots els inconvenients i totes les dificultats que comporta, tan com vulguis. Ara bé, ¿realment creus que a Catalunya hi ha gaire gent que pensi que la independència seria la porta de tots els mals? Si no admetem el potencial que la independència té, els que quedarem fora de joc serem nosaltres. Si ens neguem a reconèixer les virtuts i l’atractiu de la independència, serem incapaços de bastir una alternativa federal realment competitiva, que tingui tantes virtuts i tant d’atractiu o més. Del que parlava jo en l’entrevista era precisament d’això: de la diferència entre un federalisme perdedor, trist, destinat al fracàs, i d’un federalisme atractiu, amb possibilitats de convèncer una majoria. Qui vulgui perdre abans de començar la partida, té tot el dret de fer-ho. Però jo, quan jugo un partit, prefereixo sortir a guanyar-lo.

Crec que la diferència que hi ha avui dins del socialisme català entre una i altra manera d’entendre el federalisme es deriva del fet que uns i altres partim de premisses diferents. Hi ha qui creu que la independència és senzillament impossible. Que Espanya no la permetrà per molta majoria que hi hagi a Catalunya, que la comunitat internacional no la reconeixerà mai, que els processos de secessió unilaterals estan, per definició, destinats al fracàs. En aquest cas, certament, no cal esforçar-se gaire. Amb un federalisme de tres al quarto –sense dret a decidir, sense plurinacionalitat, sense ordinalitat, sense res del que avui és rellevant per a una majoria de catalans- ja n’hi ha prou. ¿Perquè complicar-se la vida per construir un federalisme potent si, total, el partit ja està guanyat abans de començar? La feina ens la farà Madrid: ells ja s’encarregaran que la independència fracassi. I els federalistes, per tant, serem els únics que tindrem alguna cosa que oferir a una societat catalana que estarà summament frustrada i desorientada després d’un procés d’independència fallit. Proposem el que proposem, el país haurà de girar els ulls cap als socialistes, perquè no li quedarà cap altra alternativa. Aquest, em consta, és avui el full de ruta d’alguns “federalistes” del PSC.

No em reconec en aquest full de ruta. No m’agrada plantejar el combat en favor del federalisme en aquests termes. No vull que el partit me’l guanyi un altre (els poders centrals de l’Estat). No vull sortir a jugar un partit en que l’àrbitre, abans de començar, ja té previst expulsar l’altre equip del camp. No em sembla democràtic. Si al final Catalunya segueix vinculada a Espanya, si el futur de Catalunya acaba sent un pacte federal  –o confederal, ara no entrem a discutir aquesta qüestió terminològica- amb la resta d’Espanya vull que sigui perquè els catalans així ho han decidit, perquè una majoria de catalans ho ha triat lliurement.

Però, a més, no estic en absolut d’acord amb la premissa, segons la qual la independència és “impossible”. I no ho estic per raons de rigor científic, no per motius ideològics. Crec que la història moderna i contemporània ens ofereix masses exemples de com la legalitat i la voluntat d’una societat han entrat en conflicte i de com la voluntat de la societat s’ha imposat a la legalitat. De fet, la història moderna i contemporània –no només d’Europa, sinó del conjunt del planeta- és en bona mesura la història de com el principi de legalitat ha estat desbordat per determinats processos socials, ja sigui en l’àmbit de la legalitat que regula el sistema polític, de la que regula els drets socials i econòmics, o de la que regula l’articulació territorial dels estats. ¿No et sembla poc “científic” donar per fet que la independència no es produirà mai, encara que una majoria qualificada de catalans la desitgés durant un període sostingut de temps? ¿Per tant, no et sembla poc intel·ligent –políticament parlant- muntar tota una estratègia política en base a una premissa que contradiu de manera bastant clara l’evidència històrica disponible?

En efecte, si canviem de premissa aleshores, de cop i volta, tot canvia. Si un creu que la independència “pot ser”, si un creu –i desitja- que la decisió depengui de la lliure voluntat dels catalans, aleshores amb un federalisme de tres al quarto ja no en té prou. En aquest cas, és imprescindible apostar per un federalisme “que ho tingui tot” –tot allò que la Catalunya, d’acord amb el seu present, el seu passat i el seu futur, es mereix de manera legítima-. I cal apostar per aquest federalisme siguin quines siguin les conseqüències –i, en el cas del PSC, digui el que digui el PSOE-. Davant d’una independència entesa com una possibilitat real, un federalisme que es deixi alguna cosa important pel camí –ja sigui el dret a decidir, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, l’ordinalitat en el finançament o el respecte total per la llengua- no té gaire res a fer. ¿Suposo que tu, compromès amb el projecte federal com estàs, prefereixes un federalisme que triomfi que no pas un federalisme que fracassi, no?

11.      Pel què fa a la teva afirmació segons la qual hi ha “molta gent que voldria participar en la crítica de l’independentisme que simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix sobre la societat civil”, sincerament, me’ls hauràs de presentar. No dubto que n’hi hagin. Però no crec que es tracti d’un fenomen massiu. No crec que la societat catalana sigui una societat amb més “por” a dir el que es pensa que qualsevol altra societat homologable de l’Europa occidental. Potser hi ha d’altres països a Europa on la gent se sent més lliure per dir el que pensa. Però segur que n’hi ha molts d’altres on “el control del poder polític sobre la societat civil” és notablement més fort que aquí. No crec que a Catalunya, avui, tinguem un problema de llibertat de pensament i de paraula; o almenys no sensiblement més greu que a la resta de democràcies del nostre entorn. Durant el franquisme sí, ¿però avui? Inclús tinc la sensació que les tertúlies polítiques dels mitjans de comunicació a Catalunya són, en general, més plurals que les tertúlies polítiques dels principals grups de comunicació de la resta d’Espanya. Imagino que aquesta sensació deu ser fàcil de confirmar o desmentir.

Conec la societat civil catalana, conec moltes de les seves entitats, conec la seva relació amb els poders públics, i em semblaria una mica exagerat dir que estem davant d’un sistema de control ideològic d’aquestes entitats.  No nego –de fet, ho he viscut en directe- que des dels poders públics sovint es fa un exercici bastant penós de sectarisme ideològic. Es evident que els governs afavoreixen les entitats que comparteixen la seva línia ideològica i castiguen les que discrepen. I em sembla lamentable. Fins i tot, m’atreveixo a dir que la dreta -tant a Catalunya com a Espanya- ha excel·lit en aquest sectarisme més que no pas l’esquerra. Tot i que en l’esquerra no falten casos dels quals ens hauríem d’avergonyir. Que això passa, que els poders públics a Catalunya, com en d’altres societats del nostre entorn, sovint practiquen un sectarisme lamentable és innegable. Però d’aquí a concloure que avui, a Catalunya, la gent tingui “por” d’enfrontar-se al projecte ideològicament dominant… sincerament em sembla que és fer un gra massa. Jo em passo el dia sentit gent que explica les meravelles de la independència… però també em passo el dia sentint gent que n’explica tots els mals. I no em sembla que, aquests darrers, tinguin gaire por. ¿Tu no els has sentit? Potser el que passa és que no llegim ni escoltem els mateixos mitjans de comunicació. Potser la mala sort ha fet que darrerament només escoltis o llegeixis mitjans pro-independentistes. Potser jo tinc més sort que tu i és per això que em trobo opinions de tota mena, tant en públic com en privat.

12.      Per acabar, ara sí, una darrera nota sobre l’ordinalitat. Escrius: “L’afirmació que fas que el principi d’ordinalitat és sagrat l’he trobat fins i tot graciosa. És pur llenguatge de l’adversari.” T’he de dir que aquestes frases m’han xocat una mica, no t’ho negaré. Perquè jo, després d’estudiar una miqueta el tema, tenia entès que allò propi del nacionalisme era la reivindicació del concert econòmic, com al País Basc. I que quan tens un sistema de concert, l’ordinalitat hi té poc a veure. Jo tenia entès que l’ordinalitat és un principi que té sentit, bàsicament, quan parlem de federalisme fiscal. Es més, tenia entès que l’ordinalitat és el principi que pot fer que, en un sistema de federalisme fiscal, la solidaritat entre comunitats sigui no es discuteixi dia sí dia també. Tenia entès que és, precisament, la manera de legitimar un federalisme fiscal que vol garantir la solidaritat entre territoris. Fins i tot tenia entès que l’ordinalitat havia quedat consagrada per la jurisprudència alemanya com un principi bàsic del seu sistema de finançament. I algú m’havia dit que la República Federal Alemanya era el país federal d’Europa per antonomàsia, això és, el model federal de referència  per a tots aquells països–i molt particularment Espanya- interessats en avançar cap a un sistema federal de veritat.

Es més, crec que fins i tot al PSOE es pensaven que això de l’ordinalitat tenia alguna cosa a veure amb Alemanya i, per tant, amb el federalisme. Perquè en la cèlebre Declaració de Granada diu: “En lo que se refiere al modelo de financiación, sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán, dado que la evolución del modelo LOFCA ha llevado a un sistema que, gravita en buena medida sobre unos impuestos comunes cuya recaudación se reparte entre ambos niveles de gobierno. También toma su referencia en la jurisprudencia constitucional alemana la precisión ratificada por el Tribunal Constitucional, de que la contribución interterritorial no coloque en “peor condición relativa de quien contribuye respecto a quien se beneficia” (punt 28.2). Això, per cert, ho diu en el punt immediatament posterior als dels “principios del sistema de financiación”, en el qual l’ordinalitat brilla per la seva absència. Però una cosa no treu l’altra. Pel PSOE, com pots veure per la cita que t’he transcrit, l’ordinalitat (sempre sense citar-la pel seu nom, això sí) és fonamentalment “un referència de la jurisprudència constitucional alemanya”. Una referència amb la qual, un cop llegit i rellegit aquest punt 28.2 unes quantes vegades, no se sap molt bé que s’ha de fer, tot sigui dit.  Però, en tot cas, per al PSOE el model fiscal alemany –i, com a part fonamental d’aquest, l’ordinalitat- són elements característics del federalisme.

Però potser tens raó tu. Potser tant el PSOE com jo estem equivocats. Potser l’ordinalitat no té res a veure amb el federalisme ni és la manera de legitimar un sistema de federalisme fiscal que té com a principi la solidaritat interterritorial. Potser l’ordinalitat és, simplement, com tu dius, “pur llenguatge de l’adversari”. Interpreto que quan parles de l’adversari et refereixes al nacionalisme i a l’independentisme -als no federalistes, vaja-. Potser l’ordinalitat és una bandera del nacionalisme, tan o més que el propi concert, que fins ara ens pensàvem que era la veritable reivindicació fiscal del camp nacionalista. O potser la ordinalitat i el concert són les dues cares de la mateixa moneda, tot i que l’únic exemple que coneixem de concert –el basc- no ha tingut mai en compte l’ordinalitat ni res que se li assemblés.

Disculpa’m la ironia. No vol ser ofensiva. Però em semblava necessària per fer notar que a vegades, sense voler, es pot ser víctima d’una confusió que acaba sent políticament letal. ¿Com podem acabar creient que aquelles banderes que són legítimament nostres, dels federalistes, en realitat són banderes del que tu anomenes “l’adversari”? L’ordinalitat és un exemple evident d’això. Que quedi clar: es tracta d’una bandera fonamentalment nostra, dels federalistes, no dels nacionalistes. ¿Com podem anar regalant banderes a “l’adversari” així com així? ¿Tan sobrats anem de banderes, els federalistes,  com per acabar pensant que les nostres banderes en realitat són “dels altres”?

Fins aquí les meves respostes. M’he allargat més del que hauria desitjat. Molt més, sens dubte, del que seria raonable. Però crec que en aquest debat -que avui tant ocupa i absorbeix la societat catalana- com més arguments millor. I com més clars i acuradament explicats, millor. El que he volgut, bàsicament, és “contestar els teus arguments amb arguments”, tal i com jo reclamava per a mi en l’entrevista. Si per aconseguir-ho m’he estès  més enllà del que recomana el sentit de la mesura, et demano que ho entenguis com una mostra de respecte cap a les teves reflexions: he considerat que es mereixien una rèplica tan extensa com la que acabes de llegir. Sigui com sigui, espero que en cap cas hagis vist la més mínima intenció feridora ni ofensiva en les meves paraules. Han estat només un intent d’esvair, des de l’amistat i l’estima, l’estupefacció amb la qual començaves la teva carta.

Una  forta abraçada, Toni

Entrevista d’Antoni Comín a El Punt Avui: “L’antiindependentisme arruïna el federalisme” (25.07.2013)

Rèplica de Xavier Roig a l’entrevista d’Antoni Comín: Amic Toni (25.07.2013)

Amic Xavier (I)

Celebro que la meva entrevista a El Punt/Avui hagi suscitat la teva resposta (i celebro que en Quico t’hagi fet de “ventre de lloguer”, com diu ell). Com bé saps, debatre amb tu és per mi un exercici del tot estimulant. No ho dic amb segones. Intento, per tant, contestar els arguments que contraposes a les meves paraules publicades dijous 25.

1.         Dius “les teves declaracions confirmen els pitjors auguris sobre la divisió d’aquest país”. Sincerament, jo entenc que l’entrevista va en la direcció contrària. Reclamo que els federalistes no fem antiindependentisme, de la mateixa manera que convido els independentistes a reconsiderar les virtuts del federalisme.  Crec que això és tot el contrari de contribuir a la divisió del país. Estic convençut que entre federalistes (si som federalistes coherents) i independentistes hi ha punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís amb el dret a decidir. No veig per enlloc de quina manera una entrevista que subratlla els punts en comú entre aquests dos projectes pot “confirmar els pitjors auguris” sobre la divisió de Catalunya.

En tot cas, tal i com vaig declarar fa poc, si algú entén que el procés que està vivint avui el país obre una fossa entre el que alguns ja anomenen les “dues Catalunyes”, jo ja aviso d’entrada que tinc la intenció d’estar amb les dues. Es més, crec que hi ha massa gent avui al PSC que creu que per fer de pont entre Catalunya i Espanya s’ha de renunciar a fer de pont entre aquestes “dues Catalunyes”. I per això justifiquen que el PSC no s’assegui al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) o que mostri el seu menyspreu al Concert per la Llibertat, o que voti amb el PP contra el PNDD a Barcelona, a Mollet, a L’Hospitalet o a Tarragona. Greu error! La realitat és justament la contrària: només si com capaços de fer de pont entre les “dues Catalunyes” seguirà havent-hi alguna possibilitat de fer de pont entre Catalunya i Espanya. Perquè de les “dues Catalunyes”, avui per avui, la que vol marxar és més forta i més majoritària que la vol quedar-se. Ho demostren les enquestes i els resultats electorals.

2.         Dius també que “és ben trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan discutible eix nacional”. Primer un apunt personal: tinc pocs dubtes sobre el meu progressisme. Les meves eleccions a la vida han estat  orientades, fonamentalment, pel compromís amb la justícia social: els meus estudis, els meus voluntariats, les meves militàncies en la política i en la societat civil. Dels centenars de pàgines que he escrit al llarg dels anys, potser un 80 % o un 90 % estan dedicades a repensar el socialisme, a la democràcia econòmica, a l’altra globalització possible, a la regeneració democràtica, etc. Es fàcil de comprovar. Explico això per aclarir que dono per fet que el “suposadament” de la teva frase no es refereix a mi.

Anant al que comentes, no veig que hi hagi cap incompatibilitat, a priori, entre els dos eixos: el social i el nacional. Per tant, soc dels que crec que no té sentit parlar de “prioritzar” un eix per davant de l’altre. Crec que la societat catalana és com és i que això fa que tots dos eixos siguin “reals” i igual d’importants, perquè són una conseqüència inevitable de la nostra realitat social i històrica. No crec que l’eix nacional sigui “discutible”, com tu dius, ni que sigui un invent de les elits conservadores, com pensa algú. Negar l’eix nacional, considerar-lo artificiós, em sembla un error exactament igual de greu que negar l’eix dreta-esquerra. M’he passat la vida combatent aquella idea de molta gent de CiU (i que en Mas repeteix sovint, per cert… o al menys ho feia quan jo era diputat i ell cap de l’oposició) segons la qual la divisió entre dreta i esquerra és “vella política”, és una cosa del passat, és cosa de gent nostàlgica que encara viu amb els esquemes del segle XX (entre els quals se suposa que m’he de comptar) i que no entén que el món ha canviat… Oi que és absurd negar l’eix esquerra-dreta en una societat capitalista? Doncs igual d’absurd és negar l’eix nacional en el cas de Catalunya.

Per cert, ja que parlem dels dos eixos: si fas un creuament entre tots dos, amb les enquestes i els resultats de les darreres eleccions a la mà tot sembla indicar que el % d’independentistes entre els ciutadans que voten o es diuen d’esquerra o de centre-esquerra és més alt que el % d’independentistes entre els ciutadans que voten o es declaren de dreta o centre dreta.

En síntesi, no “aposto” per l’eix nacional: l’eix nacional, simplement, forma part de la nostra realitat, ens agradi o no. En tot cas, admeto que la meva entrevista d’El Punt/Avui només parlava de la qüestió nacional: però és que, en aquesta ocasió, aquest era el tema de l’entrevista! Saps prou bé que acostumo a dedicar les meves intervencions als mitjans de comunicació tant o més a les qüestions socials i econòmiques que a la “qüestió nacional”.

3.         Dit això, podria estar d’acord amb tu quan dius “és ben trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan discutible eix nacional”, si amb això vols dir que el nom de l’eix nacional no podem trair els nostres ideals com a progressistes. Si vols dir això,  totalment d’acord. El problema és que el PSC està abandonant la seva identitat progressista en nom de l’eix nacional exactament en el sentit contrari que tu denuncies. Em preocupa extremadament que el PSC vagi fent votacions conjuntes amb el PP i amb PxC en un i altre municipi de l’àrea metropolitana (en més d’un, més de dos i més de tres). ¿Per tal de fer un front comú en contra de l’independentisme, acabem votant amb la dreta? Això sí que és posar l’eix nacional per davant de l’eix dreta-esquerra! Això és entrar en conflicte amb nosaltres mateixos en tots dos eixos: en l’eix nacional és donar a entendre una posició més aviat pro-statu quo que no pas federal, cosa no gens coherent amb el discurs teòricament federalista del PSC; i, a més, ho fem al preu de pactar amb partits que estan en les nostres antípodes en l’eix dreta-esquerra.

Aquells que diuen que el PSC no ha d’estar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (cosa que em sembla un error garrafal, a més d’un incompliment obert i evident del programa electoral del PSC) i diuen que no hi ha de ser per no asseure’s en una taula plena d’independentistes s’haurien d’aplicar el cuento:  menys encara et pots asseure en una taula plena de centralistes, i menys encara si a sobre són de dretes. Al menys, molts dels integrants del Pacte Nacional són fonamentalment d’esquerres. ¿Millor un centralista, encara que sigui de dretes, que un independentista encara que sigui d’esquerres?

4.         Dius “això del dret a decidir és un slogan imbatible però de dret no en té res”. Estaràs d’acord amb mi que aquesta és, com a mínim, una afirmació arriscada. Perquè el debat sobre el dret d’autodeterminació –això és el que vol dir el “dret a decidir”- és un debat tan complex com controvertit. Hi ha qui considera que, amb la llei internacional a la mà, és un dret restringit només a les ex-colònies. I hi ha qui –sobre tot  a partir de la sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo- considera que el dret internacional públic ha legitimat el dret d’autodeterminació en base exclusivament al principi democràtic, i no només al principi d’alliberament anti-colonial, com passava fins ara. En aquest cas, el mateix dret internacional públic hauria de reconèixer aquest dret per al cas de Catalunya. En qualsevol cas, estem davant d’un debat profund i abrandat. No crec que dir que el dret d’autodeterminació “de dret no en té res” serveixi gaire per clarificar l’assumpte.

Crec que és molt més aclaridor mirar què passa a nivell internacional i veurem dos tipus de països. Veurem que hi ha molts estats que, tot i ser plurinacionals, neguen el dret a la secessió a tots els seus territoris. Però veurem que n’hi ha d’altres que no ho fan. Veurem el cas del Regne Unit, que permetrà que Escòcia faci un referèndum d’aquí a poc més d’un any, la pregunta del qual serà “Escòcia hauria de ser un país independent?”. I veurem també el cas del Canadà. Estic segur que no desconeixes la frase de Stéphane Dion, el pare de la llei de claredat canadenca, segons la qual “al Canadà la secessió no és un dret reconegut a la Constitució, però és una possibilitat”. Dion explica de manera eloqüent que per als canadencs la unitat del país és un bé tan preuat que entenen que no es pot construir sobre la imposició, sinó sobre l’acord lliure de les parts. A mi, sincerament, em semblen més interessants, més democràtics, més de futur  aquest segon tipus de paises que no els altres. ¿I a tu?

En definitiva, soc dels que crec que Catalunya és un poble que té dret a l’autodeterminació. Sovint m’he preguntat: ¿quin és el principi que ha legitimat la relació entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys? ¿Catalunya estava dins d’Espanya perquè així ho manava la Constitució? ¿O Catalunya estava “dins” de la Constitució perquè així ho manaven els catalans? Vull pensar que la resposta correcta és la segona, vull pensar que explica molt millor el sentit profund del pacte constitucional que no pas la primera.

5.         Continues aquesta crítica del dret a decidir dient: “Una cosa és que per raons de pragmatisme s’hagi de fer veure que no ens hi oposem perquè fa temps que les forces d’esquerra han perdut la iniciativa. Però fa caure la cara de vergonya que des d’un posició diguem-ne socialista es donin lliçons sobre el dret a decidir en un país on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta anys.” Són les frases que m’han sorprès més de tota la teva carta. No vull deduir, de la primera frase, que hi hagi federalistes a Catalunya que “fan veure” que estan a favor d’una cosa –el dret a decidir- de la qual en veritat estan en contra. Es pot ser federalista i estar a favor del dret a decidir; i es pot ser federalista i estar en contra. El que és inadmissible és estar-hi en contra i “fer veure” que s’hi està a favor. Això sí que hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol que tingui un mínim sentit de la integritat política.

En relació amb això, no em vull creure que el PSC hagi posat al seu programa una cosa en la qual no creu. De fet, fa temps que em preocupa veure que al PSC hi ha gent que dona la sensació que està incòmoda amb el seu propi programa electoral, quan aquesta parla de consulta legal i acordada. És a dir, quan parla de dret a decidir. ¿No serà que, si jutgem les posicions de cadascú a partir del programa electoral, els suposats “crítics” som en veritat els “ortodoxes”, els que ens creiem el programa, i els suposats “oficialistes” són, masses vegades, els veritables “dissidents”? Veig massa gent al PSC intentant diluir, desnaturalitzar o tergiversar el compromís del programa amb el dret a decidir, mirant com fer-ho per “desandar el camino andado”. Però un programa electoral és un contracte entre un partit polític i la ciutadania, i els contractes entre representants i representats haurien de ser poc menys que sagrats. ¿Quina credibilitat tindria un partit polític si, en un dels punts principals del programa, acabés fent allò de “donde dije digo digo Diego”? Si el PSC s’acabés desdient d’un compromís electoral com aquest estaria cometent un frau d’unes dimensions colossals. I jo no contribuiré a que el PSC cometi un frau així de gran. Al contrari, faré tot el que pugui per evitar-ho.

6.         Sobre això de que som un país “on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta anys” deixa’m que et faci una consideració. Crec que no és el mateix votar per triar un govern estatal, autonòmic o municipal –això és el que hem estat elegint durant trenta anys- que votar per decidir el status jurídic que vols per la teva nació. No dic que una cosa sigui molt important i l’altra no ho sigui gens, ara no entro en això. Dic simplement que es tracta de coses sensiblement diferents. Des del meu punt de vista, hi ha dues posicions que són igual de reduccionistes en relació amb aquesta qüestió. La primera: aquella que diu que fins ara els catalans no hem decidit res, perquè com que no hem pogut exercir el dret d’autodeterminació, les eleccions que hem fet fins ara no tenen cap valor. Aquesta visió em sembla, senzillament, tant falsa com ridícula. ¿Qui pot negar el valor d’haver triat que els nostres governs –tant a Catalunya com a Espanya- fossin més de dretes o més d’esquerres, més centralistes o més autonomistes, més compromesos amb els drets civils o menys? La segona posició: aquella que diu que com que fins ara els catalans hem pogut expressar la nostra voluntat democràticament en les eleccions autonòmiques, municipals o generals, això en sí mateix ja ve a ser una forma d’autodeterminar-se i que, per tant, el dret a decidir s’exerceix de manera reiterada des de fa trenta anys. Aquesta posició, sincerament, em sembla tant falsa i tant ridícula com l’anterior. ¿Qui pot negar la diferència entre triar una majoria de govern i triar el status polític del teu país? Crec que no cal haver estudiat dret constitucional ni ciència política per entendre-ho.

7.         Dius també –i crec que és un dels arguments centrals de la teva resposta- que el federalisme i la independència “són perfectament antitètics i es basen en valors oposats. No vull ara allargar-me però sí que et dic que la teva afirmació és d’una frivolitat extraordinària.” Com ja t’he dit abans, crec bastant indiscutible que entre els federalistes catalans i els independentistes catalans hi ha dos clarament punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís amb el dret a decidir. El federalisme que jo defenso -i el que crec que tots els socialistes catalans hauríem de defensar- és diferent de la independència, però encara està més allunyat de l’actual statu quo constitucional. Segons aquest federalisme, Catalunya hauria de tenir competències plenes en una quantitat important de matèries –començant per la llengua i l’educació-, hauria de tenir un dèficit fiscal que fos com a màxim la meitat de l’actual, hauria de tenir una agència tributària que recaptés tots els impostos, hauria de tenir un poder judicial que fos la darrera instància en totes les jurisdiccions, hauria de tenir la possibilitat de construir autònomament les seves relacions exteriors, hauria de tenir selecció pròpia en les competicions internacionals i hauria de tenir unes quantes coses més que ara no dic per no allargar-me. I, sobre tot, hauria de tenir el dret d’autodeterminació permanentment reconegut per part de la resta d’Espanya. ¿A què s’assembla més tot això? ¿A una Catalunya independent? ¿O a la situació competencial en la qual ha quedat Catalunya després de la sentència del TC sobre l’Estatut?

Sí, amic Xavier, no és només que el nostre federalisme no s’ha de conformar amb el statu quo constitucional –perquè aleshores no seria federalisme-, sinó que no pot assemblar-s’hi gens ni mica. Em passo el dia veient dirigents socialistes explicant les diferències –les antítesis- entre el federalisme i la independència. I en canvi no veig quasi mai dirigents socialistes explicant les diferències entre el federalisme i l’actual statu quo. Més aviat, a la que em descuido, me’ls trobo explicant les similituds entre un i altre, les seves continuïtats. La Declaració de Granada és el millor exemple d’això que et dic. ¿Així com volem entusiasmar a ningú a Catalunya? ¿Què estem proposant? ¿Un canvi lampedusià? ¿Canviar alguna cosa per tal que, a la pràctica, res no canvïi?

Dir que el federalisme i la independència tenen similituds pot ser xocant, pot semblar transgressor, però és l’única manera de convertir el federalisme en un projecte, en el sentit etimològic de la paraula: un “pro-jecte”, que serveixi per llançar-nos (jacere en llatí és llançar) cap endavant (pro, prefix que significa endavant). Es l’única manera que ningú acabi pensant que el federalisme és, simplement, una versió una mica milloradeta del que tenim avui. Perquè així no anirem enlloc. Es l’única manera que puguem demostrar que el federalisme també pretén donar una resposta plena –tan plena com la independència- als drets i als anhels que els catalans tenen com a poble i als drets que els catalans tenen com a ciutadans.

Continua a Amic Xavier (II)

Mai tant com en aquests set anys

(Article publicat a la revista del PSC de Teià)

Totes les dades que donaré a continuació demostren que mai, des del govern de la Generalitat, mai des que Catalunya va recuperar les seves institucions democràtiques l’any 1980, s’havia fet tant en tan poc temps. Mai tant com ara.

Els historiadors del futur

M’atreveixo a fer un pronòstic. Quan els historiadors de la Catalunya contemporània, d’aquí a 50 o a 100 anys, des de la neutralitat i l’objectivitat que proporciona la distància temporal, estudiïn els governs de la Generalitat restaurada, aquells que han conduit el país en les primeres dècades de la nostra democràcia, arribaran a una conclusió fàcil de consensuar: la intensitat del reformisme que ha caracteritzat el període que va del 2003 al 2010, els 7 anys dels govern catalanista i d’esquerres, ha estat la més alta que ha conegut fins ara el país. La velocitat, la quantitat i la qualitat de la nostra activitat reformadora no té comparació amb cap etapa anterior. Mai tantes reformes, inclús en plena crisi. Les dades, insisteixo, tossudes, ho demostren. 

Proposo un breu exercici de memòria. Pensem una actuació destacada –o un parell o tres- de cadascuna de les conselleries del Govern d’Entesa i de Progrés que ha conduit el país durant els darrers 4 anys:

1. Conselleria d’Economia: nou acord de finançament, el millor de llarg del qual ha disposat mai la Generalitat, i segon Acord Estratègic per la Competitivitat i la Cohesió de l’Economia Catalana, és a dir, l’acord entre govern, patronal i sindicats per impulsar el canvi decidit del nostre model productiu; reforma de l’impost de successions –ara només paguen els rics-.

2. Conselleria d’Educació: 5 nous mestres cada dia i 2 noves escoles cada setmana, durant 4 anys; nova Llei d’Educació de Catalunya, que té com a principal objectiu la lluita contra el fracàs escolar, un dels principals problemes del nostre país, i que entre d’altres coses ha de servir perquè els centres públics tinguin més autonomia, més projecte propi, més direcció –que siguin vaixells amb capità- i més qualitat.

3. Conselleria de Salut: inauguració del nou hospital de Sant Pau; inauguració del nou hospital Moisès Broggi al Baix Llobregat; 2 nous metges cada dia i un nou CAP cada quinze dies, durant 4 anys, per al nostre sistema públic de salut; lideratge absolut en recerca sanitària -4 dels 5 centres espanyols de referència internacional són catalans-. 

4. Conselleria de Justícia: inauguració de la nova Ciutat de la Justícia i de 4 nous Palaus de Justícia cada any, que són el símbol de la modernització –administrativa, tecnològica, en l’atenció als ciutadans, etc.- dels nostre sistema judicial; 3 noves presons que, entre d’altres coses, han contribuït a multiplicar per 2 el número de presos en procés de reinserció social.

5. Conselleria d’Acció Social i Ciutadania: aprovació de la Llei de Serveis Socials, per primera vegada a Catalunya; desplegament de la Llei de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic, que ha permès que desde l’any 2010 més de 100.000 pensionistes del nostre país superin el llindar de la pobresa; 130.000 catalans ja es beneficien de la Llei de dependència; nova Llei d’Acollida per a la Immigració.

6. Conselleria de Treball: baixada en un 40% dels accidents mortals de treball, entre el 2003 i el 2010; reforma del PIRMI per tal que les persones aturades sense subsidi -sense ingressos- no hagin d’esperar quasi un any per poder accedir a la prestació, com fins ara, sinó només uns pocs mesos.

7. Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa: Pacte Nacional per a la Recerca per millorar molt més encara la nostra R+D+i, tot i que Catalunya ja produeix avui un 25% de tota la recerca de l’Estat-; inauguració del sincrtotró Alba, la instal·lació científica més important de la Península.

8. Conselleria d’Agricultura: inauguració del Canal Sagarra-Garrigues, que feia dècades que estava promès i planificat, i que ha de servir per donar un impuls decisiu a l’agricultura de les Terres de Ponent; el 2010 s’han posat en marxa el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003; a més, el 2010 s’han modernitzat el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003.

9. Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació: cada any més biblioteques -el 2004 se’n van fer 3 i el 2010 se’n van inaugurar 24-; Llei del Consell de les Arts, que entre d’altres coses permetrà una gestió independent i no clientelar de les subvencions públiques al món de la cultura.

10. Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques: actuacions com l’aeroport de Lleida Alguaire, el desdoblament de l’autopista de Tarragona i de l’autopista de Girona, l’autovia de Berga, per posar només alguns exemples, posen les infraestructures al servei de l’equilibri territorial del país; construcció de la Línia 9 del metro, la més llarga d¡Europa, que dotarà a Barcelona del sistema de metro que mereix com a gran capital metropolitana.

11. Conselleria de Medi Ambient i Habitatge: dessaladora d’El Prat, la més gran d’Europa, que garanteix per primera vegada en la història del nostre país que tots els catalans tenen l’aigua garantida encara que estiguem en situació de sequera perllongada; en set anys, hem multiplicat per 9 la potència eòlica instal·lada; noves polítiques d’habitatge –en el marc de la nova Llei de l’Habitatge- que, en set anys, han permès doblar el número d’habitatges de protecció social que s’inicien cada any i han permès multiplicar per 60 el número de catalans que reben un ajut per pagar el lloguer.

12. Conselleria d’Interior: s’ha completat el desplegament dels mossos d’esquadra a la totalitat del territori català, de manera que s’han incorporat 3 nous mossos cada dia, durant 4 anys, per garantir la seguretat de tots; en set anys, s’han reduït en un 45%  dels morts en accidents de trànsit.

13. Conselleria de Governació: en set anys, s’han triplicat els recursos econòmics dedicats al món local i s’ha multiplicat també per tres els diners del Pla Únic d’Obres i Serveis per als ajuntaments, que paga la Generalitat.

14. Conselleria de la Vicepresidència: en sis anys, s’han multiplicat més que per 2 els diners que la Generalitat dedica a la cooperació per al desenvolupament i a l’ajuda humanitària, de 25 milions d’euros el 2003 a 60 milions d’euros el 2009, tot i la crisi; reforçament de la presència exterior de la Generalitat, gràcies a les noves Oficines d’Acció Exterior a Nova York, Alemanya, etc.; en set anys, s’han multiplicat per dos els diners dedicats a la política lingüística i la protecció del català.

On ens porten aquestes reformes?

Tanmateix, el més important d’aquestes reformes no és que siguin moltes, que siguin bones o que s’hagin fet a una velocitat fins ara desconeguda. El què compta, el què importa, el què ens interessa és saber en quina direcció van: a quin destí porten el país. I el destí està clar: un país uns serveis públics més forts per fer un país més just, més igualitari, més cohesionat socialment; un país amb una economia més dinàmica, més competitiva, que ens permeti garantir la prosperitat que necessitem, entre d’altres coses, per pagar el nostre Estat del benestar i que ens permeti proporcionar el màxim de treball de la màxima qualitat al màxim nombre dels nostres ciutadans; un país amb més autogovern i amb més capacitat per fer respectar la seva identitat nacional; un país territorialment molt més equilibrat, on convisquin de manera intel·ligent infraestructures modernes i la preservació del nostre medi ambient.

Si el balanç de l’acció de govern, vistes les reformes, vista la meta a la qual aquestes reformes condueixen, es tan brillant com les dades indiquen, ¿per què l’estat d’ànim de la Catalunya progressista, aquella que es correspon amb la majoria social i que ens ha donat la majoria electoral en els darrers anys, no sembla correspondre-s’hi?

 Tres “enemics” poderosos

Sens dubte, hi ha hagut “poderosos enemics” –perdoneu per la metàfora- que han dificultat, per no dir tapat, aquesta intensa acció reformadora. El primer de tots, la crisi econòmica, que ha disparat l’atur al 20%; una crisi que com sabem és mundial, la més grau dels últims 80 anys, i que te el seu origen en el sistema financer internacional, tot i que a casa nostra té uns efectes més profunds a causa de la dramàtica bombolla immobiliària dels darrers anys. El segon, la batalla de l’Estatut davant del Tribunal Constitucional, que ha decebut profundament tots aquells que confiaven en una evolució federal d’Espanya. El tercer, les discrepàncies públiques dels socis del “tripartit”, que sovint no ha estat capaç de comportar-se amb la coherència estratègica que les seves mateixes bases electorals i l’opinió pública esperaven. 

La solució de la crisi financera mundial no depèn fonamentalment de nosaltres, tot i que el govern català ha estat dels més actius a l’hora de lluitar contra els efectes de la crisi –tant socials com pel finançament de les empreses- i a l’hora posar les bases per sortir de la crisi amb una economia més forta. La solució a la resistència d’Espanya contra l’avenç del federalisme depèn només parcialment de nosaltres i, sens dubte, ens queda molta feina a fer per convertir l’esquerra espanyola en un aliat convençut en aquesta batalla. La solució a la insuficient cohesió interna del govern sí que depenia fonamentalment de nosaltres i, tot i que s’ha millorat respecte la legislatura anterior, probablement no hem assolit l’òptim que esperaven els ciutadans, començant per aquells que ens han donat el seu suport.

Respecte d’aquesta qüestió, tanmateix, crec que convé un darrer comentari: l’experiència del tripartit demostra que la cultura política del nostre país encara no està prou madura com per entendre i assumir els governs de coalició, tot i que paradoxalment Catalunya ara i en el futur tindrà, cada vegada amb més probabilitat, serà, governs de coalició, no de majoria absoluta. Que s’entengui bé: crec que aquest dèficit de “cultura de coalició” afecta tant als partits com als ciutadans. Els partits, perquè ventilen les seves discrepàncies en públic de manera clarament excessiva; els ciutadans, perquè viuen de manera molt negativa qualsevol discrepància entre els partits de govern, quan un cert grau de discrepància hauria de ser tolerada com una mostra de pluralitat i no només penalitzada com una falta de coherència.

  

Qui volem que governi la sortida de la crisi?

La legislatura s’acaba. El país, tot i la crisi, tot i la tramitació accidentada de l’Estatut, ha avançat i molt. ¿Quins no haurien estat els estralls que hauria fet la crisi, en la convivència social del nostre país, si no hagués esclatat quan el país era governat per l’esquerra? No ho vull ni pensar. ¿Si no haguéssim estat en un procés de reforçament dels nostres serveis públics i d’integració dels nostres immigrants, de modernització de les nostres infraestructures i de la nostra economia?  No ho vull ni pensar.

Per això, tampoc vull ni pensar que la sortida de la crisi no la farà un govern de progrés. Un govern d’esquerres, catalanista i amb el socialisme com a força central. Un govern capaç d’assegurar-se que quan la nostra economia es reactivi plenament, quan la locomotora torni a arrencar, cap vagó es queda aturat a l’estació. Capaç d’assegurar que les “víctimes de la crisi” no es converteixin també en els “oblidats de la recuperació”. Evitar això, només ho pot fer un govern progressista, socialista, d’esquerres. Si jo fos un aturat, una persona en situació de risc d’exclusió, tindria molt clar quin govern prefereixo per al meu país per als propers anys.

I la millor prova que la sortida de la crisi amb els socialistes al capdavant del govern serà diferent, és l’obra feta els darrers 4 anys, els darrers 7 anys. Comparin. Comparin el què han fet els governs d’esquerres i el què van fer els governs conservadors. Rellegeixin, comprovin, repassin les dades –i són només alguns exemples, potser els més destacats- de l’obra de govern que he recordat més amunt. I podran imaginar quina Catalunya tindrem si l’impuls reformista segueix viu, si les polítiques progressistes segueixen endavant. I quina serà la Catalunya que ens espera si tot això s’atura.

¡Alerta con la consolidación fiscal!

El Ciervo, julio-agosto 2010

Traumático mes, el de junio del 2010, para el presidente Zapatero y el país que éste gobierna. Dos medidas han cambiado drásticamente el curso de la salida española de la crisis: el recorte del gasto público para garantizar la consolidación fiscal el año 2013, tal como nos exige Europa, y la reforma laboral. Giro copernicano de un presidente del gobierno que había navegado dos años al grito de “¡Ni un recorte social!”. ¿Por qué este cambio de rumbo?

Hace dos años, todos nos volvimos keynesianos, FMI incluido, y activamos poderosos estímulos fiscales que, junto a los estabilizadores automáticos (subsidio de paro, caída de impuestos, etc.), permitieron que la crisis financiera no se tradujese en una prolongada depresión mundial comparable a la de los años treinta. Todos fue todos: Estados Unidos, Europa, China, los países latinoamericanos, etc. Hoy algunos, no todos, han abandonado el keynesianismo y, presionados por los mercados financieros, han emprendido una cruzada contra su desbocado déficit público. En Europa, los gobiernos vienen a decir lo siguiente: ahora que lo peor de la crisis ya ha pasado, ha llegado la hora de reducir este insostenible desequilibrio fiscal que la propia crisis provocó. Las cuentas de los Estados han sido apaleadas por la crisis, pero parece que los Estados no tienen más remedio que curarse ellos solos las magulladuras.

¿Qué buscan los gobiernos europeos? Muy sencillo: tienen unas deudas impresionantes con los mercados financieros, es decir, con el capital -o, por decirlo claramente, con aquellos que con su irresponsabilidad provocaron la crisis-. Para devolver lo que se debe, hay que gastar menos dinero en nuestros gastos habituales –en políticas sociales, en sueldos del sector público, etc.- y reservarlo para pagar nuestros acreedores. Si siguiéramos con déficits abultados muchos años más, los mercados financieros dejarían de prestarnos el dinero a un precio asumible, porque dejarían de creer en nuestra capacidad para devolverlo. Y, no lo olvidemos, cuando el Estado tiene déficit –más gastos comprometidos que ingresos asegurados via impuestos- la triste verdad es que necesita que alguien le preste dinero para financiarlo.

Stiglitz, Krugman y unos cuantos más, todos ellos gente seria, nos avisan: ¡alerta con la consolidación fiscal, no sea que vaya a provocar una recaída en la crisis! Hay que escucharlos atentamente. Los ajustes fiscales (recortes de gasto, subidas impuestos, etc.) pueden enfriar el consumo de las familias. Esto puede frenar la todavía débil –muy débil- recuperación del crecimiento económico. De hecho, los propios gobiernos han admitido que los ajustes van a reducir el crecimiento previsto para el año que viene –en medio punto en el caso de España-. Si la ralentización del crecimiento acaba disminuyendo la propia recaudación del Estado, el ajuste habrá sido “el negocio de Pedro y las cabras”: habrá menos gastos pero también menos ingresos. Desde el punto de vista del déficit estaremos igual, pero desde el punto de vista social estaremos peor.

Así, los mercados financieros y los “halcones del déficit” nos habrían arrastrado a la peor de las estrategias, también para ellos.

¿No hay otras maneras de capear el desequilibrio fiscal? Miremos los EE.UU: Obama bien que mantiene sus políticas keynesianas de estímulo, sin reparar mucho en el déficit. Pero ¡ay! su moneda tiene detrás un gobierno que aleja el miedo de la suspensión de pagos y por esto, aunque los EE.UU. disparen su deuda, los mercados financieros no se atreven con el dólar como sí se atreven con el euro. Lo que Obama puede, probablemente los países de la UE hoy no lo pueden, mientras el euro no tenga un verdadero gobierno europeo detrás.

Sin embargo, todavía hay otra alternativa, muy clara: ponerle impuestos al capital. ¿Si en los mercados financieros está el dinero, por qué, en vez de pedirlo prestado en forma de deuda pública, no lo tomamos en forma de impuestos? Parece que, tímida, muy tímidamente, los gobiernos europeos empiezan a transitar por este camino.