28 d’agost, 2013

Amic Xavier (I)


Celebro que la meva entrevista a El Punt/Avui hagi suscitat la teva resposta (i celebro que en Quico t’hagi fet de “ventre de lloguer”, com diu ell). Com bé saps, debatre amb tu és per mi un exercici del tot estimulant. No ho dic amb segones. Intento, per tant, contestar els arguments que contraposes a les meves paraules publicades dijous 25.

1.         Dius “les teves declaracions confirmen els pitjors auguris sobre la divisió d’aquest país”. Sincerament, jo entenc que l’entrevista va en la direcció contrària. Reclamo que els federalistes no fem antiindependentisme, de la mateixa manera que convido els independentistes a reconsiderar les virtuts del federalisme.  Crec que això és tot el contrari de contribuir a la divisió del país. Estic convençut que entre federalistes (si som federalistes coherents) i independentistes hi ha punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís amb el dret a decidir. No veig per enlloc de quina manera una entrevista que subratlla els punts en comú entre aquests dos projectes pot “confirmar els pitjors auguris” sobre la divisió de Catalunya.
En tot cas, tal i com vaig declarar fa poc, si algú entén que el procés que està vivint avui el país obre una fossa entre el que alguns ja anomenen les “dues Catalunyes”, jo ja aviso d’entrada que tinc la intenció d’estar amb les dues. Es més, crec que hi ha massa gent avui al PSC que creu que per fer de pont entre Catalunya i Espanya s’ha de renunciar a fer de pont entre aquestes “dues Catalunyes”. I per això justifiquen que el PSC no s’assegui al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) o que mostri el seu menyspreu al Concert per la Llibertat, o que voti amb el PP contra el PNDD a Barcelona, a Mollet, a L’Hospitalet o a Tarragona. Greu error! La realitat és justament la contrària: només si com capaços de fer de pont entre les “dues Catalunyes” seguirà havent-hi alguna possibilitat de fer de pont entre Catalunya i Espanya. Perquè de les “dues Catalunyes”, avui per avui, la que vol marxar és més forta i més majoritària que la vol quedar-se. Ho demostren les enquestes i els resultats electorals.

2.         Dius també que “és ben trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan discutible eix nacional”. Primer un apunt personal: tinc pocs dubtes sobre el meu progressisme. Les meves eleccions a la vida han estat  orientades, fonamentalment, pel compromís amb la justícia social: els meus estudis, els meus voluntariats, les meves militàncies en la política i en la societat civil. Dels centenars de pàgines que he escrit al llarg dels anys, potser un 80 % o un 90 % estan dedicades a repensar el socialisme, a la democràcia econòmica, a l’altra globalització possible, a la regeneració democràtica, etc. Es fàcil de comprovar. Explico això per aclarir que dono per fet que el “suposadament” de la teva frase no es refereix a mi.
Anant al que comentes, no veig que hi hagi cap incompatibilitat, a priori, entre els dos eixos: el social i el nacional. Per tant, soc dels que crec que no té sentit parlar de “prioritzar” un eix per davant de l’altre. Crec que la societat catalana és com és i que això fa que tots dos eixos siguin “reals” i igual d’importants, perquè són una conseqüència inevitable de la nostra realitat social i històrica. No crec que l’eix nacional sigui “discutible”, com tu dius, ni que sigui un invent de les elits conservadores, com pensa algú. Negar l’eix nacional, considerar-lo artificiós, em sembla un error exactament igual de greu que negar l’eix dreta-esquerra. M’he passat la vida combatent aquella idea de molta gent de CiU (i que en Mas repeteix sovint, per cert… o al menys ho feia quan jo era diputat i ell cap de l’oposició) segons la qual la divisió entre dreta i esquerra és “vella política”, és una cosa del passat, és cosa de gent nostàlgica que encara viu amb els esquemes del segle XX (entre els quals se suposa que m’he de comptar) i que no entén que el món ha canviat… Oi que és absurd negar l’eix esquerra-dreta en una societat capitalista? Doncs igual d’absurd és negar l’eix nacional en el cas de Catalunya.
Per cert, ja que parlem dels dos eixos: si fas un creuament entre tots dos, amb les enquestes i els resultats de les darreres eleccions a la mà tot sembla indicar que el % d’independentistes entre els ciutadans que voten o es diuen d’esquerra o de centre-esquerra és més alt que el % d’independentistes entre els ciutadans que voten o es declaren de dreta o centre dreta.
En síntesi, no “aposto” per l’eix nacional: l’eix nacional, simplement, forma part de la nostra realitat, ens agradi o no. En tot cas, admeto que la meva entrevista d’El Punt/Avui només parlava de la qüestió nacional: però és que, en aquesta ocasió, aquest era el tema de l’entrevista! Saps prou bé que acostumo a dedicar les meves intervencions als mitjans de comunicació tant o més a les qüestions socials i econòmiques que a la “qüestió nacional”.

3.         Dit això, podria estar d’acord amb tu quan dius “és ben trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan discutible eix nacional”, si amb això vols dir que el nom de l’eix nacional no podem trair els nostres ideals com a progressistes. Si vols dir això,  totalment d’acord. El problema és que el PSC està abandonant la seva identitat progressista en nom de l’eix nacional exactament en el sentit contrari que tu denuncies. Em preocupa extremadament que el PSC vagi fent votacions conjuntes amb el PP i amb PxC en un i altre municipi de l’àrea metropolitana (en més d’un, més de dos i més de tres). ¿Per tal de fer un front comú en contra de l’independentisme, acabem votant amb la dreta? Això sí que és posar l’eix nacional per davant de l’eix dreta-esquerra! Això és entrar en conflicte amb nosaltres mateixos en tots dos eixos: en l’eix nacional és donar a entendre una posició més aviat pro-statu quo que no pas federal, cosa no gens coherent amb el discurs teòricament federalista del PSC; i, a més, ho fem al preu de pactar amb partits que estan en les nostres antípodes en l’eix dreta-esquerra.
Aquells que diuen que el PSC no ha d’estar al Pacte Nacional pel Dret a Decidir (cosa que em sembla un error garrafal, a més d’un incompliment obert i evident del programa electoral del PSC) i diuen que no hi ha de ser per no asseure’s en una taula plena d’independentistes s’haurien d’aplicar el cuento:  menys encara et pots asseure en una taula plena de centralistes, i menys encara si a sobre són de dretes. Al menys, molts dels integrants del Pacte Nacional són fonamentalment d’esquerres. ¿Millor un centralista, encara que sigui de dretes, que un independentista encara que sigui d’esquerres?

4.         Dius “això del dret a decidir és un slogan imbatible però de dret no en té res”. Estaràs d’acord amb mi que aquesta és, com a mínim, una afirmació arriscada. Perquè el debat sobre el dret d’autodeterminació –això és el que vol dir el “dret a decidir”- és un debat tan complex com controvertit. Hi ha qui considera que, amb la llei internacional a la mà, és un dret restringit només a les ex-colònies. I hi ha qui –sobre tot  a partir de la sentència de la Cort Internacional de Justícia sobre Kosovo- considera que el dret internacional públic ha legitimat el dret d’autodeterminació en base exclusivament al principi democràtic, i no només al principi d’alliberament anti-colonial, com passava fins ara. En aquest cas, el mateix dret internacional públic hauria de reconèixer aquest dret per al cas de Catalunya. En qualsevol cas, estem davant d’un debat profund i abrandat. No crec que dir que el dret d’autodeterminació “de dret no en té res” serveixi gaire per clarificar l’assumpte.
Crec que és molt més aclaridor mirar què passa a nivell internacional i veurem dos tipus de països. Veurem que hi ha molts estats que, tot i ser plurinacionals, neguen el dret a la secessió a tots els seus territoris. Però veurem que n’hi ha d’altres que no ho fan. Veurem el cas del Regne Unit, que permetrà que Escòcia faci un referèndum d’aquí a poc més d’un any, la pregunta del qual serà “Escòcia hauria de ser un país independent?”. I veurem també el cas del Canadà. Estic segur que no desconeixes la frase de Stéphane Dion, el pare de la llei de claredat canadenca, segons la qual “al Canadà la secessió no és un dret reconegut a la Constitució, però és una possibilitat”. Dion explica de manera eloqüent que per als canadencs la unitat del país és un bé tan preuat que entenen que no es pot construir sobre la imposició, sinó sobre l’acord lliure de les parts. A mi, sincerament, em semblen més interessants, més democràtics, més de futur  aquest segon tipus de paises que no els altres. ¿I a tu?
En definitiva, soc dels que crec que Catalunya és un poble que té dret a l’autodeterminació. Sovint m’he preguntat: ¿quin és el principi que ha legitimat la relació entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta anys? ¿Catalunya estava dins d’Espanya perquè així ho manava la Constitució? ¿O Catalunya estava “dins” de la Constitució perquè així ho manaven els catalans? Vull pensar que la resposta correcta és la segona, vull pensar que explica molt millor el sentit profund del pacte constitucional que no pas la primera.

5.         Continues aquesta crítica del dret a decidir dient: “Una cosa és que per raons de pragmatisme s’hagi de fer veure que no ens hi oposem perquè fa temps que les forces d’esquerra han perdut la iniciativa. Però fa caure la cara de vergonya que des d’un posició diguem-ne socialista es donin lliçons sobre el dret a decidir en un país on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta anys.” Són les frases que m’han sorprès més de tota la teva carta. No vull deduir, de la primera frase, que hi hagi federalistes a Catalunya que “fan veure” que estan a favor d’una cosa –el dret a decidir- de la qual en veritat estan en contra. Es pot ser federalista i estar a favor del dret a decidir; i es pot ser federalista i estar en contra. El que és inadmissible és estar-hi en contra i “fer veure” que s’hi està a favor. Això sí que hauria de fer caure la cara de vergonya a qualsevol que tingui un mínim sentit de la integritat política.
En relació amb això, no em vull creure que el PSC hagi posat al seu programa una cosa en la qual no creu. De fet, fa temps que em preocupa veure que al PSC hi ha gent que dona la sensació que està incòmoda amb el seu propi programa electoral, quan aquesta parla de consulta legal i acordada. És a dir, quan parla de dret a decidir. ¿No serà que, si jutgem les posicions de cadascú a partir del programa electoral, els suposats “crítics” som en veritat els “ortodoxes”, els que ens creiem el programa, i els suposats “oficialistes” són, masses vegades, els veritables “dissidents”? Veig massa gent al PSC intentant diluir, desnaturalitzar o tergiversar el compromís del programa amb el dret a decidir, mirant com fer-ho per “desandar el camino andado”. Però un programa electoral és un contracte entre un partit polític i la ciutadania, i els contractes entre representants i representats haurien de ser poc menys que sagrats. ¿Quina credibilitat tindria un partit polític si, en un dels punts principals del programa, acabés fent allò de “donde dije digo digo Diego”? Si el PSC s’acabés desdient d’un compromís electoral com aquest estaria cometent un frau d’unes dimensions colossals. I jo no contribuiré a que el PSC cometi un frau així de gran. Al contrari, faré tot el que pugui per evitar-ho.

6.         Sobre això de que som un país “on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta anys” deixa’m que et faci una consideració. Crec que no és el mateix votar per triar un govern estatal, autonòmic o municipal –això és el que hem estat elegint durant trenta anys- que votar per decidir el status jurídic que vols per la teva nació. No dic que una cosa sigui molt important i l’altra no ho sigui gens, ara no entro en això. Dic simplement que es tracta de coses sensiblement diferents. Des del meu punt de vista, hi ha dues posicions que són igual de reduccionistes en relació amb aquesta qüestió. La primera: aquella que diu que fins ara els catalans no hem decidit res, perquè com que no hem pogut exercir el dret d’autodeterminació, les eleccions que hem fet fins ara no tenen cap valor. Aquesta visió em sembla, senzillament, tant falsa com ridícula. ¿Qui pot negar el valor d’haver triat que els nostres governs –tant a Catalunya com a Espanya- fossin més de dretes o més d’esquerres, més centralistes o més autonomistes, més compromesos amb els drets civils o menys? La segona posició: aquella que diu que com que fins ara els catalans hem pogut expressar la nostra voluntat democràticament en les eleccions autonòmiques, municipals o generals, això en sí mateix ja ve a ser una forma d’autodeterminar-se i que, per tant, el dret a decidir s’exerceix de manera reiterada des de fa trenta anys. Aquesta posició, sincerament, em sembla tant falsa i tant ridícula com l’anterior. ¿Qui pot negar la diferència entre triar una majoria de govern i triar el status polític del teu país? Crec que no cal haver estudiat dret constitucional ni ciència política per entendre-ho.

7.         Dius també –i crec que és un dels arguments centrals de la teva resposta- que el federalisme i la independència “són perfectament antitètics i es basen en valors oposats. No vull ara allargar-me però sí que et dic que la teva afirmació és d’una frivolitat extraordinària.” Com ja t’he dit abans, crec bastant indiscutible que entre els federalistes catalans i els independentistes catalans hi ha dos clarament punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís amb el dret a decidir. El federalisme que jo defenso -i el que crec que tots els socialistes catalans hauríem de defensar- és diferent de la independència, però encara està més allunyat de l’actual statu quo constitucional. Segons aquest federalisme, Catalunya hauria de tenir competències plenes en una quantitat important de matèries –començant per la llengua i l’educació-, hauria de tenir un dèficit fiscal que fos com a màxim la meitat de l’actual, hauria de tenir una agència tributària que recaptés tots els impostos, hauria de tenir un poder judicial que fos la darrera instància en totes les jurisdiccions, hauria de tenir la possibilitat de construir autònomament les seves relacions exteriors, hauria de tenir selecció pròpia en les competicions internacionals i hauria de tenir unes quantes coses més que ara no dic per no allargar-me. I, sobre tot, hauria de tenir el dret d’autodeterminació permanentment reconegut per part de la resta d’Espanya. ¿A què s’assembla més tot això? ¿A una Catalunya independent? ¿O a la situació competencial en la qual ha quedat Catalunya després de la sentència del TC sobre l’Estatut?
Sí, amic Xavier, no és només que el nostre federalisme no s’ha de conformar amb el statu quo constitucional –perquè aleshores no seria federalisme-, sinó que no pot assemblar-s’hi gens ni mica. Em passo el dia veient dirigents socialistes explicant les diferències –les antítesis- entre el federalisme i la independència. I en canvi no veig quasi mai dirigents socialistes explicant les diferències entre el federalisme i l’actual statu quo. Més aviat, a la que em descuido, me’ls trobo explicant les similituds entre un i altre, les seves continuïtats. La Declaració de Granada és el millor exemple d’això que et dic. ¿Així com volem entusiasmar a ningú a Catalunya? ¿Què estem proposant? ¿Un canvi lampedusià? ¿Canviar alguna cosa per tal que, a la pràctica, res no canvïi?
Dir que el federalisme i la independència tenen similituds pot ser xocant, pot semblar transgressor, però és l’única manera de convertir el federalisme en un projecte, en el sentit etimològic de la paraula: un “pro-jecte”, que serveixi per llançar-nos (jacere en llatí és llançar) cap endavant (pro, prefix que significa endavant). Es l’única manera que ningú acabi pensant que el federalisme és, simplement, una versió una mica milloradeta del que tenim avui. Perquè així no anirem enlloc. Es l’única manera que puguem demostrar que el federalisme també pretén donar una resposta plena –tan plena com la independència- als drets i als anhels que els catalans tenen com a poble i als drets que els catalans tenen com a ciutadans.

Continua a Amic Xavier (II)