Celebro que la meva entrevista a El Punt/Avui hagi suscitat la teva
resposta (i celebro que en Quico t’hagi fet de “ventre de lloguer”, com diu
ell). Com bé saps, debatre amb tu és per mi un exercici del tot estimulant. No
ho dic amb segones. Intento, per tant, contestar els arguments que contraposes
a les meves paraules publicades dijous 25.
1. Dius “les teves
declaracions confirmen els pitjors auguris sobre la divisió d’aquest país”.
Sincerament, jo entenc que l’entrevista va en la direcció contrària. Reclamo
que els federalistes no fem antiindependentisme, de la mateixa manera que
convido els independentistes a reconsiderar les virtuts del federalisme.
Crec que això és tot el contrari de contribuir a la divisió del país. Estic
convençut que entre federalistes (si som federalistes coherents) i
independentistes hi ha punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís
amb el dret a decidir. No veig per enlloc de quina manera una entrevista que
subratlla els punts en comú entre aquests dos projectes pot “confirmar els
pitjors auguris” sobre la divisió de Catalunya.
En tot cas, tal i com vaig declarar fa poc, si algú entén que el procés que
està vivint avui el país obre una fossa entre el que alguns ja anomenen les
“dues Catalunyes”, jo ja aviso d’entrada que tinc la intenció d’estar amb les
dues. Es més, crec que hi ha massa gent avui al PSC que creu que per fer
de pont entre Catalunya i Espanya s’ha de renunciar a fer de pont entre
aquestes “dues Catalunyes”. I per això justifiquen que el PSC no s’assegui al
Pacte Nacional pel Dret a Decidir (PNDD) o que mostri el seu menyspreu al
Concert per la Llibertat, o que voti amb el PP contra el PNDD a Barcelona, a
Mollet, a L’Hospitalet o a Tarragona. Greu error! La realitat és justament la
contrària: només si com capaços de fer de pont entre les “dues Catalunyes”
seguirà havent-hi alguna possibilitat de fer de pont entre Catalunya i Espanya.
Perquè de les “dues Catalunyes”, avui per avui, la que vol marxar és més forta
i més majoritària que la vol quedar-se. Ho demostren les enquestes i els
resultats electorals.
2. Dius també que “és ben
trist que des d’una posició suposadament progressista apostem pel tan
discutible eix nacional”. Primer un apunt personal: tinc pocs dubtes sobre el
meu progressisme. Les meves eleccions a la vida han estat orientades,
fonamentalment, pel compromís amb la justícia social: els meus estudis, els
meus voluntariats, les meves militàncies en la política i en la societat civil.
Dels centenars de pàgines que he escrit al llarg dels anys, potser un 80 % o un
90 % estan dedicades a repensar el socialisme, a la democràcia econòmica, a
l’altra globalització possible, a la regeneració democràtica, etc. Es fàcil de
comprovar. Explico això per aclarir que dono per fet que el “suposadament” de
la teva frase no es refereix a mi.
Anant al que comentes, no veig que hi hagi cap incompatibilitat, a priori,
entre els dos eixos: el social i el nacional. Per tant, soc dels que crec que
no té sentit parlar de “prioritzar” un eix per davant de l’altre. Crec que la
societat catalana és com és i que això fa que tots dos eixos siguin “reals” i
igual d’importants, perquè són una conseqüència inevitable de la nostra
realitat social i històrica. No crec que l’eix nacional sigui “discutible”, com
tu dius, ni que sigui un invent de les elits conservadores, com pensa algú.
Negar l’eix nacional, considerar-lo artificiós, em sembla un error exactament
igual de greu que negar l’eix dreta-esquerra. M’he passat la vida combatent
aquella idea de molta gent de CiU (i que en Mas repeteix sovint, per cert… o al
menys ho feia quan jo era diputat i ell cap de l’oposició) segons la qual la
divisió entre dreta i esquerra és “vella política”, és una cosa del passat, és
cosa de gent nostàlgica que encara viu amb els esquemes del segle XX (entre els
quals se suposa que m’he de comptar) i que no entén que el món ha canviat… Oi
que és absurd negar l’eix esquerra-dreta en una societat capitalista? Doncs
igual d’absurd és negar l’eix nacional en el cas de Catalunya.
Per cert, ja que parlem dels dos eixos: si fas un creuament entre tots dos,
amb les enquestes i els resultats de les darreres eleccions a la mà tot sembla
indicar que el % d’independentistes entre els ciutadans que voten o es diuen
d’esquerra o de centre-esquerra és més alt que el % d’independentistes entre
els ciutadans que voten o es declaren de dreta o centre dreta.
En síntesi, no “aposto” per l’eix nacional: l’eix nacional, simplement,
forma part de la nostra realitat, ens agradi o no. En tot cas, admeto que la
meva entrevista d’El Punt/Avui només parlava de la qüestió nacional: però és
que, en aquesta ocasió, aquest era el tema de l’entrevista! Saps prou bé que acostumo
a dedicar les meves intervencions als mitjans de comunicació tant o més a les
qüestions socials i econòmiques que a la “qüestió nacional”.
3. Dit això, podria estar
d’acord amb tu quan dius “és ben trist que des d’una posició suposadament progressista
apostem pel tan discutible eix nacional”, si amb això vols dir que el nom de
l’eix nacional no podem trair els nostres ideals com a progressistes. Si vols
dir això, totalment d’acord. El problema és que el PSC està
abandonant la seva identitat progressista en nom de l’eix nacional exactament
en el sentit contrari que tu denuncies. Em preocupa extremadament que el PSC
vagi fent votacions conjuntes amb el PP i amb PxC en un i altre municipi de
l’àrea metropolitana (en més d’un, més de dos i més de tres). ¿Per tal de fer
un front comú en contra de l’independentisme, acabem votant amb la dreta? Això
sí que és posar l’eix nacional per davant de l’eix dreta-esquerra! Això és
entrar en conflicte amb nosaltres mateixos en tots dos eixos: en l’eix nacional
és donar a entendre una posició més aviat pro-statu quo que no pas federal,
cosa no gens coherent amb el discurs teòricament federalista del PSC; i, a més,
ho fem al preu de pactar amb partits que estan en les nostres antípodes en
l’eix dreta-esquerra.
Aquells que diuen que el PSC no ha d’estar al Pacte Nacional pel
Dret a Decidir (cosa que em sembla un error garrafal, a més d’un incompliment
obert i evident del programa electoral del PSC) i diuen que no hi ha de ser per
no asseure’s en una taula plena d’independentistes s’haurien d’aplicar el
cuento: menys encara et pots asseure en una taula plena de centralistes,
i menys encara si a sobre són de dretes. Al menys, molts dels integrants del
Pacte Nacional són fonamentalment d’esquerres. ¿Millor un centralista, encara
que sigui de dretes, que un independentista encara que sigui d’esquerres?
4. Dius “això del dret a
decidir és un slogan imbatible però de dret no en té res”. Estaràs d’acord amb
mi que aquesta és, com a mínim, una afirmació arriscada. Perquè el debat sobre
el dret d’autodeterminació –això és el que vol dir el “dret a decidir”- és un
debat tan complex com controvertit. Hi ha qui considera que, amb la llei
internacional a la mà, és un dret restringit només a les ex-colònies. I hi ha
qui –sobre tot a partir de la sentència de la Cort Internacional de
Justícia sobre Kosovo- considera que el dret internacional públic ha legitimat
el dret d’autodeterminació en base exclusivament al principi democràtic, i no
només al principi d’alliberament anti-colonial, com passava fins ara. En aquest
cas, el mateix dret internacional públic hauria de reconèixer aquest dret per
al cas de Catalunya. En qualsevol cas, estem davant d’un debat profund i
abrandat. No crec que dir que el dret d’autodeterminació “de dret no en té res”
serveixi gaire per clarificar l’assumpte.
Crec que és molt més aclaridor mirar què passa a nivell internacional i
veurem dos tipus de països. Veurem que hi ha molts estats que, tot i ser
plurinacionals, neguen el dret a la secessió a tots els seus territoris. Però
veurem que n’hi ha d’altres que no ho fan. Veurem el cas del Regne Unit, que
permetrà que Escòcia faci un referèndum d’aquí a poc més d’un any, la pregunta
del qual serà “Escòcia hauria de ser un país independent?”. I veurem també el
cas del Canadà. Estic segur que no desconeixes la frase de Stéphane Dion, el
pare de la llei de claredat canadenca, segons la qual “al Canadà la secessió no
és un dret reconegut a la Constitució, però és una possibilitat”. Dion explica
de manera eloqüent que per als canadencs la unitat del país és un bé tan preuat
que entenen que no es pot construir sobre la imposició, sinó sobre l’acord
lliure de les parts. A mi, sincerament, em semblen més interessants, més
democràtics, més de futur aquest segon tipus de paises que no els altres.
¿I a tu?
En definitiva, soc dels que crec que Catalunya és un poble que té dret a
l’autodeterminació. Sovint m’he preguntat: ¿quin és el principi que ha
legitimat la relació entre Catalunya i Espanya durant aquests darrers trenta
anys? ¿Catalunya estava dins d’Espanya perquè així ho manava la Constitució? ¿O
Catalunya estava “dins” de la Constitució perquè així ho manaven els catalans?
Vull pensar que la resposta correcta és la segona, vull pensar que explica molt
millor el sentit profund del pacte constitucional que no pas la primera.
5. Continues aquesta
crítica del dret a decidir dient: “Una cosa és que per raons de pragmatisme
s’hagi de fer veure que no ens hi oposem perquè fa temps que les forces
d’esquerra han perdut la iniciativa. Però fa caure la cara de vergonya que des
d’un posició diguem-ne socialista es donin lliçons sobre el dret a decidir en
un país on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta
anys.” Són les frases que m’han sorprès més de tota la teva carta. No vull
deduir, de la primera frase, que hi hagi federalistes a Catalunya que “fan
veure” que estan a favor d’una cosa –el dret a decidir- de la qual en veritat
estan en contra. Es pot ser federalista i estar a favor del dret a decidir; i
es pot ser federalista i estar en contra. El que és inadmissible és estar-hi en
contra i “fer veure” que s’hi està a favor. Això sí que hauria de fer caure la
cara de vergonya a qualsevol que tingui un mínim sentit de la integritat
política.
En relació amb això, no em vull creure que el PSC hagi posat al seu
programa una cosa en la qual no creu. De fet, fa temps que em preocupa veure
que al PSC hi ha gent que dona la sensació que està incòmoda amb el seu propi
programa electoral, quan aquesta parla de consulta legal i acordada. És a dir,
quan parla de dret a decidir. ¿No serà que, si jutgem les posicions de cadascú
a partir del programa electoral, els suposats “crítics” som en veritat els
“ortodoxes”, els que ens creiem el programa, i els suposats “oficialistes” són,
masses vegades, els veritables “dissidents”? Veig massa gent al PSC intentant
diluir, desnaturalitzar o tergiversar el compromís del programa amb el dret a
decidir, mirant com fer-ho per “desandar el camino andado”. Però un programa
electoral és un contracte entre un partit polític i la ciutadania, i els
contractes entre representants i representats haurien de ser poc menys que
sagrats. ¿Quina credibilitat tindria un partit polític si, en un dels punts
principals del programa, acabés fent allò de “donde dije digo digo Diego”? Si
el PSC s’acabés desdient d’un compromís electoral com aquest estaria cometent
un frau d’unes dimensions colossals. I jo no contribuiré a que el PSC cometi un
frau així de gran. Al contrari, faré tot el que pugui per evitar-ho.
6. Sobre això de que som un
país “on hem estat decidint en una elecció rere l’altre durant més de trenta
anys” deixa’m que et faci una consideració. Crec que no és el mateix votar per
triar un govern estatal, autonòmic o municipal –això és el que hem estat
elegint durant trenta anys- que votar per decidir el status jurídic que vols
per la teva nació. No dic que una cosa sigui molt important i l’altra no ho
sigui gens, ara no entro en això. Dic simplement que es tracta de coses sensiblement
diferents. Des del meu punt de vista, hi ha dues posicions que són igual de
reduccionistes en relació amb aquesta qüestió. La primera: aquella que diu que
fins ara els catalans no hem decidit res, perquè com que no hem pogut exercir
el dret d’autodeterminació, les eleccions que hem fet fins ara no tenen cap
valor. Aquesta visió em sembla, senzillament, tant falsa com ridícula. ¿Qui pot
negar el valor d’haver triat que els nostres governs –tant a Catalunya com a
Espanya- fossin més de dretes o més d’esquerres, més centralistes o més
autonomistes, més compromesos amb els drets civils o menys? La segona posició:
aquella que diu que com que fins ara els catalans hem pogut expressar la nostra
voluntat democràticament en les eleccions autonòmiques, municipals o generals,
això en sí mateix ja ve a ser una forma d’autodeterminar-se i que, per tant, el
dret a decidir s’exerceix de manera reiterada des de fa trenta anys. Aquesta
posició, sincerament, em sembla tant falsa i tant ridícula com l’anterior. ¿Qui
pot negar la diferència entre triar una majoria de govern i triar el status
polític del teu país? Crec que no cal haver estudiat dret constitucional ni
ciència política per entendre-ho.
7. Dius també –i crec que
és un dels arguments centrals de la teva resposta- que el federalisme i la
independència “són perfectament antitètics i es basen en valors oposats. No
vull ara allargar-me però sí que et dic que la teva afirmació és d’una
frivolitat extraordinària.” Com ja t’he dit abans, crec bastant indiscutible
que entre els federalistes catalans i els independentistes catalans hi ha dos
clarament punts en comú: el rebuig del statu quo i el compromís amb el dret a
decidir. El federalisme que jo defenso -i el que crec que tots els socialistes
catalans hauríem de defensar- és diferent de la independència, però encara està
més allunyat de l’actual statu quo constitucional. Segons aquest federalisme,
Catalunya hauria de tenir competències plenes en una quantitat important de
matèries –començant per la llengua i l’educació-, hauria de tenir un dèficit
fiscal que fos com a màxim la meitat de l’actual, hauria de tenir una agència
tributària que recaptés tots els impostos, hauria de tenir un poder judicial
que fos la darrera instància en totes les jurisdiccions, hauria de tenir la
possibilitat de construir autònomament les seves relacions exteriors, hauria de
tenir selecció pròpia en les competicions internacionals i hauria de tenir unes
quantes coses més que ara no dic per no allargar-me. I, sobre tot, hauria de
tenir el dret d’autodeterminació permanentment reconegut per part de la resta
d’Espanya. ¿A què s’assembla més tot això? ¿A una Catalunya independent? ¿O a
la situació competencial en la qual ha quedat Catalunya després de la sentència
del TC sobre l’Estatut?
Sí, amic Xavier, no és només que el nostre federalisme no s’ha de conformar
amb el statu quo constitucional –perquè aleshores no seria federalisme-, sinó
que no pot assemblar-s’hi gens ni mica. Em passo el dia veient dirigents
socialistes explicant les diferències –les antítesis- entre el federalisme i la
independència. I en canvi no veig quasi mai dirigents socialistes explicant les
diferències entre el federalisme i l’actual statu quo. Més aviat, a la que em
descuido, me’ls trobo explicant les similituds entre un i altre, les seves
continuïtats. La Declaració de Granada és el millor exemple d’això que et dic.
¿Així com volem entusiasmar a ningú a Catalunya? ¿Què estem proposant? ¿Un
canvi lampedusià? ¿Canviar alguna cosa per tal que, a la pràctica, res no canvïi?
Dir que el federalisme i la independència tenen similituds pot ser xocant,
pot semblar transgressor, però és l’única manera de convertir el federalisme en
un projecte, en el sentit etimològic de la paraula: un “pro-jecte”, que
serveixi per llançar-nos (jacere en llatí és llançar) cap endavant (pro, prefix
que significa endavant). Es l’única manera que ningú acabi pensant que el
federalisme és, simplement, una versió una mica milloradeta del que tenim avui.
Perquè així no anirem enlloc. Es l’única manera que puguem demostrar que el
federalisme també pretén donar una resposta plena –tan plena com la
independència- als drets i als anhels que els catalans tenen com a poble i als
drets que els catalans tenen com a ciutadans.
Continua a Amic Xavier (II)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada