22 d’octubre, 2010

Mai tant com en aquests set anys

(Article publicat a la revista del PSC de Teià)


Totes les dades que donaré a continuació demostren que mai, des del govern de la Generalitat, mai des que Catalunya va recuperar les seves institucions democràtiques l’any 1980, s’havia fet tant en tan poc temps. Mai tant com ara.

Els historiadors del futur

M’atreveixo a fer un pronòstic. Quan els historiadors de la Catalunya contemporània, d’aquí a 50 o a 100 anys, des de la neutralitat i l’objectivitat que proporciona la distància temporal, estudiïn els governs de la Generalitat restaurada, aquells que han conduit el país en les primeres dècades de la nostra democràcia, arribaran a una conclusió fàcil de consensuar: la intensitat del reformisme que ha caracteritzat el període que va del 2003 al 2010, els 7 anys dels govern catalanista i d’esquerres, ha estat la més alta que ha conegut fins ara el país. La velocitat, la quantitat i la qualitat de la nostra activitat reformadora no té comparació amb cap etapa anterior. Mai tantes reformes, inclús en plena crisi. Les dades, insisteixo, tossudes, ho demostren. 

Proposo un breu exercici de memòria. Pensem una actuació destacada –o un parell o tres- de cadascuna de les conselleries del Govern d’Entesa i de Progrés que ha conduit el país durant els darrers 4 anys:

  1. Conselleria d’Economia: nou acord de finançament, el millor de llarg del qual ha disposat mai la Generalitat, i segon Acord Estratègic per la Competitivitat i la Cohesió de l’Economia Catalana, és a dir, l’acord entre govern, patronal i sindicats per impulsar el canvi decidit del nostre model productiu; reforma de l’impost de successions –ara només paguen els rics-.

  1. Conselleria d’Educació: 5 nous mestres cada dia i 2 noves escoles cada setmana, durant 4 anys; nova Llei d’Educació de Catalunya, que té com a principal objectiu la lluita contra el fracàs escolar, un dels principals problemes del nostre país, i que entre d’altres coses ha de servir perquè els centres públics tinguin més autonomia, més projecte propi, més direcció –que siguin vaixells amb capità- i més qualitat.

  1. Conselleria de Salut: inauguració del nou hospital de Sant Pau; inauguració del nou hospital Moisès Broggi al Baix Llobregat; 2 nous metges cada dia i un nou CAP cada quinze dies, durant 4 anys, per al nostre sistema públic de salut; lideratge absolut en recerca sanitària -4 dels 5 centres espanyols de referència internacional són catalans-. 

  1. Conselleria de Justícia: inauguració de la nova Ciutat de la Justícia i de 4 nous Palaus de Justícia cada any, que són el símbol de la modernització –administrativa, tecnològica, en l’atenció als ciutadans, etc.- dels nostre sistema judicial; 3 noves presons que, entre d’altres coses, han contribuït a multiplicar per 2 el número de presos en procés de reinserció social.

  1. Conselleria d’Acció Social i Ciutadania: aprovació de la Llei de Serveis Socials, per primera vegada a Catalunya; desplegament de la Llei de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic, que ha permès que desde l’any 2010 més de 100.000 pensionistes del nostre país superin el llindar de la pobresa; 130.000 catalans ja es beneficien de la Llei de dependència; nova Llei d’Acollida per a la Immigració.

  1. Conselleria de Treball: baixada en un 40% dels accidents mortals de treball, entre el 2003 i el 2010; reforma del PIRMI per tal que les persones aturades sense subsidi -sense ingressos- no hagin d’esperar quasi un any per poder accedir a la prestació, com fins ara, sinó només uns pocs mesos.

  1. Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa: Pacte Nacional per a la Recerca per millorar molt més encara la nostra R+D+i, tot i que Catalunya ja produeix avui un 25% de tota la recerca de l’Estat-; inauguració del sincrtotró Alba, la instal·lació científica més important de la Península.

  1. Conselleria d’Agricultura: inauguració del Canal Sagarra-Garrigues, que feia dècades que estava promès i planificat, i que ha de servir per donar un impuls decisiu a l’agricultura de les Terres de Ponent; el 2010 s’han posat en marxa el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003; a més, el 2010 s’han modernitzat el doble d’hectàrees de regadiu que l’any 2003.

  1. Conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació: cada any més biblioteques -el 2004 se’n van fer 3 i el 2010 se’n van inaugurar 24-; Llei del Consell de les Arts, que entre d’altres coses permetrà una gestió independent i no clientelar de les subvencions públiques al món de la cultura.

  1. Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques: actuacions com l’aeroport de Lleida Alguaire, el desdoblament de l’autopista de Tarragona i de l’autopista de Girona, l’autovia de Berga, per posar només alguns exemples, posen les infraestructures al servei de l’equilibri territorial del país; construcció de la Línia 9 del metro, la més llarga d¡Europa, que dotarà a Barcelona del sistema de metro que mereix com a gran capital metropolitana.

  1. Conselleria de Medi Ambient i Habitatge: dessaladora d’El Prat, la més gran d’Europa, que garanteix per primera vegada en la història del nostre país que tots els catalans tenen l’aigua garantida encara que estiguem en situació de sequera perllongada; en set anys, hem multiplicat per 9 la potència eòlica instal·lada; noves polítiques d’habitatge –en el marc de la nova Llei de l’Habitatge- que, en set anys, han permès doblar el número d’habitatges de protecció social que s’inicien cada any i han permès multiplicar per 60 el número de catalans que reben un ajut per pagar el lloguer.

  1. Conselleria d’Interior: s’ha completat el desplegament dels mossos d’esquadra a la totalitat del territori català, de manera que s’han incorporat 3 nous mossos cada dia, durant 4 anys, per garantir la seguretat de tots; en set anys, s’han reduït en un 45%  dels morts en accidents de trànsit.

  1. Conselleria de Governació: en set anys, s’han triplicat els recursos econòmics dedicats al món local i s’ha multiplicat també per tres els diners del Pla Únic d’Obres i Serveis per als ajuntaments, que paga la Generalitat.

  1. Conselleria de la Vicepresidència: en sis anys, s’han multiplicat més que per 2 els diners que la Generalitat dedica a la cooperació per al desenvolupament i a l’ajuda humanitària, de 25 milions d’euros el 2003 a 60 milions d’euros el 2009, tot i la crisi; reforçament de la presència exterior de la Generalitat, gràcies a les noves Oficines d’Acció Exterior a Nova York, Alemanya, etc.; en set anys, s’han multiplicat per dos els diners dedicats a la política lingüística i la protecció del català.


On ens porten aquestes reformes?

Tanmateix, el més important d’aquestes reformes no és que siguin moltes, que siguin bones o que s’hagin fet a una velocitat fins ara desconeguda. El què compta, el què importa, el què ens interessa és saber en quina direcció van: a quin destí porten el país. I el destí està clar: un país uns serveis públics més forts per fer un país més just, més igualitari, més cohesionat socialment; un país amb una economia més dinàmica, més competitiva, que ens permeti garantir la prosperitat que necessitem, entre d’altres coses, per pagar el nostre Estat del benestar i que ens permeti proporcionar el màxim de treball de la màxima qualitat al màxim nombre dels nostres ciutadans; un país amb més autogovern i amb més capacitat per fer respectar la seva identitat nacional; un país territorialment molt més equilibrat, on convisquin de manera intel·ligent infraestructures modernes i la preservació del nostre medi ambient.

Si el balanç de l’acció de govern, vistes les reformes, vista la meta a la qual aquestes reformes condueixen, es tan brillant com les dades indiquen, ¿per què l’estat d’ànim de la Catalunya progressista, aquella que es correspon amb la majoria social i que ens ha donat la majoria electoral en els darrers anys, no sembla correspondre-s’hi?

 Tres “enemics” poderosos

Sens dubte, hi ha hagut “poderosos enemics” –perdoneu per la metàfora- que han dificultat, per no dir tapat, aquesta intensa acció reformadora. El primer de tots, la crisi econòmica, que ha disparat l’atur al 20%; una crisi que com sabem és mundial, la més grau dels últims 80 anys, i que te el seu origen en el sistema financer internacional, tot i que a casa nostra té uns efectes més profunds a causa de la dramàtica bombolla immobiliària dels darrers anys. El segon, la batalla de l’Estatut davant del Tribunal Constitucional, que ha decebut profundament tots aquells que confiaven en una evolució federal d’Espanya. El tercer, les discrepàncies públiques dels socis del “tripartit”, que sovint no ha estat capaç de comportar-se amb la coherència estratègica que les seves mateixes bases electorals i l’opinió pública esperaven. 

La solució de la crisi financera mundial no depèn fonamentalment de nosaltres, tot i que el govern català ha estat dels més actius a l’hora de lluitar contra els efectes de la crisi –tant socials com pel finançament de les empreses- i a l’hora posar les bases per sortir de la crisi amb una economia més forta. La solució a la resistència d’Espanya contra l’avenç del federalisme depèn només parcialment de nosaltres i, sens dubte, ens queda molta feina a fer per convertir l’esquerra espanyola en un aliat convençut en aquesta batalla. La solució a la insuficient cohesió interna del govern sí que depenia fonamentalment de nosaltres i, tot i que s’ha millorat respecte la legislatura anterior, probablement no hem assolit l’òptim que esperaven els ciutadans, començant per aquells que ens han donat el seu suport.

Respecte d’aquesta qüestió, tanmateix, crec que convé un darrer comentari: l’experiència del tripartit demostra que la cultura política del nostre país encara no està prou madura com per entendre i assumir els governs de coalició, tot i que paradoxalment Catalunya ara i en el futur tindrà, cada vegada amb més probabilitat, serà, governs de coalició, no de majoria absoluta. Que s’entengui bé: crec que aquest dèficit de “cultura de coalició” afecta tant als partits com als ciutadans. Els partits, perquè ventilen les seves discrepàncies en públic de manera clarament excessiva; els ciutadans, perquè viuen de manera molt negativa qualsevol discrepància entre els partits de govern, quan un cert grau de discrepància hauria de ser tolerada com una mostra de pluralitat i no només penalitzada com una falta de coherència.
  
Qui volem que governi la sortida de la crisi?

La legislatura s’acaba. El país, tot i la crisi, tot i la tramitació accidentada de l’Estatut, ha avançat i molt. ¿Quins no haurien estat els estralls que hauria fet la crisi, en la convivència social del nostre país, si no hagués esclatat quan el país era governat per l’esquerra? No ho vull ni pensar. ¿Si no haguéssim estat en un procés de reforçament dels nostres serveis públics i d’integració dels nostres immigrants, de modernització de les nostres infraestructures i de la nostra economia?  No ho vull ni pensar.

Per això, tampoc vull ni pensar que la sortida de la crisi no la farà un govern de progrés. Un govern d’esquerres, catalanista i amb el socialisme com a força central. Un govern capaç d’assegurar-se que quan la nostra economia es reactivi plenament, quan la locomotora torni a arrencar, cap vagó es queda aturat a l’estació. Capaç d’assegurar que les “víctimes de la crisi” no es converteixin també en els “oblidats de la recuperació”. Evitar això, només ho pot fer un govern progressista, socialista, d’esquerres. Si jo fos un aturat, una persona en situació de risc d’exclusió, tindria molt clar quin govern prefereixo per al meu país per als propers anys.

I la millor prova que la sortida de la crisi amb els socialistes al capdavant del govern serà diferent, és l’obra feta els darrers 4 anys, els darrers 7 anys. Comparin. Comparin el què han fet els governs d’esquerres i el què van fer els governs conservadors. Rellegeixin, comprovin, repassin les dades –i són només alguns exemples, potser els més destacats- de l’obra de govern que he recordat més amunt. I podran imaginar quina Catalunya tindrem si l’impuls reformista segueix viu, si les polítiques progressistes segueixen endavant. I quina serà la Catalunya que ens espera si tot això s’atura.