Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (i 3)

En el nostre post anterior explicàvem els motius pels quals és necessari mantenir viva la croada federalista, de la qual l’esquerra catalana ha estat la pionera des de l’inici de la democràcia a Espanya.

En resum, quatre són els motius principals d’aquesta croada:

1. El federalisme és el mecanisme que millor pot resoldre la tensió entre una ciutadania única (principi il·lustrat) i una identitat plural (principi romàntic).

2. Cal inventar un nou federalisme, capaç de fer dues coses i no una: que respongui simultàniament al repte de la descentralització (principi de subsidiarietat) i al repte de la plurinacionalitat (principi de la diversitat).

3. Si no inventem aquest federalisme a Espanya, l’haurem d’inventar igualment per a fer possible la Unió Política d’Europa.

4. Una reforma federal de la Constitució espanyola no només és més desitjable, sinó que és també més viable que una solució independentista per al futur de Catalunya.


Amb aquesta voluntat d’aportar arguments i passió en favor de l’Espanya federal, en el sí d’una Europa federal, linko aquells textos meus recents que més intenten aprofundir en el discurs federal o, si més no, intenten posar en ordre algunes generals però que, de fet, estan directament aplicades al cas espanyol. (Són textos que fins ara mai havia penjats al blog, potser per la seva extensió).

A. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta del meu capítol en el llibre col·lectiu Hacia una Espanya plural, social y federal (publicat a finals de l’any 2005 per la Fundació Catalunya segle XX1, gràcies a l’empenta de la seva presidenta, Carme Valls i Llobet). Els altres autors de l’obra són: Pasqual Maragall, Antoni Castells, Josep M Vallès, Miquel Iceta, Miquel Caminal, Joan Subirats, Jordi Sánchez, Juan José López Burniol, Carme Valls, Eliseo Aja, Antón Costas, Rafael Jorba, Núria Bosch i Teresa Sandoval, per la part catalana; i Imanol Zubero, Ramon Maiz, Joseba Arregui, Soledad Gallego-Díaz, Javier Pérez Royo, Suso de Toro, Fernando Rey, Antonia Trujillo, Enrique del Olmo i Juan José Solozábal, per la resta d’Espanya.

B. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta d’una versió reduïda del capítol anterior, escrita per a ser publicada com a article d’opinió en algun diari d’abast estatal.


A l’hora de fer pedagogia federal, els federalistes de l’esquerra catalana hem hagut de contrastar les nostres idees amb totes les altres propostes relatives a l’organització territorial (i simbòlica) d’Espanya. El nostre federalisme, alhora simètric i asimètric, no pot coincidir plenament amb cap de les altres postures i, al mateix temps, estem fermament convençuts que és l’única que propicia un punt de trobada, alhora coherent conceptualment i políticament viable, entre totes elles.

Així, el federalisme alhora simètric i asimètric de l’esquerra catalana es troba al bell mig de totes les batalles, enfrontat alhora amb tots els actors polítics en disputa. Però, per això mateix, creiem que és l’única solució possible a aquest vell conflicte que tenalla el futur de l’Estat espanyol. Quines són, doncs, les principals diferències entre el federalisme de l’esquerra catalana i la resta de propostes territorials:

1. Contra un PP que vol un Estat centralista, els federalistes catalans volem un Estat descentralitzat entre les diverses CCAA; contra un PP que vol un Estat culturalment, nacionalment i lingüísticament homogeni, els federalistes catalans volem un Estat plural des del punt de vista identitari.

2. Davant d’una ERC que creu que tota nació, pel fet de ser-ho, té dret a un Estat propi i que creu que l’exercici del dret a l’autodeterminació s’expressa de manera plena per mitjà de la independència, els federalistes d’esquerres creiem que la millor manera de defensar els drets dels ciutadans que formen la nació catalana és una Espanya federal, capaç de reconèixer plenament les nacions que la formen.

3. Contra una CiU que creu que l’únic federalisme just amb la nació catalana és un federalisme sistemàticament asimètric (en tots els àmbits competencials, tan el cultural i lingüístic, com el financer, infraestructures, etc.), els federalistes d’esquerres considerem que l’Estat federal plurinacional ha de combinar de manera justa simetria i asimetria.

De fet, el federalisme sistemàticament asimètric propugnat per CiU és una altra manera de denominar el confederalisme. Com és ben sabut, no hi ha cap cas a la història moderna de confederalisme que hagi estat sostenible en el temps: tots els sistemes confederals han evolucionat ja sigui cap al federalisme (cas de la Confederació Helvètica), ja sigui cap a la disgregació i, per tant, a la secessió d’alguna o totes les seves components (cas de l’Imperi Austro-Húngar).

4. Davant d’un PSOE que, sovint, entén el federalisme (quan l’entén) d’acord amb la seva formulació clàssica, és a dir, com un federalisme estrictament i sistemàticament simètric, els federalistes catalans hem après que el federalisme a Espanya ha de simultàniament simètric i asimètric. El federalisme a Espanya es desenvolupa necessàriament en un context plurinacional i, per això, ha de combinar elements de simetria i d’asimetria, segons els àmbits competencials. No pot ser un federalisme clàssic, sinó que ha de ser un nou federalisme, capaç de fer dues coses (diversitat + descentralització) i no només una (descentralització).

En la confrontació amb aquestes diverses postures, el federalisme d’esquerres català ha anat afinant els seus conceptes, ha anat enfortint les seves propostes, en un lent però sòlid procés de precipitació programàtica. El fet d’estar en un punt central, en relació a totes les altres posicions, ens permeten entendre la situació de tensió en la qual estem permanentment situats (pel què fa a aquest debat sobre el model territorial d’Espanya). Però permet, també, augurar un futur fructífer a les nostres propostes.

P.D.: Encara que els fets polítics d’aquests darrers dies ens hagin obligat, aquesta Setmana Santa, a parlar de federalisme, prometem que en els propers posts parlarem de socialisme: dels problemes de la desigualtat i de la distribució de la riquesa, del món del treball i del sindicalisme, del món de l’exclusió i de la inserció laboral. El federalisme és sens dubte un tema apassionant, però el socialisme ho és encara molt més.

Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (2)

Acabàvem el nostre post anterior propugnant la necessitat de rescatar la Constitució del segrest del PP. I, fins i tot, d’anar pensant en una reforma federal de la Constitució. La reforma de la Constitució pot semblar, ara com ara, una autèntica quimera. Fins i tot pot fer riure a més d’un, en aquesta situació, sentir parlar d’una reforma federal del Títol VIII.

Tanmateix, probablement sigui menys impossible del què sembla. Perquè si la dreta espanyola vol tornar a governar algun dia, haurà de comptar amb el recolzament de la resta de dretes de l’Estat, molt especialment la dreta catalana representada per CiU. I és aquest el context en el qual es poden donar les condicions per tal que el PP, tard o d’hora, assumeixi, de bon o de mal grat, una reforma constitucional en clau federal, si no vol quedar-se eternament a l’oposició.

Així, en aquesta cruïlla política en la qual ens trobaríem si el Tribunal Constitucional caigués en la temptació de desfigurar l’Estatut, CiU tindria una responsabilitat històrica, probablement com poques vegades l’ha tingut des de la seva creació. CiU hauria de decidir quin camí tria en aquesta avinentesa: si decideix entrar pel camí del sobiranisme de manera ja no retòrica, és a dir, si reprèn el discurs de l’autodeterminació efectiva i opta per l’independentisme; o si decideix aprofitar la dependència que té el PP respecte d’ella, si vol tornar al govern d’Espanya, per vèncer les resistències d’aquesta dreta espanyola cap a una reforma federal de la Constitució, que eviti de manera definitiva les lectures restrictives del text. Si opta per la primera via, probablement el matrimoni entre CDC i UDC quedaria dissolt per sempre més. Si tria la segona, és probable que la coalició pugui seguir sent viable durant força temps més.

Per a molts, després del què hem viscut els darrers tres anys, una reforma federal de la Constitució espanyola, insisteixo, por semblar una quimera. Tanmateix, ¿no ho és molt més imaginar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que la Constitució no preveu ni admet? Quimera per quimera, sembla bastant més realista la reforma constitucional que la independència. Però, sobre tot, als federalistes la reforma de la Constitució ens sembla un camí més just, més democràtic, més adequat a la realitat de les societats complexes i més consistent amb una Europa política que malda per convertir-se en un actor global. Per tant, entre referèndum d’autodeterminació o una reforma federal, els federalistes no tenim cap dubte sobre els avantatges de la segona: perquè és més desitjable, i perquè és més factible. (Per raons substantives i per raons pragmàtiques, per dir-ho de manera tècnica).

Aquestes reflexions, suggerides pels esdeveniments polítics dels darrers dies, ens serveixen per constatar que, si alguna cosa es fa necessària en aquests moments, tan a Catalunya com a Espanya, és la propagació, la difusió, l’extensió i l’enfortiment de la cultura i el discurs federalista. Perquè la solució, com diem, alhora més desitjable i més factible pels problemes de Catalunya, d’Espanya (i, no ho oblidem!, d’Europa), passa per la lògica federal.

Una lògica que, a diferència del federalisme clàssic, ja no es limita a distribuir el poder verticalment entre diferents nivells de poder, entre un govern central i unes unitats federades. No. Això seria resoldre senzillament el repte de la subsidiarietat. Però a Catalunya i a Espanya al federalisme no li demanem que faci només això sinó, també, que faci una altra cosa: que resolgui el repte de la plurinacionalitat. Aspirem a un nou federalisme, al qual li demanem que, a diferència del federalisme clàssic, no faci una cosa sinó dues.

És veritat que el federalisme clàssic no està preparat per a aquesta doble funció. Però per alguna cosa està la història de les formes polítiques: per fer que aquestes evolucionin, per fer que s’inventin noves solucions a nous problemes. El federalisme centrat exclusivament en la subsidiarietat intenta respondre al principi de l’eficiència del serveis públics, al principi de la proximitat. Aquest federalisme en té prou amb ser simètric, a nivell competencial, entre les diferents unitats federades. El federalisme centrat en la plurinacionalitat intenta resoldre l’encaix entre una ciutadania comú, igual a tothom, i una identitat nacional diversa. Aquest altre federalisme necessita incorporar elements d’asimetria competencial entre les unitats federades (molt especialment a nivell simbòlic).

A Catalunya, a Espanya, al federalisme li demanem que afronti simultàniament tots dos reptes. Ha de ser un federalisme ni simètric, ni asimètric, sinó totes dues coses alhora: capaç de combinar simetria i asimetria, en la mesura que vol resoldre al mateix temps el repte de la descentralització (que exigeix simetria competencial) i el de la pluralitat identitària (que reclama asimetria). Dependrà de cada àmbit competencial.

El més interessant del cas és que si aquest nou tipus de federalisme no l’inventem a Espanya, el més probable és que s’acabi inventant igualment. En efecte, l’haurà d’inventar Europa, si vol avançar realment pel camí de la seva integració política. En efecte, a la Unió Europea hi ha nacions amb una identitat, una història, una tradició, una llengua tan poderoses, que cap d’elles estarà disposada a deixar-se “representar” per una altra nació que no sigui ella mateixa. Al mateix temps, però, caldrà avançar cap a la ciutadania europea comuna si volem, de veritat, construir l’Europa política que, d’una manera o altra, ha de ser l’Europa dels ciutadans.

Per això, Europa té un gran repte: construir una veritable unitat política –cosa que només es por aconseguir per mitjà d’una perspectiva federal- respectant la seva realitat sòlidament i irreversiblement plurinacional. Si la UE vol avançar cap a la seva integració política, caldrà que aprengui a encaixar -de manera creativa, justa i democràtica- les seves diverses identitats amb una ciutadania comú, igual per a tots els europeus. I caldrà que faci d’aquesta tensió entre ciutadania (única) i identitats (plurals) el principal estímul de la seva innovació institucional. En síntesi: la Unió Política europea serà federal o no serà; el federalisme europeu serà plurinacional no serà.

Alguna cosa similar passa amb Espanya, ja ara. Espanya és una realitat plurinacional. I aquesta realitat no és sostenible a mig termini si l’organització territorial i simbòlica de l’Estat descansa sobre una filosofia i una arquitectura centralista. Potser el referèndum d’autodeterminació sigui més improbable que una reforma federal de la Constitució. Però ens atrevim a dir que, a mesura que passa el temps, el referèndum d’autodeterminació cada vegada és més factible que una Espanya incapaç d’avançar definitivament cap al federalisme.

Per això, com dèiem, cal mantenir i reforçar la pedagogia federal. Des de Catalunya i des d’Espanya. Cal teixir les xarxes i les complicitats necessàries per tal d’impulsar aquesta pedagogia. Tard o d’hora els fruits arribaran.

Seguirem.

Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (1)

L’Estatut de Catalunya va ser recolzat de manera contundent pels electors que van acudir al referèndum del 18 de juny. La societat catalana el vol. I vol que es desplegui en totes les seves potencialitats. Tanmateix, l’Estatut, fora del govern de Catalunya, sembla que només té o ferotges adversaris o tebis aliats.

Llistem el paper de cadascun dels actors polítics en relació a l’Estatut:

1. El PP intenta utilitzar el Tribunal Constitucional de manera partidista i ens amenaça amb una sentència que retalli de manera frustrant el text que van aprovar els catalans, després de passar el filtre del Consell Consultiu, del Ple del Parlament i de les Corts Espanyoles. Per tal de fer fracassar el govern Zapatero, el PP està disposat a fer trontollar tots els consensos de la transició, que només són sostenibles si es renoven. I l’Estatut era això: una renovació d’aquell pacte federal entre Catalunya i Espanya que la Constitució del 78 va iniciar tímidament i que, per tal de tenir continuïtat, havia de ser renovat. No cal insistir en l’actitud del PP: esta constantment ratllant els límits de la democràcia, en la mesura que aquest sistema polític pressuposa la lleialtat dels actors polítics cap a algunes regles no escrites, lleialtat que el PP s’està saltant permanentment.

2. El govern del PSOE, tanmateix, sembla tenir poca pressa a desplegar-lo i fins i tot, en alguns casos, no acaba d’assumir l’aprofundiment de la cultura federal que el nou Estatut implica, a l’hora de dur a terme la seva activitat normativa -una cultura que exigeix lleialtat de les CCAA cap al govern central, però també en la direcció contrària-.

3. A Catalunya, l’oposició de CiU convoca un Ple extraordinari per recriminar al govern d’Entesa la falta de lideratge en el desplegament de l’Estatut, quan no han passat ni quatre mesos des de la constitució d’aquest govern. Atacar el govern que ha de negociar amb el govern central el desplegament de l’Estatut, quan aquesta negociació tot just comença, no és la millor manera de defensar el nou Estatut. Més aviat sembla una versió a la catalana -és a dir, de manera moderada- de fer el mateix que fa el PP: utilitzar l’Estatut per als seus interessos partidistes. Qui posés l’Estatut per davant de tot, malgrat estar a l’oposició, en un moment així faria pinya amb el govern. Al menys durant un temps prudencial.

Aquest Ple extraordinari tan precipitat i injustificable ens fa sospitar el següent: podria molt ben ser que a CiU li hagués passat aquella cosa, tan perjudicial en política, que consisteix en creure’s la pròpia propaganda. CiU, durant l’any 2006, arran del pacte Zapatero-Mas ens va intentar fer creure que si teníem Estatut era, quasi exclusivament, gràcies a ella. Que ella era la legítima titular i propietària del nou Estatut. La seva dipositària natural. Era tal la seva obsessió amb que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, no s’emportés el mèrit de l’Estatut que van pensar que, efectivament, l’Estatut havia de ser d’algú i que, per tant, havia de ser seu. No van entendre la lliçó de Maragall, que consistia a assumir que l’Estatut no era de ningú en particular, perquè era de tots. Per tant, no era l’Estatut de Maragall, però molt menys encara el de CiU.

Com que CiU s’ha cregut que l’Estatut era seu -com que sembla no tenir altre argument polític que la seva apropiació de l’Estatut- es treu un Ple extraordinari de la màniga per explicar-li al govern de la Generalitat com s’ha de fer o deixar de fer el desplegament i, sobre tot, la “interpretació política” del nou Estatut. Mala estratègia. Els catalans entenen que qui té la legitimitat i l’obligació de desplegar l’Estatut és el govern de Catalunya. Sigui del color que sigui.

4. ERC ha estat víctima d’algunes contradiccions internes que, si no resol rapidíssimament, li poden passar factura tard o d’hora. Per una banda, tot i no haver recolzat l’Estatut en el referèndum, quan va signar l’Acord per a un govern d’Entesa, va assumir que l’Estatut era la llei volguda per una immensa majoria dels catalans i que, per tant, era no només jurídica sinó, també, políticament inqüestionable. Un dels eixos bàsics de l’Acord per a un govern d’Entesa era, com no podia ser d’altra manera, el ple desplegament de l’Estatut. En conseqüència, ERC assumia responsablement la defensa de l’Estatut, com a soci d’un govern que havia de negociar amb el govern central la seva aplicació.

Ara bé, sembla que les amenaces del PP han fet més efecte entre alguns militants i alguns quadres d’ERC del que hauríem imaginat. Crec que ERC, com a força política amb una llarga tradició democràtica, no s’hauria de deixar intimidar d’aquesta manera per l’enemic. Expliquem-nos. El PP, l’Espanya neocentralista, amenaça amb utilitzar el Tribunal Constitucional per assestar un cop mortal a l’Estatut. I ERC, automàticament, ens explica que si, finalment, la sentència de l’Alt Tribunal és efectivament mortífera, aleshores donaran per perdut l’Estatut. Perquè això és el què sembla derivar-se de la seva abrupta i sobtada proposta de proposta de referèndum d’autodeterminació durant el passat Ple.

ERC no s’adona que, amb això, li regala al PP la victòria massa fàcilment. Volent reaccionar contra l’Espanya ultradretana i centralista no fa sinó concedir-li allò que busca. Perquè el PP, evidentment, prefereix una ERC radicalitzada proposant una impossible independència fast food, que no un govern d’Entesa cohesionat, desplegant un Estatut que vagi fent real l’Espanya federal.

ERC, presa de la por que l’estratègia del PP acabi tenint èxit, i caient novament en la trampa del sobiranisme de saló que CiU exhibeix només quan està a l’oposició -però abandona fàcilment quan pacta amb el PSOE o governa a Catalunya-, ha acabat cometent l’immens error de propugnar un referèndum d’autodeterminació que tots sabem que, ara per ara, és perfectament il·legal. Així sembla que ERC hagués desistit per un moment de la defensa de l’Estatut a la que s’havia compromès, donant-lo per mort abans d’hora.

(c) Fotografia: R. Moreno

La majoria d’observadors objectius hauran de convenir que, vista l’actitud de la resta de forces polítiques, el PSC i IC-V són els únics partits que s’han mantingut, en tot moment, ferms i plenament coherents en la defensa de l’Estatut, des que s’ha constituït el nou govern d’Entesa.

Certament, una sentència parcialment o molt desfavorable a l’Estatut per ara no es pot descartar completament. I és evident que, davant d’aquest escenari, el govern de la Generalitat no es podrà quedar de braços plegats. En aquest sentit, la preocupació d’ERC en relació al Tribunal Constitucional és ben legítima. El què no és legítim és exigir la convocatòria un referèndum inconstitucional. ERC no pot demanar que, ni tan sols posats en el pitjor escenari possible, el govern de Catalunya assumeixi una proposta il·legal. Sap perfectament que un partit com el PSC, ni tampoc una força federalista como CpC, mai secundarien una estratègia d’aquesta mena. Per això, optar per aquesta via seria tan com posar en una situació de crisi irreversible el govern d’Entesa.

Cal, ara, treballar per evitar que la sentència del Tribunal sigui negativa. I, en cas que ho sigui, cal treballar per trobar una sortida, a la vegada prou contundent i escrupolosament legal, per seguir tirant endavant l’autogovern de Catalunya.

Si finalment el Tribunal acabés cometent l’error (dramàtic) de fer una retallada de l’Estatut que el desvirtués de manera greu, probablement una gran majoria de la societat catalana tindria un sentiment molt negatiu, força difícil de gestionar políticament: el sentiment que la Constitució ha estat segrestada per part de la dreta espanyola, pel PP, precisament aquella força política hereva del franquisme que més obstacles va posar, durant la transició, per fer possible una Constitució democràtica. ¿Quina sortida li podríem donar a la societat catalana, si arribés a la conclusió que la democràcia espanyola ha estat segrestada pel PP i la seva deriva neocentralista? ¿Quina solució, si una majoria de catalans acaben per creure que l’encaix de Catalunya en l’Espanya actual és pràcticament impossible, perquè el PP fa una apropiació indeguda del text constitucional?

La resposta potser sigui menys dramàtica que la pregunta, tot i la gravetat de la situació. La resposta és: a curt termini, caldrà rescatar la Constitució (i la seva interpretació) del segrest del PP; i, a llarg termini, ja amb major ambició política, caldrà crear les condicions polítiques per tal que una reforma de la Constitució que blindi de manera irreversible un model federal per a Espanya sigui finalment possible. Almenys aquesta és la resposta que, tots aquells que ens prenem el federalisme en serio, hauríem de donar.

Continuarem aviat.