30 de maig, 2006

Estatut: distingamos proceso y resultado

En octubre 1979, los ciudadanos de Catalunya fueron llamados a las urnas, por primera vez desde la República, para pronunciarse sobre el Estatut d’Autonomia de Sau. Este 18 de junio, veintisiete años después, los ciudadanos vuelven a tener la oportunidad de dar su aprobación o rechazo a un nuevo Estatut d’Autonomia para Catalunya. Muchos de los que votarán esta vez ya lo hicieron la primera. ¿Qué ha ocurrido para que, al cabo de a penas tres décadas, los catalanes tengan una segunda oportunidad? Una conjunción hasta hoy inaudita en la política catalana y española. En Catalunya gobierna la izquierda, con un presidente del PSC al frente, Maragall, de marcada sensibilidad federalista. En España gobierna el PSOE, con un Zapatero que entiende la descentralización del poder político y el reconocimiento de la pluralidad identitaria del Estado como la mejor manera de fortalecerlo. Sólo la coincidencia de dos presidentes socialistas explica que hayamos llegado hasta aquí.

El nuevo Estatuto es, pues, una oportunidad de oro para los catalanes, difícilmente repetible. El texto supone un paso de gigante que, prácticamente, apura las posibilidades tanto de descentralización política como de reconocimiento nacional que permite la Constitución de 1978. Sin embargo, el clima entre la sociedad catalana no es de euforia. Lógico: el proceso ha sido largo, algunos partidos han antepuesto sus intereses particulares al bien general de Catalunya, de manera que el tacticismo ha campado a sus anchas. Muchos ciudadanos están confusos, o agobiados, o cansados con el proceso del Estatut.

Sin embargo, debemos ser capaces de deslindar el proceso del resultado. Reconozcamos que el proceso ha sido difícil, a ratos incluso lamentable. Pero no hagamos pagar el castigo al texto del Estatut. El resultado es muy bueno. Los beneficiaros de este texto, de sus nuevas competencias y su mejor financiación, al fin y al cabo serán los ciudadanos y no los políticos que lo han elaborado. Así, no aprobar el Estatut para castigar a los partidos, en tanto que artífices del proceso, acabaría siendo en realidad un auto-castigo que se infligirían los ciudadanos a sí mismo, quizás sin darse cuenta.

Tiempo habrá para dilucidar las responsabilidades del proceso y su efecto frustrante entre muchos catalanes. Sin embargo, ya podemos hacernos una pregunta: ¿si el modelo de financiación que figura en el texto aprobado en las Cortes es prácticamente el mismo que propuso el tripartito en abril del 2005, por qué Mas le aceptó a Zapatero, un presidente español, lo que no le quiso aceptar al Govern de Catalunya? ¿Actúa CiU con una lógica sucursalista?

La respuesta habitual a esta pregunta, en las filas de CiU, es que era necesario estirar al máximo la propuesta de financiación que saliera del Parlament para que, una vez recortada en Madrid, el resultado final fuera lo más ambicioso posible. Sin embargo, esta estrategia –estirar mucho, para luego recortar mucho- ha sido, en realidad, la mayor fuente de frustración entre los ciudadanos. Permítasenos una metáfora: si uno quiere un aumento de sueldo, cobra 80 y quiere llegar hasta 100, es normal que pida 120. Nada que objetar. Sin embargo, si uno cobra 80 y sabe que el Convenio Colectivo del sector marca 100 como sueldo tope, no es normal que pida 800. Porque luego habrá que bajar igualmente hasta 100, y la frustración será mayúscula. El Convenio Colectivo de las autonomías es la Constitución y todos los partidos, antes de empezar el proceso, se habían comprometido a respetarla.


Publicat a El Mundo Catalunya, 26 de maig de 2006

22 de maig, 2006

Una projecció de les Empreses d'Inserció Sòcio-Laboral cap al futur


Com hem d’entendre les Empreses d’Inserció (EIs) en el marc de les polítiques de cohesió social en la Catalunya de la primera dècada del segle XXI? Aquesta és la pregunta que ens fem quan ens plantegem les línies mestres d’un Pla Estratègic pel sector de cara als propera anys.

Hi ha una primera manera de respondre aquesta pregunta: les EIs són una iniciativa d’aquella part de la societat civil organitzada preocupada per la cohesió social i l’exclusió, que consisteix a crear organitzacions productives que operin en el mercat de béns i serveis i que, a través de la seva activitat empresarial, puguin oferir oportunitats d’inserció laboral a tots aquells col·lectius amb especials dificultats per accedir al món del treball: pirmis, ex-presos, ex-drogaaddictes, ex-alcohòlics, i d’altres col·lectius amb als risc d’exclusió, amb limitacions de tipus socials i no de tipus físic o psíquic. I en virtut del seu interès social, aquestes organitzacions són mereixedores d’ajuts públics.

És una resposta certa. Tanmateix, hi ha una segona manera, que recollint aquesta primera resposta, va més enllà. Les EIs, d’acord amb aquesta segona visió, són l’instrument imprescindible d’una veritable política pública. De la mateixa manera com les escoles, públiques o concertades, o els centres sanitaris, públics o concertats, són els instruments de la política pública d’educació o de salut.

Quina és la política pública en la qual s’emmarquen les EIs. Fàcil: la que té per objectiu garantir el dret al treball, en tant que el treball, en les nostres societats, no és només un mitjà pràctic de supervivència, sinó una via privilegiada d’inserció social, de construcció de la identitat social de les persones, de formació i aprenentatge, etc. És cert que aquesta política pública no es basa prioritàriament en les EIs. El seu instrument bàsic són els serveis públics d’ocupació –en el cas de Catalunya, el SOC- així com la concertació social entre sindicats i patronal, a més de la regulació legal de mercat de treball a través del dret laboral. Tanmateix, les EIs són un instrument molt especial, i innovador, d’aquesta política pública, un instrument al qual cal extreure tot el potencial que amaga, que és molt.

Les polítiques de l’Estat del Benestar tradicional tenien dos fronts principals. Per un cantó, ens trobem amb les polítiques destinades a garantir el dret a una ocupació digna. En primer lloc, aquelles mesures de tipus jurídic que pretenien determinar les regles del joc bàsiques del mercat de treball: a) la regulació de l’acomiadament, b) l’establiment d’un salari mínim interprofessional i c) l’establiment dels diferents salaris i les condicions de treball en la negociació col·lectiva els acords de la qual, no ho oblidem, tenen valor de norma reguladora. En segon lloc, la política de prestacions contributives: a) el subsidi d’atur i b) les pensions de jubilació. En tercer lloc, un servei públic: les oficines d’ocupació d’atenció als desocupats.

En el segon bloc, trobem els serveis públics no relacionats amb el mercat de treball. Són els pilars clàssics de l’Estat del benestar: a) l’educació, b) la salut, c) els serveis socials, que inclouen les pensions no contributives, rendes d’inserció, etc., i d) les polítiques de família, d’atenció a les persones dependents (infants, gent gran, discapacitats, etc.).


En aquest model tradicional d’Estat del Benestar, amb les mesures del primer bloc -especialment amb la regulació de l’acomiadament, el subsidi d’atur i el salari mínim- n’hi havia prou per evitar l’exclusió laboral de la població. L’objectiu bàsic de l’Estat del Benestar era la plena ocupació. Tothom tenia feina o, els qui no en tenien, tenien una protecció suficient mentre la trobaven. Era un model pensat per a una economia industrial, en la qual la clau del creixement econòmic era el fet d’aportar treball. Per això, les portes d’entrada al mercat de treball eren més grans i n’hi havia prou amb aquelles garanties.

En el nou paradigma productiu, vers el qual estem transitant en les darreres dècades, això que popularment es coneix com a economia del coneixement, o economia informacional, les garanties clàssiques ja no són suficients per a impedir l’exlcusió laboral de la població. Ara, la clau del creixement econòmic ja no és tant aportar treball, com aportar qualitat de treball, el què podem anomenar coneixement. El valor afegit dels treballadors ara ja no depèn tan de la quantitat de la feina que pot fer cadascú, com de la qualitat d’aquesta feina.

Per això, els grups socials amb menys capacitat per aportar valor afegit amb la seva feina, aquells la feina dels quals inclou menys intensitat de coneixement, troben dificultats afegides a les habituals a l’hora d’incorporar-se al mercat de treball. D’aquí que les garanties clàssiques –regulació de l’acomiadament, salari mínim, subsidi d’atur, etc.- siguin insuficients per a aquests grups i que calgui innovar per a fer el mateix de sempre: lluitar contra l’exclusió laboral dels ciutadans, garantir-los el seu dret al treball.


És en aquest marc que cal pensar i comprendre les EIs: com una mesura innovadora per a promoure la inserció laboral de determinats col·lectius socials, en un nou paradigma productiu que els ho posa especialment difícil. I és en aquest sentit que podem entendre les EIs com l’instrument d’una política pública, que tingui per objectiu garantir el dret a una ocupació digna. Podem comparar, d’alguna manera, les EIs amb les escoles concertades: es tracta d’agents no públics -del tercer sector, en el cas de les EIs i, per tant sense afany de lucre- que, mitjançant les ajudes públiques, aconsegueixen proporcionar un dret social fonamental en qualsevol societat democràtica.

En efecte, allò característic de l’Estat del Benestar es precisament que la garantia dels seus drets socials bàsics obliga a crear organitzacions que els proporcionin, en tant que aquests drets només es poden satisfer per mitjà de la prestació de serveis. Així, per a garantir el dret a l’educació són necessàries escoles (públiques o concertades), per a garantir el dret a la salut calen CAPs i hospitals (públics o concertats) i per a garantir el dret a l’ocupació cal un servei d’ocupació (el SOC) que posen en contacte els treballadors que ofereixen el seu treball amb les empreses que el requereixen. Però, cada vegada més, cal també un nou tipus d’organització capaç d’atendre col·lectius amb dificultats especials, col·lectius amb els quals els serveis d’ocupació tradicionals no tenen la possibilitat d’atendre, perquè no estan encara, per la seva situació de vulnerabilitat, en condicions d’accedir al mercat de treball normalitzat, sinó que requereixen una etapa prèvia de formació, habituació i entrenament. Les EIs són aquest nou tipus d’organització i, per això, les podem entendre com l’instrument d’una política pública.

En aquest marc, és més fàcil posar sobre la taula les preguntes bàsiques a les quals hauria de ser capaç de respondre un Pla Estratègic per a les EIs de Catalunya de cara als propers anys, enteses com un sector específic amb necessitats pròpies. Al meu parer, aquestes preguntes bàsiques són vuit:

Quins col·lectius han d’atendre les EIs? Una primera línia de resposta, coherent amb tot el que hem dit fins ara, diu que són tots aquells que no tinguin possibilitat de satisfer el seu dret al treball a través dels serveis públics d’ocupació (del SOC).

Quins ajuts públics han de rebre? Una resposta d’urgència ens permet establir un criteri fonamental: han de ser compensades per tots els dèficits de competitivitat estructural que es deriven de les seves característiques. Això vol dir: a) compensació pel dèficit de productivitat dels treballadors d’inserció, b) subvenció de les tasques de formació i c) subvenció de les tasques de prospecció i inserció en el mercat normalitzat. A més, cal estudiar tot el camp de les clàusules socials dels concursos públics i les reserves de mercat per part de l’Administració pública.

Quin és el total de població susceptible de ser ocupada per les EIs? Cal un estudi rigorós que determini aquesta xifra.

Quina hauria de ser la dimensió mitjana, així com la dimensió mínima i la dimensió màxima, de les EIs al nostre país de cara als propers anys? La suma d’aquesta pregunta i l’anterior ens hauria de permetre determinar quin seria el número apropiat d’empreses d’inserció a Catalunya i establir un horitzó a mig termini per aproximar-nos a aquesta situació desitjable.

Quin són els sectors de producció i els nínxols de mercat en els quals s’han de situar i en els quals han de crèixer les EIs en els propers anys, en el benentès que ens situem en un horitzó de creixement, tal i com hem establert en els punts anteriors?

Quina ha de ser la distribució territorial de les EIs en el conjunt del territori de Catalunya? En aquest sentit és clau pensar, també, sobre quin ha de ser el paper del poders locals (ajuntaments, consells comarcals i futures vegueries) en la creació, promoció i consolidació de les EIs en un futur immediat.

16 de maig, 2006

Partidos y democracia interna

El terremoto político provocado por el no de ERC al Estatut ha añadido otro asunto, y no precisamente menor, en el debate político catalán. Además del gran tema, esto es, dilucidar hasta qué punto el Estatut aprobado anteayer por el Senado es mejor que el actual, ya tenemos otro tema: ¿que es más democrático, que la dirección de un partido tome sus decisiones con cierta autonomía de sus militantes, o que sean éstos quienes decidan, por medio de mecanismos asamblearios, las cuestiones clave?.

Recordemos: la dirección de ERC, después de algunas semanas –demasiadas, sin duda- de titubeos, se decantó por el “voto nulo político”, que significaba votar con una papeleta que dijera “sí al Estatut del 30 de septiembre”. ¿Por cierto, es coherente estar a favor del Estatut del Parlament y estar en contra del que sale de las Cortes Generales? ¿Tan grande es la diferencia entre ambos como para pasar de un sí al primero a un no al segundo? Comparen y juzguen por Uds. mismos.

Luego, llegaron las bases, instigadas en parte por un ex-consejero recién cesado, y tumbaron la decisión de la dirección, apostando por un no sin matices. De hecho, en su primera decisión, la dirección ya había abierto las puertas al no –además del voto en blanco- por las presiones de las JERC. Los líderes republicanos se plegaron a la voluntad de los militantes. Si las asambleas fueron un jueves, al día siguiente la ejecutiva rectificó su decisión de apenas una semana antes. “Preferimos quedarnos sin gobierno que sin partido”.

Obviamente, este no suponía romper el compromiso con el PSC: ERC sólo se mantendría en el gobierno a cambio de no coincidir con el PP en el referéndum. Ante las críticas que arreciaron por todas partes –socios, oposición y prensa- en ERC se defendieron con un argumento aparentemente intachable: “¡Servidumbres de la democracia! Como ERC sí es un partido con democracia interna, a diferencia de los demás, sus dirigentes escuchan a sus bases. Este cambio de posición, en verdad, nos honra.”

Sin embargo, se trata de un auténtico sofisma. Un partido no es una ONG, que se debe a sus socios y basta. Un partido se presenta a las elecciones, recibe votos de los ciudadanos, y su poder deriva de la voluntad de los electores. Si ERC es algo en la política catalana no es gracias –o no principalmente- a sus 10.000 militantes, sino gracias a sus 500.000 electores. Y resulta que los electores de ERC habían manifestado, según el sondeo del CEO, que aproximadamente en un 50 %, votarían a favor del Estatut.

Lo propio de un partido es que su dirección pueda mirar con un ojo a los militantes y con el otro a los electores, y no que esté hipnotizada por sus bases. Esto es lo democrático. Porque siempre los militantes son más radicales, mas rocosos, más maximalistas ideológicamente que los votantes. Por algo son militantes. Y, en el caso de ERC, esta distancia es seguramente todavía mayor que en el resto de partidos catalanes. Por esto, una dirección debe tener cierta autonomía en relación a sus bases, para poder atender también la voluntad de sus votantes, que son quienes le delegan el poder.

Así, lo que han hecho las bases de ERC no es un ejercicio de democracia sino todo lo contrario: un secuestro político. Porque el partido no es sólo suyo, sino también de quien les vota. Y lo más grave es que no lo sepan. La responsabilidad última, de todos modos, es de la dirección, que ha permitido este secuestro, incapaz de reafirmarse en su decisión en favor del voto nulo en nombre de sus electores y de los compromisos dados.