Com hem d’entendre les Empreses d’Inserció (EIs) en el marc de les polítiques de cohesió social en la Catalunya de la primera dècada del segle XXI? Aquesta és la pregunta que ens fem quan ens plantegem les línies mestres d’un Pla Estratègic pel sector de cara als propera anys.
Hi ha una primera manera de respondre aquesta pregunta: les EIs són una iniciativa d’aquella part de la societat civil organitzada preocupada per la cohesió social i l’exclusió, que consisteix a crear organitzacions productives que operin en el mercat de béns i serveis i que, a través de la seva activitat empresarial, puguin oferir oportunitats d’inserció laboral a tots aquells col·lectius amb especials dificultats per accedir al món del treball: pirmis, ex-presos, ex-drogaaddictes, ex-alcohòlics, i d’altres col·lectius amb als risc d’exclusió, amb limitacions de tipus socials i no de tipus físic o psíquic. I en virtut del seu interès social, aquestes organitzacions són mereixedores d’ajuts públics.
És una resposta certa. Tanmateix, hi ha una segona manera, que recollint aquesta primera resposta, va més enllà. Les EIs, d’acord amb aquesta segona visió, són l’instrument imprescindible d’una veritable política pública. De la mateixa manera com les escoles, públiques o concertades, o els centres sanitaris, públics o concertats, són els instruments de la política pública d’educació o de salut.
Quina és la política pública en la qual s’emmarquen les EIs. Fàcil: la que té per objectiu garantir el dret al treball, en tant que el treball, en les nostres societats, no és només un mitjà pràctic de supervivència, sinó una via privilegiada d’inserció social, de construcció de la identitat social de les persones, de formació i aprenentatge, etc. És cert que aquesta política pública no es basa prioritàriament en les EIs. El seu instrument bàsic són els serveis públics d’ocupació –en el cas de Catalunya, el SOC- així com la concertació social entre sindicats i patronal, a més de la regulació legal de mercat de treball a través del dret laboral. Tanmateix, les EIs són un instrument molt especial, i innovador, d’aquesta política pública, un instrument al qual cal extreure tot el potencial que amaga, que és molt.
Les polítiques de l’Estat del Benestar tradicional tenien dos fronts principals. Per un cantó, ens trobem amb les polítiques destinades a garantir el dret a una ocupació digna. En primer lloc, aquelles mesures de tipus jurídic que pretenien determinar les regles del joc bàsiques del mercat de treball: a) la regulació de l’acomiadament, b) l’establiment d’un salari mínim interprofessional i c) l’establiment dels diferents salaris i les condicions de treball en la negociació col·lectiva els acords de la qual, no ho oblidem, tenen valor de norma reguladora. En segon lloc, la política de prestacions contributives: a) el subsidi d’atur i b) les pensions de jubilació. En tercer lloc, un servei públic: les oficines d’ocupació d’atenció als desocupats.
En el segon bloc, trobem els serveis públics no relacionats amb el mercat de treball. Són els pilars clàssics de l’Estat del benestar: a) l’educació, b) la salut, c) els serveis socials, que inclouen les pensions no contributives, rendes d’inserció, etc., i d) les polítiques de família, d’atenció a les persones dependents (infants, gent gran, discapacitats, etc.).
Hi ha una primera manera de respondre aquesta pregunta: les EIs són una iniciativa d’aquella part de la societat civil organitzada preocupada per la cohesió social i l’exclusió, que consisteix a crear organitzacions productives que operin en el mercat de béns i serveis i que, a través de la seva activitat empresarial, puguin oferir oportunitats d’inserció laboral a tots aquells col·lectius amb especials dificultats per accedir al món del treball: pirmis, ex-presos, ex-drogaaddictes, ex-alcohòlics, i d’altres col·lectius amb als risc d’exclusió, amb limitacions de tipus socials i no de tipus físic o psíquic. I en virtut del seu interès social, aquestes organitzacions són mereixedores d’ajuts públics.
És una resposta certa. Tanmateix, hi ha una segona manera, que recollint aquesta primera resposta, va més enllà. Les EIs, d’acord amb aquesta segona visió, són l’instrument imprescindible d’una veritable política pública. De la mateixa manera com les escoles, públiques o concertades, o els centres sanitaris, públics o concertats, són els instruments de la política pública d’educació o de salut.
Quina és la política pública en la qual s’emmarquen les EIs. Fàcil: la que té per objectiu garantir el dret al treball, en tant que el treball, en les nostres societats, no és només un mitjà pràctic de supervivència, sinó una via privilegiada d’inserció social, de construcció de la identitat social de les persones, de formació i aprenentatge, etc. És cert que aquesta política pública no es basa prioritàriament en les EIs. El seu instrument bàsic són els serveis públics d’ocupació –en el cas de Catalunya, el SOC- així com la concertació social entre sindicats i patronal, a més de la regulació legal de mercat de treball a través del dret laboral. Tanmateix, les EIs són un instrument molt especial, i innovador, d’aquesta política pública, un instrument al qual cal extreure tot el potencial que amaga, que és molt.
Les polítiques de l’Estat del Benestar tradicional tenien dos fronts principals. Per un cantó, ens trobem amb les polítiques destinades a garantir el dret a una ocupació digna. En primer lloc, aquelles mesures de tipus jurídic que pretenien determinar les regles del joc bàsiques del mercat de treball: a) la regulació de l’acomiadament, b) l’establiment d’un salari mínim interprofessional i c) l’establiment dels diferents salaris i les condicions de treball en la negociació col·lectiva els acords de la qual, no ho oblidem, tenen valor de norma reguladora. En segon lloc, la política de prestacions contributives: a) el subsidi d’atur i b) les pensions de jubilació. En tercer lloc, un servei públic: les oficines d’ocupació d’atenció als desocupats.
En el segon bloc, trobem els serveis públics no relacionats amb el mercat de treball. Són els pilars clàssics de l’Estat del benestar: a) l’educació, b) la salut, c) els serveis socials, que inclouen les pensions no contributives, rendes d’inserció, etc., i d) les polítiques de família, d’atenció a les persones dependents (infants, gent gran, discapacitats, etc.).
En aquest model tradicional d’Estat del Benestar, amb les mesures del primer bloc -especialment amb la regulació de l’acomiadament, el subsidi d’atur i el salari mínim- n’hi havia prou per evitar l’exclusió laboral de la població. L’objectiu bàsic de l’Estat del Benestar era la plena ocupació. Tothom tenia feina o, els qui no en tenien, tenien una protecció suficient mentre la trobaven. Era un model pensat per a una economia industrial, en la qual la clau del creixement econòmic era el fet d’aportar treball. Per això, les portes d’entrada al mercat de treball eren més grans i n’hi havia prou amb aquelles garanties.
En el nou paradigma productiu, vers el qual estem transitant en les darreres dècades, això que popularment es coneix com a economia del coneixement, o economia informacional, les garanties clàssiques ja no són suficients per a impedir l’exlcusió laboral de la població. Ara, la clau del creixement econòmic ja no és tant aportar treball, com aportar qualitat de treball, el què podem anomenar coneixement. El valor afegit dels treballadors ara ja no depèn tan de la quantitat de la feina que pot fer cadascú, com de la qualitat d’aquesta feina.
Per això, els grups socials amb menys capacitat per aportar valor afegit amb la seva feina, aquells la feina dels quals inclou menys intensitat de coneixement, troben dificultats afegides a les habituals a l’hora d’incorporar-se al mercat de treball. D’aquí que les garanties clàssiques –regulació de l’acomiadament, salari mínim, subsidi d’atur, etc.- siguin insuficients per a aquests grups i que calgui innovar per a fer el mateix de sempre: lluitar contra l’exclusió laboral dels ciutadans, garantir-los el seu dret al treball.
És en aquest marc que cal pensar i comprendre les EIs: com una mesura innovadora per a promoure la inserció laboral de determinats col·lectius socials, en un nou paradigma productiu que els ho posa especialment difícil. I és en aquest sentit que podem entendre les EIs com l’instrument d’una política pública, que tingui per objectiu garantir el dret a una ocupació digna. Podem comparar, d’alguna manera, les EIs amb les escoles concertades: es tracta d’agents no públics -del tercer sector, en el cas de les EIs i, per tant sense afany de lucre- que, mitjançant les ajudes públiques, aconsegueixen proporcionar un dret social fonamental en qualsevol societat democràtica.
En efecte, allò característic de l’Estat del Benestar es precisament que la garantia dels seus drets socials bàsics obliga a crear organitzacions que els proporcionin, en tant que aquests drets només es poden satisfer per mitjà de la prestació de serveis. Així, per a garantir el dret a l’educació són necessàries escoles (públiques o concertades), per a garantir el dret a la salut calen CAPs i hospitals (públics o concertats) i per a garantir el dret a l’ocupació cal un servei d’ocupació (el SOC) que posen en contacte els treballadors que ofereixen el seu treball amb les empreses que el requereixen. Però, cada vegada més, cal també un nou tipus d’organització capaç d’atendre col·lectius amb dificultats especials, col·lectius amb els quals els serveis d’ocupació tradicionals no tenen la possibilitat d’atendre, perquè no estan encara, per la seva situació de vulnerabilitat, en condicions d’accedir al mercat de treball normalitzat, sinó que requereixen una etapa prèvia de formació, habituació i entrenament. Les EIs són aquest nou tipus d’organització i, per això, les podem entendre com l’instrument d’una política pública.
En aquest marc, és més fàcil posar sobre la taula les preguntes bàsiques a les quals hauria de ser capaç de respondre un Pla Estratègic per a les EIs de Catalunya de cara als propers anys, enteses com un sector específic amb necessitats pròpies. Al meu parer, aquestes preguntes bàsiques són vuit:
Quins col·lectius han d’atendre les EIs? Una primera línia de resposta, coherent amb tot el que hem dit fins ara, diu que són tots aquells que no tinguin possibilitat de satisfer el seu dret al treball a través dels serveis públics d’ocupació (del SOC).
Quins ajuts públics han de rebre? Una resposta d’urgència ens permet establir un criteri fonamental: han de ser compensades per tots els dèficits de competitivitat estructural que es deriven de les seves característiques. Això vol dir: a) compensació pel dèficit de productivitat dels treballadors d’inserció, b) subvenció de les tasques de formació i c) subvenció de les tasques de prospecció i inserció en el mercat normalitzat. A més, cal estudiar tot el camp de les clàusules socials dels concursos públics i les reserves de mercat per part de l’Administració pública.
Quin és el total de població susceptible de ser ocupada per les EIs? Cal un estudi rigorós que determini aquesta xifra.
Quina hauria de ser la dimensió mitjana, així com la dimensió mínima i la dimensió màxima, de les EIs al nostre país de cara als propers anys? La suma d’aquesta pregunta i l’anterior ens hauria de permetre determinar quin seria el número apropiat d’empreses d’inserció a Catalunya i establir un horitzó a mig termini per aproximar-nos a aquesta situació desitjable.
Quin són els sectors de producció i els nínxols de mercat en els quals s’han de situar i en els quals han de crèixer les EIs en els propers anys, en el benentès que ens situem en un horitzó de creixement, tal i com hem establert en els punts anteriors?
Quina ha de ser la distribució territorial de les EIs en el conjunt del territori de Catalunya? En aquest sentit és clau pensar, també, sobre quin ha de ser el paper del poders locals (ajuntaments, consells comarcals i futures vegueries) en la creació, promoció i consolidació de les EIs en un futur immediat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada