La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (segona part)

L’article que vaig començar a penjar el dia 13 el vaig escriure fa algunes setmanes per als meus amics de la revista “Valors”, de Mataró. L’equip que lidera en Joan Salicrú amb la seva empenta habitual ha arribat al número 50. Per celebrar-ho van fer un número monogràfic dedicat, com no podia ser d’altra manera, al tema dels valors. El vam presentar un matí de juny els tres autors que hem escrit al número –Francesc Torralba, Begoña Román i jo mateix- juntament amb el president Pujol. Va ser, certament, un gran matí en tots els sentits.

El meu article intenta explicar -com si es tractés d’una novel·la- l’apassionant epopeia que s’està vivint en el món de es ideologies des de fa trenta anys. Vist que a l’estiu el temps s’espaia i hi ha més temps per llegir, he pensat que podia permetre’m la llicència d’oferir un text una mica més extens i de reflexió com aquest. L’he partit en tres parts. Avui toca la segona:

4. El fonamentalisme. De la mateixa manera com el neoconservadurisme pretén ser una reacció contra la postmodernitat –i malgrat que tots dos acaben per ser igualment funcionals al neoliberalisme-, aquest, el neoliberalisme també ha trobat, en els darrers anys, el seu adversari: es tracta del fonamentalisme anti-occidental. Hi ha una dialèctica perversa entre neoliberalisme i fonamentalisme que Benjamin R. Barber va descriure de manera brillant en la seva metàfora de “McWorld contra Jihad”.

El capitalisme genera uns vincles socials extraordinàriament “freds”: la interacció social, en aquest sistema, es produeix exclusivament d’acord amb la lògica de l’interès material. Deixa els individus a la intempèrie moral d’uns vincles socials reduïts exclusivament a l’interès i a l’individualisme possessiu, i a la intempèrie social d’uns mercats que, si no són regulats, soscaven la cohesió. La política progressista, al llarg del segle XX, va servir per abrigar a les persones d’aquest fred. Per mitjà de l’Estat del benestar, convertia als individus en ciutadans, en la mesura que els garantia una sèrie de drets socials, i el dret laboral convertia als treballadors en “ciutadans amb drets” a l’interior de les fàbriques i de les empreses.

El mercat, tal i com funciona en el capitalisme, tendeix a afectar tota dimensió comunitària. Fa venir “fred” perquè trenca la cohesió i, per la mera via del consum i del progrés material, és incapaç de proporcionar significats i satisfaccions veritablement consistents. El mercat proposa una llibertat (econòmica) sense comunitat. L’Estat Social va ser capaç de generar, a través de les institucions democràtiques, uns certs vincles de solidaritat. Combina la llibertat amb la comunitat, creant uns vincles socials “càlids”. Tanmateix, avui aquest abric, amb el decalatge entre una economia global i una política nacional, abriga menys: la producció de sentit col·lectiu s’afebleix. El vent huracanat i gèlid d’un model de globalització neoliberal està tornant insuficient l’abric que proporcionava, fins fa a penes dues dècades, l’Estat social.

Avui existim més com a consumidors (sotmesos a les tendències de les modes cada vegada més globals), o com a treballadors (en una gran majoria dels casos, en un permanent estat de fragilitat i d’inestabilitat) que no com a ciutadans. Tanmateix, una societat només pot oferir uns pocs tipus de vincles bàsics. Podem participar-hi com a actors econòmics (com a consumidors, com a treballadors, com a estalviadors); com a subjectes polítics (com a ciutadans); i com a membres d’una comunitat cultural, una comunitat de sentit, identitària (ja sigui nacional, ètnica o religiosa). També aquesta darrers vincles (culturals, identitaris) serveixen per abrigar-se: també són vincles “càlids”, perquè ofereixen uns valors superiors, que van més enllà del propi interès individual, i una possibilitat de pertinença a una identitat col·lectiva.

Però el risc d’aquests vincles de pertinença és que es construeixin al marge de la llibertat: sovint, la identitat que ofereixen o bé es revelada (religió) o bé és heretada (nació). Poden arribar a ser profundament comunitaris, més que no els de la política democràtica, de l’Estat Social i de l’experiència de la ciutadania en la qual aquella es concreta. Proporcionen als individus una identitat i una biografia col·lectiva que, a priori, no està estrictament basada en la lliure adhesió. Per això, aquestes comunitats culturals, tan comunitàries, poden prendre formes desviades, que s’absolutitzen i acaben anul·lant tota llibertat. Aquests vincles, de tan càlids, poden acabar per cremar. Quan això succeeix, estem davant del fenomen del fonamentalisme (nacionalista, ètnic o religiós).

El fonamentalisme contemporani, ja sigui nacional o religiós, és en bona mesura una reacció defensiva d’aquelles societats que han vist com, amb la irrupció dels mercats globals, entraven en crisi els seus mecanismes de cohesió tradicionals. Si les societats que pateixen el “fred” de la globalització han recorregut al fonamentalisme, a l’abric de les pertinences culturals exarcerbades, és perquè no en tenien a mà cap d’altre. A la “llibertat (econòmica) sense comunitat”, pròpia dels mercats globals, han oposat una “comunitat (cultural) sense llibertat”. Probablement no hagués estat així si la simbòlica pròpia de la ciutadania, de l’Estat democràtic i social, que fa compatibles “comunitat i llibertat”, no hagués entrat en una certa crisi d’inoperància. Si al mercat no se’l compensa des de l’esfera de la política, és l’esfera de la cultura (en formes probablement desviades) qui acabarà per compensar-lo.

Com escriu Bauman, hi ha molts països en els quals “les comunitats religioses entren a realitzar les funcions d’un estat social que no ha arribat a néixer. Ofereixen protecció i solidaritat, les promeses més atractives de l’Estat social, però, a diferència d’aquest, ofereixen identitat, uniformitat i conformitat com a principals garanties de la seguretat. Proporcionen la “seguretat del grup”, una seguretat de la quantitat, del conjunt, en comptes de la xarxa protectora amb la que els creadors de l’Estat social (…) esperaven impulsar la llibertat de moviment, la llibertat d’opinió i d’acció, i el valor d’arriscar-se. (…) El fonamentalisme religiós creix en atracció i influència per l’absència d’altres proteccions seculars contra els perills de la vida en el casino global”.

Des d’aquest esquema bàsic, és relativament senzill interpretar alguns dels més dramàtics esdeveniments que ha viscut la societat mundial en els darrers anys. L’11-S i la guerra d’Irak. El terrorisme d’arrel islamista seria una militarització del Jihad: el salt des d’un fonamentalisme que utilitza com a principal arma la confrontació cultural, ètica i religiosa, a un fonamentalisme que opta per la destrucció física. De la mateixa manera, l’unilateralisme militar dels EEUU davant del problema d’Iraq, no seria sinó la militarització de McWorld: l’hegemonia econòmica occidental, pròpia del paradigma neoliberal, hauria quedat substituïda pel neoimperialisme dels ‘neocon’, que intenta demostrar –amb èxit discutible- l’hegemonia militar del primer exèrcit del planeta.

Tot això ens confirma la necessitat de refer l’únic abric que pot protegir-nos del fred del capitalisme sense cremar-nos, que és la ciutadania. Necessitem vincles càlids, vincles de solidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos. Però aquests vincles no s’han d’obtenir al preu de sacrificar la nostra llibertat ni la nostra individualitat, ni el nostre distanciament crític en relació a la nostra comunitat de pertinença. Una vincles així només els pot proporcionar la democràcia, quan es desplega fins a les seves últimes conseqüències i institueix un sòlid Estat del benestar, capaç de proporcionar una alhora protecció social i llibertats civils. Però, cada vegada més, aquest abric alhora “comunitari i lliure” només abrigarà eficaçment si es reconstrueix a escala global. Si la democràcia vol abrigar-nos, ha de ser capaç de domesticar els mercats globals, és a dir, ha de ser capaç de protegir-nos del capitalisme actual en allò que té d’intempèrie. I això només és possible si posem sobre la taula la necessitat de construir un Welfare global: un abric talla “món”.

Si la icona que encarna la lògica neocon es Bush, la icona que més dramàticament encarna la lògica de Jihad podria ser, perfectament, el fonamentalisme terrorista de Bin Laden i Al Qaeda. Tanmateix, tot i que hi hagi una guerra oberta entre aquests dos món, entre aquestes dues lògiques, hi ha entre elles una afinitat innegable. Tots dos, al capdavall, fan de la tradició, de la religió dogmàtica i de la revelació la font de les seves veritats immutables i innegociables. Bush bombardeja Irak perquè Déu li ha demanat, mentre Bin Laden ataca les Torres Bessones per mandat d’Alà. Estem en un esquema no idèntic, però sí similar.

De fet, la diferència entre el neoconservadurisme i el fonamentalisme és que, mentre que el primer és profundament pro-occidental –o, més ben dit, pro-capitalista- el segon és anti-occidental de manera integral i complerta. Els neocon somnien amb un món en l’esfera pública estigui regida de manera estricta i única per les lleis del mercat, mentre l’esfera privada estigui regida per l’Antic Testament –i encara interpretat d’una determinada manera-. Els fonamentalistes somnien amb un món en que totes les esferes, tant la pública com la privada, estiguin governades per la sharia i la seva interpretació dogmàtica i anti-moderna –que no és l’única possible, sense cap mena de dubte- dels preceptes dictats per Alà.

El fonamentalisme rebutja de manera frontal la moral consumista que, des del seu punt de vista, ofega les societats occidentals. En aquest sentit, fins i tot semblaria més coherent i més lúcid la barbàrie fonamentalista que el cinisme neocon. Perquè els fonamentalistes saben bé que és impossible una vida privada moral amb una vida pública capitalista, que fa del consum i la riquesa l’única font de sentit. D’alguna manera, el seu projecte és més honest en tant que proposa que el dogma religiós s’imposi tant en la moral privada, sexual i familiar, com en la moral social, econòmica i política. No és un gran consol, però li dona, com a mínim, una capacitat crítica cap al neoconservadurisme que aquest encara no ha trobat ben bé la manera de replicar.