28 d’agost, 2013

Amic Xavier (i II)

continua d'Amic Xavier (I)
 8.         Així doncs, cal deixar ben clar que entre el federalisme i el statu quo constitucional hi ha tantes diferències, com a mínim, com les que hi pugui haver entre el federalisme i la independència. Però l’argument no acaba aquí. Perquè, com et deia, entre el federalisme que jo defenso i la independència hi ha, encara, un altre punt de coincidència inevitable: uns i altres volem que el futur polític del nostre país el decideixin lliurement els seus ciutadans. En el dret a decidir federalistes i independentistes ens hi trobem. Amb els defensors del statu quo, en canvi, no en tenim cap de punt de trobada: ells neguen el dret a decidir i defensen una Espanya que a nosaltres, els federalistes catalans, ja no ens val.
¿Té sentit que Catalunya segueixi a dins d’Espanya en contra de la voluntat d’una majoria de catalans? Crec que no. El que més em tranquil·litza és que aquesta resposta no només l’he trobat entre ciutadans, polítics o intel·lectuals catalans. En els darrers mesos l’he trobat també en molts amics, alguns polítics (pocs) i alguns intel·lectuals (uns quants més) de la resta d’Espanya. Un exemple exemplar -valgui la redundància- és el de José Antonio Pérez Tapias, ex diputat del PSOE al Congrés, professor de Dret Constitucional de la Universitat de Granada i un dels membres del grup de treball sobre la reforma federal del PS d’Andalusia. Ell ho explica amb tota claredat: ¿com podem pretendre que Catalunya segueixi a Espanya en contra de la seva voluntat? Com diu ell, no només un problema de democràcia, és sobre tot un problema de realisme. ¿Com es podria imposar una cosa així a una societat com la catalana? Els espanyols -i el PSOE particularment- haurien d’entendre que la unitat de l’Espanya només és possible per les bones, haurien d’entendre que serà molt difícil –per no dir impossible- mantenir-la per les males. A la curta o a la llarga, Catalunya només seguirà a Espanya si els catalans així ho volen. Per això, Pérez Tapias rebla el clau quan diu: com més Espanya negui a Catalunya el dret de fer una consulta, més està posant en risc la seva unitat.
En el que sí crec que estarem completament d’acord és que, per tal que els catalans puguin decidir lliurement el futur estatus polític del seu país, cal que la consulta se celebri sense de pressions, manipulacions i amenaces. Ni d’una banda ni de l’altra. Es lamentable que des d’Espanya es faci servir, una i altra vegada, l’estratègia de la por i de l’amenaça. Però tampoc seria acceptable que el sistema mediàtic català –especialment els seus mitjans públics- acabés sent l’instrument d’una campanya d’adoctrinament i que ignoressin la indiscutible pluralitat de la societat catalana pel que fa l’eix nacional. Cal evitar com sigui tant una cosa com l’altra.

9.         En relació a “l’antítesi” entre federalisme i independentisme, permet-me encara una darrera reflexió. Espero que no se t’escapi que “l’antítesi” principal del federalisme és el centralisme de la dreta espanyola i la seva manera d’entendre i interpretar l’actual Constitució. I la seva oposició a reformar-la en un sentit federal.  Siguem seriosos: ¿quin és el principal obstacle per tal que la reforma federal de la Constitució que voldria el PSC tiri endavant? ¿L’independentisme català? ¿O la dreta espanyola? ¿Es ERC qui impedirà una reforma federal de la Constitució al Congrés? ¿Potser les CUP? ¿Potser CiU? Siguem seriosos! Es evident que el principal adversari de la reforma federal d’Espanya es diu PP. És evident que qui pot fer fracassar qualsevol intent de reforma federal de la Constitució és el partit d’Aznar, Mayor Oreja, Gallardón, Rajoy o Esperanza Aguirre. ¿I amb el partit al qual pertanyen aquests noms que ara cito votem resolucions que tenen a veure amb l’eix nacional als municipis de l’àrea metropolitana? ¿No et sembla una mica estrany? ¿No et cau la cara de vergonya, per fer servir la teva pròpia expressió? ¿No et sembla un exercici de masoquisme polític abraçar el teu propi botxí, tal com deia jo a l’entrevista?
10.      Vaig acabant. En el penúltim paràgraf escrius:  “M’agradaria també que ens aclarissis que vol dir això de l’escarni de l’independentisme. Si alguna proposta ha estat escarnida i se n’ha fet befa ha estat la del federalisme. Les hemeroteques en van plenes. Dit això, crec que seria un signe de bona salut democràtica i simplement civil que comencés a llevar-se la veda de la crítica a l’independentisme. Hauries de saber que molta gent que voldria participar-hi simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix sobre la societat civil. I tu que vas muntar Ciutadans pel Canvi saps perfectament que aquest control sobre la societat civil ve de lluny, de més de vint anys de governs nacionalistes.”
Crec que la crítica de l’independentisme és del tot legítima. No podria ser d’altra manera. La crítica és l’essència del debat en una societat democràtica. El que intentava dir en l’entrevista no era que l’independentisme no s’hagi de criticar. El que intentava explicar allà és que, quan un desfigura el seu rival en excés, al final se li acaba girant en contra. Perquè la gent té informació, té ulls a la cara, la gent pensa i parla. I si per competir amb els demés projectes polítics no tens més remei que deformar-los sistemàticament, és probable que el personal un dia acabi veient que allò que dius no es correspon ben bé amb la realitat. I aleshores perds tota credibilitat. Crec, sincerament, que caricaturitzar el rival de manera permanent és una mostra d’inseguretat. Quan un està segur del seu projecte no és condescendent amb els rivals, però tampoc no necessita tergiversar el seu projecte dia sí dia també.
Criticar el projecte independentista, tant com vulguis. Posar de manifest tots els seus riscos i tots els inconvenients i totes les dificultats que comporta, tan com vulguis. Ara bé, ¿realment creus que a Catalunya hi ha gaire gent que pensi que la independència seria la porta de tots els mals? Si no admetem el potencial que la independència té, els que quedarem fora de joc serem nosaltres. Si ens neguem a reconèixer les virtuts i l’atractiu de la independència, serem incapaços de bastir una alternativa federal realment competitiva, que tingui tantes virtuts i tant d’atractiu o més. Del que parlava jo en l’entrevista era precisament d’això: de la diferència entre un federalisme perdedor, trist, destinat al fracàs, i d’un federalisme atractiu, amb possibilitats de convèncer una majoria. Qui vulgui perdre abans de començar la partida, té tot el dret de fer-ho. Però jo, quan jugo un partit, prefereixo sortir a guanyar-lo.
Crec que la diferència que hi ha avui dins del socialisme català entre una i altra manera d’entendre el federalisme es deriva del fet que uns i altres partim de premisses diferents. Hi ha qui creu que la independència és senzillament impossible. Que Espanya no la permetrà per molta majoria que hi hagi a Catalunya, que la comunitat internacional no la reconeixerà mai, que els processos de secessió unilaterals estan, per definició, destinats al fracàs. En aquest cas, certament, no cal esforçar-se gaire. Amb un federalisme de tres al quarto –sense dret a decidir, sense plurinacionalitat, sense ordinalitat, sense res del que avui és rellevant per a una majoria de catalans- ja n’hi ha prou. ¿Perquè complicar-se la vida per construir un federalisme potent si, total, el partit ja està guanyat abans de començar? La feina ens la farà Madrid: ells ja s’encarregaran que la independència fracassi. I els federalistes, per tant, serem els únics que tindrem alguna cosa que oferir a una societat catalana que estarà summament frustrada i desorientada després d’un procés d’independència fallit. Proposem el que proposem, el país haurà de girar els ulls cap als socialistes, perquè no li quedarà cap altra alternativa. Aquest, em consta, és avui el full de ruta d’alguns “federalistes” del PSC.
No em reconec en aquest full de ruta. No m’agrada plantejar el combat en favor del federalisme en aquests termes. No vull que el partit me’l guanyi un altre (els poders centrals de l’Estat). No vull sortir a jugar un partit en que l’àrbitre, abans de començar, ja té previst expulsar l’altre equip del camp. No em sembla democràtic. Si al final Catalunya segueix vinculada a Espanya, si el futur de Catalunya acaba sent un pacte federal  –o confederal, ara no entrem a discutir aquesta qüestió terminològica- amb la resta d’Espanya vull que sigui perquè els catalans així ho han decidit, perquè una majoria de catalans ho ha triat lliurement.
Però, a més, no estic en absolut d’acord amb la premissa, segons la qual la independència és “impossible”. I no ho estic per raons de rigor científic, no per motius ideològics. Crec que la història moderna i contemporània ens ofereix masses exemples de com la legalitat i la voluntat d’una societat han entrat en conflicte i de com la voluntat de la societat s’ha imposat a la legalitat. De fet, la història moderna i contemporània –no només d’Europa, sinó del conjunt del planeta- és en bona mesura la història de com el principi de legalitat ha estat desbordat per determinats processos socials, ja sigui en l’àmbit de la legalitat que regula el sistema polític, de la que regula els drets socials i econòmics, o de la que regula l’articulació territorial dels estats. ¿No et sembla poc “científic” donar per fet que la independència no es produirà mai, encara que una majoria qualificada de catalans la desitgés durant un període sostingut de temps? ¿Per tant, no et sembla poc intel·ligent –políticament parlant- muntar tota una estratègia política en base a una premissa que contradiu de manera bastant clara l’evidència històrica disponible?
En efecte, si canviem de premissa aleshores, de cop i volta, tot canvia. Si un creu que la independència “pot ser”, si un creu –i desitja- que la decisió depengui de la lliure voluntat dels catalans, aleshores amb un federalisme de tres al quarto ja no en té prou. En aquest cas, és imprescindible apostar per un federalisme “que ho tingui tot” –tot allò que la Catalunya, d’acord amb el seu present, el seu passat i el seu futur, es mereix de manera legítima-. I cal apostar per aquest federalisme siguin quines siguin les conseqüències –i, en el cas del PSC, digui el que digui el PSOE-. Davant d’una independència entesa com una possibilitat real, un federalisme que es deixi alguna cosa important pel camí –ja sigui el dret a decidir, el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, l’ordinalitat en el finançament o el respecte total per la llengua- no té gaire res a fer. ¿Suposo que tu, compromès amb el projecte federal com estàs, prefereixes un federalisme que triomfi que no pas un federalisme que fracassi, no?

11.      Pel què fa a la teva afirmació segons la qual hi ha “molta gent que voldria participar en la crítica de l’independentisme que simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix sobre la societat civil”, sincerament, me’ls hauràs de presentar. No dubto que n’hi hagin. Però no crec que es tracti d’un fenomen massiu. No crec que la societat catalana sigui una societat amb més “por” a dir el que es pensa que qualsevol altra societat homologable de l’Europa occidental. Potser hi ha d’altres països a Europa on la gent se sent més lliure per dir el que pensa. Però segur que n’hi ha molts d’altres on “el control del poder polític sobre la societat civil” és notablement més fort que aquí. No crec que a Catalunya, avui, tinguem un problema de llibertat de pensament i de paraula; o almenys no sensiblement més greu que a la resta de democràcies del nostre entorn. Durant el franquisme sí, ¿però avui? Inclús tinc la sensació que les tertúlies polítiques dels mitjans de comunicació a Catalunya són, en general, més plurals que les tertúlies polítiques dels principals grups de comunicació de la resta d’Espanya. Imagino que aquesta sensació deu ser fàcil de confirmar o desmentir.
Conec la societat civil catalana, conec moltes de les seves entitats, conec la seva relació amb els poders públics, i em semblaria una mica exagerat dir que estem davant d’un sistema de control ideològic d’aquestes entitats.  No nego –de fet, ho he viscut en directe- que des dels poders públics sovint es fa un exercici bastant penós de sectarisme ideològic. Es evident que els governs afavoreixen les entitats que comparteixen la seva línia ideològica i castiguen les que discrepen. I em sembla lamentable. Fins i tot, m’atreveixo a dir que la dreta -tant a Catalunya com a Espanya- ha excel·lit en aquest sectarisme més que no pas l’esquerra. Tot i que en l’esquerra no falten casos dels quals ens hauríem d’avergonyir. Que això passa, que els poders públics a Catalunya, com en d’altres societats del nostre entorn, sovint practiquen un sectarisme lamentable és innegable. Però d’aquí a concloure que avui, a Catalunya, la gent tingui “por” d’enfrontar-se al projecte ideològicament dominant… sincerament em sembla que és fer un gra massa. Jo em passo el dia sentit gent que explica les meravelles de la independència… però també em passo el dia sentint gent que n’explica tots els mals. I no em sembla que, aquests darrers, tinguin gaire por. ¿Tu no els has sentit? Potser el que passa és que no llegim ni escoltem els mateixos mitjans de comunicació. Potser la mala sort ha fet que darrerament només escoltis o llegeixis mitjans pro-independentistes. Potser jo tinc més sort que tu i és per això que em trobo opinions de tota mena, tant en públic com en privat.

12.      Per acabar, ara sí, una darrera nota sobre l’ordinalitat. Escrius: “L’afirmació que fas que el principi d’ordinalitat és sagrat l’he trobat fins i tot graciosa. És pur llenguatge de l’adversari.” T’he de dir que aquestes frases m’han xocat una mica, no t’ho negaré. Perquè jo, després d’estudiar una miqueta el tema, tenia entès que allò propi del nacionalisme era la reivindicació del concert econòmic, com al País Basc. I que quan tens un sistema de concert, l’ordinalitat hi té poc a veure. Jo tenia entès que l’ordinalitat és un principi que té sentit, bàsicament, quan parlem de federalisme fiscal. Es més, tenia entès que l’ordinalitat és el principi que pot fer que, en un sistema de federalisme fiscal, la solidaritat entre comunitats sigui no es discuteixi dia sí dia també. Tenia entès que és, precisament, la manera de legitimar un federalisme fiscal que vol garantir la solidaritat entre territoris. Fins i tot tenia entès que l’ordinalitat havia quedat consagrada per la jurisprudència alemanya com un principi bàsic del seu sistema de finançament. I algú m’havia dit que la República Federal Alemanya era el país federal d’Europa per antonomàsia, això és, el model federal de referència  per a tots aquells països–i molt particularment Espanya- interessats en avançar cap a un sistema federal de veritat.
Es més, crec que fins i tot al PSOE es pensaven que això de l’ordinalitat tenia alguna cosa a veure amb Alemanya i, per tant, amb el federalisme. Perquè en la cèlebre Declaració de Granada diu: “En lo que se refiere al modelo de financiación, sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán, dado que la evolución del modelo LOFCA ha llevado a un sistema que, gravita en buena medida sobre unos impuestos comunes cuya recaudación se reparte entre ambos niveles de gobierno. También toma su referencia en la jurisprudencia constitucional alemana la precisión ratificada por el Tribunal Constitucional, de que la contribución interterritorial no coloque en “peor condición relativa de quien contribuye respecto a quien se beneficia” (punt 28.2). Això, per cert, ho diu en el punt immediatament posterior als dels “principios del sistema de financiación”, en el qual l’ordinalitat brilla per la seva absència. Però una cosa no treu l’altra. Pel PSOE, com pots veure per la cita que t’he transcrit, l’ordinalitat (sempre sense citar-la pel seu nom, això sí) és fonamentalment “un referència de la jurisprudència constitucional alemanya”. Una referència amb la qual, un cop llegit i rellegit aquest punt 28.2 unes quantes vegades, no se sap molt bé que s’ha de fer, tot sigui dit.  Però, en tot cas, per al PSOE el model fiscal alemany –i, com a part fonamental d’aquest, l’ordinalitat- són elements característics del federalisme.
Però potser tens raó tu. Potser tant el PSOE com jo estem equivocats. Potser l’ordinalitat no té res a veure amb el federalisme ni és la manera de legitimar un sistema de federalisme fiscal que té com a principi la solidaritat interterritorial. Potser l’ordinalitat és, simplement, com tu dius, “pur llenguatge de l’adversari”. Interpreto que quan parles de l’adversari et refereixes al nacionalisme i a l’independentisme -als no federalistes, vaja-. Potser l’ordinalitat és una bandera del nacionalisme, tan o més que el propi concert, que fins ara ens pensàvem que era la veritable reivindicació fiscal del camp nacionalista. O potser la ordinalitat i el concert són les dues cares de la mateixa moneda, tot i que l’únic exemple que coneixem de concert –el basc- no ha tingut mai en compte l’ordinalitat ni res que se li assemblés.
Disculpa’m la ironia. No vol ser ofensiva. Però em semblava necessària per fer notar que a vegades, sense voler, es pot ser víctima d’una confusió que acaba sent políticament letal. ¿Com podem acabar creient que aquelles banderes que són legítimament nostres, dels federalistes, en realitat són banderes del que tu anomenes “l’adversari”? L’ordinalitat és un exemple evident d’això. Que quedi clar: es tracta d’una bandera fonamentalment nostra, dels federalistes, no dels nacionalistes. ¿Com podem anar regalant banderes a “l’adversari” així com així? ¿Tan sobrats anem de banderes, els federalistes,  com per acabar pensant que les nostres banderes en realitat són “dels altres”?
Fins aquí les meves respostes. M’he allargat més del que hauria desitjat. Molt més, sens dubte, del que seria raonable. Però crec que en aquest debat -que avui tant ocupa i absorbeix la societat catalana- com més arguments millor. I com més clars i acuradament explicats, millor. El que he volgut, bàsicament, és “contestar els teus arguments amb arguments”, tal i com jo reclamava per a mi en l’entrevista. Si per aconseguir-ho m’he estès  més enllà del que recomana el sentit de la mesura, et demano que ho entenguis com una mostra de respecte cap a les teves reflexions: he considerat que es mereixien una rèplica tan extensa com la que acabes de llegir. Sigui com sigui, espero que en cap cas hagis vist la més mínima intenció feridora ni ofensiva en les meves paraules. Han estat només un intent d’esvair, des de l’amistat i l’estima, l’estupefacció amb la qual començaves la teva carta.
Una  forta abraçada, Toni

Entrevista d’Antoni Comín a El Punt Avui: “L’antiindependentisme arruïna el federalisme” (25.07.2013)
Rèplica de Xavier Roig a l’entrevista d’Antoni Comín: Amic Toni (25.07.2013)