continua d'Amic Xavier (I)
8. Així doncs, cal deixar
ben clar que entre el federalisme i el statu quo constitucional hi ha tantes
diferències, com a mínim, com les que hi pugui haver entre el federalisme i la
independència. Però l’argument no acaba aquí. Perquè, com et deia, entre el
federalisme que jo defenso i la independència hi ha, encara, un altre punt de
coincidència inevitable: uns i altres volem que el futur polític del nostre
país el decideixin lliurement els seus ciutadans. En el dret a decidir
federalistes i independentistes ens hi trobem. Amb els defensors del statu quo,
en canvi, no en tenim cap de punt de trobada: ells neguen el dret a decidir i
defensen una Espanya que a nosaltres, els federalistes catalans, ja no ens val.
¿Té sentit que Catalunya segueixi a dins d’Espanya en contra de la voluntat
d’una majoria de catalans? Crec que no. El que més em tranquil·litza és que
aquesta resposta no només l’he trobat entre ciutadans, polítics o
intel·lectuals catalans. En els darrers mesos l’he trobat també en molts amics,
alguns polítics (pocs) i alguns intel·lectuals (uns quants més) de la resta
d’Espanya. Un exemple exemplar -valgui la redundància- és el de José Antonio
Pérez Tapias, ex diputat del PSOE al Congrés, professor de Dret Constitucional
de la Universitat de Granada i un dels membres del grup de treball sobre la
reforma federal del PS d’Andalusia. Ell ho explica amb tota claredat: ¿com
podem pretendre que Catalunya segueixi a Espanya en contra de la seva voluntat?
Com diu ell, no només un problema de democràcia, és sobre tot un problema de realisme.
¿Com es podria imposar una cosa així a una societat com la catalana? Els
espanyols -i el PSOE particularment- haurien d’entendre que la unitat de
l’Espanya només és possible per les bones, haurien d’entendre que serà molt
difícil –per no dir impossible- mantenir-la per les males. A la curta o a la
llarga, Catalunya només seguirà a Espanya si els catalans així ho volen. Per
això, Pérez Tapias rebla el clau quan diu: com més Espanya negui a Catalunya el
dret de fer una consulta, més està posant en risc la seva unitat.
En el que sí crec que estarem completament d’acord és que, per tal que els
catalans puguin decidir lliurement el futur estatus polític del seu país, cal
que la consulta se celebri sense de pressions, manipulacions i amenaces. Ni
d’una banda ni de l’altra. Es lamentable que des d’Espanya es faci servir, una
i altra vegada, l’estratègia de la por i de l’amenaça. Però tampoc seria
acceptable que el sistema mediàtic català –especialment els seus mitjans
públics- acabés sent l’instrument d’una campanya d’adoctrinament i que
ignoressin la indiscutible pluralitat de la societat catalana pel que fa l’eix
nacional. Cal evitar com sigui tant una cosa com l’altra.
9. En relació a
“l’antítesi” entre federalisme i independentisme, permet-me encara una darrera
reflexió. Espero que no se t’escapi que “l’antítesi” principal del federalisme
és el centralisme de la dreta espanyola i la seva manera d’entendre i
interpretar l’actual Constitució. I la seva oposició a reformar-la en un sentit
federal. Siguem seriosos: ¿quin és el principal obstacle per tal que la
reforma federal de la Constitució que voldria el PSC tiri endavant?
¿L’independentisme català? ¿O la dreta espanyola? ¿Es ERC qui impedirà una
reforma federal de la Constitució al Congrés? ¿Potser les CUP? ¿Potser CiU?
Siguem seriosos! Es evident que el principal adversari de la reforma federal
d’Espanya es diu PP. És evident que qui pot fer fracassar qualsevol intent de
reforma federal de la Constitució és el partit d’Aznar, Mayor Oreja, Gallardón,
Rajoy o Esperanza Aguirre. ¿I amb el partit al qual pertanyen aquests noms que
ara cito votem resolucions que tenen a veure amb l’eix nacional als municipis
de l’àrea metropolitana? ¿No et sembla una mica estrany? ¿No et cau la cara de
vergonya, per fer servir la teva pròpia expressió? ¿No et sembla un exercici de
masoquisme polític abraçar el teu propi botxí, tal com deia jo a l’entrevista?
10. Vaig acabant. En el penúltim paràgraf
escrius: “M’agradaria també que ens aclarissis que vol dir això de
l’escarni de l’independentisme. Si alguna proposta ha estat escarnida i se n’ha
fet befa ha estat la del federalisme. Les hemeroteques en van plenes. Dit això,
crec que seria un signe de bona salut democràtica i simplement civil que
comencés a llevar-se la veda de la crítica a l’independentisme. Hauries de
saber que molta gent que voldria participar-hi simplement no s’hi posa per por
al control que s’exerceix sobre la societat civil. I tu que vas muntar
Ciutadans pel Canvi saps perfectament que aquest control sobre la societat
civil ve de lluny, de més de vint anys de governs nacionalistes.”
Crec que la crítica de l’independentisme és del tot legítima. No podria ser
d’altra manera. La crítica és l’essència del debat en una societat democràtica.
El que intentava dir en l’entrevista no era que l’independentisme no s’hagi de
criticar. El que intentava explicar allà és que, quan un desfigura el seu rival
en excés, al final se li acaba girant en contra. Perquè la gent té informació,
té ulls a la cara, la gent pensa i parla. I si per competir amb els demés
projectes polítics no tens més remei que deformar-los sistemàticament, és
probable que el personal un dia acabi veient que allò que dius no es correspon
ben bé amb la realitat. I aleshores perds tota credibilitat. Crec, sincerament,
que caricaturitzar el rival de manera permanent és una mostra d’inseguretat.
Quan un està segur del seu projecte no és condescendent amb els rivals, però
tampoc no necessita tergiversar el seu projecte dia sí dia també.
Criticar el projecte independentista, tant com vulguis. Posar de manifest
tots els seus riscos i tots els inconvenients i totes les dificultats que
comporta, tan com vulguis. Ara bé, ¿realment creus que a Catalunya hi ha gaire
gent que pensi que la independència seria la porta de tots els mals? Si no
admetem el potencial que la independència té, els que quedarem fora de joc
serem nosaltres. Si ens neguem a reconèixer les virtuts i l’atractiu de la
independència, serem incapaços de bastir una alternativa federal realment
competitiva, que tingui tantes virtuts i tant d’atractiu o més. Del que parlava
jo en l’entrevista era precisament d’això: de la diferència entre un
federalisme perdedor, trist, destinat al fracàs, i d’un federalisme atractiu,
amb possibilitats de convèncer una majoria. Qui vulgui perdre abans de començar
la partida, té tot el dret de fer-ho. Però jo, quan jugo un partit, prefereixo
sortir a guanyar-lo.
Crec que la diferència que hi ha avui dins del socialisme català entre una
i altra manera d’entendre el federalisme es deriva del fet que uns i altres
partim de premisses diferents. Hi ha qui creu que la independència és
senzillament impossible. Que Espanya no la permetrà per molta majoria que hi
hagi a Catalunya, que la comunitat internacional no la reconeixerà mai, que els
processos de secessió unilaterals estan, per definició, destinats al fracàs. En
aquest cas, certament, no cal esforçar-se gaire. Amb un federalisme de tres al
quarto –sense dret a decidir, sense plurinacionalitat, sense ordinalitat, sense
res del que avui és rellevant per a una majoria de catalans- ja n’hi ha prou.
¿Perquè complicar-se la vida per construir un federalisme potent si, total, el
partit ja està guanyat abans de començar? La feina ens la farà Madrid: ells ja
s’encarregaran que la independència fracassi. I els federalistes, per tant,
serem els únics que tindrem alguna cosa que oferir a una societat catalana que
estarà summament frustrada i desorientada després d’un procés d’independència
fallit. Proposem el que proposem, el país haurà de girar els ulls cap als
socialistes, perquè no li quedarà cap altra alternativa. Aquest, em consta, és
avui el full de ruta d’alguns “federalistes” del PSC.
No em reconec en aquest full de ruta. No m’agrada plantejar el combat en
favor del federalisme en aquests termes. No vull que el partit me’l guanyi un
altre (els poders centrals de l’Estat). No vull sortir a jugar un partit en que
l’àrbitre, abans de començar, ja té previst expulsar l’altre equip del camp. No
em sembla democràtic. Si al final Catalunya segueix vinculada a Espanya, si el
futur de Catalunya acaba sent un pacte federal –o confederal, ara no
entrem a discutir aquesta qüestió terminològica- amb la resta d’Espanya vull
que sigui perquè els catalans així ho han decidit, perquè una majoria de
catalans ho ha triat lliurement.
Però, a més, no estic en absolut d’acord amb la premissa, segons la qual la
independència és “impossible”. I no ho estic per raons de rigor científic, no
per motius ideològics. Crec que la història moderna i contemporània ens ofereix
masses exemples de com la legalitat i la voluntat d’una societat han entrat en
conflicte i de com la voluntat de la societat s’ha imposat a la legalitat. De
fet, la història moderna i contemporània –no només d’Europa, sinó del conjunt del
planeta- és en bona mesura la història de com el principi de legalitat ha estat
desbordat per determinats processos socials, ja sigui en l’àmbit de la
legalitat que regula el sistema polític, de la que regula els drets socials i
econòmics, o de la que regula l’articulació territorial dels estats. ¿No et
sembla poc “científic” donar per fet que la independència no es produirà mai,
encara que una majoria qualificada de catalans la desitgés durant un període
sostingut de temps? ¿Per tant, no et sembla poc intel·ligent –políticament
parlant- muntar tota una estratègia política en base a una premissa que
contradiu de manera bastant clara l’evidència històrica disponible?
En efecte, si canviem de premissa aleshores, de cop i volta, tot canvia. Si
un creu que la independència “pot ser”, si un creu –i desitja- que la decisió
depengui de la lliure voluntat dels catalans, aleshores amb un federalisme de
tres al quarto ja no en té prou. En aquest cas, és imprescindible apostar per
un federalisme “que ho tingui tot” –tot allò que la Catalunya, d’acord amb el
seu present, el seu passat i el seu futur, es mereix de manera legítima-. I cal
apostar per aquest federalisme siguin quines siguin les conseqüències –i, en el
cas del PSC, digui el que digui el PSOE-. Davant d’una independència entesa com
una possibilitat real, un federalisme que es deixi alguna cosa important pel
camí –ja sigui el dret a decidir, el reconeixement de la plurinacionalitat de
l’Estat, l’ordinalitat en el finançament o el respecte total per la llengua- no
té gaire res a fer. ¿Suposo que tu, compromès amb el projecte federal com
estàs, prefereixes un federalisme que triomfi que no pas un federalisme que
fracassi, no?
11. Pel què fa a la teva afirmació segons la
qual hi ha “molta gent que voldria participar en la crítica de
l’independentisme que simplement no s’hi posa per por al control que s’exerceix
sobre la societat civil”, sincerament, me’ls hauràs de presentar. No dubto que
n’hi hagin. Però no crec que es tracti d’un fenomen massiu. No crec que la
societat catalana sigui una societat amb més “por” a dir el que es pensa que
qualsevol altra societat homologable de l’Europa occidental. Potser hi ha
d’altres països a Europa on la gent se sent més lliure per dir el que pensa.
Però segur que n’hi ha molts d’altres on “el control del poder polític sobre la
societat civil” és notablement més fort que aquí. No crec que a Catalunya,
avui, tinguem un problema de llibertat de pensament i de paraula; o almenys no
sensiblement més greu que a la resta de democràcies del nostre entorn. Durant
el franquisme sí, ¿però avui? Inclús tinc la sensació que les tertúlies
polítiques dels mitjans de comunicació a Catalunya són, en general, més plurals
que les tertúlies polítiques dels principals grups de comunicació de la resta
d’Espanya. Imagino que aquesta sensació deu ser fàcil de confirmar o desmentir.
Conec la societat civil catalana, conec moltes de les seves entitats, conec
la seva relació amb els poders públics, i em semblaria una mica exagerat dir
que estem davant d’un sistema de control ideològic d’aquestes entitats.
No nego –de fet, ho he viscut en directe- que des dels poders públics sovint es
fa un exercici bastant penós de sectarisme ideològic. Es evident que els
governs afavoreixen les entitats que comparteixen la seva línia ideològica i
castiguen les que discrepen. I em sembla lamentable. Fins i tot, m’atreveixo a
dir que la dreta -tant a Catalunya com a Espanya- ha excel·lit en aquest
sectarisme més que no pas l’esquerra. Tot i que en l’esquerra no falten casos
dels quals ens hauríem d’avergonyir. Que això passa, que els poders públics a
Catalunya, com en d’altres societats del nostre entorn, sovint practiquen un
sectarisme lamentable és innegable. Però d’aquí a concloure que avui, a Catalunya,
la gent tingui “por” d’enfrontar-se al projecte ideològicament dominant…
sincerament em sembla que és fer un gra massa. Jo em passo el dia sentit gent
que explica les meravelles de la independència… però també em passo el dia
sentint gent que n’explica tots els mals. I no em sembla que, aquests darrers,
tinguin gaire por. ¿Tu no els has sentit? Potser el que passa és que no llegim
ni escoltem els mateixos mitjans de comunicació. Potser la mala sort ha fet que
darrerament només escoltis o llegeixis mitjans pro-independentistes. Potser jo
tinc més sort que tu i és per això que em trobo opinions de tota mena, tant en
públic com en privat.
12. Per acabar, ara sí, una darrera nota
sobre l’ordinalitat. Escrius: “L’afirmació que fas que el principi d’ordinalitat
és sagrat l’he trobat fins i tot graciosa. És pur llenguatge de l’adversari.”
T’he de dir que aquestes frases m’han xocat una mica, no t’ho negaré. Perquè
jo, després d’estudiar una miqueta el tema, tenia entès que allò propi del
nacionalisme era la reivindicació del concert econòmic, com al País Basc. I que
quan tens un sistema de concert, l’ordinalitat hi té poc a veure. Jo tenia
entès que l’ordinalitat és un principi que té sentit, bàsicament, quan parlem
de federalisme fiscal. Es més, tenia entès que l’ordinalitat és el principi que
pot fer que, en un sistema de federalisme fiscal, la solidaritat entre
comunitats sigui no es discuteixi dia sí dia també. Tenia entès que és,
precisament, la manera de legitimar un federalisme fiscal que vol garantir la
solidaritat entre territoris. Fins i tot tenia entès que l’ordinalitat havia
quedat consagrada per la jurisprudència alemanya com un principi bàsic del seu
sistema de finançament. I algú m’havia dit que la República Federal Alemanya
era el país federal d’Europa per antonomàsia, això és, el model federal de
referència per a tots aquells països–i molt particularment Espanya-
interessats en avançar cap a un sistema federal de veritat.
Es més, crec que fins i tot al PSOE es pensaven que això de l’ordinalitat
tenia alguna cosa a veure amb Alemanya i, per tant, amb el federalisme. Perquè
en la cèlebre Declaració de Granada diu: “En lo que se refiere al modelo de
financiación, sería aconsejable tomar como referencia el federalismo alemán,
dado que la evolución del modelo LOFCA ha llevado a un sistema que, gravita en
buena medida sobre unos impuestos comunes cuya recaudación se reparte entre
ambos niveles de gobierno. También toma su referencia en la jurisprudencia
constitucional alemana la precisión ratificada por el Tribunal Constitucional,
de que la contribución interterritorial no coloque en “peor condición relativa
de quien contribuye respecto a quien se beneficia” (punt 28.2). Això, per cert,
ho diu en el punt immediatament posterior als dels “principios del sistema de
financiación”, en el qual l’ordinalitat brilla per la seva absència. Però una
cosa no treu l’altra. Pel PSOE, com pots veure per la cita que t’he transcrit,
l’ordinalitat (sempre sense citar-la pel seu nom, això sí) és fonamentalment “un
referència de la jurisprudència constitucional alemanya”. Una referència amb la
qual, un cop llegit i rellegit aquest punt 28.2 unes quantes vegades, no se sap
molt bé que s’ha de fer, tot sigui dit. Però, en tot cas, per al PSOE el
model fiscal alemany –i, com a part fonamental d’aquest, l’ordinalitat- són
elements característics del federalisme.
Però potser tens raó tu. Potser tant el PSOE com jo estem
equivocats. Potser l’ordinalitat no té res a veure amb el federalisme ni és la
manera de legitimar un sistema de federalisme fiscal que té com a principi la
solidaritat interterritorial. Potser l’ordinalitat és, simplement, com tu dius,
“pur llenguatge de l’adversari”. Interpreto que quan parles de l’adversari et
refereixes al nacionalisme i a l’independentisme -als no federalistes, vaja-.
Potser l’ordinalitat és una bandera del nacionalisme, tan o més que el propi
concert, que fins ara ens pensàvem que era la veritable reivindicació fiscal
del camp nacionalista. O potser la ordinalitat i el concert són les dues cares
de la mateixa moneda, tot i que l’únic exemple que coneixem de concert –el
basc- no ha tingut mai en compte l’ordinalitat ni res que se li assemblés.
Disculpa’m la ironia. No vol ser ofensiva. Però em semblava necessària per
fer notar que a vegades, sense voler, es pot ser víctima d’una confusió que
acaba sent políticament letal. ¿Com podem acabar creient que aquelles banderes
que són legítimament nostres, dels federalistes, en realitat són banderes del
que tu anomenes “l’adversari”? L’ordinalitat és un exemple evident d’això. Que
quedi clar: es tracta d’una bandera fonamentalment nostra, dels federalistes,
no dels nacionalistes. ¿Com podem anar regalant banderes a “l’adversari” així
com així? ¿Tan sobrats anem de banderes, els federalistes, com per acabar
pensant que les nostres banderes en realitat són “dels altres”?
Fins aquí les meves respostes. M’he allargat més del que hauria desitjat.
Molt més, sens dubte, del que seria raonable. Però crec que en aquest debat
-que avui tant ocupa i absorbeix la societat catalana- com més arguments
millor. I com més clars i acuradament explicats, millor. El que he volgut,
bàsicament, és “contestar els teus arguments amb arguments”, tal i com jo
reclamava per a mi en l’entrevista. Si per aconseguir-ho m’he estès més
enllà del que recomana el sentit de la mesura, et demano que ho entenguis com
una mostra de respecte cap a les teves reflexions: he considerat que es
mereixien una rèplica tan extensa com la que acabes de llegir. Sigui com sigui,
espero que en cap cas hagis vist la més mínima intenció feridora ni ofensiva en
les meves paraules. Han estat només un intent d’esvair, des de l’amistat i
l’estima, l’estupefacció amb la qual començaves la teva carta.
Una forta abraçada, Toni
Entrevista d’Antoni Comín a El Punt Avui: “L’antiindependentisme arruïna el
federalisme” (25.07.2013)
Rèplica de Xavier Roig a l’entrevista d’Antoni Comín: Amic Toni (25.07.2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada