23 de setembre, 2008

La crisi financera: el món al revés?

(Publicat divendres 19.09.08 a l’Agenda de Ciutadans pel Canvi)

La crisi econòmica mundial està provocant situacions i declaracions inimaginables a penes fa unes setmanes. El president de la CEOE, el sr. Díez Ferran, va declarar dimecres passat que proposa “un parèntesis en l’economia del lliure mercat”. Dos responsables polítics socialistes, el sr. Almunia, comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris, i el sr. Zapatero, president del govern espanyol, van contestar ahir mateix al màxim responsable dels empresaris espanyols que segueixen confiant en “la llibertat de mercat i en la competència”.

L’escena semblaria “el món al revés” sinó fos perquè en realitat la petició del president de la patronal espanyola no és una petició de major intervenció de l’Estat en el sistema econòmic. Díez Ferran no està demanant una major regulació i un major control dels mercats financers per part dels poders públics. Reclama, simplement, que els governs, amb els diners de tots els contribuents, es facin càrrecs de les pèrdues dels bancs i, de retruc, de moltes empreses afectades per la brutal crisi de liquiditat que està patint el sistema financer. Com ha dit Almunia, això seria tant com “socialitzar les pèrdues d’aquells que durant molts anys de bonança no han tingut cap inconvenient a privatitzar els beneficis”.

En poques setmanes el món ha presenciat atònit com el far i paradigma del capitalisme neoliberal, els EEUU, ha nacionalitzat els dos gegants hipotecaris, Fanny Mae y Freddy Mac, dels quals depenen més de la meitat de les hipoteques del país, i la primera empresa asseguradora del món, AIG. Com diu un acudit que circula per la xarxa, ara resultarà que la Guerra Freda l’ha guanyat la URSS de manera pòstuma, 20 anys després, perquè des de 1989 no es coneixia al món un sistema financer tan estatalitzat com el dels EEUU a dia d’avui. La cosa tindria gràcia si no fos perquè, com diem, aquestes nacionalitzacions no signifiquen altra cosa que pagar amb diners de milions de ciutadans els estralls que han provocat uns pocs milers d’alts directius de Wall Street.

Pel camí de l’actual crisi, que està afectant tots els països occidentals de manera contundent, han desaparegut tres dels principals banc d’inversió nordamericans Bear Stearns, Merril Lynch i Lehman Brothers, alguns d’ells amb més de cent anys d’història, i que en alguns casos han estat comprats per alguns dels seus competidors per menys del 10% del seu valor. Per una vegada, sembla que hi ha consens total entre els economistes i els polítics: la causa de la crisi és la manca de regulació dels mercats financers. La banca d’inversió era el paradigma del capitalisme financer global completament desregulat, sense cap mena de control públic, que ha caracteritzat el neoliberalisme. Ningú ha impedit que, moguda per l’avarícia sistèmica, s’hagi dedicat a invertir en productes financers (derivats) cada vegada més opacs i més arriscats.

Els mercats financers han actuat sense cap mena de responsabilitat en una recerca delirant de la rendibilitat privada i ¿ara hem d’eixugar els forats d’aquestes inversions irracionals amb els impostos de tots els contribuents? Com bé explica Almunia, la intervenció pública rescatant entitats financeres en fallida només es justifica quan els efectes per a la butxaca del ciutadà serien pitjors encara si no s’intervingués. Potser és el cas dels EEUU, però no el d’Espanya.

Per resoldre la crisi de liquiditat –els bancs no es presten diners entre ells i no presten diners a les empreses ni als particulars- que afecta el sistema financer mundial els bancs centrals d’Europa i dels EEUU van injectar dilluns passat 100.000 milions de dòlars als mercats financers, i dimecres 125.000 milions de dòlars més amb el suport dels bancs centrals canadenc, japonès i suís. Per complir els Objectius del Mil·lenni l’ONU calculava que seria necessària una inversió anual d’uns 75.000 milions de dòlars en serveis bàsics als països pobres. Facin números: en dos dies els bancs centrals s’han gastat, per evitar un col·lapse financer global encara més gran, tres vegades els diners que caldria esmerçar cada any per eradicar la pobresa al món.

Esperem que d’aquesta crisi, com de la del 29, el sistema econòmic mundial n’aprengui algunes lliçons. Alguns economistes eminents, com per exemple Joseph Stiglitz, ja fa anys que avisaven en els seus darrers llibres de les conseqüències del neoliberalisme i dels mercats financers completament desregulats. Ni que sigui massa tard, que els governs comencin immediatament a aplicar –si us plau!- les regulacions que aquests mateixos llibres ja fa temps que proposen i expliquen amb tota claredat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola Toni,

et eixo un video força interesant que explica la causa de la crisis financera.


Link del Video:

http://www.dailymotion.com/video/x684wa_the-last-laugh-george-parr-subprime_fun