Barcelona, capital del Mediterrani (1)

Barcelona defensa amb força la seva candidatura per ser la seu de la Unió pel Mediterrani, concretament de la seva secretaria tècnica. El ministeri d’Afers Exteriors ens està ajudant de valent en aquest objectiu, que està a l’abast de la mà. Divendres passat la ciutat es va vestir de gala, al Palau de Pedralbes, per presentar-se davant dels ambaixadors del països de la UE i del Mediterrani Sud.

La Unió pel Mediterrani pot arribar a ser una institució d’una gran importància en aquest nou segle XXI, si la fem servir pel què ha de servir: per salvar l’abisme Nord-Sud, que en aquest mar es manifesta de manera més dramàtica i acusada que en cap altra frontera del planeta. Barcelona té raons, tant morals com pràctiques, i mèrits més que suficients –acumulats des de 1995, com a mínim- com per a ser-ne la seu. La ciutat exerciria aquest paper d’una manera brillant i entregada.

Fa pocs mesos, a petició de la Fundació Rafael Campalans, vaig fer un article sobre les primeres passes d’aquesta nova Unió i els factors que poden determinar les seves possibilitats d’èxit. El publico ara al blog, com un modest suport a la candidatura de la meva ciutat. Com que es tracta d’un text relativament llarg, l’he dividit en tres entregues. Aquí va la primera. Al llarg d’aquesta setmana us aniré oferint la resta.

La política euromediterrània: ha arribat l’hora?

La cimera europea de Brusel·les del març del 2008, en la qual els líders 25 van acordar tirar endavant la “Unió pel Mediterrani” reclamada pel president Sarkozy, va recordar vagament una típica nit electoral, en qual tots els participants tenen objectius que, a priori, semblaven incompatibles entre sí, però al llarg de la qual, malgrat tot, tothom surt a declarar que ha assolit els seus objectius. Una nit en la qual tothom guanya, encara que sabem prou bé que el joc electoral és, en realitat, un joc de suma zero.

Les negociacions entre els líders europeus, en el marc del Consell, no són afortunadament un joc de suma zero. Tanmateix, cal admetre que en matèria de política euromediterrània, degut al gust de Sarkozy pel rupturisme, les posicions de partida eren forces allunyades. Per tant, és necessari calibrar amb precisió quines han estat les concessions que ha hagut els principals actors implicats en l’acord. Quin ha estat, en suma, el resultat del partit.

Empat França-Espanya: No substituir, sinó revitalitzar

Recordem que la proposta la va llançar Sarkozy en un míting de les presidencials franceses a Toulon, on reclamaba la necessitat d’una nova institució multilateral, al marge de la Unió Europea, precisament amb l’argument que el Procés de Barcelona havia mort i que “el diàleg imaginat l’any 1995 no havia aconseguit els seus objectius”. Tanmateix, l’acord del Consell Europeu es diu ni més ni menys que “Procés de Barcelona: Unió pel Mediterrani”, nom amb el qual s’intenta posar de manifest que la Unió pel Mediterrani és una etapa més –una etapa nova, si es vol- del Procés de Barcelona. Sarkozy ha hagut de cedir en el nom, cosa que, com bé saben els avesats al llenguatge comunitari, significa cedir també en els continguts.

Espanya és un dels països que més defensa la vigència de l’Associació Euromediterrània nascuda a Barcelona l’any 1995: un espai de cooperació multilateral que agrupa a tots els països dels UE i tots els països de la riba sud del Mediterrani, i que desplega la seva activitat en els tres grans àmbits clàssics de cooperació intergubernamental, el polític, l’econòmic i el socio-cultural. Es a dir, un procés ampli, integral, tant pel què fa al seu abast temàtic com geogràfic.

A Toulon, la base de la flota naval francesa, Sarkozy va venir a dir que el diàleg entre Europa i el Mediterrani sud estava condemnat al fracàs si es canalitzava a través de la UE, que si el Procés de Barcelona no havia funcionat era justament a causa de la seva dependència de Brusel·les. Per això, inicialment proposà una nova institució internacional que pel cantó europeu es limités als països mediterranis, sense els països no mediterranis de la UE. En canvi, Espanya és un dels socis comunitaris més persuadits que el diàleg euromediterrani ha d’implicar tots els països de la UE.

Tanmateix, la mera creació d’una nova institució regional, com serà la nova Unió pel Mediterrani, no deixa de ser un símptoma que les coses no anaven tan bé com caldria en el Procés de Barcelona. De no ser així, la idea de Sarkozy no hagués tingut cap mena d’èxit. També els defensors del Procés, per tant, han hagut de cedir i plegar-se als fets: l’Associació Euromediterrània estava faltada de lideratge. Quan des del govern espanyol es diu que la nova organització ha de ser entesa com un fòrum intergubernamental que “aporti idees al Procés de Barcelona”, d’alguna manera s’està reconeixent que aquest Procés està mancat d’idees. De fet, no estem tan lluny com podríem imaginar de la diplomàcia francesa, quan aquesta afirma que la intenció de la Unió pel Mediterrani no és altra que “complementar” o “despertar” el Procés de Barcelona, el qual –afegeixen, de manera ja no tan diplomàtica- ha demostrat haver tocat sostre.

El compromís entre la posició espanyola i la francesa, per tant, seria aquest: la Unió pel Mediterrani es desenvoluparà en el marc de –i no al marge de- la política euromediterrània de la UE, però és una institució nova. Aquest fet ve a confirmar que a aquesta política li faltava, fins ara, inspiració i lideratge, i que aquests no poden venir de l’interior mateix de les institucions ordinàries de la UE.

Empat França-Alemanya: Amb tots els països de la UE, però liderat des del Mediterrani

Com hem dit, la idea original de Sarkozy limitava la Unió pel Mediterrani a 25 països: els 22 països de la ribera del Mediterrani, més Portugal, Mauritania i Jordania. La reacció negativa a aquesta proposta va ser immediata, perquè tot apuntava que amb aquesta selecció allò que buscava el president francès era un determinat repartiment de les àrees d’influència dels dos principals socis de la UE: per a Alemanya quedaria l’hegemonia sobre l’Europa de l’Est, mentre que per França seria la influència sobre el Magreb i el Mediterrani en general.

Per a Alemanya es tracta d’un compromís innacceptable perquè, de fet, la política en relació a l’Est, després de l’ampliació, no deixa de ser una política comunitària, per gran que sigui la influència germànica en aquella zona. En canvi, la proposta de Sarkozy suposava deixar la política mediterrània en mans de l’exclusiu lideratge francès. Per a Espanya i Itàlia era igualment inacceptable, perquè implicava inevitablement jerarquitzar el lideratge dels països europeus mediterranis, posant a França en una preeminència que l’actual Procés de Barcelona no li proporcionava –i, en conseqüència, deixant a espanyols i italians en una situació secundària-.

Sarkozy amb la proposta d’una UM restringida intentava compensar la pèrdua d’influència en el conjunt de la UE que ha viscut França des de l’ampliació. A banda, oferia una alternativa en aquell altre assumpte en el qual les prioritats franceses tampoc quadren amb les alemanyes (ni amb les espanyoles i les italianes): la incorporació de Turquía a la UE, de la qual, com és sabut, el president francès és un ferri opositor.

Finalment, el president francès va haver de cedir davant de Merkel: França, a la cimera del març del 2008, ja va plantejar la UM com una organització inicialment de 25 països, però oberta a tots aquells membres de la UE que hi vulguin participar. Aquesta era la condició alemanya, per a la qual la UM no és sinó un exemple concret de “cooperació reforçada” i, per tant, ha d’estar oberta a tots els socis, tal i com disposen les regles de les “cooperacions reforçades” de les quals s’ha dotat la UE. Merkel no vol ni sentir parlar d’una Alemanya mirant a l’Est i una França mirant al Sud.

Tanmateix, el comprimís europeu apunta que a l’hora de concretar el funcionament d’aquesta nova organització internacional algunes de les intencions de Sarkozy es mantindran. Recordem que, inicialment, havia donat dues referències pel què fa al model organitzatiu de la nova Unió: per una banda, alguna cosa semblant al Consell d’Europa, una mena de Consell de Mediterrani; per l’altra, reunions periòdiques dels caps d’Estat o de govern dels països membres de l’UM, a l’estil de les cimeres del G-8. Un dels arguments de la diplomàcia francesa que no es pot menystenir és aquell segons el qual “el Mediterrani (...) es l’única zona del món que no disposa d’una organització multilateral" (Jean-Pierre Jouvet, secretari d’Estat per a Assumptes Europeus).

Finalment -a manca de conèixer els detalls organitzatius que en la cimera de març es van posposar fins el juliol del 2008, prèvia proposta de la Comissió Europea- l’acord dels 25 preveu que la UM tingui una co-presidència rotatòria, segons la qual estaria co-presidida durant un mandat de dos anys per un país mediterrani de la UE i un altre país de la riba Sud, és a dir, un país no comunitari. A banda, hi hauria un secretariat permanent encarregat de preparar les cimeres, sobre el qual encara no està clara la vinculació a les institucions de Brusel·les. No deixa de ser una novetat, doncs, que una institució vinculada a la UE limiti la seva presidència a una part dels seus països. És el tribut que els 25 han hagut de fer, sens dubte, a la idea original de Sarkozy de fer una UM al marge de la UE.