El conte dels senyors de les nostres vides

Hi havia una vegada uns sistema econòmic a Europa, anomenat capitalista, en el qual tothom pensava que els mercats financers complien aquella funció per a la qual estaven socialment legitimats: proporcionar finançament a les empreses per tal que aquestes generin riquesa i creïn ocupació. Mentre l’economia dels països prosperava, el PIB creixia, l’atur disminuïa, els ingressos dels Estats augmentaven fins al punt d’entrar en superàvit (en el cas d’Espanya), ningú parava atenció sobre la veritable naturalesa d’aquests mercats financers. I per tant, ningú sentia la necessitat de controlar-los, regular-los i obligar-los a fer-los allò que suposadament els toca.

Un bon dia, els mercats financers van mostrar la seva veritable cara: durant anys havien estat alimentant de manera irresponsable una gegantina bombolla especulativa que es va punxar de manera estrepitosa i, a conseqüència de la qual, el sistema capitalista (mundial) va caure precipitadament en la crisi financera més intensa des del crack financer del 29, aquell que va obrir les portes a l’empobriment massiu de les classes mitjanes i l’adveniment del feixisme.

La crisi financera es va convertir ràpidament, com no podia ser d’una altra manera, en una crisi econòmica. Com que els mercats financers es basen en la confiança, els bancs van deixar de prestar-se diners entre ells i van deixar de prestar diners a les empreses. Per evitar que la crisi econòmica es convertís en un cataclisma –per evitar que la recessió es convertís en depressió- els Estats van reaccionar amb celeritat i esperit keynesià, com no podia ser d’altra manera. Van rescatar els bancs perquè no fessin fallida, prestant-los carretades de milions d’euros que no en tots els casos està assegurat que seran retornats; van implementar estímuls fiscals per activar el consum de les famílies, etc. Amb la crisi, els ingressos dels Estats via impostos es va desplomar (menys treballadors vol dir menys d’IRPF, menys consum vol dir menys ingressos per IVA, menys empreses vol dir menys Impost de Societats, etc.) i al mateix temps la seva despesa social es va disparar (fonamentalment, per la factura en subsidis d’atur).

En aquesta situació, no és d’estranyar que països com Espanya, que fins poc abans de la crisi tenien uns comptes de l’Estat perfectament sanejats, caiguessin en dèficits públics aterradors, en molts casos de més del 10 % del PIB. Com finançarem aquest dèficit? -es preguntaven els governs-. No hi ha altra solució –es contestaven ells mateixos- que acudir als propis mercats financers que en el seu moment van provocar la crisi, a aquells bancs als quals hem rescatat, i demanar-los que ens prestin diners per pagar les nostres despeses públiques. Així, els governs van emetre títols de deute públic –és a dir, van demanar un préstec als bancs- per finançar el seu dèficit.

Tanmateix, els mercats financers van decidir que aquests governs que els demanaven diners (per pagar pensions, subsidis d’atur, escoles o carreters) eren poc fiables. Si el seu dèficit era tan gran, el seu deute públic creixeria de manera accelerada. Si el seu deute creixia tan, no era segur que, arribat el moment de tornar els diners, poguessin fer-ho. ¿I si aquests països s’endeutaven més del què eren capaços d’assumir i, al final, acabaven fent suspensió de pagaments?

Per això, els mercats financers van decidir que deixar diners a aquests països era molt i molt arriscat. I ven decidir també que, d’acord amb la seva lògica habitual, calia cobrar per aquest risc. Com més alt és el risc, més alts han de ser els interessos que han de pagar Estats per poder col•locar els seus títols de deute públic –es van dir els mercats financers-. I, dit i fet, els interessos del deute públic de països com Grècia, o Portugal, o Espanya, per dir-ne només alguns, van començar a escalar acceleradament.

D’aquesta manera, aquests països veien com el què havia de ser una solució al seu dèficit públic –emetre títols de deute públic- s’acabava convertint en una sangria insostenible per a la seva hisenda. I els mercats financers veien com els problemes fiscals dels mateixos governs que els havien rescatat es convertien en un suculent negoci per a ells: com pitjor pinta feien els països, com més greu era el seu dèficit, més alts eren els interessos del seu deute públic i més negoci farien els inversors que compren aquest deute.

A més, els mercats financers també feien una cosa una mica estranya que s’anomena “operacions a curt o al descobert”, que consisteix en fer beneficis a compte d’un actiu que perd valor. La cosa anava, més o menys, així: un inversor demana una acció d’una empresa al seu propietari i, a canvi d’una petita prima, promet tornar-li al cap de poc, normalment al cap de tres dies. Posem que el dilluns la ven per 10 $. Si l’empresa té problemes i l’acció perd valor, la recompra el dijous per 8 $ i la torna. Pel camí, ha fet 2 $ de benefici, sense haver creat el més mínim bri de riquesa.

El més estrany de tot és que els mercats financers feien aquest tipus d’ “operacions al descobert” no només amb les accions de les empreses, sinó també amb els títols de deute públic dels països. Com ho feien? Molt senzill. Si l’economia i el dèficit públic d’un país van malament, no només hauran de pagar altíssims interessos per poder col•locar els seus nous títols de deute públic en els mercats financers. A més, el preu dels títols que havien emès en el passat i que es compren i venen en els mercats financers caurà de manera accelerada (poca gent els voldrà comprar i molts voldran treure-se’ls de sobre).

Aquest escenari, per als inversors que fan diners a base d’“operacions al descobert” és realment suculent: si venen deute públic per 4 euros, el preu d’aquest deute s’enfonsa i, gràcies a això, el poden recomprar a 2 euros... faran un gran negoci! Per això, per als mercats financers que estan acostumats a les “operacions al descobert” la desgràcia fiscal dels països és una font immillorable de beneficis. Per exemple, el dèficit públic del govern grec servia a la vegada, i en el mateix moment, per a aquestes dues coses: servia per presagiar sacrificis importants per a la seva població i servia perquè els inversors que especulaven a base d’“operacions al descobert” fessin immensos beneficis amb el deute públic grec, que no parava de perdre valor. Una coincidència realment bonica!

Davant d’aquesta situació, els governs van fer l’únic que podien fer: començar a retallar la seva despesa pública per reduir el seu dèficit públic. Se suposa que només així podien “calmar” els mercats financers. Se suposa que només així podien convèncer-los que el seu deute no era tan arriscat. Se suposa que només així podien esvair el fantasma de la suspensió de pagaments. Se suposa que només així podien aconseguir que els interessos del seu deute públic no es disparessin fins a generar un col•lapse de les seves finances.
Els mercats financers, per tant, van quedar als ulls dels ciutadans entronitzats de manera definitiva com “els senyors de les seves vides”:

a) ells van provocar la crisi financera que va enviar milions de persones a l’atur
b) ells estan a l’origen de la crisi que és l’única causa del dèficit dels Estats
c) ells han obligat a aquests governs a retallar els sous i les pensions per tal d’evitar un descontrol del seu deute públic

Ells fan i ells desfan. Ells ens donen la feina i ens la treuen. Ells decideixen el nostre sistema de protecció social. Ells fan el què volen. I els governs, siguin de dretes, siguin d’esquerres, sempre a remolc, sempre desbordats pel present... fan el què poden. O això, com a mínim, és el què pensaven molts ciutadans.

Tanmateix, com passa en el conte del vestit nu de l’emperador, mentre els mercats financers es passejaven com els veritables “emperadors de la nostra història”, hi va haver una criatura que va començar a fer unes quantes preguntes. :

La primera: Segur que l’única manera de finançar el nostre dèficit públic és venent deute públic als mercats financers? I si aquests mateixos diners, en comptes de demanar-los i després tornar-los pagant interessos, els governs els aconseguissin per mitjà d’alguns impostos? I ara! Què dius?! –li van contestar. Però la criatura va seguir: podríem posar impostos al sistema financer, en comptes de demanar-li que compri el nostre deute públic. Al cap i a la fi, la despesa pública serveix per pagar escoles, hospitals i carreteres, pensions i subsidis d’atur. I en canvi, els beneficis que fan els mercats financers amb el nostre deute públic, només serveix per engreixar el patrimoni d’aquells que ja tenen patrimoni.

La segona: No podríem prohibir les “operacions al descobert” amb el deute públic dels Estats? No em sembla raonable –va dir la criatura- que els mercats financers puguin fer beneficis ingents a costa de la desgràcia econòmica dels països. Si ho volen fer a costa de la desgràcia de les empreses privades (amb accions), ells sabran. Però un Estat no és una empresa privada i, per tant, no hauria d’estar permès especular amb el seu deute.

Ràpidament, “los sabios del lugar” van arrugar el front. Impostos al sistema financer? Però com? Què vols dir? Això segurament no es pot fer! I la criatura va respondre: I per què no? Se me n’ocorren uns quants, per exemple:

a) un impost sobre els beneficis dels bancs

b) un impost sobre les transaccions financeres (la cèlebre “taxa Tobin”)

c) un impost sobre els sous i els bonus que cobren els directius de les entitats financeres i que estan, en molts casos, a l’origen del seu comportament completament irresponsable

d) i en podríem dir algun més...

Uff! Per establir aquests impostos... ens hauríem de coordinar! –van dir “los sabios del lugar”-. En alguns casos caldria una coordinació a escala de tota la Unió Europea! –va dir l’un-. I en d’altres caldria coordinar-se a escala mundial, a través del G-20 –va dir un altre-. A la qual cosa, la gent, que s’havia atansat a la vora de la criatura per poder sentir aquest diàleg, va contestar sense gaires vacil•lacions: Doncs coordinem-nos! Au, som-hi ja!! Immediatament!!

Mentrestant es produïa aquest diàleg, d’entre la gent sortien algunes veus que deien: Si a més de retallar la nostra depesa social per reduir el nostre dèficit públic, si a més d’això, els governs fossin capaços de tirar endavant la reforma dels mercats financers i una reforma fiscal, aleshores potser ens miraríem el futur d’una altra manera, encara que el present sigui tan dur i tan ple de sacrificis...

Què voleu dir quan parleu d’una reforma fiscal i d’una reforma financera? –preguntava algú-. I les mateixes veus contestaven: Dons això! Una reforma fiscal –que, certament, només podem fer a escala europea- ens permetria afrontar la reducció del dèficit públic, d’una manera més justa. Sense carregar tot l’ajust fiscal sobre les espatlles dels més dèbils i que, a més, no tenen cap culpa de la crisi. Ens permetria que l’ajust també recaigui, al menys en part, sobre aquells que van provocar la crisi i que ara fan beneficis a compte de la mateixa.

I una reforma financera –que, certament, només podem fer a escala mundial- ens permetria evitar que els mercats financers tornin a caure en el tipus de comportaments irresponsables, curt-terministes i especulatius que han provocat tot aquest desastre que ara estem pagant nosaltres.

Noi, potser tens raó -va contestar la gent-. Si a més de retallar-nos els sous i les pensions, els nostres líders (o com a mínim els que són d’esquerres) fossin capaços de donar la batalla per tirar endavant aquestes dues reformes... Si els veiéssim lluitant per això, encara que no tinguem cap garantia que la batalla serà guanyada... Aleshores potser sí que veuríem el present i el futur d’una altra manera. Aleshores potser sí que no ho engegaríem tot a fer punyetes... votant el primer populista que passi per davant nostre, disposat a canalitzar la nostra indignació, la nostra frustració i el nostre desconcert.

I la història, com sempre, va seguir. Però, per ara, desconeixem el final del conte.