Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (i 3)

En el nostre post anterior explicàvem els motius pels quals és necessari mantenir viva la croada federalista, de la qual l’esquerra catalana ha estat la pionera des de l’inici de la democràcia a Espanya.

En resum, quatre són els motius principals d’aquesta croada:

1. El federalisme és el mecanisme que millor pot resoldre la tensió entre una ciutadania única (principi il·lustrat) i una identitat plural (principi romàntic).

2. Cal inventar un nou federalisme, capaç de fer dues coses i no una: que respongui simultàniament al repte de la descentralització (principi de subsidiarietat) i al repte de la plurinacionalitat (principi de la diversitat).

3. Si no inventem aquest federalisme a Espanya, l’haurem d’inventar igualment per a fer possible la Unió Política d’Europa.

4. Una reforma federal de la Constitució espanyola no només és més desitjable, sinó que és també més viable que una solució independentista per al futur de Catalunya.


Amb aquesta voluntat d’aportar arguments i passió en favor de l’Espanya federal, en el sí d’una Europa federal, linko aquells textos meus recents que més intenten aprofundir en el discurs federal o, si més no, intenten posar en ordre algunes generals però que, de fet, estan directament aplicades al cas espanyol. (Són textos que fins ara mai havia penjats al blog, potser per la seva extensió).

A. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta del meu capítol en el llibre col·lectiu Hacia una Espanya plural, social y federal (publicat a finals de l’any 2005 per la Fundació Catalunya segle XX1, gràcies a l’empenta de la seva presidenta, Carme Valls i Llobet). Els altres autors de l’obra són: Pasqual Maragall, Antoni Castells, Josep M Vallès, Miquel Iceta, Miquel Caminal, Joan Subirats, Jordi Sánchez, Juan José López Burniol, Carme Valls, Eliseo Aja, Antón Costas, Rafael Jorba, Núria Bosch i Teresa Sandoval, per la part catalana; i Imanol Zubero, Ramon Maiz, Joseba Arregui, Soledad Gallego-Díaz, Javier Pérez Royo, Suso de Toro, Fernando Rey, Antonia Trujillo, Enrique del Olmo i Juan José Solozábal, per la resta d’Espanya.

B. Federalismo de la diversidad, en nombre de la igualdad. Es tracta d’una versió reduïda del capítol anterior, escrita per a ser publicada com a article d’opinió en algun diari d’abast estatal.


A l’hora de fer pedagogia federal, els federalistes de l’esquerra catalana hem hagut de contrastar les nostres idees amb totes les altres propostes relatives a l’organització territorial (i simbòlica) d’Espanya. El nostre federalisme, alhora simètric i asimètric, no pot coincidir plenament amb cap de les altres postures i, al mateix temps, estem fermament convençuts que és l’única que propicia un punt de trobada, alhora coherent conceptualment i políticament viable, entre totes elles.

Així, el federalisme alhora simètric i asimètric de l’esquerra catalana es troba al bell mig de totes les batalles, enfrontat alhora amb tots els actors polítics en disputa. Però, per això mateix, creiem que és l’única solució possible a aquest vell conflicte que tenalla el futur de l’Estat espanyol. Quines són, doncs, les principals diferències entre el federalisme de l’esquerra catalana i la resta de propostes territorials:

1. Contra un PP que vol un Estat centralista, els federalistes catalans volem un Estat descentralitzat entre les diverses CCAA; contra un PP que vol un Estat culturalment, nacionalment i lingüísticament homogeni, els federalistes catalans volem un Estat plural des del punt de vista identitari.

2. Davant d’una ERC que creu que tota nació, pel fet de ser-ho, té dret a un Estat propi i que creu que l’exercici del dret a l’autodeterminació s’expressa de manera plena per mitjà de la independència, els federalistes d’esquerres creiem que la millor manera de defensar els drets dels ciutadans que formen la nació catalana és una Espanya federal, capaç de reconèixer plenament les nacions que la formen.

3. Contra una CiU que creu que l’únic federalisme just amb la nació catalana és un federalisme sistemàticament asimètric (en tots els àmbits competencials, tan el cultural i lingüístic, com el financer, infraestructures, etc.), els federalistes d’esquerres considerem que l’Estat federal plurinacional ha de combinar de manera justa simetria i asimetria.

De fet, el federalisme sistemàticament asimètric propugnat per CiU és una altra manera de denominar el confederalisme. Com és ben sabut, no hi ha cap cas a la història moderna de confederalisme que hagi estat sostenible en el temps: tots els sistemes confederals han evolucionat ja sigui cap al federalisme (cas de la Confederació Helvètica), ja sigui cap a la disgregació i, per tant, a la secessió d’alguna o totes les seves components (cas de l’Imperi Austro-Húngar).

4. Davant d’un PSOE que, sovint, entén el federalisme (quan l’entén) d’acord amb la seva formulació clàssica, és a dir, com un federalisme estrictament i sistemàticament simètric, els federalistes catalans hem après que el federalisme a Espanya ha de simultàniament simètric i asimètric. El federalisme a Espanya es desenvolupa necessàriament en un context plurinacional i, per això, ha de combinar elements de simetria i d’asimetria, segons els àmbits competencials. No pot ser un federalisme clàssic, sinó que ha de ser un nou federalisme, capaç de fer dues coses (diversitat + descentralització) i no només una (descentralització).

En la confrontació amb aquestes diverses postures, el federalisme d’esquerres català ha anat afinant els seus conceptes, ha anat enfortint les seves propostes, en un lent però sòlid procés de precipitació programàtica. El fet d’estar en un punt central, en relació a totes les altres posicions, ens permeten entendre la situació de tensió en la qual estem permanentment situats (pel què fa a aquest debat sobre el model territorial d’Espanya). Però permet, també, augurar un futur fructífer a les nostres propostes.

P.D.: Encara que els fets polítics d’aquests darrers dies ens hagin obligat, aquesta Setmana Santa, a parlar de federalisme, prometem que en els propers posts parlarem de socialisme: dels problemes de la desigualtat i de la distribució de la riquesa, del món del treball i del sindicalisme, del món de l’exclusió i de la inserció laboral. El federalisme és sens dubte un tema apassionant, però el socialisme ho és encara molt més.