Acabàvem el nostre post anterior propugnant la necessitat de rescatar la Constitució del segrest del PP. I, fins i tot, d’anar pensant en una reforma federal de la Constitució. La reforma de la Constitució pot semblar, ara com ara, una autèntica quimera. Fins i tot pot fer riure a més d’un, en aquesta situació, sentir parlar d’una reforma federal del Títol VIII.
Tanmateix, probablement sigui menys impossible del què sembla. Perquè si la dreta espanyola vol tornar a governar algun dia, haurà de comptar amb el recolzament de la resta de dretes de l’Estat, molt especialment la dreta catalana representada per CiU. I és aquest el context en el qual es poden donar les condicions per tal que el PP, tard o d’hora, assumeixi, de bon o de mal grat, una reforma constitucional en clau federal, si no vol quedar-se eternament a l’oposició.
Així, en aquesta cruïlla política en la qual ens trobaríem si el Tribunal Constitucional caigués en la temptació de desfigurar l’Estatut, CiU tindria una responsabilitat històrica, probablement com poques vegades l’ha tingut des de la seva creació. CiU hauria de decidir quin camí tria en aquesta avinentesa: si decideix entrar pel camí del sobiranisme de manera ja no retòrica, és a dir, si reprèn el discurs de l’autodeterminació efectiva i opta per l’independentisme; o si decideix aprofitar la dependència que té el PP respecte d’ella, si vol tornar al govern d’Espanya, per vèncer les resistències d’aquesta dreta espanyola cap a una reforma federal de la Constitució, que eviti de manera definitiva les lectures restrictives del text. Si opta per la primera via, probablement el matrimoni entre CDC i UDC quedaria dissolt per sempre més. Si tria la segona, és probable que la coalició pugui seguir sent viable durant força temps més.
Per a molts, després del què hem viscut els darrers tres anys, una reforma federal de la Constitució espanyola, insisteixo, por semblar una quimera. Tanmateix, ¿no ho és molt més imaginar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que la Constitució no preveu ni admet? Quimera per quimera, sembla bastant més realista la reforma constitucional que la independència. Però, sobre tot, als federalistes la reforma de la Constitució ens sembla un camí més just, més democràtic, més adequat a la realitat de les societats complexes i més consistent amb una Europa política que malda per convertir-se en un actor global. Per tant, entre referèndum d’autodeterminació o una reforma federal, els federalistes no tenim cap dubte sobre els avantatges de la segona: perquè és més desitjable, i perquè és més factible. (Per raons substantives i per raons pragmàtiques, per dir-ho de manera tècnica).
Aquestes reflexions, suggerides pels esdeveniments polítics dels darrers dies, ens serveixen per constatar que, si alguna cosa es fa necessària en aquests moments, tan a Catalunya com a Espanya, és la propagació, la difusió, l’extensió i l’enfortiment de la cultura i el discurs federalista. Perquè la solució, com diem, alhora més desitjable i més factible pels problemes de Catalunya, d’Espanya (i, no ho oblidem!, d’Europa), passa per la lògica federal.
Una lògica que, a diferència del federalisme clàssic, ja no es limita a distribuir el poder verticalment entre diferents nivells de poder, entre un govern central i unes unitats federades. No. Això seria resoldre senzillament el repte de la subsidiarietat. Però a Catalunya i a Espanya al federalisme no li demanem que faci només això sinó, també, que faci una altra cosa: que resolgui el repte de la plurinacionalitat. Aspirem a un nou federalisme, al qual li demanem que, a diferència del federalisme clàssic, no faci una cosa sinó dues.
És veritat que el federalisme clàssic no està preparat per a aquesta doble funció. Però per alguna cosa està la història de les formes polítiques: per fer que aquestes evolucionin, per fer que s’inventin noves solucions a nous problemes. El federalisme centrat exclusivament en la subsidiarietat intenta respondre al principi de l’eficiència del serveis públics, al principi de la proximitat. Aquest federalisme en té prou amb ser simètric, a nivell competencial, entre les diferents unitats federades. El federalisme centrat en la plurinacionalitat intenta resoldre l’encaix entre una ciutadania comú, igual a tothom, i una identitat nacional diversa. Aquest altre federalisme necessita incorporar elements d’asimetria competencial entre les unitats federades (molt especialment a nivell simbòlic).
A Catalunya, a Espanya, al federalisme li demanem que afronti simultàniament tots dos reptes. Ha de ser un federalisme ni simètric, ni asimètric, sinó totes dues coses alhora: capaç de combinar simetria i asimetria, en la mesura que vol resoldre al mateix temps el repte de la descentralització (que exigeix simetria competencial) i el de la pluralitat identitària (que reclama asimetria). Dependrà de cada àmbit competencial.
El més interessant del cas és que si aquest nou tipus de federalisme no l’inventem a Espanya, el més probable és que s’acabi inventant igualment. En efecte, l’haurà d’inventar Europa, si vol avançar realment pel camí de la seva integració política. En efecte, a la Unió Europea hi ha nacions amb una identitat, una història, una tradició, una llengua tan poderoses, que cap d’elles estarà disposada a deixar-se “representar” per una altra nació que no sigui ella mateixa. Al mateix temps, però, caldrà avançar cap a la ciutadania europea comuna si volem, de veritat, construir l’Europa política que, d’una manera o altra, ha de ser l’Europa dels ciutadans.
Per això, Europa té un gran repte: construir una veritable unitat política –cosa que només es por aconseguir per mitjà d’una perspectiva federal- respectant la seva realitat sòlidament i irreversiblement plurinacional. Si la UE vol avançar cap a la seva integració política, caldrà que aprengui a encaixar -de manera creativa, justa i democràtica- les seves diverses identitats amb una ciutadania comú, igual per a tots els europeus. I caldrà que faci d’aquesta tensió entre ciutadania (única) i identitats (plurals) el principal estímul de la seva innovació institucional. En síntesi: la Unió Política europea serà federal o no serà; el federalisme europeu serà plurinacional no serà.
Alguna cosa similar passa amb Espanya, ja ara. Espanya és una realitat plurinacional. I aquesta realitat no és sostenible a mig termini si l’organització territorial i simbòlica de l’Estat descansa sobre una filosofia i una arquitectura centralista. Potser el referèndum d’autodeterminació sigui més improbable que una reforma federal de la Constitució. Però ens atrevim a dir que, a mesura que passa el temps, el referèndum d’autodeterminació cada vegada és més factible que una Espanya incapaç d’avançar definitivament cap al federalisme.
Per això, com dèiem, cal mantenir i reforçar la pedagogia federal. Des de Catalunya i des d’Espanya. Cal teixir les xarxes i les complicitats necessàries per tal d’impulsar aquesta pedagogia. Tard o d’hora els fruits arribaran.
Tanmateix, probablement sigui menys impossible del què sembla. Perquè si la dreta espanyola vol tornar a governar algun dia, haurà de comptar amb el recolzament de la resta de dretes de l’Estat, molt especialment la dreta catalana representada per CiU. I és aquest el context en el qual es poden donar les condicions per tal que el PP, tard o d’hora, assumeixi, de bon o de mal grat, una reforma constitucional en clau federal, si no vol quedar-se eternament a l’oposició.
Així, en aquesta cruïlla política en la qual ens trobaríem si el Tribunal Constitucional caigués en la temptació de desfigurar l’Estatut, CiU tindria una responsabilitat històrica, probablement com poques vegades l’ha tingut des de la seva creació. CiU hauria de decidir quin camí tria en aquesta avinentesa: si decideix entrar pel camí del sobiranisme de manera ja no retòrica, és a dir, si reprèn el discurs de l’autodeterminació efectiva i opta per l’independentisme; o si decideix aprofitar la dependència que té el PP respecte d’ella, si vol tornar al govern d’Espanya, per vèncer les resistències d’aquesta dreta espanyola cap a una reforma federal de la Constitució, que eviti de manera definitiva les lectures restrictives del text. Si opta per la primera via, probablement el matrimoni entre CDC i UDC quedaria dissolt per sempre més. Si tria la segona, és probable que la coalició pugui seguir sent viable durant força temps més.Per a molts, després del què hem viscut els darrers tres anys, una reforma federal de la Constitució espanyola, insisteixo, por semblar una quimera. Tanmateix, ¿no ho és molt més imaginar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que la Constitució no preveu ni admet? Quimera per quimera, sembla bastant més realista la reforma constitucional que la independència. Però, sobre tot, als federalistes la reforma de la Constitució ens sembla un camí més just, més democràtic, més adequat a la realitat de les societats complexes i més consistent amb una Europa política que malda per convertir-se en un actor global. Per tant, entre referèndum d’autodeterminació o una reforma federal, els federalistes no tenim cap dubte sobre els avantatges de la segona: perquè és més desitjable, i perquè és més factible. (Per raons substantives i per raons pragmàtiques, per dir-ho de manera tècnica).
Aquestes reflexions, suggerides pels esdeveniments polítics dels darrers dies, ens serveixen per constatar que, si alguna cosa es fa necessària en aquests moments, tan a Catalunya com a Espanya, és la propagació, la difusió, l’extensió i l’enfortiment de la cultura i el discurs federalista. Perquè la solució, com diem, alhora més desitjable i més factible pels problemes de Catalunya, d’Espanya (i, no ho oblidem!, d’Europa), passa per la lògica federal.
Una lògica que, a diferència del federalisme clàssic, ja no es limita a distribuir el poder verticalment entre diferents nivells de poder, entre un govern central i unes unitats federades. No. Això seria resoldre senzillament el repte de la subsidiarietat. Però a Catalunya i a Espanya al federalisme no li demanem que faci només això sinó, també, que faci una altra cosa: que resolgui el repte de la plurinacionalitat. Aspirem a un nou federalisme, al qual li demanem que, a diferència del federalisme clàssic, no faci una cosa sinó dues.
És veritat que el federalisme clàssic no està preparat per a aquesta doble funció. Però per alguna cosa està la història de les formes polítiques: per fer que aquestes evolucionin, per fer que s’inventin noves solucions a nous problemes. El federalisme centrat exclusivament en la subsidiarietat intenta respondre al principi de l’eficiència del serveis públics, al principi de la proximitat. Aquest federalisme en té prou amb ser simètric, a nivell competencial, entre les diferents unitats federades. El federalisme centrat en la plurinacionalitat intenta resoldre l’encaix entre una ciutadania comú, igual a tothom, i una identitat nacional diversa. Aquest altre federalisme necessita incorporar elements d’asimetria competencial entre les unitats federades (molt especialment a nivell simbòlic).
A Catalunya, a Espanya, al federalisme li demanem que afronti simultàniament tots dos reptes. Ha de ser un federalisme ni simètric, ni asimètric, sinó totes dues coses alhora: capaç de combinar simetria i asimetria, en la mesura que vol resoldre al mateix temps el repte de la descentralització (que exigeix simetria competencial) i el de la pluralitat identitària (que reclama asimetria). Dependrà de cada àmbit competencial.
El més interessant del cas és que si aquest nou tipus de federalisme no l’inventem a Espanya, el més probable és que s’acabi inventant igualment. En efecte, l’haurà d’inventar Europa, si vol avançar realment pel camí de la seva integració política. En efecte, a la Unió Europea hi ha nacions amb una identitat, una història, una tradició, una llengua tan poderoses, que cap d’elles estarà disposada a deixar-se “representar” per una altra nació que no sigui ella mateixa. Al mateix temps, però, caldrà avançar cap a la ciutadania europea comuna si volem, de veritat, construir l’Europa política que, d’una manera o altra, ha de ser l’Europa dels ciutadans.
Per això, Europa té un gran repte: construir una veritable unitat política –cosa que només es por aconseguir per mitjà d’una perspectiva federal- respectant la seva realitat sòlidament i irreversiblement plurinacional. Si la UE vol avançar cap a la seva integració política, caldrà que aprengui a encaixar -de manera creativa, justa i democràtica- les seves diverses identitats amb una ciutadania comú, igual per a tots els europeus. I caldrà que faci d’aquesta tensió entre ciutadania (única) i identitats (plurals) el principal estímul de la seva innovació institucional. En síntesi: la Unió Política europea serà federal o no serà; el federalisme europeu serà plurinacional no serà.Alguna cosa similar passa amb Espanya, ja ara. Espanya és una realitat plurinacional. I aquesta realitat no és sostenible a mig termini si l’organització territorial i simbòlica de l’Estat descansa sobre una filosofia i una arquitectura centralista. Potser el referèndum d’autodeterminació sigui més improbable que una reforma federal de la Constitució. Però ens atrevim a dir que, a mesura que passa el temps, el referèndum d’autodeterminació cada vegada és més factible que una Espanya incapaç d’avançar definitivament cap al federalisme.
Per això, com dèiem, cal mantenir i reforçar la pedagogia federal. Des de Catalunya i des d’Espanya. Cal teixir les xarxes i les complicitats necessàries per tal d’impulsar aquesta pedagogia. Tard o d’hora els fruits arribaran.
Seguirem.
3 comentaris:
Benvolgut Toni,
No puc més que reconéixer la bona intenció i l’alçada de mires dels teus posts. Sobretot els darrers que parlen sobre el federalisme.
I com m’han provocat passo a compartir amb tu alguna de les discrepàncies que m’han suscitat, amb tota la cordialitat del món.
Primera: seria bó reconèixer d’una vegada per totes, que l’únic lloc on es parla de federalisme, és aquí. Allà, que és on n’haurien de parlar, ho tenen claríssim. I aquí els qui en parleu/en, a vegades fa la impressió que ho feu/fan, de la mateixa manera que el President Pujol feia discursos reivindicatius: molt/massa de tant en tant.
El nou estatut que ens havia de curar de tots els mals, almenys per 25 anys (President Maragall dixit) resultarà l’operació política més fracassada de la classe política catalana. El tacticisme partidista va substituïr l’amor i el servei al país. Pot ser necessitem un TC que acabi de “ZePillar” aquest estatut, i que ens permeti fer les coses bé. Què vol dir fer les coses bé?
Honestament no crec que la reforma de la Constitució, ni els arguments que hi dones, sigui el pla “B”. Tant improvable és la reforma de la Constitució, com el referendum. Aquesta segona opció, sí que permetria que el protagonisme el tindria la gent, i no deixar que el tacticisme partidista s’imposi altre cop. Si amb aquest estatut el més calent ha quedat a l’aigüera, no m’imagino com aniria el procés de reforma de l’article 169.
Siguem honestos per una vegada. Allà no ens entenen. No per què siguem millors o siguin pitjors. Només constato una realitat. I no esmento ni l’Aeroport, ni les Rodalies, ni les balances fiscals, ni tant sols l’intent de tancar la Televisió de Catalunya. Allà sempre jugarem a camp contrari, costa amunt, amb àrbitres parcials i 11 contra 2.
No tinguem por de donar la veu a la gent, encara que els que votariem SI al referendum no siguem majoritaris. Que no ens enredin més! Per encaixar, només hi ha un camí, el de les nostres renúncies. Mai les seves. Així no ens podrem entendre mai.
Amb tot l’afecte
Aleix Cuberes
El que comentes és més que raonable, penso de la mateixa manera. No obstant, no sóc tan optimista amb el fet de que a Espanya s'acabi fent una reforma constitucional en aquest sentit.
Primer,perquè ja abans de que l'Aznar tragués majoria absoluta tots els entesos en política indicaven que les majories absolutes eren cosa del passat.. i va l'Aznar el 2000 i guanya per majoria absoluta.
Segon, perquè encara que el PP pacti amb els nacionalistes de dretes, no me’n fio ni d’un ni d’altres, perquè a les dretes la societat els importa ben poc. És mouen per altres interessos, sobretot econòmics, i n’estic segur que a l'hora d’arribar a un possible pacte de govern hi haurà altres coses sobre la taula. (Només cal recordar el pacte Mas-Zapatero, per veure quin són els objectius de l’actual Convergència: el poder). Cal recordar que per les dretes la política es un fi, no pas un mitjà
I Tercer, perquè a la cultura llatina, l’enveja està a l’ordre del dia. Un Federalisme asimètric on uns tinguin certes competències i els altres no... Sí, és cert que els drets ja són diferents entre comunitats autònomes, però mentre que les “beneficiades” siguin comunitats del PP no passarà res, en el moment que ho deixin de ser començaran a clamar el crit al cel. L’exemple el tenim a Navarra, que veuen que potser la perden, i ja comencen a recalcar que el dret que tenen els Navarresos a decidir si volen formar part del País Basc no hauria de ser.
Segurament, evolucionarem, però em temo que no al ritme que la societat ens exigeix. Entretant, haurem d’anar posant pedaços i esperar que no ens sortint gaires problemes.
Reflexió que realment podem subscriure molts catalans, però molt em temo que el joc simetria-assimetria no l'entendran.
I l'aprofundiment de l'autonomisme porta com a tendència (gairebé) inevitable al federalisme clàssic (fantàstic per a Astúries o Aragó però no tant per a Catalunya, Galícia o P. Basc)
Publica un comentari a l'entrada