Qui defensa l’Estatut? Federalisme, ara més que mai (1)

L’Estatut de Catalunya va ser recolzat de manera contundent pels electors que van acudir al referèndum del 18 de juny. La societat catalana el vol. I vol que es desplegui en totes les seves potencialitats. Tanmateix, l’Estatut, fora del govern de Catalunya, sembla que només té o ferotges adversaris o tebis aliats.

Llistem el paper de cadascun dels actors polítics en relació a l’Estatut:

1. El PP intenta utilitzar el Tribunal Constitucional de manera partidista i ens amenaça amb una sentència que retalli de manera frustrant el text que van aprovar els catalans, després de passar el filtre del Consell Consultiu, del Ple del Parlament i de les Corts Espanyoles. Per tal de fer fracassar el govern Zapatero, el PP està disposat a fer trontollar tots els consensos de la transició, que només són sostenibles si es renoven. I l’Estatut era això: una renovació d’aquell pacte federal entre Catalunya i Espanya que la Constitució del 78 va iniciar tímidament i que, per tal de tenir continuïtat, havia de ser renovat. No cal insistir en l’actitud del PP: esta constantment ratllant els límits de la democràcia, en la mesura que aquest sistema polític pressuposa la lleialtat dels actors polítics cap a algunes regles no escrites, lleialtat que el PP s’està saltant permanentment.

2. El govern del PSOE, tanmateix, sembla tenir poca pressa a desplegar-lo i fins i tot, en alguns casos, no acaba d’assumir l’aprofundiment de la cultura federal que el nou Estatut implica, a l’hora de dur a terme la seva activitat normativa -una cultura que exigeix lleialtat de les CCAA cap al govern central, però també en la direcció contrària-.

3. A Catalunya, l’oposició de CiU convoca un Ple extraordinari per recriminar al govern d’Entesa la falta de lideratge en el desplegament de l’Estatut, quan no han passat ni quatre mesos des de la constitució d’aquest govern. Atacar el govern que ha de negociar amb el govern central el desplegament de l’Estatut, quan aquesta negociació tot just comença, no és la millor manera de defensar el nou Estatut. Més aviat sembla una versió a la catalana -és a dir, de manera moderada- de fer el mateix que fa el PP: utilitzar l’Estatut per als seus interessos partidistes. Qui posés l’Estatut per davant de tot, malgrat estar a l’oposició, en un moment així faria pinya amb el govern. Al menys durant un temps prudencial.

Aquest Ple extraordinari tan precipitat i injustificable ens fa sospitar el següent: podria molt ben ser que a CiU li hagués passat aquella cosa, tan perjudicial en política, que consisteix en creure’s la pròpia propaganda. CiU, durant l’any 2006, arran del pacte Zapatero-Mas ens va intentar fer creure que si teníem Estatut era, quasi exclusivament, gràcies a ella. Que ella era la legítima titular i propietària del nou Estatut. La seva dipositària natural. Era tal la seva obsessió amb que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, no s’emportés el mèrit de l’Estatut que van pensar que, efectivament, l’Estatut havia de ser d’algú i que, per tant, havia de ser seu. No van entendre la lliçó de Maragall, que consistia a assumir que l’Estatut no era de ningú en particular, perquè era de tots. Per tant, no era l’Estatut de Maragall, però molt menys encara el de CiU.

Com que CiU s’ha cregut que l’Estatut era seu -com que sembla no tenir altre argument polític que la seva apropiació de l’Estatut- es treu un Ple extraordinari de la màniga per explicar-li al govern de la Generalitat com s’ha de fer o deixar de fer el desplegament i, sobre tot, la “interpretació política” del nou Estatut. Mala estratègia. Els catalans entenen que qui té la legitimitat i l’obligació de desplegar l’Estatut és el govern de Catalunya. Sigui del color que sigui.

4. ERC ha estat víctima d’algunes contradiccions internes que, si no resol rapidíssimament, li poden passar factura tard o d’hora. Per una banda, tot i no haver recolzat l’Estatut en el referèndum, quan va signar l’Acord per a un govern d’Entesa, va assumir que l’Estatut era la llei volguda per una immensa majoria dels catalans i que, per tant, era no només jurídica sinó, també, políticament inqüestionable. Un dels eixos bàsics de l’Acord per a un govern d’Entesa era, com no podia ser d’altra manera, el ple desplegament de l’Estatut. En conseqüència, ERC assumia responsablement la defensa de l’Estatut, com a soci d’un govern que havia de negociar amb el govern central la seva aplicació.

Ara bé, sembla que les amenaces del PP han fet més efecte entre alguns militants i alguns quadres d’ERC del que hauríem imaginat. Crec que ERC, com a força política amb una llarga tradició democràtica, no s’hauria de deixar intimidar d’aquesta manera per l’enemic. Expliquem-nos. El PP, l’Espanya neocentralista, amenaça amb utilitzar el Tribunal Constitucional per assestar un cop mortal a l’Estatut. I ERC, automàticament, ens explica que si, finalment, la sentència de l’Alt Tribunal és efectivament mortífera, aleshores donaran per perdut l’Estatut. Perquè això és el què sembla derivar-se de la seva abrupta i sobtada proposta de proposta de referèndum d’autodeterminació durant el passat Ple.

ERC no s’adona que, amb això, li regala al PP la victòria massa fàcilment. Volent reaccionar contra l’Espanya ultradretana i centralista no fa sinó concedir-li allò que busca. Perquè el PP, evidentment, prefereix una ERC radicalitzada proposant una impossible independència fast food, que no un govern d’Entesa cohesionat, desplegant un Estatut que vagi fent real l’Espanya federal.

ERC, presa de la por que l’estratègia del PP acabi tenint èxit, i caient novament en la trampa del sobiranisme de saló que CiU exhibeix només quan està a l’oposició -però abandona fàcilment quan pacta amb el PSOE o governa a Catalunya-, ha acabat cometent l’immens error de propugnar un referèndum d’autodeterminació que tots sabem que, ara per ara, és perfectament il·legal. Així sembla que ERC hagués desistit per un moment de la defensa de l’Estatut a la que s’havia compromès, donant-lo per mort abans d’hora.

(c) Fotografia: R. Moreno

La majoria d’observadors objectius hauran de convenir que, vista l’actitud de la resta de forces polítiques, el PSC i IC-V són els únics partits que s’han mantingut, en tot moment, ferms i plenament coherents en la defensa de l’Estatut, des que s’ha constituït el nou govern d’Entesa.

Certament, una sentència parcialment o molt desfavorable a l’Estatut per ara no es pot descartar completament. I és evident que, davant d’aquest escenari, el govern de la Generalitat no es podrà quedar de braços plegats. En aquest sentit, la preocupació d’ERC en relació al Tribunal Constitucional és ben legítima. El què no és legítim és exigir la convocatòria un referèndum inconstitucional. ERC no pot demanar que, ni tan sols posats en el pitjor escenari possible, el govern de Catalunya assumeixi una proposta il·legal. Sap perfectament que un partit com el PSC, ni tampoc una força federalista como CpC, mai secundarien una estratègia d’aquesta mena. Per això, optar per aquesta via seria tan com posar en una situació de crisi irreversible el govern d’Entesa.

Cal, ara, treballar per evitar que la sentència del Tribunal sigui negativa. I, en cas que ho sigui, cal treballar per trobar una sortida, a la vegada prou contundent i escrupolosament legal, per seguir tirant endavant l’autogovern de Catalunya.

Si finalment el Tribunal acabés cometent l’error (dramàtic) de fer una retallada de l’Estatut que el desvirtués de manera greu, probablement una gran majoria de la societat catalana tindria un sentiment molt negatiu, força difícil de gestionar políticament: el sentiment que la Constitució ha estat segrestada per part de la dreta espanyola, pel PP, precisament aquella força política hereva del franquisme que més obstacles va posar, durant la transició, per fer possible una Constitució democràtica. ¿Quina sortida li podríem donar a la societat catalana, si arribés a la conclusió que la democràcia espanyola ha estat segrestada pel PP i la seva deriva neocentralista? ¿Quina solució, si una majoria de catalans acaben per creure que l’encaix de Catalunya en l’Espanya actual és pràcticament impossible, perquè el PP fa una apropiació indeguda del text constitucional?

La resposta potser sigui menys dramàtica que la pregunta, tot i la gravetat de la situació. La resposta és: a curt termini, caldrà rescatar la Constitució (i la seva interpretació) del segrest del PP; i, a llarg termini, ja amb major ambició política, caldrà crear les condicions polítiques per tal que una reforma de la Constitució que blindi de manera irreversible un model federal per a Espanya sigui finalment possible. Almenys aquesta és la resposta que, tots aquells que ens prenem el federalisme en serio, hauríem de donar.

Continuarem aviat.