Barcelona, capital del Mediterrani (3)

Penjo avui la tercera i darrera part de l’article sobre el futur de la Política Euromediterrània que vaig començar a publicar dijous passat, com una petita contribució simbòlica a la candidatura de Barcelona per albergar la secretaria permanent de la Unió pel Mediterrani. En aquests moments, només Tunis ens disputa amb força aquesta seu. Tot i que la nostra ciutat segueix sent la candidata amb més possibilitats, la batalla encara no està guanyada. Recordeu: seria una gran notícia que Barcelona pugui convertir-se en la “capital política” de la Mediterrània. Endavant Barcelona, capital de la Mediterrània!

El futur d’Europa passa pel futur del Mediterrani

Si durant els darrers anys la UE s’ha dedicat a gestionar la post-guerra freda, ara li correspon afrontar els problemes derivats de la globalització. Europa ha necessitat quinze anys per tal de digerir la caiguda del mur de Berlín i les seves conseqüències. L’ampliació és la resposta europea a la fi de la guerra freda. Tanmateix, canvis geopolítics d’aquesta magnitud no es digereixen de la nit al dia. Si la caiguda del mur va donar pas a la globalització, tot just ara Europa comença a estar immersa en la digestió de les conseqüències de les noves regles del joc de la societat mundial. La primera d’elles és la desigualtat Nord-Sud, abismal i insostenible. I no en va el Mediterrani és la frontera geogràfica entre el Nord i el Sud en la qual aquestes desigualtats són més extremes.

Si mirem la renda per càpita dels països del Mediterrani Nord, la seva estructura poblacional i la seva mitjana d’edat, i comparem amb la renda per càpita dels països del Mediterrani Sud, la seva piràmide demogràfica i la seva mitjana d’edat, ràpidament prendrem consciència que aquest desequilibri és difícilment sostenible a llarg termini. La qüestió que no podem defugir és si la resolució d’aquest desequilibri es farà per les bones, de manera pacífica, amb el mínim de tensions socials, culturals i polítiques possibles, o si per contra desembocarà en conflictes de conseqüències difícilment desitjables. La pregunta és si serem capaços de gestionar aquest desequilibri des de la política, la cooperació, el multilateralisme i la democràcia -per tal de superar-lo i deixar-lo enrera- o no. Una Unió pel Mediterrani hauria de tenir, en primer lloc aquesta missió: oferir una perspectiva d’acord amb la qual l’Europa rica pugui servir de motor de desenvolupament econòmic, polític i social del Mediterrani del Sud.
La majoria dels reptes interiors de la UE tenen algun vincle, més o menys estret, més o menys directe, amb les desigualtats i els desequilibris que genera l’expansió dels mercats mundials. La immigració magrebina, que juntament amb la resta de migracions està posant a prova la capacitat de les societats europees per assumir la diversitat i resistir les temptacions xenòfobes, és una conseqüència directa del diferencials de renda entre el Nord i el Sud del Mediterrani. Com és prou sabut, en la integració efectiva de la immigració ens hi juguem en bona part la cohesió social i la salut democràtica de les societats europees.

Per altra banda, els principals riscos en matèria de seguretat tenen a veure amb el fonamentalisme que creix, de manera difícil de controlar, tan en els nostres veïns del Sud com a l’interior de les nostres societats. Com expliquen la majoria de científics socials solvents que han analitzat de manera integral el fenomen de la globalització, el fonamentalisme és, entre d’altres coses, una reacció defensiva davant la ruptura dels vincles comunitaris i els processos de marginació cultural que els mercats globals, liderats per Occident, produeixen en societats encara fortament tradicionals. Però, a més, el “xoc de civilitzacions” –que més aviat hauríem de denominar “xoc de fonamentalismes”- està retroalimentat també pel conflicte israelo-palestí. Al Mediterrani ens juguem en bona mesura la pau mundial, que depèn de manera molt directa de l’evolució de la situació a l’Orient Mitjà. Que al seu torn té un vincle evident amb el fet que aquella regió sigui la primera reserva mundial de petroli. I, com sabem, la dependència energètica d’Europa és una de les principals dificultats a les quals la UE s’enfronta en el futur immediat.

Tots aquests reptes –que són els reptes de primera magnitud per a Europa en el segle que comença- requereixen una concertació multilateral amb els nostres països veïns: no es poden resoldre des de vells esquemes d’herència neocolonial, que a banda de ser èticament discutibles han passat a ser del tot inoperatius un cop entrats al segle XXI. La interdependència no es pot governar, a llarg termini, des de cap voluntat d’hegemonia. Tots aquests reptes sorgeixen com a conseqüència de la interdependència –interdependència entre les diferents societats i entre els diferents fenòmens- i només es poden resoldre des de l’acceptació conscient d’aquesta interdependència. La gestió de la immigració al Nord requereix el desenvolupament econòmic del Sud i la reducció decidida de les desigualtats entre ambdues ribes. La cooperació energètica –ja sigui amb el Magreb o amb Orient Mitjà- reclama una estabilitat política incompatible amb el fonamentalisme. Al seu temps, la postració social i econòmica és un caldo de cultiu pel fonamentalisme: el contacte d’una cultura que és alhora hereva de la modernitat i profundament consumista, amb una altra cultura que és tradicional -a vegades fins i tot anti-moderna- i que es reprodueix en un context de pobresa, genera un abisme de difícil solució.

En tots aquests reptes Europa es juga molt: es juga el seu nivell de vida (en la dependència energètica), la seva cohesió social (en la integració de la immigració), o la seva visió del món (en el combat cultural contra el fonamentalisme). Tots ells passen pel Mediterrani. Tots ells demanen una gestió intel·ligent de la interdependència, ja irreversible, entre les diferents societats que viuen a les ribes del Mediterrani. Tots ells demanen noves formes de cooperació multilateral, que superi els límits tradicionals en els quals s’havien mogut uns Estats nació gelosos de la seva sobirania. Europa té una missió externa, en aquestes primeres dècades del segle XXI, que no és altra que liderar el desenvolupament d’una governança democràtica de la societat mundial. I la cooperació amb el Mediterrani serà, sens dubte, la pedra de toc d’aquest lideratge.

Barcelona, capital del Mediterrani (2)

Els motius d’un estancament

Si acceptem que el Procés de Barcelona estava estancat, si acceptem que la Unió pel Mediterrani, un cop degudament corregida i reorientada, pot ser una bona oportunitat per a revitalitzar una política euromediterrània adormida, haurem de començar per preguntar-nos quins són els motius i les causes d’aquest estancament.

Per a Sarkozy, un home, pel que sembla, aficionat a vegades als diagnòstics simples, la resposta estava clara: es va fallar en la vinculació del diàleg mediterrani amb Brusel·les, però, més enllà d’això, es va fallar en les prioritats sectorials de l’Associació Euromediterrània. Al seu parar, l’error principal era que tot pivotava al voltant del comerç –recordem que, certament, la Conferència de Barcelona de 1995 va arribar a posar la zona euromediterrània de lliure comerç com a horitzó final de la cooperació econòmica entre ambdues ribes-. Tanmateix, per al president francès és la cooperació en matèria de seguretat allò que hauria de tenir prioritat.

Sarkozy ve a dir que, per tal que una estratègia multilateral funcioni adequadament, cal posar en comú allò que realment interessa. I, d’acord amb la seva visió, allò que realment interessa posar en comú és la política migratòria entre els països mediterranis, així com la política de seguretat per lluitar contra el terrorisme –cooperació policial, intercanvis d’informació entre els serveis secrets, etc-. La UM hauria de ser, doncs, l’instrument per coordinar aquestes polítiques. Ja al discurs de Toulón, havia definit quins havien de ser els quatre grans pilars de la seva proposta d’UM: un fòrum intergovernamental a semblança del Consell d’Europa, un sistema de seguretat col·lectiva, polítiques de co-desenvolupament i una cooperació policial integrada en el marc d’un espai policial comú. Com veiem, en aquesta visió inicial, de quatre pilars, dos tenien a veure amb la seguretat.

Tanmateix, tot i que la prioritat dels temes de seguretat i immigració es l’esperit amb el qual Sarkozy llança la seva idea, tot i que aprofita la preocupació general davant del terrorisme per establir una aliança forta entre les dues ribes el Mediterrani, a l’hora de les concrecions ha acabat per proposar un mètode que recordaria el funcionalisme de les primeres dècades de la integració europea. Es tractaria de fer avançar el projecte “abordant primer els àmbits menys conflictius”, és a dir, començar a base de petits projectes concrets, que creïn vincles de solidaritat de fet, tal i com es va fer en els orígens de la UE. Però, en aquest punt, el president francès fa una pirueta realment sorprenent: el primer dels projectes concrets, afirmà, podria ser la descontaminació conjunta de l'aigua del Mediterrani. Així, sense solució de continuïtat, salta de la cooperació policial al medi ambient.

Sincerament, no creiem que els problemes del Procés de Barcelona es derivin d’una mala selecció de les prioritats sectorials. No creiem que la descontaminació conjunta del Mediterrani –un projecte del tot lloable i necessari- sigui el desllorigador del diàleg euromediterrani. Hi ha altres motius de bloqueig molt més profunds que no una agenda sectorial equivocada: motius com per exemple l’ocupació de Palestina i el conflicte àrab-israelí. Són vàries les fonts diplomàtiques europees que, davant de l’optimisme francès amb la iniciativa de Sarkozy, es pregunten per quins motius la nova UM hauria de superar les dificultats de la cooperació euromediterrània que el Procés de Barcelona no ha estat capaç d’evitar. Potser la UM resoldrà els problemes a l’Orient Mitjà? Ningú ho creu, tampoc la diplomàcia francesa. Però, aleshores, per què pressuposar-li a la nova UM virtuts taumatúrgiques que el Procés de Barcelona no ha tingut?

Es més, l’Associació Euromediterrània tenia una agenda que, en cap cas, es pot considerar equivocada: a banda de la prioritat en les polítiques comercials, durant aquesta dècada llarga de vida s’ha desplegat a través de projectes a llarg termini, centrats en temes com l’educació i l’alfabetització, la modernització de l’Adminsitració Pública i la formació de funcionaris, la creació àde xarxes democràtiques i ciutadanes i l’empoderament de la societat civil, o la millora dels sistemes de salut. Algú pot considerar, seriosament, que el problema de la cooperació euromediterrània és que s’hagi centrat en el desenvolupament econòmic - que passa de manera inequívoca per unes noves regles del joc en el comerç entre el Nord i el Sud de la Mediterrània-, el desenvolupament social i el progrés democràtic i institucional? Més aviat sembla impensable un diàleg euromediterrani que deixi fora de l’agenda el desenvolupament econòmic, social i democràtic.

Les raons d’un optimisme prudent

Tanmateix, tot i diferir amb Sarkozy sobre les causes de l’estancament, podem coincidir amb ell en una cosa fonamental: en aquest moment s’obren unes oportunitats per a la política euromediterrània que difícilment havia tingut fins ara. Ara és l’hora de donar un decidit impuls a la cooperació entre Europa i el Mediterrani Sud, perquè ara hi ha més possibilitats reals que no pas abans per tal que aquesta cooperació doni alguns dels fruits esperats. Creiem que aquest optimisme es basa en raons objectives, que serien fonamentalment dues.

Les noves oportunitats no creiem que es deguin al fet que hàgim substituït la vella Associació Euromediterrània per una nova Unió pel Mediterrani. No es deuen, ni tan sols, al fet que aquesta UM pugui aportar el plus de lideratge i d’impuls que li faltava al Procés de Barcelona. Al nostre parer, les noves oportunitats es deuen, en primer lloc, a la prioritat que la política mediterrània pot arribar a tenir, a partir d’ara, en el conjunt de l’agenda de la UE.

Durant la passada dècada, la UE tenia reptes únics en la seva història, que de fet han absorbit totes les seves energies i la seva capacitat institucional. Reptes que tots coneixem: per una banda, el pas de la unió comercial a la unió monetària, és a dir, la implantació de l’euro; per l’altra, l’ampliació als països de l’Europa de l’Est. Només l’euro i l’ampliació feien completament impensable que hi hagués espai, capacitat institucional i marge de maniobra financer per a una tercera política els objectius de la qual la convertissin en un repte de primera magnitud. Si l’euro i l’ampliació eren un repte de primera magnitud, la cooperació amb el Mediterrani -si es planteja com allò que ha de ser, com una estratègia per a impulsar des d’Europa un veritable desevolupament econòmic, social i polític dels països de la riba Sud, és a dir, si es planteja com una mena de “pla Marshall” europeu amb els nostres veïns del Sud- també ho és. I és evident que la UE es podia permetre, simultàniament, dos reptes de primera magnitud, però no tres.

Per aquest motiu, creiem, el Procés de Barcelona ha viscut en un estat de semi-somnolència des del seu llançament, l’any 1995. Perquè d’altres processos potser no més importants, però en tot cas clarament més prioritaris, l’han tapat o -per dir-ho de manera directa- l’han marginat de l’agenda europea. No oblidem que l’ampliació, de fet, no era només un repte sinó dos: l’ampliació, considerada en sí mateixa, i la reforma de les institucions que una UE de 25 Estats comportava de manera inevitable. I no oblidem que el procés de reforma institucional ha estat més complicat, més llarg i més traumàtic del que ningú havia previst. Pel camí, hem hagut d’enterrar una Constitució i tot just l’octubre passat l’agenda institucional quedava definitivament tancada, gràcies al nou Tractat de Lisboa que ve a substituir la no nata Constitució.

Aquest és, en conseqüència, un primer motiu pel qual creiem que la política mediterrània pot tenir, partir d’ara, la prioritat que requereix si vol estar a l’alçada de les seves pròpies ambicions i dels seus objectius. Amb l’euro plenament consolidat, l’ampliació culminada i la reforma institucional resolta, queden alliberades moltes energies –polítiques, institucionals i financeres- que permeten reordenar les prioritats. Per això creiem que, objectivament, s’obre una possibilitat per tal que la política euromediterrània deixi de figurar a l’agenda europea com una necessitat indefugible però per a la qual, a la pràctica, no es disposen dels instruments necessaris. S’obre la possibilitat de dotar-la dels recursos i de l’audàcia que la importància d’aquest el tema reclama –una importància cabdal de cara al futur immediat d’Europa-. Un cop la mirada cap a l’Europa Central i de l’Est ja ha trobat els seus canals institucionals estables, la UE pot posar-se, ara sí, a mirar seriosament cap al Sud.

Tanmateix, possibilitat no vol dir expectativa. Que pugui ser així no vol dir que hagi de ser així. Quin altre argument ens fa pensar, doncs, que la política de cooperació euromediterrània pugui passar a ser, efectivament, una de les polítiques centrals de l’agenda de la UE? Per què hem de pensar que “ara ha arribat l’hora” d’allò que el Procés de Barcelona va posar sobre la taula ja fa més de deu anys? El segon motiu del nostre optimisme prudent és aquest: la majoria dels grans reptes interiors que afronta la UE en les properes dècades estan vinculats, d’una o altra manera, a l’àmbit geopolític, cultural i econòmic mediterrani. Ja sigui la immigració, ja sigui el terrorisme i la seguretat, ja sigui el diàleg de civilitzacions, al qual els assumptes de seguretat estan indirectament lligats, ja sigui la sostenibilitat energètica, tots aquests reptes passen pel Mediterrani. I tots ells són reptes claus per a l’Europa d’avui. Així, si és cert que les prioritats en política interior determinen en bona mesura les prioritats en política exterior, són els propis reptes interiors de la UE els que indiquen que la política mediterrània hauria de ser, en les properes dècades, la prioritat en política exterior i un dels temes centrals de l’agenda comunitària.

Barcelona, capital del Mediterrani (1)

Barcelona defensa amb força la seva candidatura per ser la seu de la Unió pel Mediterrani, concretament de la seva secretaria tècnica. El ministeri d’Afers Exteriors ens està ajudant de valent en aquest objectiu, que està a l’abast de la mà. Divendres passat la ciutat es va vestir de gala, al Palau de Pedralbes, per presentar-se davant dels ambaixadors del països de la UE i del Mediterrani Sud.

La Unió pel Mediterrani pot arribar a ser una institució d’una gran importància en aquest nou segle XXI, si la fem servir pel què ha de servir: per salvar l’abisme Nord-Sud, que en aquest mar es manifesta de manera més dramàtica i acusada que en cap altra frontera del planeta. Barcelona té raons, tant morals com pràctiques, i mèrits més que suficients –acumulats des de 1995, com a mínim- com per a ser-ne la seu. La ciutat exerciria aquest paper d’una manera brillant i entregada.

Fa pocs mesos, a petició de la Fundació Rafael Campalans, vaig fer un article sobre les primeres passes d’aquesta nova Unió i els factors que poden determinar les seves possibilitats d’èxit. El publico ara al blog, com un modest suport a la candidatura de la meva ciutat. Com que es tracta d’un text relativament llarg, l’he dividit en tres entregues. Aquí va la primera. Al llarg d’aquesta setmana us aniré oferint la resta.

La política euromediterrània: ha arribat l’hora?

La cimera europea de Brusel·les del març del 2008, en la qual els líders 25 van acordar tirar endavant la “Unió pel Mediterrani” reclamada pel president Sarkozy, va recordar vagament una típica nit electoral, en qual tots els participants tenen objectius que, a priori, semblaven incompatibles entre sí, però al llarg de la qual, malgrat tot, tothom surt a declarar que ha assolit els seus objectius. Una nit en la qual tothom guanya, encara que sabem prou bé que el joc electoral és, en realitat, un joc de suma zero.

Les negociacions entre els líders europeus, en el marc del Consell, no són afortunadament un joc de suma zero. Tanmateix, cal admetre que en matèria de política euromediterrània, degut al gust de Sarkozy pel rupturisme, les posicions de partida eren forces allunyades. Per tant, és necessari calibrar amb precisió quines han estat les concessions que ha hagut els principals actors implicats en l’acord. Quin ha estat, en suma, el resultat del partit.

Empat França-Espanya: No substituir, sinó revitalitzar

Recordem que la proposta la va llançar Sarkozy en un míting de les presidencials franceses a Toulon, on reclamaba la necessitat d’una nova institució multilateral, al marge de la Unió Europea, precisament amb l’argument que el Procés de Barcelona havia mort i que “el diàleg imaginat l’any 1995 no havia aconseguit els seus objectius”. Tanmateix, l’acord del Consell Europeu es diu ni més ni menys que “Procés de Barcelona: Unió pel Mediterrani”, nom amb el qual s’intenta posar de manifest que la Unió pel Mediterrani és una etapa més –una etapa nova, si es vol- del Procés de Barcelona. Sarkozy ha hagut de cedir en el nom, cosa que, com bé saben els avesats al llenguatge comunitari, significa cedir també en els continguts.

Espanya és un dels països que més defensa la vigència de l’Associació Euromediterrània nascuda a Barcelona l’any 1995: un espai de cooperació multilateral que agrupa a tots els països dels UE i tots els països de la riba sud del Mediterrani, i que desplega la seva activitat en els tres grans àmbits clàssics de cooperació intergubernamental, el polític, l’econòmic i el socio-cultural. Es a dir, un procés ampli, integral, tant pel què fa al seu abast temàtic com geogràfic.

A Toulon, la base de la flota naval francesa, Sarkozy va venir a dir que el diàleg entre Europa i el Mediterrani sud estava condemnat al fracàs si es canalitzava a través de la UE, que si el Procés de Barcelona no havia funcionat era justament a causa de la seva dependència de Brusel·les. Per això, inicialment proposà una nova institució internacional que pel cantó europeu es limités als països mediterranis, sense els països no mediterranis de la UE. En canvi, Espanya és un dels socis comunitaris més persuadits que el diàleg euromediterrani ha d’implicar tots els països de la UE.

Tanmateix, la mera creació d’una nova institució regional, com serà la nova Unió pel Mediterrani, no deixa de ser un símptoma que les coses no anaven tan bé com caldria en el Procés de Barcelona. De no ser així, la idea de Sarkozy no hagués tingut cap mena d’èxit. També els defensors del Procés, per tant, han hagut de cedir i plegar-se als fets: l’Associació Euromediterrània estava faltada de lideratge. Quan des del govern espanyol es diu que la nova organització ha de ser entesa com un fòrum intergubernamental que “aporti idees al Procés de Barcelona”, d’alguna manera s’està reconeixent que aquest Procés està mancat d’idees. De fet, no estem tan lluny com podríem imaginar de la diplomàcia francesa, quan aquesta afirma que la intenció de la Unió pel Mediterrani no és altra que “complementar” o “despertar” el Procés de Barcelona, el qual –afegeixen, de manera ja no tan diplomàtica- ha demostrat haver tocat sostre.

El compromís entre la posició espanyola i la francesa, per tant, seria aquest: la Unió pel Mediterrani es desenvoluparà en el marc de –i no al marge de- la política euromediterrània de la UE, però és una institució nova. Aquest fet ve a confirmar que a aquesta política li faltava, fins ara, inspiració i lideratge, i que aquests no poden venir de l’interior mateix de les institucions ordinàries de la UE.

Empat França-Alemanya: Amb tots els països de la UE, però liderat des del Mediterrani

Com hem dit, la idea original de Sarkozy limitava la Unió pel Mediterrani a 25 països: els 22 països de la ribera del Mediterrani, més Portugal, Mauritania i Jordania. La reacció negativa a aquesta proposta va ser immediata, perquè tot apuntava que amb aquesta selecció allò que buscava el president francès era un determinat repartiment de les àrees d’influència dels dos principals socis de la UE: per a Alemanya quedaria l’hegemonia sobre l’Europa de l’Est, mentre que per França seria la influència sobre el Magreb i el Mediterrani en general.

Per a Alemanya es tracta d’un compromís innacceptable perquè, de fet, la política en relació a l’Est, després de l’ampliació, no deixa de ser una política comunitària, per gran que sigui la influència germànica en aquella zona. En canvi, la proposta de Sarkozy suposava deixar la política mediterrània en mans de l’exclusiu lideratge francès. Per a Espanya i Itàlia era igualment inacceptable, perquè implicava inevitablement jerarquitzar el lideratge dels països europeus mediterranis, posant a França en una preeminència que l’actual Procés de Barcelona no li proporcionava –i, en conseqüència, deixant a espanyols i italians en una situació secundària-.

Sarkozy amb la proposta d’una UM restringida intentava compensar la pèrdua d’influència en el conjunt de la UE que ha viscut França des de l’ampliació. A banda, oferia una alternativa en aquell altre assumpte en el qual les prioritats franceses tampoc quadren amb les alemanyes (ni amb les espanyoles i les italianes): la incorporació de Turquía a la UE, de la qual, com és sabut, el president francès és un ferri opositor.

Finalment, el president francès va haver de cedir davant de Merkel: França, a la cimera del març del 2008, ja va plantejar la UM com una organització inicialment de 25 països, però oberta a tots aquells membres de la UE que hi vulguin participar. Aquesta era la condició alemanya, per a la qual la UM no és sinó un exemple concret de “cooperació reforçada” i, per tant, ha d’estar oberta a tots els socis, tal i com disposen les regles de les “cooperacions reforçades” de les quals s’ha dotat la UE. Merkel no vol ni sentir parlar d’una Alemanya mirant a l’Est i una França mirant al Sud.

Tanmateix, el comprimís europeu apunta que a l’hora de concretar el funcionament d’aquesta nova organització internacional algunes de les intencions de Sarkozy es mantindran. Recordem que, inicialment, havia donat dues referències pel què fa al model organitzatiu de la nova Unió: per una banda, alguna cosa semblant al Consell d’Europa, una mena de Consell de Mediterrani; per l’altra, reunions periòdiques dels caps d’Estat o de govern dels països membres de l’UM, a l’estil de les cimeres del G-8. Un dels arguments de la diplomàcia francesa que no es pot menystenir és aquell segons el qual “el Mediterrani (...) es l’única zona del món que no disposa d’una organització multilateral" (Jean-Pierre Jouvet, secretari d’Estat per a Assumptes Europeus).

Finalment -a manca de conèixer els detalls organitzatius que en la cimera de març es van posposar fins el juliol del 2008, prèvia proposta de la Comissió Europea- l’acord dels 25 preveu que la UM tingui una co-presidència rotatòria, segons la qual estaria co-presidida durant un mandat de dos anys per un país mediterrani de la UE i un altre país de la riba Sud, és a dir, un país no comunitari. A banda, hi hauria un secretariat permanent encarregat de preparar les cimeres, sobre el qual encara no està clara la vinculació a les institucions de Brusel·les. No deixa de ser una novetat, doncs, que una institució vinculada a la UE limiti la seva presidència a una part dels seus països. És el tribut que els 25 han hagut de fer, sens dubte, a la idea original de Sarkozy de fer una UM al marge de la UE.