14 d’octubre, 2008

Barcelona, capital del Mediterrani (2)

Els motius d’un estancament

Si acceptem que el Procés de Barcelona estava estancat, si acceptem que la Unió pel Mediterrani, un cop degudament corregida i reorientada, pot ser una bona oportunitat per a revitalitzar una política euromediterrània adormida, haurem de començar per preguntar-nos quins són els motius i les causes d’aquest estancament.

Per a Sarkozy, un home, pel que sembla, aficionat a vegades als diagnòstics simples, la resposta estava clara: es va fallar en la vinculació del diàleg mediterrani amb Brusel·les, però, més enllà d’això, es va fallar en les prioritats sectorials de l’Associació Euromediterrània. Al seu parar, l’error principal era que tot pivotava al voltant del comerç –recordem que, certament, la Conferència de Barcelona de 1995 va arribar a posar la zona euromediterrània de lliure comerç com a horitzó final de la cooperació econòmica entre ambdues ribes-. Tanmateix, per al president francès és la cooperació en matèria de seguretat allò que hauria de tenir prioritat.

Sarkozy ve a dir que, per tal que una estratègia multilateral funcioni adequadament, cal posar en comú allò que realment interessa. I, d’acord amb la seva visió, allò que realment interessa posar en comú és la política migratòria entre els països mediterranis, així com la política de seguretat per lluitar contra el terrorisme –cooperació policial, intercanvis d’informació entre els serveis secrets, etc-. La UM hauria de ser, doncs, l’instrument per coordinar aquestes polítiques. Ja al discurs de Toulón, havia definit quins havien de ser els quatre grans pilars de la seva proposta d’UM: un fòrum intergovernamental a semblança del Consell d’Europa, un sistema de seguretat col·lectiva, polítiques de co-desenvolupament i una cooperació policial integrada en el marc d’un espai policial comú. Com veiem, en aquesta visió inicial, de quatre pilars, dos tenien a veure amb la seguretat.

Tanmateix, tot i que la prioritat dels temes de seguretat i immigració es l’esperit amb el qual Sarkozy llança la seva idea, tot i que aprofita la preocupació general davant del terrorisme per establir una aliança forta entre les dues ribes el Mediterrani, a l’hora de les concrecions ha acabat per proposar un mètode que recordaria el funcionalisme de les primeres dècades de la integració europea. Es tractaria de fer avançar el projecte “abordant primer els àmbits menys conflictius”, és a dir, començar a base de petits projectes concrets, que creïn vincles de solidaritat de fet, tal i com es va fer en els orígens de la UE. Però, en aquest punt, el president francès fa una pirueta realment sorprenent: el primer dels projectes concrets, afirmà, podria ser la descontaminació conjunta de l'aigua del Mediterrani. Així, sense solució de continuïtat, salta de la cooperació policial al medi ambient.

Sincerament, no creiem que els problemes del Procés de Barcelona es derivin d’una mala selecció de les prioritats sectorials. No creiem que la descontaminació conjunta del Mediterrani –un projecte del tot lloable i necessari- sigui el desllorigador del diàleg euromediterrani. Hi ha altres motius de bloqueig molt més profunds que no una agenda sectorial equivocada: motius com per exemple l’ocupació de Palestina i el conflicte àrab-israelí. Són vàries les fonts diplomàtiques europees que, davant de l’optimisme francès amb la iniciativa de Sarkozy, es pregunten per quins motius la nova UM hauria de superar les dificultats de la cooperació euromediterrània que el Procés de Barcelona no ha estat capaç d’evitar. Potser la UM resoldrà els problemes a l’Orient Mitjà? Ningú ho creu, tampoc la diplomàcia francesa. Però, aleshores, per què pressuposar-li a la nova UM virtuts taumatúrgiques que el Procés de Barcelona no ha tingut?

Es més, l’Associació Euromediterrània tenia una agenda que, en cap cas, es pot considerar equivocada: a banda de la prioritat en les polítiques comercials, durant aquesta dècada llarga de vida s’ha desplegat a través de projectes a llarg termini, centrats en temes com l’educació i l’alfabetització, la modernització de l’Adminsitració Pública i la formació de funcionaris, la creació àde xarxes democràtiques i ciutadanes i l’empoderament de la societat civil, o la millora dels sistemes de salut. Algú pot considerar, seriosament, que el problema de la cooperació euromediterrània és que s’hagi centrat en el desenvolupament econòmic - que passa de manera inequívoca per unes noves regles del joc en el comerç entre el Nord i el Sud de la Mediterrània-, el desenvolupament social i el progrés democràtic i institucional? Més aviat sembla impensable un diàleg euromediterrani que deixi fora de l’agenda el desenvolupament econòmic, social i democràtic.

Les raons d’un optimisme prudent

Tanmateix, tot i diferir amb Sarkozy sobre les causes de l’estancament, podem coincidir amb ell en una cosa fonamental: en aquest moment s’obren unes oportunitats per a la política euromediterrània que difícilment havia tingut fins ara. Ara és l’hora de donar un decidit impuls a la cooperació entre Europa i el Mediterrani Sud, perquè ara hi ha més possibilitats reals que no pas abans per tal que aquesta cooperació doni alguns dels fruits esperats. Creiem que aquest optimisme es basa en raons objectives, que serien fonamentalment dues.

Les noves oportunitats no creiem que es deguin al fet que hàgim substituït la vella Associació Euromediterrània per una nova Unió pel Mediterrani. No es deuen, ni tan sols, al fet que aquesta UM pugui aportar el plus de lideratge i d’impuls que li faltava al Procés de Barcelona. Al nostre parer, les noves oportunitats es deuen, en primer lloc, a la prioritat que la política mediterrània pot arribar a tenir, a partir d’ara, en el conjunt de l’agenda de la UE.

Durant la passada dècada, la UE tenia reptes únics en la seva història, que de fet han absorbit totes les seves energies i la seva capacitat institucional. Reptes que tots coneixem: per una banda, el pas de la unió comercial a la unió monetària, és a dir, la implantació de l’euro; per l’altra, l’ampliació als països de l’Europa de l’Est. Només l’euro i l’ampliació feien completament impensable que hi hagués espai, capacitat institucional i marge de maniobra financer per a una tercera política els objectius de la qual la convertissin en un repte de primera magnitud. Si l’euro i l’ampliació eren un repte de primera magnitud, la cooperació amb el Mediterrani -si es planteja com allò que ha de ser, com una estratègia per a impulsar des d’Europa un veritable desevolupament econòmic, social i polític dels països de la riba Sud, és a dir, si es planteja com una mena de “pla Marshall” europeu amb els nostres veïns del Sud- també ho és. I és evident que la UE es podia permetre, simultàniament, dos reptes de primera magnitud, però no tres.

Per aquest motiu, creiem, el Procés de Barcelona ha viscut en un estat de semi-somnolència des del seu llançament, l’any 1995. Perquè d’altres processos potser no més importants, però en tot cas clarament més prioritaris, l’han tapat o -per dir-ho de manera directa- l’han marginat de l’agenda europea. No oblidem que l’ampliació, de fet, no era només un repte sinó dos: l’ampliació, considerada en sí mateixa, i la reforma de les institucions que una UE de 25 Estats comportava de manera inevitable. I no oblidem que el procés de reforma institucional ha estat més complicat, més llarg i més traumàtic del que ningú havia previst. Pel camí, hem hagut d’enterrar una Constitució i tot just l’octubre passat l’agenda institucional quedava definitivament tancada, gràcies al nou Tractat de Lisboa que ve a substituir la no nata Constitució.

Aquest és, en conseqüència, un primer motiu pel qual creiem que la política mediterrània pot tenir, partir d’ara, la prioritat que requereix si vol estar a l’alçada de les seves pròpies ambicions i dels seus objectius. Amb l’euro plenament consolidat, l’ampliació culminada i la reforma institucional resolta, queden alliberades moltes energies –polítiques, institucionals i financeres- que permeten reordenar les prioritats. Per això creiem que, objectivament, s’obre una possibilitat per tal que la política euromediterrània deixi de figurar a l’agenda europea com una necessitat indefugible però per a la qual, a la pràctica, no es disposen dels instruments necessaris. S’obre la possibilitat de dotar-la dels recursos i de l’audàcia que la importància d’aquest el tema reclama –una importància cabdal de cara al futur immediat d’Europa-. Un cop la mirada cap a l’Europa Central i de l’Est ja ha trobat els seus canals institucionals estables, la UE pot posar-se, ara sí, a mirar seriosament cap al Sud.

Tanmateix, possibilitat no vol dir expectativa. Que pugui ser així no vol dir que hagi de ser així. Quin altre argument ens fa pensar, doncs, que la política de cooperació euromediterrània pugui passar a ser, efectivament, una de les polítiques centrals de l’agenda de la UE? Per què hem de pensar que “ara ha arribat l’hora” d’allò que el Procés de Barcelona va posar sobre la taula ja fa més de deu anys? El segon motiu del nostre optimisme prudent és aquest: la majoria dels grans reptes interiors que afronta la UE en les properes dècades estan vinculats, d’una o altra manera, a l’àmbit geopolític, cultural i econòmic mediterrani. Ja sigui la immigració, ja sigui el terrorisme i la seguretat, ja sigui el diàleg de civilitzacions, al qual els assumptes de seguretat estan indirectament lligats, ja sigui la sostenibilitat energètica, tots aquests reptes passen pel Mediterrani. I tots ells són reptes claus per a l’Europa d’avui. Així, si és cert que les prioritats en política interior determinen en bona mesura les prioritats en política exterior, són els propis reptes interiors de la UE els que indiquen que la política mediterrània hauria de ser, en les properes dècades, la prioritat en política exterior i un dels temes centrals de l’agenda comunitària.

1 comentari:

SAM ha dit...

La verdad es que soy en favor de medidas de aproximaciones geopolíticas entre pueblos distintos, pero con las dificultades a partir de los Tratados de Roma y de Lisboa, quizás sea, de hecho, el momento de solucionar las cosas desde dentro, antes de se pensar en nuevas diligencias a nuevos mundos jamas explorados adecuadamente.

Una organización del mediterraneto debía, antes de más, trabajar en la consolidación democratica y funcional de todas sus estructuras (de la misma forma que se desarrollaron las estructuras europeas de distintos países, quizás con los fondos estructurales), con investimientos, como aquí también se ha dicho, en la educación y en la alfabetitzación, la modernitzación de la Administración Pública, el empoderamento ciudadano, social, civil y político.

Trabajos como limpiar el Mediterraneo no son más que un test de la capacidad de trabajar en conjunto... Pero será una iniciativa aislada y no una medida completa de integración de los pueblos; y la pregunta que se tiene que hacer es si la actual Europa y sus lideres pretenden la verdadera integración o sólo su própia "protección" contra los imigrantes (legales o no, peligrosos o no). Esa es la pregunta que la política europea, quizás, tenga que contestar antes de decidir el qué-hacer.

Muchas gracias, una vez más, por la buena calidad de los textos que nos hacen reflexionar sobre las cosas.
Un saludo desde Portugal.