Barcelona, capital del Mediterrani (3)

Penjo avui la tercera i darrera part de l’article sobre el futur de la Política Euromediterrània que vaig començar a publicar dijous passat, com una petita contribució simbòlica a la candidatura de Barcelona per albergar la secretaria permanent de la Unió pel Mediterrani. En aquests moments, només Tunis ens disputa amb força aquesta seu. Tot i que la nostra ciutat segueix sent la candidata amb més possibilitats, la batalla encara no està guanyada. Recordeu: seria una gran notícia que Barcelona pugui convertir-se en la “capital política” de la Mediterrània. Endavant Barcelona, capital de la Mediterrània!

El futur d’Europa passa pel futur del Mediterrani

Si durant els darrers anys la UE s’ha dedicat a gestionar la post-guerra freda, ara li correspon afrontar els problemes derivats de la globalització. Europa ha necessitat quinze anys per tal de digerir la caiguda del mur de Berlín i les seves conseqüències. L’ampliació és la resposta europea a la fi de la guerra freda. Tanmateix, canvis geopolítics d’aquesta magnitud no es digereixen de la nit al dia. Si la caiguda del mur va donar pas a la globalització, tot just ara Europa comença a estar immersa en la digestió de les conseqüències de les noves regles del joc de la societat mundial. La primera d’elles és la desigualtat Nord-Sud, abismal i insostenible. I no en va el Mediterrani és la frontera geogràfica entre el Nord i el Sud en la qual aquestes desigualtats són més extremes.

Si mirem la renda per càpita dels països del Mediterrani Nord, la seva estructura poblacional i la seva mitjana d’edat, i comparem amb la renda per càpita dels països del Mediterrani Sud, la seva piràmide demogràfica i la seva mitjana d’edat, ràpidament prendrem consciència que aquest desequilibri és difícilment sostenible a llarg termini. La qüestió que no podem defugir és si la resolució d’aquest desequilibri es farà per les bones, de manera pacífica, amb el mínim de tensions socials, culturals i polítiques possibles, o si per contra desembocarà en conflictes de conseqüències difícilment desitjables. La pregunta és si serem capaços de gestionar aquest desequilibri des de la política, la cooperació, el multilateralisme i la democràcia -per tal de superar-lo i deixar-lo enrera- o no. Una Unió pel Mediterrani hauria de tenir, en primer lloc aquesta missió: oferir una perspectiva d’acord amb la qual l’Europa rica pugui servir de motor de desenvolupament econòmic, polític i social del Mediterrani del Sud.
La majoria dels reptes interiors de la UE tenen algun vincle, més o menys estret, més o menys directe, amb les desigualtats i els desequilibris que genera l’expansió dels mercats mundials. La immigració magrebina, que juntament amb la resta de migracions està posant a prova la capacitat de les societats europees per assumir la diversitat i resistir les temptacions xenòfobes, és una conseqüència directa del diferencials de renda entre el Nord i el Sud del Mediterrani. Com és prou sabut, en la integració efectiva de la immigració ens hi juguem en bona part la cohesió social i la salut democràtica de les societats europees.

Per altra banda, els principals riscos en matèria de seguretat tenen a veure amb el fonamentalisme que creix, de manera difícil de controlar, tan en els nostres veïns del Sud com a l’interior de les nostres societats. Com expliquen la majoria de científics socials solvents que han analitzat de manera integral el fenomen de la globalització, el fonamentalisme és, entre d’altres coses, una reacció defensiva davant la ruptura dels vincles comunitaris i els processos de marginació cultural que els mercats globals, liderats per Occident, produeixen en societats encara fortament tradicionals. Però, a més, el “xoc de civilitzacions” –que més aviat hauríem de denominar “xoc de fonamentalismes”- està retroalimentat també pel conflicte israelo-palestí. Al Mediterrani ens juguem en bona mesura la pau mundial, que depèn de manera molt directa de l’evolució de la situació a l’Orient Mitjà. Que al seu torn té un vincle evident amb el fet que aquella regió sigui la primera reserva mundial de petroli. I, com sabem, la dependència energètica d’Europa és una de les principals dificultats a les quals la UE s’enfronta en el futur immediat.

Tots aquests reptes –que són els reptes de primera magnitud per a Europa en el segle que comença- requereixen una concertació multilateral amb els nostres països veïns: no es poden resoldre des de vells esquemes d’herència neocolonial, que a banda de ser èticament discutibles han passat a ser del tot inoperatius un cop entrats al segle XXI. La interdependència no es pot governar, a llarg termini, des de cap voluntat d’hegemonia. Tots aquests reptes sorgeixen com a conseqüència de la interdependència –interdependència entre les diferents societats i entre els diferents fenòmens- i només es poden resoldre des de l’acceptació conscient d’aquesta interdependència. La gestió de la immigració al Nord requereix el desenvolupament econòmic del Sud i la reducció decidida de les desigualtats entre ambdues ribes. La cooperació energètica –ja sigui amb el Magreb o amb Orient Mitjà- reclama una estabilitat política incompatible amb el fonamentalisme. Al seu temps, la postració social i econòmica és un caldo de cultiu pel fonamentalisme: el contacte d’una cultura que és alhora hereva de la modernitat i profundament consumista, amb una altra cultura que és tradicional -a vegades fins i tot anti-moderna- i que es reprodueix en un context de pobresa, genera un abisme de difícil solució.

En tots aquests reptes Europa es juga molt: es juga el seu nivell de vida (en la dependència energètica), la seva cohesió social (en la integració de la immigració), o la seva visió del món (en el combat cultural contra el fonamentalisme). Tots ells passen pel Mediterrani. Tots ells demanen una gestió intel·ligent de la interdependència, ja irreversible, entre les diferents societats que viuen a les ribes del Mediterrani. Tots ells demanen noves formes de cooperació multilateral, que superi els límits tradicionals en els quals s’havien mogut uns Estats nació gelosos de la seva sobirania. Europa té una missió externa, en aquestes primeres dècades del segle XXI, que no és altra que liderar el desenvolupament d’una governança democràtica de la societat mundial. I la cooperació amb el Mediterrani serà, sens dubte, la pedra de toc d’aquest lideratge.