La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (segona part)

L’article que vaig començar a penjar el dia 13 el vaig escriure fa algunes setmanes per als meus amics de la revista “Valors”, de Mataró. L’equip que lidera en Joan Salicrú amb la seva empenta habitual ha arribat al número 50. Per celebrar-ho van fer un número monogràfic dedicat, com no podia ser d’altra manera, al tema dels valors. El vam presentar un matí de juny els tres autors que hem escrit al número –Francesc Torralba, Begoña Román i jo mateix- juntament amb el president Pujol. Va ser, certament, un gran matí en tots els sentits.

El meu article intenta explicar -com si es tractés d’una novel·la- l’apassionant epopeia que s’està vivint en el món de es ideologies des de fa trenta anys. Vist que a l’estiu el temps s’espaia i hi ha més temps per llegir, he pensat que podia permetre’m la llicència d’oferir un text una mica més extens i de reflexió com aquest. L’he partit en tres parts. Avui toca la segona:

4. El fonamentalisme. De la mateixa manera com el neoconservadurisme pretén ser una reacció contra la postmodernitat –i malgrat que tots dos acaben per ser igualment funcionals al neoliberalisme-, aquest, el neoliberalisme també ha trobat, en els darrers anys, el seu adversari: es tracta del fonamentalisme anti-occidental. Hi ha una dialèctica perversa entre neoliberalisme i fonamentalisme que Benjamin R. Barber va descriure de manera brillant en la seva metàfora de “McWorld contra Jihad”.

El capitalisme genera uns vincles socials extraordinàriament “freds”: la interacció social, en aquest sistema, es produeix exclusivament d’acord amb la lògica de l’interès material. Deixa els individus a la intempèrie moral d’uns vincles socials reduïts exclusivament a l’interès i a l’individualisme possessiu, i a la intempèrie social d’uns mercats que, si no són regulats, soscaven la cohesió. La política progressista, al llarg del segle XX, va servir per abrigar a les persones d’aquest fred. Per mitjà de l’Estat del benestar, convertia als individus en ciutadans, en la mesura que els garantia una sèrie de drets socials, i el dret laboral convertia als treballadors en “ciutadans amb drets” a l’interior de les fàbriques i de les empreses.

El mercat, tal i com funciona en el capitalisme, tendeix a afectar tota dimensió comunitària. Fa venir “fred” perquè trenca la cohesió i, per la mera via del consum i del progrés material, és incapaç de proporcionar significats i satisfaccions veritablement consistents. El mercat proposa una llibertat (econòmica) sense comunitat. L’Estat Social va ser capaç de generar, a través de les institucions democràtiques, uns certs vincles de solidaritat. Combina la llibertat amb la comunitat, creant uns vincles socials “càlids”. Tanmateix, avui aquest abric, amb el decalatge entre una economia global i una política nacional, abriga menys: la producció de sentit col·lectiu s’afebleix. El vent huracanat i gèlid d’un model de globalització neoliberal està tornant insuficient l’abric que proporcionava, fins fa a penes dues dècades, l’Estat social.

Avui existim més com a consumidors (sotmesos a les tendències de les modes cada vegada més globals), o com a treballadors (en una gran majoria dels casos, en un permanent estat de fragilitat i d’inestabilitat) que no com a ciutadans. Tanmateix, una societat només pot oferir uns pocs tipus de vincles bàsics. Podem participar-hi com a actors econòmics (com a consumidors, com a treballadors, com a estalviadors); com a subjectes polítics (com a ciutadans); i com a membres d’una comunitat cultural, una comunitat de sentit, identitària (ja sigui nacional, ètnica o religiosa). També aquesta darrers vincles (culturals, identitaris) serveixen per abrigar-se: també són vincles “càlids”, perquè ofereixen uns valors superiors, que van més enllà del propi interès individual, i una possibilitat de pertinença a una identitat col·lectiva.

Però el risc d’aquests vincles de pertinença és que es construeixin al marge de la llibertat: sovint, la identitat que ofereixen o bé es revelada (religió) o bé és heretada (nació). Poden arribar a ser profundament comunitaris, més que no els de la política democràtica, de l’Estat Social i de l’experiència de la ciutadania en la qual aquella es concreta. Proporcionen als individus una identitat i una biografia col·lectiva que, a priori, no està estrictament basada en la lliure adhesió. Per això, aquestes comunitats culturals, tan comunitàries, poden prendre formes desviades, que s’absolutitzen i acaben anul·lant tota llibertat. Aquests vincles, de tan càlids, poden acabar per cremar. Quan això succeeix, estem davant del fenomen del fonamentalisme (nacionalista, ètnic o religiós).

El fonamentalisme contemporani, ja sigui nacional o religiós, és en bona mesura una reacció defensiva d’aquelles societats que han vist com, amb la irrupció dels mercats globals, entraven en crisi els seus mecanismes de cohesió tradicionals. Si les societats que pateixen el “fred” de la globalització han recorregut al fonamentalisme, a l’abric de les pertinences culturals exarcerbades, és perquè no en tenien a mà cap d’altre. A la “llibertat (econòmica) sense comunitat”, pròpia dels mercats globals, han oposat una “comunitat (cultural) sense llibertat”. Probablement no hagués estat així si la simbòlica pròpia de la ciutadania, de l’Estat democràtic i social, que fa compatibles “comunitat i llibertat”, no hagués entrat en una certa crisi d’inoperància. Si al mercat no se’l compensa des de l’esfera de la política, és l’esfera de la cultura (en formes probablement desviades) qui acabarà per compensar-lo.

Com escriu Bauman, hi ha molts països en els quals “les comunitats religioses entren a realitzar les funcions d’un estat social que no ha arribat a néixer. Ofereixen protecció i solidaritat, les promeses més atractives de l’Estat social, però, a diferència d’aquest, ofereixen identitat, uniformitat i conformitat com a principals garanties de la seguretat. Proporcionen la “seguretat del grup”, una seguretat de la quantitat, del conjunt, en comptes de la xarxa protectora amb la que els creadors de l’Estat social (…) esperaven impulsar la llibertat de moviment, la llibertat d’opinió i d’acció, i el valor d’arriscar-se. (…) El fonamentalisme religiós creix en atracció i influència per l’absència d’altres proteccions seculars contra els perills de la vida en el casino global”.

Des d’aquest esquema bàsic, és relativament senzill interpretar alguns dels més dramàtics esdeveniments que ha viscut la societat mundial en els darrers anys. L’11-S i la guerra d’Irak. El terrorisme d’arrel islamista seria una militarització del Jihad: el salt des d’un fonamentalisme que utilitza com a principal arma la confrontació cultural, ètica i religiosa, a un fonamentalisme que opta per la destrucció física. De la mateixa manera, l’unilateralisme militar dels EEUU davant del problema d’Iraq, no seria sinó la militarització de McWorld: l’hegemonia econòmica occidental, pròpia del paradigma neoliberal, hauria quedat substituïda pel neoimperialisme dels ‘neocon’, que intenta demostrar –amb èxit discutible- l’hegemonia militar del primer exèrcit del planeta.

Tot això ens confirma la necessitat de refer l’únic abric que pot protegir-nos del fred del capitalisme sense cremar-nos, que és la ciutadania. Necessitem vincles càlids, vincles de solidaritat i una comunitat en la qual reconèixer-nos. Però aquests vincles no s’han d’obtenir al preu de sacrificar la nostra llibertat ni la nostra individualitat, ni el nostre distanciament crític en relació a la nostra comunitat de pertinença. Una vincles així només els pot proporcionar la democràcia, quan es desplega fins a les seves últimes conseqüències i institueix un sòlid Estat del benestar, capaç de proporcionar una alhora protecció social i llibertats civils. Però, cada vegada més, aquest abric alhora “comunitari i lliure” només abrigarà eficaçment si es reconstrueix a escala global. Si la democràcia vol abrigar-nos, ha de ser capaç de domesticar els mercats globals, és a dir, ha de ser capaç de protegir-nos del capitalisme actual en allò que té d’intempèrie. I això només és possible si posem sobre la taula la necessitat de construir un Welfare global: un abric talla “món”.

Si la icona que encarna la lògica neocon es Bush, la icona que més dramàticament encarna la lògica de Jihad podria ser, perfectament, el fonamentalisme terrorista de Bin Laden i Al Qaeda. Tanmateix, tot i que hi hagi una guerra oberta entre aquests dos món, entre aquestes dues lògiques, hi ha entre elles una afinitat innegable. Tots dos, al capdavall, fan de la tradició, de la religió dogmàtica i de la revelació la font de les seves veritats immutables i innegociables. Bush bombardeja Irak perquè Déu li ha demanat, mentre Bin Laden ataca les Torres Bessones per mandat d’Alà. Estem en un esquema no idèntic, però sí similar.

De fet, la diferència entre el neoconservadurisme i el fonamentalisme és que, mentre que el primer és profundament pro-occidental –o, més ben dit, pro-capitalista- el segon és anti-occidental de manera integral i complerta. Els neocon somnien amb un món en l’esfera pública estigui regida de manera estricta i única per les lleis del mercat, mentre l’esfera privada estigui regida per l’Antic Testament –i encara interpretat d’una determinada manera-. Els fonamentalistes somnien amb un món en que totes les esferes, tant la pública com la privada, estiguin governades per la sharia i la seva interpretació dogmàtica i anti-moderna –que no és l’única possible, sense cap mena de dubte- dels preceptes dictats per Alà.

El fonamentalisme rebutja de manera frontal la moral consumista que, des del seu punt de vista, ofega les societats occidentals. En aquest sentit, fins i tot semblaria més coherent i més lúcid la barbàrie fonamentalista que el cinisme neocon. Perquè els fonamentalistes saben bé que és impossible una vida privada moral amb una vida pública capitalista, que fa del consum i la riquesa l’única font de sentit. D’alguna manera, el seu projecte és més honest en tant que proposa que el dogma religiós s’imposi tant en la moral privada, sexual i familiar, com en la moral social, econòmica i política. No és un gran consol, però li dona, com a mínim, una capacitat crítica cap al neoconservadurisme que aquest encara no ha trobat ben bé la manera de replicar.

La religió: amenaça o salvació dels valors moderns? (1a. part)

Els valors il·lustrats estan a la base del pacte social a partir del qual s’han construït les nostres societats modernes. Els drets humans, que serien la representació alhora moral i jurídica dels valors que presideixen la nostra vida col·lectiva, es fonamenten en la idea de la dignitat inalienable de les persones pel sol fet de ser-ho: aquest és el punt de partida de tota construcció axiològica de la modernitat. La llibertat de cadascú i la igualtat de tots no són més que les conseqüències ineludibles d’aquesta opció compartida pel reconeixement de la dignitat innegociable de l’ésser humà. Les principals ideologies modernes, el liberalisme, el pensament democràtic, i el socialisme, no són sinó variacions del trilema il·lustrat: llibertat, igualtat, fraternitat. Es tracta d’interpretacions, lectures i derivacions diferents -a voltes fins i tot oposades o incompatibles- d’aquests valors comuns.

Una situació estranya

Tanmateix, des de fa ja algunes dècades aquests valors –els “nostres” valors- es troben en una situació estranya, a voltes profundament paradoxal. Intentarem sistematitzar aquesta paradoxa dels valors actual de manera sintètica, tot i que desenvoluparem de manera una mica més extensa algun dels punts a tractar.

1. La postmodernitat i el relativisme. Si ens parem a pensar, els nostres valors segueixen sent moderns, però el paradigma cultural en el qual vivim ja no ho és. Ha estat superat el paradigma que sostenia uns determinats valors, però aquests tanmateix segueixen en vigor. La crisi de les ideologies i la postmodernitat no són només un invent: la nostra fe en el progrés ja no és la mateixa que abans, l’optimisme històric dels segle XVIII, XIX i bona part del XX és només una ombra del passat. La creença en una ideologia que emancipi d’una vegada per totes l’espècie humana, que permeti arribar al “regne de la justícia” ha deixat pas al relativisme ambiental. I, pel relativisme, ja se sap: no hi ha valors, no hi ha veritats morals, no hi ha principis axiològics que ens permetin discriminar, de manera universalment vàlida, quina és la frontera entre el bé i el mal, entre allò just i allò injust, etc. Primera paradoxa: valors moderns sobreviuen, en la base del nostre pacte social, com a fantasmes en un món que ha deixat la modernitat enrere.

2. El neoliberalisme. Tanmateix, amb la crisi de les amb la crisi de les ideologies, de fet, el què ha ocorregut en els darrers vint anys és que una de les ideologies modernes ha assolit, de manera aparentment espontània, l’hegemonia cultural -la importància de la qual per al canvi social Gramsci, entre d’altres, ens va fer entendre-. En efecte, el liberalisme es presenta avui no tant com l’única veritat a seguir, com l’únic projecte social a considerar. De fet, més que de liberalisme parlem de neoliberalisme des de la dècada dels vuitanta. Tot i que avui el projecte neoliberal està francament en crisi, de retirada, ha marcat una etapa important de la història recent. I durant aquesta època hem pogut constatar que ens trobàvem, no davant d’una versió avançada d’una ideologia moderna, sinó davant l’exacerbació d’una part molt parcial –valgui la redundància- d’una de les ideologies modernes.

El neoliberalisme ha estat l’apologia del propi interès com a única guia de l’acció dels individus en societat, però sabem molt bé que el liberalisme clàssic és alguna cosa bastant més complexa i respectable que no aquesta caricatura de l’egoisme racional. Així, en el neoliberalisme, l’individualisme, el materialisme possessiu, la maximització del propi interès, el paper del mercat com a principal regulador social, el consum i l’acumulació de riquesa com a objectius vitals s’han absolutitzat fins al punt de contradir de manera radical i flagrant els ideals il·lustrats. La justícia social basada en una mínima igualtat ha estat del tot oblidada en el projecte social del capitalisme globalitzat de finals de mil·lenni. Poc tenen a veure els principis i la moral del neoliberalisme contemporani amb els drets humans, cabalment considerats. I no hi ha valors il·lustrats al marge dels drets humans.

Sabem que el marxisme va néixer, en el seu moment, per denunciar allò que el liberalisme (econòmic) tenia d’hipòcrita: per posar de manifest la contradicció entre el sistema capitalista que el liberalisme instaurava i l’arrel il·lustrada del projecte liberal. Avui, de nou, és necessari posar de manifest la incompatibilitat entre el neoliberalisme i els valors que fonamenten l’Estat Social i Democràtic de Dret, més encara en la mesura que el neoliberalisme, com hem dit, és una versió reduccionista i interessada del liberalisme clàssic.

Per altra banda, no està de més constatar que el neoliberalisme i la postmodernitat són, fins a cert punt, aliats naturals. Quan el relativisme postmodern diu no hi ha valors, no hi ha projecte, no hi ha progrés, no hi ha veritats morals universals, res més fàcil que davant d’aquest “buit de sentit”, acabem comprant la idea que només existeix l’interès individual, que el consum és l’única font de sentit, i que el materialisme possessiu acabi per ocupar el lloc que abans ocupaven les “il·lusions modernes”. I aquesta i no una altra és la proposta axiològica que hi ha a la base del projecte neoliberal.

3. El neoconservadurisme. Si el neoliberalisme és, en certa mesura, una “conseqüència natural” de la postmodernitat, el neoconservadurisme n’és, d’alguna manera, una reacció adversa. Davant la fallida del projecte modern, que la postmodernitat certifica, aquí venen els neocon a oferir un nou relat, basat en la religió entesa d’una manera força pre-ilustrada o, si es vol antimoderna, la tradició. El neoconservadurisme és dogmàtic: contra una postmodernitat que considera que les veritats morals no existeixen, els neocon estan persuadits de la seva vigència. I de quina manera! Els valors no només existeixen sinó que són, per dir-ho així, eterns i immutables, doncs són, en darrera instància, valors revelats. D’aquesta manera, la tradició (religiosa) que és la dipositària de la revelació es converteix en la font més clara de proposicions morals. En conseqüència, tan aviat poden anar contra “la moral” –entesa així, com “la moral” única i veritable- el matrimoni homosexual, com la recerca biotecnològica, el divorci, l’avortament sigui de la mena que sigui, etc.

Tanmateix, els neocon fan una curiosa combinació: si pel què fa a l’esfera privada, la moral familiar, sexual, a les costums comunitàries i també a la seva aproximació al món de la cultura són fonamentalment anti-moderns, pel què fa a la seva concepció de la societat són d’una modernitat aclaparadora: s’apunten sense cap mena de matís al model capitalista. En l’esfera pública compren de la modernitat allò més ambivalent: aquell sistema socio-econòmic que ha permès el més indiscutible progrés tecnològic que hagi vist mai la humanitat, però que ha traït de manera incontestable les promeses de la modernitat en termes de justícia social, d’emancipació, de fraternitat i de solidaritat. I no oblidem que la modernitat també és això. Bush fill seria una icona d’aquesta cosmovisió –si és que es pot dir, en propietat, que Bush fill tingui cosmovisió alguna-.

Aquesta curiosa combinació de capitalisme i religió tradicional provoca una obvia disfunció moral. Res millor per explicar-la que la frase d’un dels precursors d’aquesta escola, F. von Hayek, quan deia: “Hem de ser rudement egoistes en el mercat i dolçament afectuosos en la família, cobdiciosos en la feina i generosos a la llar...". D’alguna manera, hi ha un cert cinisme neocon a partir del moment que defensen la tradició i ataquen el relativisme pel què fa a la moral que ha de regir la vida privada, però al mateix temps defensen la completa llibertat de mercat pel què fa a la vida econòmica.

Potser, més que cínic, el neocon sigui un esquema moral insostenible: perquè el mercat comporta una determinada cultura, la cultura del fast food, del tot incompatible amb la moral familiar basada en la tradició. La “cultura del mercat” té tal potència colonitzadora que acaba per fer que, també en l’esfera privada, els valors de la tradició siguin desplaçats per la lògica del consumisme. Així, del consum de béns i serveis es passa, en les societats occidentals on aquest procés de colonització ha calat més a fons, al “consum” de relacions humanes. Aquestes inèdites relacions afectives fast food, sense el capitalisme i la seva moral basada en l’individualisme possessiu, serien inexplicable. I res més lluny, si ens parem a pensar, de l’ideal familiar neoconservador, basat en una religió immune a la tradició crítica.

Justícia fiscal federal?

Després d’una llarga pausa, reemprenc l’activitat del meu blog. A partir d’ara, hi tornareu a trobar les meves reflexions de manera periòdica. Excepte a l’estiu, època en què la cadència potser serà més espaiada, em comprometo a fer una nota setmanal, per tal de no perdre el ritme... Els pianistes sabem bé que el ritme és una cosa bàsica en la vida!

Arriba el 9 d’agost i es manté el desencontre entre el Govern central i el Govern de la Generalitat pel què fa al sistema de finançament. De moment, no complirem els terminis que preveia l’Estatut. Per això, començo aquesta nova etapa amb una versió ampliada de “L’Apunt” que fa unes setmanes, a ran de la presentació de les balances fiscals, vaig publicar a l’Agenda digital que cada setmana envia Ciutadans pel Canvi. (Prometo un text més filosòfic de cara a la setmana que ve.)


Justícia fiscal federal?

Després d’anys de reclamacions i d’espera per part de les forces politiques catalanes, d’esquerres i de dretes, federalistes o sobiranistes, el govern central ha publicat la versió oficial de les balances fiscals entre Comunitats Autònomes de l’Estat. Molt bé! Molt bé els qui les han reclamat i molt bé els qui han accedit a calcular-les i a publicar-les. Avui Espanya és un país més transparent i això millora la qualitat de la nostra democràcia.

Un cop publicades, la qüestió és saber si la llista de dèficits i de superàvits fiscals que presenten aquestes balances és just o no. No tot dèficit és injust, de la mateixa manera que no tot superàvit està injustificat. Per tant, quin és el criteri que ens permet determinar la justícia del nostre sistema de solidaritat interterritorial? En el moment de presentar les balances fiscals, el Secretari d’Estat d’Hisenda, el Sr. Ocaña, va venir a dir que les balances demostraven que el sistema de solidaritat era el correcte, perquè les Comunitats més riques tenien dèficit i les Comunitats més pobres tenien superàvit.

Estem d’acord amb el Sr. Ocaña en què aquest ha de ser el criteri per valorar la justícia del sistema de solidaritat interregional a Espanya: que les Comunitats més riques –on hi ha més ciutadans rics- contribueixin a finançar els serveis de les Comunitats menys riques –on hi ha menys ciutadans rics-. És a dir, és just un sistema en que les Comunitats més riques tenen dèficit i les menys riques tenen superàvit. I en que aquest dèficit i aquest superàvit són proporcionals al seu nivell de riquesa, en relació a la mitjana d’Espanya.

Sembla de sentit comú: la justícia interterritorial, en un Estat descentralitzat quasi federal com el nostre, és que tots els ciutadans tinguin garantits els mateixos drets. Si unes Comunitats tenen una renda superior a les altres, però en totes elles garantim els mateixos drets en aquelles competències que els han estat transferides (educació, salut i serveis socials bàsics), el resultat inevitable és que les Comunitats més riques han de tenir dèficit i les menys riques superàvit. Fins aquí, tots d’acord.

Tanmateix, el què hauríem de fer és comprovar si, un cop publicades les balances, efectivament és així. És cert que, com semblava donar per demostrat el Secretari d’Estat, els dèficits i els superàvits són proporcionals al nivell de riquesa de cada Comunitat, és a dir, que les Comunitats més riques tenen més dèficit i les més pobres gaudeixen de més superàvit? Lamentablement, la resposta és: en absolut!

L’exercici és fàcil de fer: es tracta de comprovar quina és la diferencia de la renda per càpita de cada Comunitats respecte de la mitjana espanyola, i a continuació veure si el seu dèficit o el seu superàvit fiscal es correspon amb la seva posició en el rànquing de Comunitats classificades en renda per càpita. Prenem com a referència els informes d’economia regional de l’INE i la balança fiscal de flux monetari –veig’s els gràfics adjunts-. Dades totes elles oficials del Govern central.

Si fem aquest exercici, ens endurem algunes sorpreses. Si se’ns permet, les enumerarem:

1- Per exemple, que Múrcia és la regió pitjor tractada d’Espanya, doncs sent una de les Comunitats de renda més baixa, molt per sota de la mitjana espanyola -89 punts sobre 105, que és la renda mitjana espanyola- té un dèficit fiscal del 2’13% del PIB. I que a València li passa una cosa semblant: renda de 96 sobre 105 i un dèficit de 6’32%.

2- També descobrirem que Madrid està 31 punts per sobre de la mitjana espanyola i té un dèficit de només el 5’6%, mentre que Catalunya està 19 punts per sobre de la mitjana i, en canvi, té un dèficit del 8’7%. Però el què passa entre Madrid i Catalunya també passa entre Catalunya i Balears, en un grau encara major. Catalunya té més renda que Balears i en canvi té menys dèficit, quan n’hauria de tenir més. Balears està 10 punts per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi el seu dèficit és del 14’2%. Hi ha un greuge de Catalunya respecte Madrid, i de Balears respecte de totes dues.

3- A més, descobrirem que Aragó i la Rioja tenen una renda per càpita per sobre de la mitjana espanyola, i en canvi tenen una mica de superàvit fiscal, quan els correspondria més aviat tenir dèficit.

4- O que Galícia està 17 punts per sota de la mitjana espanyola i té un 8% de superàvit. En canvi Andalusia i Castilla-La Mancha, que estan bastant per sota de Galícia en termes de renda, 23 i 22 punts per sota de la mitjana espanyola, respectivament, només tenen un superàvit del 4’5% i del 3’5%, respectivament. La meitat del gallec, quan la seva renda, com diem, és inferior.

5- Finalment, descobrirem que Canàries està 10 punts, en renda per càpita, per sota de la mitjana espanyola i Astúries 11 punts per sota, en posicions quasi iguals. I en canvi la primera té un superàvit del 1’6% i la segona un superàvit que és quasi deu vegades més gran, del 14’3%.

6- No cal que parlem de Navarra i, sobre tot, el País Basc, que són les Comunitats més riques (27 i 31 punts per sobre de la mitjana) i, en canvi, quasi no tenen dèficit fiscal. O sigui, són Comunitats riques que no contribueixen a la solidaritat.

Tots aquestes exemples en serveixen per comprovar que el sistema de finançament autonòmic, avui, està ple de distorsions i no acaba de ser just del tot. Serveixen per demostrar que no és veritat que les contribucions per al finançament dels drets bàsics, avui, es facin en funció de la riquesa. Ni que qui més rep són les Comunitats que tenen una renda per càpita més baixa. Si féssim un sistema fiscal efectivament just, potser les Comunitats més beneficiades serien Múrcia, València i Balears. Després Catalunya, que també hauria de pagar menys. Madrid seguiria pagant si fa o no fa igual. I els bascos i els navarresos pagarien el que ara no paguen. Si féssim un sistema just, hi hauria un retoc a l’alça o a la baixa dels dèficits i els superàvits de pràcticament totes les Comunitats.

Ho va dir molt bé el conseller d’Economia, Antoni Castells, fa unes setmanes al Parlament: la solidaritat per ser sostenible ha de ser justa. En el cas de Catalunya, la solidaritat justa serà aquella que respecti els criteris que marca l’Estatut, que són de tall federal. Molt especialment el principi d’ordinalitat: el principi segons el qual la posició de les Comunitats en l’ordenació de rendes per càpita, després de la solidaritat, no es veu alterada.

Amb la solidaritat es tracta de reduir les distàncies, tan com calgui, tan com sigui possible, però no d’invertir les posicions, és a dir, no es tracta crear noves desigualtats per mitjà de l’acció redistributives de l’Estat, tan injustificables com les desigualtats de partida. L’objectiu de la solidaritat no ha de ser que la renda de les Comunitats que d’entrada són més pobres acabi sent, un cop aplicats els mecanismes d’anivellament, superior a les Comunitats que d’entrada són més riques.

L’objectiu de la reforma del finançament, per tant, no ha de ser reduir el dèficit fiscal de Catalunya sinó garantir que la solidaritat sigui justa i transparent. Però un finançament just i transparent –i que, per tant, respecti l’Estatut- de ben segur reduirà el dèficit fiscal català. Però no només el català. També en reduirà d’altres. Potser més, fins i tot, que el de Catalunya, de la mateixa manera que augmentarà el dèficit d’aquells que ara no paguen tant com els correspondria. O reduirà el superàvit dels qui obtenen massa i, gràcies a això, permetrà que creixi el de les Comunitats que mereixerien un superàvit encara més gran.

En definitiva, es tracta d’ordenar un sistema de solidaritat que avui, d’acord amb els criteris de justícia que proposa el propi Govern central, apareix com un sistema no poc arbitrari: ple de petites i grans discriminacions, i de petits i grans privilegis, tots ells inexplicables. La transparència –o sigui, la publicació de les balances- era la condició prèvia, imprescindible, per abordar aquesta tasca d’ordenació. Un cop acomplerta, ara és l’hora que la justícia fiscal federal s’obri camí per tal que la solidaritat pugui tenir una llarga vida.

Obispos, elecciones y Mateo 25

Nuestros obispos han abierto la caja de Pandora. A estas alturas, debería ser innecesario reivindicar el pluralismo político de los cristianos. Dice la Nota episcopal: “Si bien es verdad que los católicos pueden apoyar partidos diferentes y militar en ellos, también es cierto que no todos los programas son igualmente compatibles con la fe y las exigencias de la vida cristiana, ni son tampoco igualmente cercanos y proporcionados a los objetivos y valores que los cristianos deben promover en la vida pública”. Es decir, será un “buen cristiano” quien vote por tal y un “mal cristiano” quien vote tal otro, ya me entiende usted.

El Concilio Vaticano II asumió que los cristianos son mayores de edad, capaces de discernir por sí mismos -de acuerdo con su conciencia y a la luz de su fe- sus compromisos históricos. Sin embargo, nuestros obispos, últimamente, defienden sus posturas en materia de doctrina social y moral como si de doctrina revelada se tratase. Grave error: la doctrina social y moral de la Iglesia es una palabra humana y, por lo tanto, evoluciona con la historia y es falible. La revelación, en cambio, es Palabra divina e inmutable.

Nuestros obispos no tienen el número de teléfono del Espíritu Santo: no tienen, por más que se empeñen, el monopolio de la interpretación de la moral natural. Aparentar que una posición particular tiene conexión directa con la revelación rallaría, simple y llanamente, la herejía. Lo cristiano es desentrañar esta moral natural entre todos los creyentes, deliberativa-mente.

Imagino muchos cristianos españoles preguntándose hoy qué es “más cristiano”: ¿un proyecto político al servicio de la igualdad de oportunidades real u otro que consolide los mecanismos de creación simultánea de elites y de excluidos?, ¿la solidaridad social y económica con los más débiles o el culto al enriquecimiento individual?, ¿la lucha por el desarrollo de los países del Sur o el turbocapitalismo neoliberal?

La misma pregunta vale en materia de derechos civiles. Son muchos los cristianos progresistas que han apoyado el matrimonio gay no por progresistas, sino por cristianos. Porque entienden que vedar el matrimonio civil a los homosexuales era una injustificable discriminación por motivos de orientación sexual. Y nada más cristiano que luchar contra cualquier forma de discriminación, sea cuál sea su causa.

El problema fundamental de muchos cristianos progresistas es que nuestros obispos no nos representan. A diferencia de otras Iglesias cristianas, la católica no es, en absoluto, una institución democrática, cosa que no tiene ninguna justificación teológica. En los inicios del cristianismo, los obispos eran elegidos por su comunidad. “Ningún obispo impuesto” escribió el papa y santo Celestino I.

Como la cúpula de la Iglesia católica monopoliza su representación pública, la sociedad puede acabar pensando que la Iglesia empieza y acaba con ellos. Para evitarlo, es básico que los sectores progresistas del catolicismo tengan también presencia pública. Para conseguirlo, sin duda lo mejor sería democratizar las estructuras de poder de la Iglesia, para que nuestros obispos fueran ideológicamente plurales, tal como los fieles que supuestamente representan. Los cristianos queremos votar cristianamente, pero no solamente fuera de la Iglesia, sino también dentro de ella.

Ante el escoramiento ultraconservador de nuestra jerarquía, la reacción de una parte de nuestra sociedad es rechazar la intervención pública de las religiones. Pero sería una mala solución. Dos errores son muy comunes a la hora de abordar este asunto. Tan grave es cuestionar la autonomía de los poderes democráticos y su legitimidad para dictar las normas comunes de convivencia, como relegar la religión al espacio privado.

El neoconfesonalismo pretende que la religión ejerza su papel público desde la alianza con el poder político. El laicismo –distinto de la laicidad- pretende impedir que las religiones se expresen públicamente. Pero en democracia la religión no debe ser considerada sólo un asunto privado, lo cual no significa que deba vulnerarse la estricta separación entre el Estado y las distintas confesiones. El lugar de la religión, en tanto que hecho público, es la sociedad civil: la esfera de las organizaciones particulares, basadas la libre adhesión de sus miembros, pero con vocación pública.

En cualquier caso, si algún problema sigue teniendo España, hoy, no es tanto de laicismo como de laicidad insuficiente. Quizás haya tentaciones laicistas en algunos sectores de la izquierda española. Pero más grave es que una determinada Iglesia pretenda mantener sus privilegios en el sistema fiscal o en la educación. No sólo es poco acorde con nuestro ordenamiento constitucional, sino sobre todo poco cristiano. Los católicos deberíamos ser los primeros en exigir el fin de nuestras ventajas injustificadas.

Viendo la actual polémica, uno se acuerda de Mateo 25: a los que dieron de beber al sediento, de comer al hambriento y de vestir al desnudo -dice allí- Cristo los salvará; a los que pasaron de largo, los condenará. ¡Que Dios los coja confesados!