29 de desembre, 2005

Ens vam mudar. Oi tant! (1 i 2)

(1)

Dijous 31 de març, el Parlament de Catalunya va aprovar el Projecte de llei que permet l’adopció conjunta dels infants per part de parelles homosexuals, sempre que tinguin la seva convivència regulada d’acord amb la Llei d’Unions estables de parella. Fou una de les sessions més emotives a la Cambra des que hi ha el govern catalanista d’esquerres. La tribuna de convidats, ocupada per representants dels col·lectius i associacions de defensa els drets dels homosexuals i lesbianes -entre ells l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, un grup de famílies tradicionals, heteroparentals, que lluiten pels drets de les famílies homoparentals-, va esclatar en aplaudiments i abraçades segons després de la votació.

Aquelles persones vivament emocionades, d’alguna manera els artífexs simbòlics d’aquest pas legal endavant, portaven anys lluitant per un dia com aquell. Els polítics, de fet, érem tan sols els notaris d’una reforma impulsada des d’una part de la societat civil, i que segons les enquestes compta amb el recolzament d’una part majoritària de la societat catalana. La diputada d’ICV, Dolors Clavell, va expressar molt bé el sentiment d’orgull institucional que respiraven molts diputats: “Estem delint per aprovar-lo, estem contents que avui això s’aprovi, ens hem mudat perquè això s’aprova avui”.

La finalitat primera d’aquesta reforma legal és protegir millor els drets dels infants adoptats. Aquesta és la principal obligació del legislador, si recordem que pel què fa a l’adopció el què cal protegir no és el dret de les persones o de les parelles a adoptar, sinó el dret de l’infant a ser adoptat.

A ningú se li escapa que actualment a Catalunya és legal l’adopció individual i també, òbviament, la possibilitat de tenir fills biològics fora de la institució matrimonial. ¿Que passava fins ara amb aquells infants que eren adoptats per persones homosexuals de manera individual, però tenien una parella estable, legalment reconeguda per la Llei d’Unions estables de parella? En cas de defunció de l’adoptant, no tenien la possibilitat de seguir vivint amb l’altre membre de la parella, quan de fet les funcions de la paternitat havien estat exercides pels tots dos membres. El mateix succeïa amb aquells fills biològics que, ja sigui per mètodes d’inseminació o per mètodes naturals, vivien amb el seu pare o mare biològic i amb la seva parella legal, tot i que només aquell o aquella tenia el seu vincle amb l’infant reconegut per la llei.

És evident, per tant, que els drets dels infants adoptats per famílies homoparentals quedaran molt més ben protegits si l’adopció es pot fer de manera conjunta per part dels dos membres de la parella. A més, els informes científics dels que es disposa fins ara indiquen que els infants que creixen el famílies homoparentals són tan equilibrats des del punt de vista afectiu i tan madurs des del punt psicològic com els altres, i que l’orientació sexual dels pares no influeix per a res en la seva.

L’única manera d’invalidar la reforma que ha impulsat el tripartit seria prohibir per llei l’adopció individual, o derogar la Llei d’Unions estables de parella, o impedir per llei la procreació biològica dels homosexuals fora del matrimoni, cosa que no crec que ningú es pugui plantejar seriosament. Si no s’accepten aquestes tres modificacions reaccionàries -i, en el darrer cas, clarament inconstitucional- del nostre marc legal, aleshores la Llei que ha impulsat el tripartit passa a ser completament necessària, inevitable, si el que es vol és protegir efectivament els drets dels infants adoptats.

Perquè sempre hi haurà infants –pocs o molts, això tant és- que, ja siguin per mitjà biològic o per mitjà de l’adopció, tindran pares homosexuals que conviuen amb la seva parella, d’acord amb el que marca la Llei d’Unions estables de parella. I en aquest cas, el dret de l’infant, sense cap mena de dubte, estarà molt més ben protegit –i aquesta, repetim, és la primera obligació del legislador- si l’adopció és conjunta per part dels dos membres de la parella que si no ho és.

Diari Avui

(2)

Dèiem que la nova Llei que permet l’adopció a les parelles de fet, entre elles les homosexuals, permet protegir millor els drets dels infants adoptats. Alhora, aquesta Llei acaba amb una discriminació absurda a la qual estaven sotmeses les parelles de gais i lesbianes a causa de la seva orientació sexual. A partir d’ara, podran adoptar, com totes les altres. De fet, fins ara el principi de no discriminació per raó d’orientació sexual no era efectivament respectat per la llei.

Les parelles de gais o lesbianes que vulguin adoptar hauran de passar, com les demés, el tràmit d’idoneïtat. Una parella no és idònia per adoptar en funció de l’orientació sexual dels seus components, sinó de la seva capacitat per a proporcionar tot allò que comporta la tasca paterno-materna: protecció, afecte, educació, supervivència material, etc. En canvi, la llei fins ara partia de la premissa que el fet de ser homosexual incapacitava algú per a ser pare o mare. Qui pot creure això seriosament?

Des de les files dels qui van votar no (PP, UDC i alguns diputats de CiU) s’argumentà, en el debat al Parlament, el dret de tot infant “a tenir un pare i una mare”. Òbviament, és una consideració antropològica, més que no pas jurídica. Posats a fer antropologia, el dret que té tot infant és el dret “a tenir un pare i una mare que els estimi”. Però els desideratums antropològics no són la realitat, i el legislador té l’obligació de regular la realitat i no els ideals.

Què passa amb els infants orfes de pare, o de mare? I amb aquells que tenen uns pares que no estan a l’alçada de la seva paternitat? I amb els orfes de pare i mare d’arreu del món, que viuen en institucions a vegades degradades? De veritat algú creu que un infant creixerà millor en un orfenat d’Àsia, d’Àfrica o d’Amèrica Llatina que en una família homoparental catalana que hagi obtingut el certificat d’idoneïtat? Ni que fos només en nom d’aquesta lògica del mal menor, crec que no hi ha cap argument moral que pugui contradir lúcida i honestament aquesta nova Llei.

Encara un darrer argument dels citats el dia del debat per part de l’oposició mereix debat. Es va parlar de la “complementarietat” com d’un element essencial a l’hora de construir una relació de parella, complementarietat -es va dir- que només es dona entre gèneres diferents. L’argument diu així: si entre dos homes o dues dones no hi pot haver complementarietat, no donem els infants en adopció a parelles que, en realitat, no ho són.

En efecte, crec que sense complementarietat no hi ha parella. Però crec també que la complementarietat es dona entre persones concretes, i no entre gèneres en abstracte. No crec que les persones concretes siguin les representants individuals d’un gènere en abstracte, masculí o femení, amb uns drets que passen per sobre dels drets de cadascuna de les persones reals. Creure això seria caure en un “totalitarisme del gènere”.

L’únic pla en què la complementarietat només es pot donar entre gèneres diferents és el biològic: per a la procreació biològica, en efecte, és imprescindible el concurs d’un mascle i d’una femella. Tanmateix, una parella és un projecte d’amor, i no un acoblament en vistes a la reproducció. Per a alguna cosa som humans, i no bèsties.

Aquesta setmana veurem l’aprovació al Congrés de la Llei que legalitza el matrimoni civil homosexual, amb els mateixos drets que l’heterosexual. Els qui s’hi oposen no s’adonen que, probablement, la seva és una batalla perduda ja fa temps. De fet, des del dia que es va aprovar el matrimoni civil heterosexual, sense que la procreació biològica entre els dos membres fos condició de la seva validesa.

Perquè, de manera implícita, aquell dia es va acceptar que el matrimoni és un projecte de lliure convivència entre dues persones adultes, basat en l’amor. I, òbviament, tant poden tenir un projecte de convivència basada en l’amor dos homes, com dues dones, com un home i una dona. La batalla moral, en realitat, ja estava guanyada feia estona. Mudem-nos, doncs, que estem de festa: una altra discriminació s’ha acabat.

Diari Avui