Amb Palestina al cor (3/5)

Les armes a Gaza comencen a callar, després de deixar més de 1.200 morts palestins i 13 israelians. Israel, com tantes vegades en els darrers 40 anys, no ha acceptat la resolució de NNUU que reclamava a les parts una treva pactada entre elles i ha preferit una treva unilateral. La possibilitat que es consolidi encara són, avui, extraordinàriament fràgils; que ho faci o no dependrà en bona mesura de quines siguin les primeres mesures d’Obama y Clinton (Hillary) en relació a aquest conflicte.

El desastre humanitari i polític que emergeix a conseqüència d’aquesta treva no pot ser més gran. La massacre de civils innocents és un dels espectacles més repugnants que hem pogut veure al món els darrers anys, comparable només a l’11-S, la neteja ètnica a Bòsnia o els genocidis de l’Africa (Ruanda, Congo, Darfur). En tots aquests conflictes, tanmateix, la condemna de l’agressor per part de la comunitat internacional ha estat total i absoluta. I l’actuació de les principals potències ha estat, poc o molt, coherent amb aquesta condemna. Aquest cop no. Aquest cop la majoria de potències ha guardat –en el millor dels casos- una immoral equidistància entre l’agressor i les víctimes innocents. Viure a Gaza no és el mateix que viure a les Torres Bessones, sens dubte.

Per cert: res del que diem ha de ser interpretat com la més mínima justificació de Hamàs. Hamàs és un moviment de resistència que es va presentar a unes eleccions legislatives palestines -entre d’altres coses, gràcies a la pressió dels EEUU sobre Israel, que ho volia impedir- i les va guanyar. Unes eleccions que, a judici dels centenars d’observadors internacionals que les van supervisar, es van desenvolupar amb total correcció. Tanmateix, Hamàs és també un moviment de resistència que, en primer lloc, creu en la legitimitat de la lluita armada i de la violència per resoldre el conflicte palestí i que, en segon lloc, no reconeix, avui per avui, el dret a l’existència i a la seguretat de l’Estat d’Israel. Totes dues coses són, òbviament, completament condemnables, com també ho són els coets que ha estat enviant contra territori israelià des de fa anys.

Però, per molt que es pretengui, el tema avui no és aquest. El tema és una agressió militar cruel, sanguinària, desproporcionada i injustificada que un Estat pretesament democràtic i amic d’Europa ha perpetrat, deixant centenars de persones assassinades pel camí –entre ells, més de 400 infants i més de 100 dones-. Una guerra on s’ha utilitzat fòsfor blanc –una arma prohibida per la llei internacional- i on ahir mateix, per exemple, l’exèrcit israelià bombardejava una escola de UNRWA, provocant la mort de dos nens més. Qui no reconegui que el problema, avui, és aquesta deplorable matança de 22 dies i no cap altre, comet una indignitat imperdonable.

Espanya és un Estat acostumat, per desgràcia, a la lluita contra el terrorisme intern i tota la societat espanyola té, avui, molt clar que aquest combat no es pot fer, de cap de les maneres, saltant-se els límits de l’Estat de Dret. Algú s’imagina que el govern provoqués víctimes civils de manera indiscriminada al País Basc en la seva lluita contra ETA? Ni que Hamàs sigui considerada una organització que practica el terrorisme, això no legitima a ningú a transgredir de manera sistemàtica i reiterada la llei i el dret internacional –el dret de guerra, el dret humanitari, etc-.

L’anàlisi de les conseqüències polítiques d’aquesta “guerra de Gaza” ja tindrem temps de fer-la -en aquest mateix blog- durant les properes setmanes. De totes maneres, ja podem dir alguna cosa: les relacions de la Unió Europea amb l’Estat d’Israel no haurien de tornar a ser les mateixes després d’aquesta gravíssima violació dels drets humans. En qualsevol cas, ara toca treballar durament perquè la treva es consolidi i per tal que la comunitat internacional sigui capaç, en els propers anys, de forçar un procés de pau basat en un respecte escrupolós i estricte de les resolucions de NNUU sobre el conflicte palestino-israelià. Unes resolucions que són meridianament clares quan exigeixen la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris ocupats des de la guerra del 1967.

Tanmateix, a la llum dels darrers fets, ¿és possible creure que Israel està realment disposat a una pau justa? Cada vegada una part més gran de l’opinió pública mundial creu que no. Aporto avui un dels articles d’El Ciervo on, precisament, de la mà del líder palestí Mustafà Bargouthi, intentava explicar quins són els interessos estructurals que expliquen la resistència d’Israel a avançar honestament en un procés de pau. L’article està escrit, precisament, en el moment en que començava la treva: ens en felicitàvem sense ni imaginar l’horror que veuríem al cap de sis mesos. Però acabava amb més ombres que llums: posant de manifest que la propensió d’Israel a mantenir viu el conflicte és molt gran.

En cap conflicte –i menys en aquest- té cap sentit exercir de profetes del desastre, però sí cal ser conscients de quines són les pretensions reals dels diferents bàndols. Es hora que la comunitat internacional actuï amb més fermesa si no volem que el conflicte israeliano-palestí acabi per enverinar de manera irreversible les relacions internacionals en un moment en què el món avança en caiguda lliure cap a la segona pitjor crisi econòmica de la seva història contemporània.


¿Expectativas de paz en Oriente Medio?

Article publicat a “El Ciervo” el julio-agosto del 2008

Después de meses de tragedia, el conflicto entre Israel y Palestina arroja al fin una noticia positiva: la tregua entre Hamás y el ejército israelí, en virtud de la cual los primeros dejarán de enviar cohetes caseros a territorio judío y los segundos dejarán de hacer acciones de represalia en Gaza, además de abrir algunos de los pasos que comunican la franja con el exterior. El acuerdo parece un milagro, sobre todo si recordamos que desde la Conferencia de Anápolis, en noviembre de 2007, han muerto más de 340 palestinos a manos de los soldados israelíes.

Este paso en la buena dirección ha sido posible gracias a la mediación de Egipto. De hecho, en estos momentos Israel está enfrascado en una triple negociación: una negociación indirecta con Hamás a través de los buenos oficios egipcios, otra también indirecta con Siria, con la mediación de Turquía, y la negociación directa con la Autoridad Nacional Palestina, bajo los auspicios de los EEUU. El mundo entero espera que lleguen a buen puerto, entre otras cosas porque el conflicto de Oriente Medio tiene una enorme capacidad para desestabilizar la geopolítica mundial. Pero la paz es imposible si una de las dos partes no está verdaderamente interesada en ella. En Oriente Medio la paz sólo será posible sobre unas bases justas y la ONU ha hablado muy claro, una y otra vez, a través de sus resoluciones, sobre cuales son los términos de un acuerdo justo para este conflicto.

Los países árabes -y especialmente el pueblo palestino- están dispuestos a hacer concesiones dolorosas para alcanzar la paz. Pero estas concesiones no pueden alejarse de manera desproporcionada e injustificada de aquello que el derecho internacional, a través de la ONU, ha establecido. Por esto, son muchos los observadores que a veces dudan de que el Estado israelí tenga verdaderas intenciones de lograr la paz. Porque sus propuestas para un acuerdo definitivo con los palestinos, hasta la fecha, distan de manera abismal de lo mínimamente aceptable para ellos.

En una reciente entrevista que Ignacio Ramonet le ha hecho en Le monde diplomatique, Mustafá Barghouti, el que fuera el segundo candidato más votado -por detrás de Abbás- en las últimas elecciones presidenciales palestinas señala el que, a su entender, es el actor clave para explicar la falta de interés de Israel en la paz. Dice Barghouti, líder de un partido de izquierdas, laico y pacifista: “En Israel existe un importante complejo militar-industrial. Parecido al que denunció, en los EEUU, Eisenhower en 1960. Y este complejo militar-industrial se ha aprovechado de las guerras sucesivas de Israel contra los Estados árabes, así como del conflicto con los palestinos.” Prosigue: “Se trata de un complejo mucho más sofisticado que su homólogo estadounidense. Se alimenta de las sucesivas guerras, y cultiva los enfrentamientos así como la conflictividad en general, a expensas de los mismos ciudadanos israelíes, quienes son sus primeras víctimas.”

Y añade: “Israel exporta cada vez más dispositivos de seguridad electrónicos, sistemas de alerta y defensa, de técnicas de control, de vigilancia y de prevención, etc. (…) Adquiridos en la guerra o en la represión, estos conocimientos se transfieren a empresas especializadas en seguridad y en la prevención de agresiones o en el control de individuos. Las cuales los venden. Así es como Israel se ha convertido en uno de los mayores exportadores de sistemas de vigilancia y de seguridad. Dentro de esta misma lógica, se puede afirmar que de alguna manera utilizan Cisjordania y Gaza como auténticos laboratorios para experimentar y definir nuevas técnicas de control de individuos, para que posteriormente puedan ser exportadas.”

¿Qué hace falta para vencer las resistencias de aquellos poderes -ya sean políticos, económicos o militares- que en el interior de Israel no quieren una paz ajustada al derecho internacional, es decir, la única paz posible? Sólo la comunidad internacional tiene la respuesta a esta pregunta.